Peó blanc Reina blanca Cavall blanc Torre blanca Alfil blanc
La promoció o coronació és una regla dels escacs que es refereix a la transformació d'un peó (quan arriba a la vuitena fila de l'escaquer) en la peça que el jugador triï entre dama, cavall, torre, o alfil del mateix color . La nova peça reemplaça el peó justament a la mateixa casella, i aquesta acció és part de la jugada. La promoció no és limitada a les peces que ja hagin estat capturades . La promoció és obligatòria per tots els peons que assoleixen la vuitena fila, i, de fet, la promoció sovint decideix el resultat d'un final d'escacs.
miniatura|Un escaquer amb una dama blanca i una de negra extres, preparades per a una possible coronació, a la XXXV Olimpíada, Bled 2002.
Com que la dama és la peça més potent, en la pràctica, la immensa majoria de les promocions es fan a dama, acció que rep el nom concret de coronació. De fet, en català, en general s'empra més, per extensió, el terme coronació per referir-se a qualsevol tipus de promoció. En literatura escaquística, pel cas específic de promoció a una peça diferent de la dama, s'empra de vegades el terme promoció menor .
Pel cas que la peça a la qual hom vol promocionar no estigui disponible, les regles de la FIDE estableixen que el jugador pot aturar el rellotge i demanar a l'àrbitre la peça correcta. En la pràctica, en el joc aficionat, i també en partides oficials sense àrbitre, hom fa servir una torre a l'inrevés com si fos una dama .
La promoció en rei no és possible en els escacs, però és permesa en algunes variacions dels escacs, com ara els escacs suïcides. En el passat, la promoció no era obligatòria, i el jugador podia triar de mantenir el peó a la vuitena fila. En algunes variants d'escacs màgics, és possible la promoció a peces del color del rival.
Promoció a peces diverses La promoció en dama, o coronació, és la més comuna en partides reals, ja que la dama és la peça més poderosa. La promoció menor (promocionar a una peça diferent de la dama) passa poques vegades en partides de competició, però és freqüent en problemes d'escacs. En partides reals, la promoció menor és poc freqüent, però no extraordinàriament estranya (vegeu la taula a continuació), ja que tot i que la dama és la peça que més es vol obtenir, la promoció en una peça diferent pot ser més avantatjosa en posicions concretes. Una promoció a cavall és de vegades útil, especialment quan implica un escac. La promoció a torre és necessària de vegades com a mal menor, per evitar l'ofegat. La promoció a alfil no passa pràcticament mai en el joc pràctic (potser en una de cada 33.000 partides). (Vegeu Promoció menor: Promoció a torre o alfil per exemples de promocions menors a torre i alfil fetes per tal d'evitar l'ofegat.)
El percentatge de partides resoltes pel tema de la promoció no es pot saber de manera exacta, perquè sovint un dels jugadors abandona quan comprova que no pot aturar la promoció d'un peó de l'oponent. A la base de dades de ChessBase de 2006, sobre 3.200.000 partides, (moltes de nivell GM i MI), sobre un 1,5% de les partides conté una promoció. En aquestes partides (comptant aquelles que contenen promocions successives del mateix jugador, si cada cop ha promocionat a una peça diferent), el percentatge de promocions a cada peça és aproximadament: PeçaPercentatgeDama96.9Cavall1.8Torre1.1Alfil0.2
El quadre anterior reflecteix que només un 3% de totes les promocions són promocions menors, mentre que el 97% serien coronacions. La freqüència de promocions menors realment significatives és fins i tot menor. Cal remarcar que la promoció no és limitada a les peces prèviament capturades. Un jugador pot promocionar a qualsevol peça que desitgi, tant si una peça pròpia d'aquell tipus ha estat capturada com si no. Per tant, en teoria, i com a resultat de la promoció de la totalitat dels seus vuit peons, un mateix jugador podria arribar a tenir fins a nou dames, deu cavalls, deu alfils, o deu torres, tot i que naturalment això mai arriba a passar en la pràctica. Alguns jocs de peces d'escacs es comercialitzen ja amb una dama addicional de cada color, per usar-la en cas de coronació.USCF Learn to Play Chess Quan la dama addicional no és disponible, en alguns contextos els jugadors empren una torre invertida per representar la dama obtinguda per coronació.
El diagrama de la partida entre Bobby Fischer i Tigran Petrossian del Torneig de Candidats de 1959 mostra una posició en què cada bàndol té dues dames. Les quatre dames es van mantenir a l'escaquer entre les jugades 37 i 44 .
Estratègia La capacitat de promocionar sovint és el factor crític en els finals i, per tant, és un important factor a considerar en l'estratègia de l'obertura i el mig joc. Gairebé totes les promocions ocorren en el final, però la promoció en el mig joc també ocorre.
La promoció alguna vegada ocorre fins i tot a l'obertura, tot i que només quan un dels dos bàndols comet una greu errada, com passa en la Trampa de Lasker, que implica una promoció menor (a cavall) en la setena jugada: 1.d4 d5 2.c4 e5 3.dxe5 d4 4.e3? Ab4+ 5.Ad2 dxe3! 6.Axb4?? exf2+! 7.Re2 fxg1(C)+!.
La partida Schlechter vs. Perlis, Karlsbad 1911 podria haver tingut una coronació a la jugada 11: 1.d4 d5 2.c4 c6 3.Cf3 Cf6 4.e3 Af5 5.Db3 Db6 6.cxd5 Dxb3 7.axb3 Axb1? 8.dxc6! Ae4?? 9.Txa7! Txa7 10.c7 amenaçant tant 11.cxb8(D) com 11.c8(D).Schlechter vs. Perlis (anàlisi). Perlis va evitar la trampa amb 8...Cc6!, que evita la derrota immediata.
El Gran Mestre britànic Joe Gallagher va mostrar una idea similar en la partida Terentiev-Gallagher, Obert de Liechtenstein de 1990: 1.d4 Cf6 2.Ag5 Ce4 3.Af4 c5 4.c3 Db6 5.Db3 cxd4 6.Dxb6 axb6 7.Axb8? dxc3 8.Ae5?? Txa2! i ara les blanques podrien haver abandonat, ja que si 9.Txa2, c2 promociona .
Un altre exemple es produeix després de 1.e4 c6 2.d4 d5 3.Cc3 dex4 4.Cxe4 Cf6 5.Cg3 h5 6.Ag5?! h4 7.Axf6?? hxg3 8.Ae5 Txh2! 9.Txh2 Da5+! 10.c3 Dxe5+! 11.dxe5 gxh2, amb la doble amenaça de 12...hxg1(D) i també 12...h1(D), com a Schuster-Carls, Bremen 1914 i NN - Torre, Mèxic 1928 . Cal remarcar que 10.Dd2 (en lloc de 10.c3) s'hauria trobat amb 10...exf2+! 11.Rd1 (11.Rxf2 Dxd2+) Dxd2+ 12.Rxd2 fxg1(D) més que amb 10...Dxe5 11.dxe5 gxh2 12.Cf3 h1(D) 13.0-0-0 amb fort atac .
Hi ha també unes poques línies d'obertura en què cada bàndol fa servir el tema del desperado amb un peó que entra en una espiral de captures, que acaba amb els dos jugadors promocionant una dama en plena obertura. N'és un exemple la posició del diagrama de la dreta; la partida va continuar 10...bxc3 11.exf6 cxb2 12.fxg7 bxa1(D) 13.gxh8(D).
Ambdós jugadors havien ja coronat abans de completar la setena jugada a la partida Casper vs. Heckert: 1.e4 Cf6 2.Cc3 d5 3.e5 d4 4.exf6 dxc3 5.d4 cxb2 6.fxg7 bxa1(D) 7.gxh8(D).
Història de la regla La idea original es basava en el fet que un soldat d'infanteria que aconseguís travessar tot sol les línies enemigues hauria de ser promocionat al grau mínim d'oficial. En època medieval, la peça més feble era la dama, que s'anomenava Farzin o Ferz, i el seu únic moviment possible era una sola casella en diagonal. Quan la dama i l'alfil varen assolir la seva moderna capacitat de moviments, els escacs es van modificar radicalment, i varen començar les objeccions en el sentit que un rei no havia de tenir més d'una dama .
En diferents èpoques, el peó només podia promocionar a la peça corresponent a la columna en què promocionava, o bé a aquella en què havia començat (i a dama en cas del peó de rei). A Itàlia al i començaments del , el peó només podia promocionar a una peça que hagués estat prèviament capturada. De la mateixa manera, a en Philidor no li agradava la possibilitat que dues dames del mateix color coexistissin a l'escaquer, i en totes les edicions del seu llibre (entre 1749 i 1790) hi deixava clar que només era possible la promoció a una peça prèviament capturada. Lambe també va assentar aquesta regla en un llibre el 1765 . Si cap de les peces a les quals es pot promocionar hagués estat encara capturada, el peo romania inactiu fins que es capturés una peça, moment en què el peó assumiria el seu rol . Un jugador per tant, no podria mai tenir dues dames, tres cavalls, tres torres, o tres alfils .
La regla de la promoció limitada es va utilitzar de manera desigual. Arthur Saul va publicar un llibre el 1814 en què ja hi constava la regla de la promoció sense restriccions, igualment com va fer Jacob Sarratt en un llibre de 1828. En l'època de Sarratt, la promoció sense restriccions era popular, i d'acord amb Davidson que era ja universal cap a mitjan . De tota manera, Howard Staunton va escriure a The Chess-Player's Handbook, publicat per primer cop el 1847, que segons en Carl Jaenisch la regla de la promoció restringida encara s'aplicava al nord d'Europa, Rússia, Escandinàvia i Alemanya .
La regla de la British Chess Association de 1862 Tot i que l'actual reglament dels escacs obliga que el peó que arribi a la vuitena fila promocioni a una peça diferent, això no sempre ha estat així. En Wilhelm Steinitz, primer Campió del món, al seu llibre de 1889 The Modern Chess Instructor hi afegí el llavors vigent "Codi de Regles de la British Chess Association" . la "Regla XIII" indicava, "Quan un peó ha assolit la vuitena casella, el jugador té l'opció de triar una peça, tant si una del mateix tipus ha estat abans capturada com si no, per tal que el peó n'assumeixi el nom i el poder, o bé de decidir que es quedi com a peó.Id., p. xxii (èmfasi afegit). Steinitz explicava el propòsit d'aquesta regla referint-se a la posició del diagrama de l'esquerra, que diu està extret del llibre de Johann Löwenthal Book of the London Chess Congress, of 1862:
Si les blanques fan 1.bxa8(D)?? (o qualsevol altra promoció), les negres guanyarien amb 1...gxh3, ja que les blanques no podrien evitar que les negres els fessin mat a la següent amb 2...h2#. En canvi, les blanques aconsegueixen taules amb 1.bxa8(P)!, quan 1...gxh3 o bé 1...Rxh3 és ofegat, i d'altres jugades permeten 2.Axg2, amb un final de taules.Id., p. xxiv. Steinitz va escriure, "Aprovem la decisió del London Chess Congress de 1862, tot i que la 'tonta' regla del peó va ser denunciada per algun."Id. La mateixa regla i explicació consten al The Chess-Player's Manual de George H. D. Gossip . La regla XIII en sentit ampli també sembla permetre la promoció a una peça de qualsevol color. Això va portar al capritxós estudi de final del diagrama de la dreta. Les blanques juguen, i fan mat en una. No hi ha cap solució amb les regles actualment vigents, però amb la Regla XIII, en efecte, la solució sorprenent és 1.g8 (C negre!), quan l'acabat de promocionar cavall negre ocupa la casella d'escapament del seu propi rei .
Howard Staunton es va oposar fermament a la regla de 1862 quan es va proposar, però el comitè del torneig la va aprovar per ampla majoria . No obstant això, no va tenir èxit. Philip Sergeant va escriure : Un corresponsal al Chess World de maig (de 1865)... no exagerava quan va escriure que el Codi de la B.C.A. havia estat refusat ampliamant pels aficionats britànics, i emfàticament condemnat pels líders escaquístics d'Amèrica, Alemanya, i França. En particular, l'absturda "regla del peó mort", contra la qual Staunton havia protestat el 1862, no havia aconseguit cap acceptació.