Plasència (en castellà, Plasencia) és una ciutat espanyola de la província de Càceres, al nord de la comunitat autònoma d'Extremadura. Físicament, el municipi és a la porta d'entrada a la Vall del Jerte, tot i que oficialment no hi pertany.
El terme municipal de Plasència té una extensió de 218 km², on s'ubiquen tant la ciutat de Plasència com les entitats locals menors de San Gil i Pradochano. Segons les dades oficials de l'INE de 2013, el municipi té 41.047 habitants, de manera que és el segon més poblat de la província i el quart de la regió.
En ser la ciutat més poblada del nord d'Extremadura, acull diversos serveis de l'Estat i del Govern regional tant per a la població que alberga com per al gran nombre de municipis veïns.
El gentilici és plasentí, plasentina.
Símbols L'escut heràldic de Plasència és un dels escuts més antics de la província, ja que Alfons VIII de Castella hi va imprimir a final de el lema Ut Placeat Deo et hominibus.
Geografia física Plasència és 83 km al nord de Càceres, 150 km al nord de Mèrida i 70 km a l'est de la frontera amb Portugal. Dins de la comunitat autònoma d'Extremadura està situada al nord, a la capçalera de la Vall del Jerte.
Geologia La població s'enquadra al massís Hespèric, a la part sud de la zona centreibèrica. Estratigràficament, predominen els sediments precambrians, constituïts per grauvaques i per pissarra, a més de granit de la zona Béjar-Plasencia.
També es troben sediments del Terciari i Quaternari, principalment lligats al sistema fluvial. Els dipòsits terciaris es troben a la conca de Còria i a la falla de Plasència. Els sediments quaternaris són més notoris a les diverses plataformes al·luvials relacionades amb el riu Jerte. Els materials més comuns són còdols de quars, esquists i granits en matriu areno-argilosa. Les roques granítiques de l'àrea de Béjar-Plasència ocupen la part nord del terme.
Hidrografia Pràcticament tot el terme municipal es troba a les conques hidrogràfiques del riu Alagón i el seu afluent el Jerte, que desguassa al Tajo. La desembocadura del riu Jerte a l'Alagón es localitza riu avall de Plasència, al poble de Galisteo. Quatre quilòmetres riu amunt de la ciutat es troba l'embassament de Plasencia, construït el 1985, amb capacitat de 59 hm³, el qual regula el cabal que passa per la ciutat, evitant les inundacions d'antany. L'embassament té com a finalitat el proveïment d'aigua potable a la població.
Climatologia Segons el sistema de classificació climàtica de Papadakis, la major part del terme municipal de Plasència s'inclou dins dels climes mediterrani subtropical i mediterrani continental temperat. A les serres que voregen Plasència el clima correspon amb les classificacions de mediterrani temperat i mediterrani fresc. Els estius són molt càlids i els hiverns suaus. En els mesos més freds de l'any poques vegades la temperatura baixa dels 0 °C i en els mesos més calorosos en comptades ocasions se superen els 40 °C. Registra per tant unes temperatures menys caloroses que la resta de ciutats de la regió.
El clima en aquesta zona està influenciat pel microclima de la Vall del Jerte, encara que en aquesta població es donen condicions de temperatura i precipitacions més similars a la resta d'Extremadura que a les que trobem a la vall del Jerte, i la propera serra de Gredos, que d'una banda suavitzen les temperatures i eviten els valors extrems que es donen en altres punts de la península i de l'altra, donada l'orografia longitudinal de la serra de Gredos, fan que es produeixin més precipitacions que a la resta de l'altiplà central. Les pluges són abundants i se situen en una forquilla que oscil·la entre els 800 i els 1000 mm anuals, sent escasses durant l'època estival, però superiors a les que es registren en altres capitals extremenyes.
Flora i fauna La coberta vegetal actual està formada principalment per deveses d'alzines i sobrers, així com per herbassars, vegetació de ribera, regadius i flora urbana de parcs i jardins.
Els alzinars es troben en deveses, mentre que les suredes es troben a la part nord del municipi. Les suredes ocupen aproximadament 1200 ha i també formen deveses com els alzinars. A la devesa de Valcorchero hi ha zones mixtes d'alzines i sureres.
La vegetació de ribera està constituïda principalment per petites plantacions de pollancres. Els terrenys de regadiu es concentren fonamentalment en els marges del Jerte riu avall de la ciutat, encara que existeixen també algunes hortes familiars en les proximitats del nucli urbà.
En les deveses del municipi les pastures són aprofitats per al pasturatge, principalment de cabres, ovelles i vaques. En els mesos d'estiu es realitza la transhumància a zones més fresques de Castella i Lleó. Al costat dels mamífers domèstics hi ha mamífers salvatges com diverses espècies de talps i ratolins de camp, l'eriçó i el conill.
El grup amb major diversitat és el de les aus. A la zona es poden observar de vegades grans aus de presa com àguiles calçades o falcons pelegrins, que viuen al Parc Nacional de Monfragüe i en els contraforts de la Serra de Gredos i volen fins a Plasència a la recerca d'aliment. Les espècies d'au més comunes són pinsà, mallerenga blava, gafarró, griva, cotoliu, diverses espècies de cucut, raspinell comú, capsigrany, estornell negre, totestiu, cadernera, passerell comú, pardal i, a l'hivern, el tudó. També es troben en el municipi perdius i guatlles.
Entre els amfibis i rèptils presents a la zona, destaquen diverses espècies de gripaus, la serp verda, el fardatxo, diverses espècies de sargantanes i el dragó. Al riu Jerte i en les seves riberes hi ha diverses espècies de peixos com barb, bagra, calandino, tenca i llopet de riu.
Història Edat Antiga i edat mitjana Encara que l'actual ciutat de Plasència no es va fundar fins a 1186, hi ha proves que el territori ja va estar habitat a la prehistòria, ja que s'han trobat restes de ceràmica a la Cova de Boquique. A més, el diccionari de Pascual Madoz assenyala que va poder situar-se en l'actual Plasència un indret desaparegut que es deia Ambroz o Ambracia, encara que és possible que aquest emplaçament estigués a Aldeanova del Camí. En qualsevol cas, es coneix l'existència de construccions d'origen àrab anteriors a la fundació de la ciutat. Entre aquestes construccions, hi havia una torre del situada al costat del Pont de Trujillo que es deia Torre de l'Ambroz, al costat de la qual es va construir un petit caseriu àrab.
En un document expedit a Burgos el 1181 sota el regnat d'Alfons VIII de Castella es va establir –en contradicció amb el Tractat de Medina i amb la frontera de la Plata entre els regnes de Lleó i Castella– que bona part del territori del nord de l'actual província de Càceres i del nord-oest de la província de Toledo pertanyien a l'alfoz de consell d'Àvila. Aquesta situació va canviar el 1186, amb la segregació de la ciutat de Plasència, fundada aquest mateix any per Alfons VIII, el monarca va fixar la delimitació de territoris del nou consell el 1189. El lema de la ciutat recentment fundada ser «Ut Placeat Deo et hominibus», que en llatí significa 'per agradar a Déu i als homes'. El 1189, el papa Climent III va crear la Diòcesi de Plasència amb seu a la ciutat. Els inicis de la ciutat van ser durs, a causa de trobar-se en una zona fronterera i a la seva proximitat als territoris dominats pels musulmans. El 1196 va ser presa pels almohades, a conseqüència de la batalla d'Alarcos, però Alfons VIII i el regne de Castella la recuperarien aquest mateix any, el dia 15 d'agost. Després d'aquesta reconquesta es prendria la decisió de construir les muralles de la ciutat.
A final del el rei va atorgar el Fur de Plasència, que atorgava molta importància a la convivència entre cristians, musulmans i jueus. Això va propiciar la formació d'una important comunitat jueva, que va ser la més gran d'Extremadura i tenir considerable poder econòmic.
La ciutat tenia llavors dret a vot a les Corts de Castella, sent prova d'això l'enviament de dos procuradors a les Corts realitzades a Madrid el 1391. El va ser un període clau de la història de la ciutat, durant el qual els comportaments feudalitzants de l'edat mitjana van donar lloc al final de l'estatut de realengo i al consegüent establiment d'una jurisdicció de. El 1442 el rei Joan II de Castella va donar la ciutat a la família dels Estúñigas o Zúñigas, concedint a Pedro de Zúñiga i Leiva el títol de comte de Plasència. En passar a senyoriu, Plasència va perdre el dret de vot a les Corts. El 1446, per desig del seu bisbe, el cardenal Juan Carvajal, es van crear a la ciutat uns estudis d'Humanitats, que van ser els primers estudis generals de rang universitari que existir en el que avui és Extremadura.
A la segona meitat del , Plasència va tenir certa participació en els conflictes bèl·lics relacionats amb l'accés al tron. El rei Enric IV va ser deposat a la ciutat el 27 abril 1465 com a sobirà de Castella. Més tard, el Comte de Plasència va prendre part activa en la Farsa d'Àvila arrabassant l'espasa, símbol de la justícia, a l'estàtua de fusta que representava al rei castellà i proclamant com a tal a l'infant Alfons. Posteriorment, la reina de Castella Joana la Beltraneja i Alfons V de Portugal es van casar el 29 maig 1475 a la Casa de les Argolles, on van ser proclamats reis de Castella i Portugal.
Al juny de 1488, el Duc va morir i el va succeir el seu net Álvaro de Zúñiga y Pérez de Guzmán. La noblesa placentina aprofitar l'ocasió per aixecar-se en armes contra els Zúñiga i recuperar d'aquesta manera el poder que posseïen anteriorment sobre la ciutat i sobre les rendes de les terres que depenien d'aquesta. Els revoltats van ser recolzats pels Reis Catòlics, que van revocar la donació feta per Joan II, argumentant que havia estat excessiva i contra la seva voluntat. La revolta va triomfar i l'estatut de realengo va ser reposat, sent ratificat el 20 octubre 1488 a les portes de la catedral, amb la presència de Ferran el Catòlic, que va jurar defensar sempre els furs i la llibertat de Plasència.
Edat moderna Plasència va ser el lloc recomanat pels metges de la cort a Ferran el Catòlic com a lloc més saludable de tots els seus regnes i on havia de fixar la seva residència. El monarca es va traslladar a viure a Plasència el 1515. Va morir a Madrigalejo quan viatjava des de Plasència a Guadalupe per assistir al capítol de les ordres de Calatrava i Alcántara al Reial Monestir de Santa Maria de Guadalupe. Entre 1528 i 1531 va residir a Plasència el compositor Cristóbal de Morales, que va exercir allí el càrrec de mestre de capella.
Plasència va tenir certa importància també durant la conquesta americana. El 1539, una expedició finançada pel bisbe Gutierre de Vargas Carvajal va ser l'Estret de Magallanes. Un dels vaixells de l'expedició, dirigit per Alonso de Camargo, va aconseguir travessar l'estret.
El 1573, el bisbe placentí Pedro Ponce de León va donar al Monestir de l'Escorial part de la seva biblioteca. Entre les obres donades hi havia el Còdex Emilianense procedent del monestir de San Millán de la Cogolla. El 1665, un altre bisbe, Diego de Arce i Reinoso, tenia al moment de la seva mort, una biblioteca de 3.880 obres en 10.000 volums.
Quan el 1502 van sorgir les primeres 18 províncies de Castella, aquestes van ser establertes en funció de les ciutats que tenien vot a les Corts. Cap ciutat de l'actual Extremadura tenia tal vot, de manera que la major part de la regió pertanyia a la província de Salamanca. A causa d'això, el 1653 Plasència va decidir comprar el vot a les Corts que anteriorment havia tingut, compra que va realitzar conjuntament amb Alcántara, Badajoz, Càceres, Mèrida i Trujillo. Aquest va ser el moment de creació de l'antiga província d'Extremadura, que va quedar composta pel partit de Trujillo i el territori de Lleó de l'Ordre de Santiago, als quals se'ls van afegir les terres de Còria i Granadilla.
Edat contemporània