França va tenir possessions colonials, en diverses formes, des de començaments del fins als anys 1960. Al punt més alt, entre 1919 i 1939, el segon imperi colonial francès s'estenia per més de 13.500.000 km² de terra (incloent la metròpoli França), el 10.0% de la superfície terrestre.
miniatura|Les àrees en color blau indiquen els territoris que en un moment o altre han format part de l'Imperi Colonial Francès a través de la història.En blau clar, el primer imperi, i en blau fosc, el segon imperi Actualment el que en queda d'aquest gran imperi són centenars d'illes i arxipèlags localitzats en l'Atlàntic nord, el Carib, l'oceà Índic, el Pacífic Sud, el Pacífic Nord i l'oceà Antàrtic, i també un territori continental a Amèrica del Sud, totalitzant juntes 123.150 km², la qual cosa representa només l'1% de l'àrea de l'imperi colonial francès anterior al 1939, amb 2.900.000 persones vivint-hi el 2019. Totes aquestes gaudeixen de representació política total a nivell nacional, i també varien els graus d'autonomia legislativa i formen part de la Regió ultraperifèrica de la Unió Europea. La major part de l'Imperi va estar controlat per les Forces Colonials Franceses.
El primer imperi colonial francès miniatura|El Quebec fou la Nova França Els francesos van arribar al Nou Món com exploradors a la recerca d'una ruta a l'oceà Pacífic i riquesa. Les exploracions franceses a Amèrica del Nord es van iniciar durant el regnat de Francesc I de França. El 1524 va ser enviat Giovanni da Verrazzano, italià d'origen, a explorar la regió entre la Florida i l'illa de Terranova per trobar una ruta a l'oceà Pacífic. Verrazano va anomenar Francesca i Nova França als territoris entre Nova Espanya i Terranova i Labrador, per tal de promoure els interessos francesos. Deu anys més tard, Francesc I envia Jacques Cartier a explorar la costa de Terranova i el riu Sant Llorenç. L'agost de 1541, aquest grup estableix una colònia fortificada, batejada com Charlesbourg-Royal, sobre l'emplaçament de l'actual districte de Cap-Rouge a la ciutat de Quebec, però, més tard, es decidirà abandonar el lloc a causa de les malalties, el clima execrable i l'hostilitat dels autòctons. La ubicació precisa d'aquesta colònia va ser per molt temps un misteri per als historiadors fins al descobriment, l'agost de 2006, de les seves restes arqueològiques. Així, els primers viatges de Giovanni da Verrazano i Jacques Cartier al , com els freqüents viatges de pescadors francesos als Grans Bancs de Terranova al llarg d'aquell segle, van ser els precursors de la història de l'expansió colonial francesa. Però la gelosa protecció d'Espanya del seu imperi a Amèrica, i les ruptures causades en la mateixa França per les Guerres de Religió en els últims anys del , va prevenir qualsevol esforç consistent de França per establir colònies. Els intents francesos de fundar colònies al Brasil, el 1555 a Rio de Janeiro (la proclamada França Antàrtica) i el 1612 a São Luís (la proclamada França Equinoxial), i a la Florida no va ser reeixida, a causa de la vigilància i la prevenció portuguesa i espanyola.
La història de l'imperi colonial de França va començar en realitat el 27 de juliol de 1605, amb la fundació de Port Royal, a la colònia d'Acàdia a Amèrica del Nord, en el que és ara Nova Escòcia, Canadà. Ja uns anys abans, Samuel de Champlain havia fet el seu primer viatge al Canadà en una missió de comerç de pells. Tot i que no comptava amb un mandat oficial pel que fa a aquest viatge, redactà una carta i escrigué, al seu retorn a França, una rendició de comptes titulada Des sauvages (relació de la seva estada en una tribu innu prop de Tadoussac). Després, el 1608, Samuel de Champlain va fundar Ciutat de Quebec, la qual es convertiria en la capital de l'enorme, però escassament poblada, colònia comerciant de pell de Nova França (anomenada també Canadà). a
El cardenal Richelieu, que es va convertir en el primer ministre de Lluís XIII de França el 1623, va dotar França d'una política colonial, ocupant sobretot les Petites Antilles, Saint-Domingue, Guyana i Senegal. Per donar suport a Samuel de Champlain a Nova França i mantenir la posició del Quebec, va fundar la Companyia de Nova França el 1627, després va retornar el Canadà a l'autoritat francesa de Champlain pel Tractat de Saint-Laye, després de la presa de la colònia de Saint-Germain. Germans Kirke el 1629. Aquest èxit va permetre a la colònia desenvolupar-se després i convertir-se en el centre de la cultura francòfona a Amèrica del Nord.
Encara que a través de les aliances amb diverses tribus natives americanes, els francesos van ser capaços d'exercir cert control sobre gran part del continent nord-americà, les àrees de població francesa estaven limitades a la vall del riu Sant Llorenç. Abans de l'establiment del Consell Sobirà de 1663, els territoris de Nova França es van desenvolupar com a colònies mercantils.
La Companyia Francesa de les Índies Occidentals va reemplaçar en 1664 a la Companyia de Nova França i a la Companyia Francesa del Cap Verd i el Senegal.Déclaration du Roi portant sur l'établissement de la compagnie des Indes, BNF (Gallica) És només després de l'arribada de l'intendent Jean Talon en 1665, que França va donar a les seves colònies americanes els mitjans apropiats per a desenvolupar les colònies de població comparables a la dels britànics, però hi va haver relativament poc interès en el colonialisme a França, la qual es va concentrar més en el domini dins d'Europa, i per a la major part de la història de Nova França, fins al Canadà va estar lluny per darrere de les colònies britàniques nord-americanes en població i en desenvolupament econòmic. La mateixa Acàdia va ser cedida als britànics en el Tractat d'Utrecht el 1713.
En 1665, després de 14 anys de gestió colonial, sota la pressió de Jean-Baptiste Colbert, l'orde de Sant Joan de Jerusalem va cedir les seves colònies a les Antilles a la companyia francesa de les Índies Occidentals. El rei va reprendre el 1674 l'administració directa de les colònies, va operar conjuntament amb la Companyia del Domini d'Occident i la Companyia del Senegal, i els va demanar una política esclavista més agressiva i en va suprimir el monopoli: a partir d'aquesta data, els negrers dels grans ports francesos tindrien també el dret de practicar la tracta. Fou el començament de la pujada dels anomenats irlandesos de Nantes, grans negociants del comerç triangular, la majoria immigrats jacobites aliats de Lluís XIV i del seu cosí Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia.
El 1699, els reclams territorials francesos a Amèrica del Nord es van expandir encara més, amb la fundació de Louisiana, a la conca del riu Mississipi. L'extensa xarxa comercial al llarg de la regió la va connectar al Canadà a través dels Grans Llacs, i va ser mantinguda a través d'un vast sistema de fortificacions, moltes d'elles centrades en el camp d'Illinois i en l'actual Arkansas.
miniatura|Extensió de la Nova França i de la Louisiana francesa Mentre l'imperi francès a Amèrica del Nord s'expandia, els francesos van començar també a construir un imperi més petit però més rendible en les Índies Occidentals. La població al llarg de la costa sud-americana en el que és avui la Guaiana Francesa, va començar el 1624 i es va fundar una colònia a San Cristóbal el 1627 (l'illa va haver de ser compartida amb els anglesos fins al Tractat d'Utrecht el 1713, quan va ser cedida totalment). La Compagnie des Îles de l'Amérique va fundar colònies a Guadalupe i Martinica el 1635, i una colònia es va fundar més tard a Santa Llúcia al (1650). Les plantacions productores d'aliments d'aquestes colònies van ser construïdes i sostingudes a través de l'esclavitud, amb el subministrament d'esclaus dependents del comerç d'esclaus africans. La resistència local dels pobles "indis" americans van resultar en l'Expulsió del Carib de 1660.
La possessió colonial caribenya més important no va arribar fins al 1664, quan la colònia de Saint-Domingue (avui Haití) va ser fundada en la meitat oest de l'illa hispana de l'Espanyola. Al , Saint-Domingue va créixer per a ser la colònia sucrera més rica del Carib. La part oriental de l'Espanyola (avui República Dominicana) també va estar sota domini francès per un curt període, després de ser lliurada per Espanya a França el 1795.
L'expansió colonial francesa no estava limitada al Nou Món, no obstant. Al Senegal, a l'Àfrica occidental, els francesos van començar a establir factories al llarg de la costa el 1624. El 1664, La Companyia Francesa de les Índies Orientals va ser establerta per competir pel comerç a l'est. Les colònies estaven establertes a l'Índia a Chandernagore, a Bengala (1673) i Pondicherry al sud-est (1674), i més tard a Yanaon (1723), Mahe (1725), i Karikal (1739). Es van fundar també colònies a l'oceà Índic, a la Île Bourbon (Reunió, 1664), Île de France (Maurici, 1718), i les Seychelles (1756).
El conflicte colonial amb Gran Bretanya Al una sèrie de conflictes colonials van començar a sorgir entre França i Gran Bretanya, que finalment va tenir com a resultat la destrucció de la major part de l'imperi colonial francès. Aquestes guerres van ser la Guerra de Successió d'Àustria (1744-1748), Guerra dels Set Anys (1756-1763), la Guerra de la Revolució Americana (1778-1783), les Guerres Revolucionàries Franceses (1793-1802) i les Guerres Napoleòniques (1803-1815). Fins i tot pot ser vist més enrere en el temps per a la primera de les guerres franceses i índies. Aquest conflicte cíclic que es coneix com la Segona Guerra dels Cent Anys.
Encara que la Guerra de Successió d'Àustria va ser decisiva, tot i els èxits francesos a l'Índia en virtut del Governador General Joseph François Dupleix i a Europa sota el mariscal Saxe, després d'èxits francesos a Menorca i Amèrica del Nord, va tenir una derrota francesa, amb la superioritat numèrica britànica (més d'un milió contra 50 mil colons francesos) van conquerir no només la Nova França (amb exclusió de les petites illes de Saint-Pierre i Miqueló), però també la majoria de l'oest de França, l'Índia (Carib), les colònies, i tots els llocs d'avançada índia francesa. Tot i que el tractat de pau va donar llocs d'avançada índies de França, i les illes caribenyes de Martinica i Guadalupe foren restaurades a França, la competència per la influència a l'Índia havia estat guanyada pels britànics, i Amèrica del Nord fou perdut del tot - la major part de Nova França va ser presa pel Regne Unit (també es coneix com a Amèrica del Nord Britànica, amb excepció de Louisiana, que França va cedir a Espanya com a pagament per l'entrada tardana d'Espanya en la guerra (i com a compensació per l'annexió de la Gran Bretanya de la Florida espanyola). També va cedir als britànics Granada i Santa Llúcia.