miniatura|Actuació del grup a la manifestació de la Diada de 2009 Les actuacions de la Companyia Elèctrica Dharma van començar en festes de casals barcelonins, quan el grup encara no es deia Companyia Elèctrica Dharma; van continuar per les sales de concerts com la sala Zeleste, cau de l'anomenat "rock laietà", i van seguir per diferents pobles de Catalunya en companyia del grup de teatre Comediants. A finals dels anys 70 la Dharma s'havia convertit en un dels grups més importants del panorama del rock català i estatal en general, el que els va permetre fer gires per tot Espanya i, més tard, per Europa i més enllà, efectuant concerts per l'Àfrica, el Brasil i els Estats Units.
Dècada del 1970 Canet Rock (1975-77) El festival Canet Rock és un gran concert a l'aire lliure que es va celebrar per primera vegada el juliol de 1975 i al que van succeir tres sessions més, sempre a Canet de Mar (Maresme).
D'entre els grups i solistes catalans va destacar la bulliciosa música de la Companya Elèctrica Dharma, que combinava les seves referències sardanístiques amb una estructura purament rock, donant lloc a un dels productes més originals del rock català. Amb la col·laboració del grup de teatre Comediants més d'un va quedar amb la boca oberta.
Artistes com Sisa no van poder actuar perquè el govern civil els ho va prohibir. Eren temps en què era relativament freqüent que es prohibissin concerts de músics sense que se sabés ben bé per què, i faltaven encara quatre mesos perquè morís Franco. Altres grups que van tocar van ser: l'Orquestra Mirasol, Ia & Batiste, Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Fussion i l'Orquestra Plateria, entre d'altres.
A Canet Rock es va constatar l'excel·lent i esperançador moment d'una música que estava començant a trobar unes arrels que semblaven perdudes i conformant una sonoritat. Tot això va servir per gravar el concert que quedaria enregistrat per a la pel·lícula Canet Rock. El concert de la Dharma va coincidir amb la sortida del sol del dia 27 de juliol.
Eren els temps en què el grup de teatre Comediants col·laborava amb ells. Si era una actuació de la Dharma, els Comediants els acompanyaven amb petits esquetxos de teatre. Cal recordar que encara era l'època franquista i sentir aquella música festiva i veure aquells saltimbanquis en un escenari representava una de les primeres sensacions de llibertat després de tants anys de repressió.
També participaren en l'edició del Canet Rock de 1976, on van presentar el disc Tramuntana, i en la de 1977.
Concerts per Espanya Durant la segona dècada dels anys 70 la Dharma va actuar a pràcticament totes les regions d'Espanya, sent pionera en el fet de fer gires per la península; no era gaire normal en aquell temps que un grup pogués lligar quinze o vint actuacions en un mes sense tornar a casa. Durant els anys de dictadura, tot això del rock i els cabells llargs estava bastant censurat... Ara eren els anys de la transició i el so original i festiu de la Dharma va ser molt ben rebut. El primer concert en l'àmbit estatal va ser a les Quinze hores de música pop organitzades a la ciutat de Burgos, on la crítica els va destacar com "el grup de rock més prometedor de l'Estat espanyol"; a partir d'aquell moment, els elogis dels comentaristes es van anar succeint. El grup guarda un especial record del públic andalús, qualificant-lo de molt generós i molt entregat.
El seu so es va etiquetar dins del "rock con raices", que bàsicament el practicaven grups catalans com ells, l'Orquesta Mirasol o Blay Tritono i grups andalusos com Triana, Iman o Guadalquivir. Com anècdota, els membres del grup expliquen que un dia Miguel Rios es va presentar després d'un concert i els va dir: "Nosotros no tenemos raices... ¡Vosotros si que teneis suerte!".
Reial Madrid L'actuació més impactant de la vertiginosa gira del disc Tramuntana i una de les més memorables de tota la trajectòria de la banda, va ser a Madrid, al Pavelló d'Esports del Reial Madrid, el desembre del 1977.
Va ser una actuació que en un principi s'havia de fer en un teatre de Madrid, però a mesura que anava avançant la gira els anaven informant que haurien de buscar un recinte més gran perquè les entrades s'havien esgotat en pocs dies. Finalment el recinte escollit va ser el pavelló del Reial Madrid davant de més de 5.000 espectadors i amb molta gent al carrer sense poder entrar. Ha sigut el primer i únic grup en català que ha omplert un pavelló com el del Reial Madrid, cosa que els sorprèn.
L'endemà al matí, els passatgers del metro madrileny van poder contemplar pintades a les parets dels passadissos que deien: "¡Dharma al poder!" o "¡La Dharma l'arma!".
Però a partir de l'any 1979 tot això va començar a canviar.
L'arribada de la movida madrileña i el suport que va rebre tant dels mitjans de comunicació com de les institucions espanyoles va anar apartant del panorama musical espanyol un tipus de música que la capital d'Espanya no podia controlar. Va ser la primera vegada que en el concert de tant en tant algú cridava "polacos" ells encara no sabien molt bé per què. Malgrat això, el grup va continuar actuant per Espanya amb la diferència que en comptes d'anar a concerts de rock anaven a concerts del que més tard es van anomenar de "world music".
Dècada del 1980 Palau de la Música Catalana (1981) El 1981 la Dharma es va plantejar fer-ne una de grossa, i van pensar en el fet que ja molts crítics deien que feien "sardana-rock", i que per primer cop en el món del rock potser era el moment d'ajuntar una cobla de sardanes i un grup de rock. En un principi els va semblar difícil, ja que en aquells temps totes les cobles estaven integrades per gent bastant gran fins que van trobar la Cobla Mediterrània que tots eren molt joves.
Els van proposar i van acceptar encantats. I ja posats a fer, van pensar que també seria una bona oportunitat per intentar que també per primera vegada el Palau de la Música Catalana acceptés que un grup de rock hi toqués. Per sort el Palau va acceptar la proposta i finalment l'11 de desembre de 1981 hi van tocar. Els arranjaments per la Cobla els va fer l'Esteve Fortuny.
El concert va ser un èxit i la gent reclamava si traurien un disc del concert i gràcies a unes gravacions de Ràdio 4 es va poder editar un dels primers discs en directe de rock català: Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània. Va ser un concert que va marcar un punt d'inflexió en el món de la música popular catalana: el so dels instruments tradicionals barrejats amb la música rock de la Dharma va fer canviar els esquemes de la música tradicional. A partir d'aquell moment, les barreges de rock i música tradicional ja van entrar a formar part de la música del país. L'alegria d'haver superat amb fortuna el doble repte d'obrir el Palau de la Música al rock i de crear una nova sonoritat èpica, mediterrània i vibrant va fer oblidar les factures que es van haver de pagar pels desperfectes produïts en el Palau durant el concert...
Mercat de les Flors (1983) Els concerts del Mercat de les Flors va coincidir en l'època en què la Dharma va entrar a formar part de l'oficina de manegament de Joan Molas, mànager també d'en Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres cantants de la Nova Cançó. Buscaven un local per fer la presentació del disc Catalluna i no en trobaven cap a Barcelona que els fes el pes. Llavors, en una reunió amb l'escriptora Maria Aurèlia Capmany (en aquells temps regidora de cultura de l'Ajuntament de Barcelona) els va proposar d'utilitzar un local a Montjuïc i que l'Ajuntament el feia servir per guardar les carrosses de la cavalcada de reis.
Els concerts els havien de fer a mitjans de gener de l'any 1983, per tant, pocs dies després de la cavalcada i encara que les carrosses ja no tornarien a aquell local, el temps per adequar-lo a partir del dia cinc era molt just. Però ells, amb la il·lusió d'inaugurar un nou local a Barcelona, van acceptar el repte i finalment el van poder inaugurar. Van fer una tanda de deu concerts que van ser tot un èxit i a partir de llavors el local va anar agafant molt de pes com a centre de les produccions teatrals de la ciutat de Barcelona.
Tres anys més tard hi van tornar per fer una altra tanda de concerts que van servir per gravar el seu segon disc en directe, No volem ser.
Dècada del 1990 Estats Units El setembre del 1990, la Dharma viatja a París per tocar al Showcase de la Fira Anual de Música MARS. Tenen ofertes de diferents promotors europeus, americans i asiàtics. El 1991 viatgen als Estats Units per a fer una sèrie de concerts per les universitats del país, entre elles a Syracuse, Rochester, Ithaca, Watertown i Elmira, que culminen en la prestigiosa sala SOB's de Manhattan. Crítics com Carlos Agudelo, del Billboard Magazine, diuen: "La música de la Companyia Elèctrica Dharma és madura, enginyosa, rica i potent; capta l'atenció i juga amb els sentits d'una manera nova, delicada i fascinant".
El març de 1993 apareix Que no es perdi aquest so, un disc en el qual treballen amb melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat. Gràcies a aquest àlbum, que oferix un so particular proper al de l'època dels seus orígens, el grup torna als Estats Units per segona vegada. Fan una gira per festivals d'estiu a Utica, a Albany i dos a Oswego. La gira es tanca amb un concert memorable en una de les sales de més prestigi de Nova York, la Knitting Factory.
Els 20 anys de l'Elèctrica Dharma: Palau Sant Jordi (1994) El 23 d'abril del 1994 la Companyia Elèctrica Dharma celebrà el vintè aniversari de la seva creació amb un concert de commemoració al Palau Sant Jordi de Barcelona, on reuneixen més de 18.000 persones. En l'acte hi van col·laborar més de 15 artistes catalans del món de la música i el concert va fer retransmès per TV3 en directe i gravat en un propi disc que sortiria mesos més tard anomenat: 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma.
El concert estava dividit en dues parts, la primera on l'Elèctrica Dharma va tocar en solitari i la segona amb un seguit de col·laboracions d'altres artistes interpretant cançons del grup. Va ser concebut com un gran espectacle total de caràcter teatral. L'espectacle va ser retransmès per TV3 i s'ha editat també en format DVD.
Es va iniciar amb comentaris en off d'un locutor del grup teatral Comediants, amb qui la Dharma havia col·laborat als seus inicis. Tot seguit una apagada general de llum en tot l'estadi arranjat amb xiulets i petards i així progressivament fins a tres cops. L'aparició de la Dharma amb la cercavila creà una gran eufòria; d'un lateral de l'escenari situat sobre una plataforma, el grup començà ainterpretar la cançó Titu-tiru-ritu, per seguir la marxa arrossegats per vuit extres amb una combinació de llum i il·luminació de bengales. La cercavila va recórrer tota la pista fins a aturar-se al lateral de l'escenari oposat d'on van sortir.
El concert pròpiament dit va començar amb la cançó de la Presó del rei de França on la Dharma va donar la benvinguda al públic. Tot seguit van interpretar la cançó que els identifica com a grup, Força Dharma i va continuar amb Festejada, Stella Splendens, L'àngel de la dansa, Catalluna i la cançó Si encara fossis aquí, dedicada al component desaparegut del grup Esteve Fortuny. Després van seguir les cançons Adéu, L'ou com balla (en la qual apareix ballant un actor disfressat d'ou) i La cosa està negra, per acabar la primera part interpretant Contra el fusell un somriure i La gent vol viure en pau, dues cançons reivindicatives i catalanistes amb un missatge de força i esperança per un món millor.