Siniestro Total és un grup gallec de música punk rock format a Vigo el 1981 per Julián Hernández, Alberto Torrado, Miguel Costas i Germán Coppini. Actualment l'integren, després de tenir diverses formacions, Julián Hernández, Javier Soto, Óscar G. Avendaño, Àngel González i Jorge Beltrán.
Història El Col·legi Alemany Julián Hernández i Alberto Torrado es coneixien des dels quatre anys. Van anar junts al Col·legi Alemany. L'afició d'ambdós per la música comença a través de familiars: el cosí de Julián, Luis, té discs de Cream, The Rolling Stones i de blues, i el germà més gran d'Alberto posseeix alguns vinils de The Beatles i de The Shadows, a més d'un baix elèctric. Al col·legi els dos es fan més amics a causa del seu gust comú per la música, d'artistes com Andrés do Barro que Julian li descobreix. Als deu o els dotze anys comencen a escoltar grups glam rock com Slade i T. Rex, i música xiclet com la de Suzi Quattro o Redbone.
Quan Julián té al voltant de dotze anys i la seva germana menor, Eva, vuit, a aquesta última li regalen una guitarra amb cordes de filferro molt separades del pal, gairebé de joguina, que Julián comença a tocar emprant una pipa de gira-sol, a falta de pua; mentre, Alberto comença també a interessar-se per tocar, gràcies al baix elèctric del seu germà. Junts van comprant-se alguns llibres d'acords de The Beatles o The Rolling Stones.
Més tard, als tretze anys, Julián i Alberto s'interessen per grups més progressius, com Pink Floyd, Soft Machine, Jethro Tull i Frank Zappa, i, quan els obliguen a entrar en l'equip d'handbol del col·legi, es passen les hores a la banda, parlant de música mentre els fan gols per tot arreu. Junt amb alguns amics més que comparteixen la seva afició es van ajuntant a les tardes, després del col·legi, cada vegada a casa d'un, per escoltar els seus discs.
L'Institut del Calvari Als catorze anys Julián i Alberto acaben els seus estudis al Col·legi Alemany, però han de validar-los en un institut reconegut, i el més proper per al primer és l'Institut del Calvari, on la seva mare fa classes de dibuix; Alberto, per la seva part, se'n va a un altre de diferent, tot i això no deixen de veure's, ja que de tant en tant queden per tocar i intentar treure alguna cosa decent amb dues guitarres espanyoles.
El 20 de novembre de 1975 mor el dictador Francisco Franco Bahamonde, raó per la qual es decreten vacances per dol estatal, i Julián torna a casa seva abans d'hora. En arribar l'Alberto li diu que vagi a la seva casa per ensenyar-li alguna cosa, així que quan acaba de menjar corre a veure què és. Es tracta d'una guitarra elèctrica Ibanez negra imitació Les Paul que li ha regalat la seva mare, veient que al seu fill li agradava la música, i un amplificador antic de vàlvules Jomadi que li ha deixat el seu germà per poder tocar, la qual cosa entusiasma en Julián.
Al cap de poc d'entrar a l'institut en Julián comença a assistir a classes al conservatori, amb la qual cosa els seus coneixements de música van millorant, i ja pot tocar algunes coses amb Alberto, com una versió de dotze minuts amb molts ornaments d'una cançó de Genesis, i alguna cosa de Pink Floyd. Alberto comença a refinar els seus gusts musicals, passant-se definitivament al rock simfònic i progressiu i al folk rock americà i oblidant a grups com Slade. A més comencen a compondre alguns temes instrumentals (ja que cap dels dos no s'atreveix a cantar) basant-se en els acords que el germà d'Alberto li passa a ell i aquest, al seu torn, al Julián.
A la classe del Julián a l'institut hi ha en Tochi, germà de Javier Soto aficionat al country, una cosa que el fa bastant estrany; però si més no li agrada la música, això fa que comencin a parlar amb freqüència i que Julián acabi per conèixer el germà del Tochi, Javier, un any menor que ell. En Javier és molt amic de Miguel Costas, amb qui compra assíduament la revista Disco Express, font d'informació musical pràcticament única a la qual tenen accés en aquell temps, i els articles de la qual el Miguel sol aprendre's de memòria. Finalment el Julián presenta en Javier i en Miguel a l'Alberto, que és el més virtuós de tots.
En aquesta època obren a Vigo una botiga de discs anomenada Elepé, que encara existeix, i on per la compra de discs regalen bons amb els quals es pot adquirir discs nous. En aquella època hi ha dues sèries de blues a preus molt baixos: El Camino del Blues i La Casa del Blues, que començaran a comprar per a després, amb els bons que guanyen, aconseguir discs més cars. D'aquesta manera descobreixen gent com a Júnior Wells, Professor Longhair o Luther Johnson, i comencen a apropar-se al blues, cosa que Julián ha començat a fer a través del seu cosí Luis, ja que és, en principi, més fàcil de tocar que el rock progressiu. Aleshores tenia dues guitarres: la del conservatori i una acústica Eko a la qual li ha posat una pastilla per poder endollar-la a l'amplificador o, en aquest cas, a un tocadiscs.
En Javier viu en una casa a la Travessia de Vigo, i els seus pares els hi deixen tocar, la qual cosa els ve molt bé a tots, ja que en Julián, per exemple, viu en un pis. Junts compren un amplificador Talmus, i connecten totes les guitarres a una sola entrada, la qual cosa és almenys una millora respecte de connectar-les a un tocadiscs. D'aquesta manera comencen a assajar més seriosament, com un grup.
Gràcies als coneixements del Miguel extrets de Disco Express s'assabenten que Jethro Tull, abans de triomfar amb aquest nom, l'hi canviaven cada diumenge; així que decideixen no assajar aquell dia i dedicar-lo a pensar un nom per al grup. Finalment arriben en la conclusió que ha de ser el nom que sigui més «Blues Band» al final, arribant a dir-se de formes com «Mi carro no me lo robaron que lo presté Blues Band». Dins del repertori de la banda es troben temes originals mitjà improvisats com Hace calor, Tu abuela siempre saca el brazo por la ventanilla, Una gota en el cogote i l'instrumental Vigo, Tennessee.
no hi ha un concepte de punk en l'activitat de la banda: es tracta simplement d'una típica barrabassada d'uns xavals d'institut amb sabatilles i vaquers, fins que van anar a un concert de Cucharada en el qual presenten un espectacle titulat Irrevocablement inadaptats que canvia la seva forma de veure la música. Es du a terme al saló d'actes de l'Església dels Caputxins, i en ella el baixista, Manolo Tena, surt a escena vestit de monja, i en un moment donat surt un espectador d'entre el públic i li engega un tret al cantant, vestit d'Oncle Sam. Això fa que el grup comenci a voler ser com ells i que comprin les disfresses que usen, se sàpiguen i intentin tocar totes les seves cançons, etc.
Ja el 1976, als setze anys, en Julián comença a interessar-se per altres músiques més desconegudes, com Can, o complicades, com John Cage, Pierre Boulez, Ígor Stravinski o Edgar Varèse, cosa que Javier i Miguel menyspreen. Tot això el porta a conèixer el compositor Enrique Macías, que el presenta als membres del Grup de Comunicació Poètica Rompente, format per Manolo Romón, Antón Reixa i Alberto Avendaño. Junt amb altres grups artístics (músics, pintors, etc.) organitzen actuacions en les quals, amb collages musicals creats per Julián i Enrique de fons, el Grup Rompente recita poesia una mica subversiva, amb els escenaris pintats per Antón Patiño i Menchu Lamas.
En un cinema club de Vigo on posen pel·lícules en versió original subtitulada es coneixen la part «cafre» de les amistats del Julián (Miguel i Javier) i la part intel·lectual, encapçalada per Antón Reixa, i ambdues es miren amb recel, ja que ni al Miguel ni al Javier no els agrada la intel·lectualitat ni als altres els semblen a ells gent de confiança, encara que amb el temps acaben per fer-se molt amics.
El Conservatori de Madrid El 1977 Julián acaba el batxillerat, amb el que farà la selectivitat a Santiago De Compostel·la, i s'adona que no vol fer la carrera en aquesta universitat. Així doncs, en comptes de continuar amb els seus estudis a Galícia marxa a Madrid per fer la carrera de filologia i seguir els seus estudis de conservatori allà. Ajudat pel seu cosí Luis s'instal·la en el Col·legi Major San Juan Evangelista, el més barat de la zona, i comença la seva vida a la capital.
A la universitat coneix en Sebas, baixista de Polanski y el Ardor, i a Gerardo Auger, fill del jutge Clemente Auger, i es fa amic d'ells, encara que de tota manera odia la facultat. A l'estiu Gerardo diu que abandona els seus estudis, i això fa que el Julián, veient que els seus amics estan marxant, els deixi, també encara que promet als seus pares continuar seriosament amb la música per poder fer-se professor d'institut en un futur.
Mentre estudia al conservatori el Julián manté les seves amistats de la facultat, i a través de la seva cosina Loló coneix un company seu de col·legi, Pepo Fuentes, més posat al món de la música. A més, cada vegada que té vacances torna a Vigo, on torna a tocar amb la banda. A l'estiu de 1979 fan un cartell fotocopiat en el qual apareixen uns negres i es fan cridar «El Sextet del Blues», i tenen una única actuació organitzada per Joventuts Musicals en l'Ajuntament de Vigo el 26 d'agost d'aquell mateix any, en la que toquen clàssics de Muddy Waters o Chuck Berry. En aquest grup el Julián canta i toca el piano, coses que no sap fer en absolut.
Els membres del Grupo Rompente veuen el Sextet del Blues i s'animen a posar algun instrument en directe en les seves actuacions: una guitarra (Julián), un clarinet (Moncho Alpuente), un acordió…, i es presenten al Satchmo de Vigo amb noms com «Banana Coat» o «Bebra Brothers» (nom tret dels nans de El tambor de llauna).
Aquest any en Julián, mentre està estudiant a Madrid, sol passar-se pel Rastro de Madrid, botiga de marxandatge musical, per comprar-ne una cosa o altra. En una ocasió compra el primer àlbum de The Ramones en cinta, i quan torna Vigo i Miguel l'escolta, aquest últim queda fascinat per ells, i finalment, quan The Ramones actuen a Vista Alegre, van tots (Julián, Miguel, Javier i un altre amic, Barros) a veure'ls, la qual cosa els demostra que no fa falta ser un virtuós en música per poder muntar un grup i sortir a escena.
El nadal del 1980 comencen a anar a un bar anomenat «O Cerne dona Devoura» (en traducció lliure una mica així com «L'Ull de l'Huracà»). L'amo, Modesto Román, hi posa música més moderna que la que es posa en la resta de bars de la zona, com The Specials o The Clash. En una ocasió Modesto els diu que per allà sol anar un tio amb pintes com les d'ells i dels discs que els agraden, i que pel que sembla canta en un grup anomenat «Coco los del 1500», el qual els estranya, ja que a Vigo no hi ha ningú així. Un dia, finalment, el coneixen: s'anomena Germán Coppini i és dos anys més jove que Julián.
D'entrada no es fan gaire amics del Germán, sinó que continuen amb el seu grup, amb el qual per exemple canten poemes de Rosalía de Castro amb música punk i veuen com a Vigo apareixen noves bandes de música. És llavors quan Julián hi coneix Loquillo, que acaba de treure el seu primer disc i hi fa la mili, i ambdós es fan bons amics. Tot això els serveix d'al·licient per formar un grup seriosament.
El Renault 12 familiar