Geografia de França Imatge de satèl·litContinent EuropaRegió Europa occidentalSuperfície 176.220 km²Fronteres 4 072 km Andorra 56,6 km, Bèlgica 620 km, Alemanya 451 km, Itàlia 488 km, Luxemburg 73 km, Mònaco 4,4 km, Espanya 623 km, Suïssa 573 km, Brasil 673 km, Surinam 510 kmCoordenades 47°N 2°E Punt més elevat Mont Blanc 4.810 mPunt més baix Les Moëres -4 mLongitud de costa 4.668 km
Amb una superfície de 551.500 km²; (675.417 km²; amb els territoris d'ultramar), França s'estén 1.000 km de nord a sud i d'est a oest (la distància més llarga nord-sud: Bray-Dunes - Cervera de la Marenda. És el tercer major país d'Europa, després de Rússia i Ucraïna (el segon, si es compten els territoris d'ultramar). La França metropolitana té quatre fronts marítims (de nord a sud): el Mar del Nord, el Canal de la Mànega, l'oceà Atlàntic i la mar Mediterrània. La longitud total de les seves costes ateny 3.427 km.
A excepció de la seva frontera nord-est, el país es troba delimitat principalment per mars, l'oceà i fronteres naturals: Rin, Serralada del Jura, Alps, Pirineus.
Fronteres terrestres 4.082 km en total, de les quals:
2100 km aproximadament amb Austràlia (a Terra Adèlia)
730 km amb el Brasil (en la Guaiana Francesa)
623 km amb Espanya
620 km amb Bèlgica
573 km amb Suïssa
510 km amb el Suriname (en la Guaiana francesa)
488 km amb Itàlia
451 km amb Alemanya
73 km amb Luxemburg
56 km amb Andorra
10,3 km amb els Països baixos (amb Sint Maarten)
4,4 km amb Mònaco
miniatura|Mapa de França. Font: CIA World Factbook
Litoral: 3.805 km
Punt més alt: Mont Blanc (4.810 m)
Punt més baix: Les Moëres (-4 m)
Anualment cauen, de mitjana, 479.000 milions de m³ d'aigua en forma de precipitacions.
Grans regions naturals miniatura|Topografia de la França metropolitana El relleu de la França metropolitana es caracteritza per allò que hom anomena «S francesa», que parteix del sud dels Vosges, baixa per la vall del Roine i torça cap a l'oest per vorejar el sud del Massís Central i el nord dels Pirineus.
Al nord-oest d'aquesta línia es troba la zona herciniana que data de l'era primària i secundària, cap al sud-est es troba la zona alpina que data de l'era terciària i quaternària. Aquesta línia és igualment una frontera altimètrica: la zona herciniana té pendents arrodonits mentre que la zona alpina és més escarpada; i una línia de repartiment de les aigües: a l'oest, els cursos dels rius aboquen l'aigua dins de l'Atlàntic, a l'est, al Mediterrani. L'oest experimenta una influència oceànica mentre que l'est pateix una influència mediterrània que s'atenua en arribar a la Serralada del Jura.
Regions administratives franceses
França està dividida en 26 regions, de les quals 22 regions estan situades a la França metropolitana (una d'elles, Còrsega, és més específicament una col·lectivitat territorial) i 4 regions d'ultramar.
Les 22 regions de la França metropolitana són:
| valign=top| 1. Alsàcia 2. Aquitània 3. Alvèrnia 4. Baixa Normandia 5. Borgonya 6. Bretanya 7. Centre 8. Xampanya-Ardenes 9. Còrsega 10. Franc Comtat 11. Alta Normandia | 12. Illa de França 13. Llenguadoc-Rosselló 14. Llemosí 15. Lorena 16. Migdia-Pirineus 17. Nord – Pas-de-Calais 18. País del Loira 19. Picardia 20. Poitou-Charentes 21. Provença – Alps – Costa Blava 22. Roine-Alps | Regions administratives franceses
Còrsega té un estatut de col·lectivitat territorial diferent de les altres 21 regions.
Les quatre regions d'ultramar (que són igualment cadascuna un departament d'ultramar) :
| valign=top| Guadalupe Guaiana Martinica Reunió
Divisió administrativa miniatura|Divisió administrativa miniatura|Regions i departaments francesos
Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de 26 (de les quals 22 pertanyen a la França Europea). El següent tipus de divisió administrativa és el departament, un total de 100 (de les quals 4 són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o arrondissement, i n'existeixen 342. Els districtes se subdivideixen en 4.035 cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes són dividits en 36.682 municipis o communes.
Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "col·lectivitats territorials" (collectivités territoriales), la qual cosa vol dir que els residents poden elegir els membres d'una assemblea local i un cap executiu, mentre que els districtes i els cantons són meres divisions administratives i/o electorals sense autonomia. Fins al 1940 els districtes també eren col·lectivitats territorials amb una assemblea local (el consell de districte), però van ser eliminades durant el règim de Vichy, i abolides en la Quarta República el 1946.
Tres comunes o municipis importants –París, Lió i Marsella– es divideixen en arrondissement o districtes municipals per a la seva administració territorial amb batlles locals i disposen d'una certa autonomia financera i administrativa al si del mateix consell municipal. El departament de París només es constitueix d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –Guadaloupe, Martinica, Guaiana Francesa i l'Illa de la Reunió– són constituïdes només per un departament. La regió de Còrsega, que comprèn dos departaments, té un estatut especial de col·lectivitat territorial lleugerament diferent de les altres regions europees (n'és considerat una, malgrat no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de la Unió Europea.
Des de la promulgació de les lleis Defferre de 1982 i 1983, i les lleis Raffarin del 2003 i 2004, França s'ha constituït com un estat descentralitzat. La reforma constitucional de febrer del 2003 precisa que l'organització de la República és descentralitzada. La descentralització, que ve acompanyada en la seva primera etapa de la desconcentració, afavoreix l'aparició de poders locals veritables, encara que l'equilibri entre el poder central i local encara produeix debats. Per tant, França està immersa en un procés lent de devolució de poders administratius.
A més de les col·lectivitats territorials d'exercici ple –la comuna, el departament i la regió– també existeix un esglaó intermunicipal que exercirà a poc a poc més competències. De fet, les comunes o municipis han estat convidades a agrupar-se sota el règim de la mancomunitat que disposa d'ara endavant d'autonomia financera i fiscal, i d'una autoritat de persona moral i jurídica reconeguda. El 2006, 2.573 comunitats (comunitats de comunes o municipis, comunitats d'aglomeració i comunitats urbanes) han reconfigurat el territori nacional amb 90% del total de les comunes o municipis i el 85% de la població francesa. Algunes mancomunitats agrupen comunes de departaments o fins i tot de regions diferents. Algunes mancomunitats existeixen també amb col·lectivitats locals de països veïns, la qual cosa facilita la gestió d'equipaments comuns, principalment en matèria de transportació.
Un nou esglaó s'ha creat amb l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en ens més grans per tal d'agrupar el conjunt de les comunes d'un territori en particular, fins i tot aquelles que són excloses de les mancomunitats ja existents.
Principals illes franceses Illa de la Reunió, Guadalupe, Martinica, Còrsega, Île-de-Bréhat, illa de Batz, illa d'Ouessant, Île-Molène, Île de Sein, illa de Groix, Belle-Île, Île-d'Houat, Illa d'Hoëdic, Île-d'Arz, Île-aux-Moines, illa de Noirmoutier, Yeu, Île de Ré, Île d'Aix, Île d'Oléron
Principals rius miniatura|Rius de França
el Loira, la conca del qual es troba per complet a França. És el més llarg dels rius: 1012 km. el Sena - només una ínfima part de la conca que es bolca és fora de França la Garona neix a Espanya, als Pirineus, però arriba a França després d'alguns quilòmetres el Roine neix a Suïssa i entra a França pel llac Léman. Quan desemboca a la Mediterrània, forma un delta anomenat la Camargue. el Mosa neix a França (que no té més que una feble part del seu curs) i travessa llavors Bèlgica i els Països Baixos el Rin no és francès més que durant el seu recorregut alsacià. Forma la frontera amb Alemanya. l'Escalda no pren importància més que a Bèlgica l'Oyapock, el Mana i el Maroni a Guaiana
Principals afluents
França és, a més a més, solcada per un gran nombre de rius navegables: Somme, Orne, Vilaine, Charente, Aor, Aude, Erau, Var, que desemboquen al mar.
Igualment, hi ha un bon nombre de rius que són afluents d'altres grans rius: Mosel·la, Saona, Yonne, Doubs, Marne, Aisne, Oise, Allier, Cher, Loiret, Indre, Vienne, Mayenne, Arieja, Òlt, Tarn, Dordonya, Isèra, Droma, etc., que són afluents d'altres grans rius.
Principals canals Els canals més destacables són: Canal del Migdia; Canal del Centre; Canal del Roine al Rin; Canal de Borgonya; Canal lateral al Loira; Canal del Cher; Canal de Nantes a Brest; Canal de Niort a La Rochelle; Canal del Loing; Canal de Briare.
Balanç hidrològic de la França metropolitana Des del punt de vista hidrològic, França ocupa una posició bastant forta en Europa. Les precipitacions són, en efecte, bastant elevades, i alimenten poderosos cursos d'aigua que flueixen sia cap als mars o bé cap als països veïns (nord i nord-est). L'aigua vinguda de França procura una part de les disponibilitats d'aigua de Bèlgica, de Luxemburg, d'Alemanya i indirectament dels Països Baixos.
Segons Aquastat,Aquastat - Recursos d'aigua de França a França hi plou anualment una mitjana de 867 mil·límetres d'aigua, la qual cosa, per a una superfície de 551.500 quilòmetres quadrats, dona com a resultat un volum de precipitacions anuals de 477,99 quilòmetres cúbics, arrodonits a 478 km³ (478.000 milions de m³).
Per als anys més secs, el volum anual de les precipitacions és de 110 quilòmetres cúbics.
D'aquest volum de precipitació, l'évapo-transpiració consumeix 301,5 km³;. Queden 176,5 quilòmetres cúbics d'aigua de superfície (cursos d'aigua) produïts en el territori del país (es parla daigua de superfície produïda a nivell intern). El coeficient d'escolament mitjà sobre el conjunt del territori, incloses totes les conques, és doncs de 320 mil·límetres anuals.
Cal afegir a tot això km³; d'aigua subterrània produïda a nivell intern, el que fa un total de 178,5 quilòmetres cúbics d'aigua produïts a nivell intern.
A més a més, una quantitat no negligible d'aigua prové de certs països veïns. Són 8,7 quilòmetres cúbics suplementaris que venen així de l'estranger, dels quals 7,7 km³; Suïssa (curs superior del Roine, Doubs) i 1 km³; d'Espanya (curs superior de la Garona). Les aportacions de Bèlgica i d'Alemanya són considerades com menyspreables, ja que no fan més que una breu incursió a França (Blies a Lorraine, Semois a Champagne-Ardenne). Finalment l'aportació del Rin de 33 km³; constitueix un cas particular. Aquest riu és fronterer en una llarga distància, però no penetra mai el territori francès. Es considera des de llavors que la meitat de la seva aportació al principi (Basilea) forma part dels recursos d'aigua de França produïts a l'estranger, en aquest cas 16,5 quilòmetres cúbics.
Els recursos renovables totals en aigua del país pugen doncs a 203,7 quilòmetres cúbics (1 km³; = 1000 milions de m³;) dels quals :
176,5 km³; d'aigua de superfície produïda a nivell intern en intern
2 km³; d'aigua subterrània produïda a nivell intern
25,2 km³; d'aigua de superfície produïda a nivell extern (a l'estranger)
La taxa de dependència vis-à vis de l'estranger és del 12,37%.
De mitjana cada any 13,5 km³; d'aigua se'n van anualment del territori, amb destinació als països veïns :
Bèlgica: 5,3 km³; (alimentació del Mosa, de l'Escalda i del IJzer)
Alemanya: 3,4 km³; (Sarre i rius alsacians cap al Rin)
Luxemburg i Alemanya: 4 km³; Mosel·la)
Itàlia: 0,2 km³; (Ròia)
Espanya: 0,3 km³; (el Segre, important afluent de l'Ebre té la seva font a França)