miniatura|Boiar rus del miniatura|Boiars russos Boiar (en rus: боя́рин (sing.) i боя́ре (pl.)) era el títol dels nobles terratinents eslaus, que s'emprava sobretot en l'àmbit rus, serbi, búlgar i romanès (inclosa Moldàvia).
A Rússia s'associaven a una noblesa rural que es caracteritzava per la seva indumentària particular: abrics llargs de brocat i vellut, folrats de pells, arribant fins als peus, altes gorres de marta gibelina i llargues barbes. miniatura|Retrat del boiar rus Piotr Potemkin per Godfrey Kneller
Etimologia També conegut com a boliar; les variants en altres idiomes són o ; , pl. бояре; ; i .
El títol Boila és el predecessor o la forma antiga del títol Boliar (la paraula búlgara per a boiar). Boila era un títol que portaven uns quants dels aristòcrates búlgars (principalment governadors regionals i guerrers nobles) durant el Primer Imperi Búlgar (681–1018). La forma plural de boila (noble), bolyare, està testimoniada en inscripcions búlgares i traduïda com a boilades o boliades en el grec dels documents romans d'Orient.
Estudiosos i lingüistes han suggerit múltiples teories de derivació de la paraula, com ara que té possibles arrels del turc antic: bai (noble, ric; vegeu bay ") més el turc är (home, homes), el protoeslau boj (lluita, batalla) o del romanès boi (bous, bestiar) a Boier': (propietari de bestiar).
Història Des dels dies del principat ucraïnès de Kíiv, els boiars eren els caps de grans clans familiars, que podien mobilitzar sota el seu lideratge grans masses de gent per prestar serveis militars als prínceps de Kíiv. Tot i la decadència de Kíiv, els boiars van aconseguir mantenir la seva influència gràcies a la conquesta i explotació de les terres fèrtils dels seus veïns més febles.
Així mateix, en l'etapa d'expansió del principat de Moscòvia, els boiars seguien conservant la seva influència política i econòmica, així com una gairebé completa autonomia, la qual cosa entrava en conflicte amb l'expansió del poder dels mateixos prínceps moscovites, que teòricament tenien els boiars sota el seu domini. No obstant això, en el regnat d'Ivan el Terrible, els boiars van ser realment sotmesos violentament al control polític i militar de Moscou, quedà suprimida gran part de la seva antiga autonomia, ja que Ivan el Terrible va crear un poderós cos de tropes que només a ell rendia comptes dels seus actes, l'Oprítxnina, i debilità així les forces bèl·liques de cada boiar.
A partir del regnat de Pere I el Gran, a inicis del , es va produir un revolucionari canvi en els costums i indumentària dels boiars, imposant el costum occidental dels vestits europeus, l'ús de perruca, afaitat de la barba, etc. També es va imposar a Rússia l'ús dels títols nobiliaris europeus.
Una altra modificació important del regnat de Pere I va ser la major dependència dels boiars respecte del mateix tsar, de manera que el seu prestigi i poder (ja disminuïts en comparació a segles passats) no depenia només de la seva destresa militar o riquesa personal, sinó dels serveis prestats a l'Imperi Rus i la seva lleialtat personal al tsar. En establir-se la taula de rangs per ordre del sobirà, tota la noblesa russa va quedar dividida en estrats molt diferenciats, i fou possible l'ascens o descens en aquesta escala mitjançant el desenvolupament en servei del tsar, es fixà més com a deure màxim dels nobles mostrar lleialtat total al seu sobirà; això era més important quan, com a producte de les reformes efectuades, Pere I el Gran, a diferència dels antics prínceps de Moscou o Kíiv, sí que tenia la possibilitat real de castigar severament qualsevol boiar reticent a les seves ordres.
La cada vegada major dependència dels boiars respecte del tsar va causar que els nobles més rics aconseguissin establir-se definitivament a la nova capital russa, Sant Petersburg; tingueren així una major proximitat al tsar i més grans privilegis derivats d'una relació estreta amb el sobirà, i en el medi rural la majoria dels boiars menys adinerats.
La condició boiar La jerarquia social romanesa estava composta per boiars, (turc: mazul), (llaurador, llibert) i (serf). Ser boiar implicava tres coses: ser terratinent, tenir serfs i tenir una funció militar i/o administrativa. Un boiar podia tenir una funció estatal i/o judicial. Aquestes funcions s'anomenaven o Només el príncep tenia el poder d'assignar una boieria. Els terratinents amb serfs però sense funció eren classificats com a però encara eren considerats d'origen noble (, literalment d'os de boiar). Petits terratinents que posseïen un domini sense distinció () es deien , mentre que els serfs (servents contractats) eren anomenats .
Origen Tot i que les funcions només podien ser atorgades pel príncep i no eren hereditàries, la possessió de la terra era hereditària. El príncep podia donar terra a algú però no la podia prendre al seu posseïdor excepte per raons greus com la traïció. Per tant, hi havia dos tipus de boiars: aquells les famílies dels quals, com a caps de les antigues comunitats rurals, havien tingut terres abans de la formació dels estats feudals, de manera que el príncep simplement confirmava el seu estatus preexistent com a terratinents; i aquells que adquirien el seu domini a partir d'una donació principesca o que l'havien heretat d'un avantpassat que l'havia adquirit a través d'aquesta donació (vegeu la distinció entre Uradel i Briefadel al Sacre Imperi Romanogermànic i en els seus règims successors feudals). Durant el règim fanariota, també hi havia boiars que no tenien cap terra, sinó només una funció. D'aquesta manera, es podia augmentar el nombre de boiars, venent funcions a aquells que se les podien permetre.
Jerarquia miniatura|Boiars amb barrets gorlatnaia en una pintura d'Andrei Riabuxkin. Els barrets més alts indicaven un estatus social més elevat.
L'estreta aliança entre la condició boiarca i les funcions administratiu-militars va conduir a una confusió, agreujada pels fanariotes: aquestes funcions van començar a ser considerades com a títols nobiliaris, com a Occident. De fet, això no va ser gens així. Tradicionalment, els boiars s'organitzaven en tres estats: boiars del primer, segon i tercer estat. Per exemple, hi havia un primer o gran postelnic, un segon postelnic i un tercer postelnic, cadascun amb les seves diferents obligacions i drets.
La diferència de condició era visible fins i tot en la vestimenta o l'aspecte físic. Només els boiars del primer estat tenien dret, per exemple, a deixar-se créixer la barba, la resta només tenien dret a un bigoti. Dins de la classe dels boiars del primer estat, hi havia la subclasse dels grans boiars. Aquests eren grans terratinents que també tenien algunes funcions molt elevades, com ara la funció de gran vornic. Per sobre d'aquests grans boiars només hi havia el príncep.
El príncep Normalment, un príncep era un boiar abans de la seva elecció o nomenament com a príncep, però això no era una condició absoluta. Inicialment, només els descendents principescos podien ser elegits prínceps. Durant l'època fanariota, però, qualsevol home podia ser príncep si era nomenat pel sultà i prou ric per comprar aquest nomenament del Gran Visir. Durant la sobirania otomana, i especialment durant el règim fanariota, el títol de Príncep es va convertir en una funció administrativa dins de la jerarquia imperial otomana, i per tant en la forma definitiva de boyardisme. El títol de Príncep de Valàquia o Moldàvia era equivalent en dignitat al d'un Paixà amb dues cues de cavall.
Referències culturals El compositor noruec Johan Halvorsen va escriure una marxa titulada Bojarenes inntogsmarsj ('Marxa d'entrada dels boiars'), coneguda a Noruega com la melodia de senyal del programa de ràdio Ønskekonserten. Edvard Grieg la va arranjar per a piano sol. August Strindberg demana que aquesta peça es toqui durant la seva obra Dansa de la Mort, primera part.
Boliars a Bulgària La forma eslava més antiga de boiar — bolyarin, pl. bolyari (, )—data del , i es troba a Bulgària, també popular com a antic títol búlgar boila, que denotava un alt estatus aristocràtic entre els búlgars. Probablement va ser construït a partir del turc bol , que significa molts, i yarin, yarki , que significa brillant, il·luminat. En suport d'aquesta hipòtesi hi ha el protocol diplomàtic del de l'emperador romà d'Orient Constantí VII, on els nobles búlgars són anomenats boliades, mentre que les fonts búlgares del els anomenen boila.
Un membre de la noblesa durant el Primer Imperi Búlgar s'anomenava boila, mentre que al Segon Imperi Búlgar, el títol corresponent es va convertir en bolyar o bolyarin. Bolyar, així com el seu predecessor, boila, era un títol hereditari. Els bolyars búlgars es dividien en veliki ('gran') i malki ('menor').
Actualment a Bulgària, la paraula bolyari s'utilitza com a sobrenom per als habitants de Veliko Tàrnovo, que va ser la capital del Segon Imperi Búlgar.
Boiars a Sèrbia A la Sèrbia medieval, el rang dels boiars () era equivalent al rang de baró; que significava guerrer lliure (o home lliure en general), era el primer rang després dels camperols o serfs no lliures. L'etimologia del terme prové de la paraula batalla (). Els boiars de Sèrbia eren literalment "homes per a la batalla" o la classe guerrera, en contrast amb els camperols. Podien posseir terres però estaven obligats a defensar-les i lluitar pel rei. Amb el domini de l'Imperi Otomà després del 1450, els termes otomans i austrohongaresos van intercanviar el serbi. Avui dia, és un terme arcaic que representa l'aristocràcia ().
Boiars a la Rus Del al XIII, els boiars van exercir un poder considerable a través del seu suport militar als prínceps de la Rus. El poder i el prestigi de molts d'ells, però, aviat van dependre gairebé completament del servei a l'estat, la història familiar de servei i, en menor mesura, la propietat de la terra. Els boiars de la Rus de Kíiv eren visualment molt similars als cavallers, però després de la invasió mongola, els seus vincles culturals es van perdre en gran part.
Els boiars ocupaven els càrrecs estatals més alts i, a través d'un consell (duma), assessoraven el gran duc. Rebien extenses concessions de terres i, com a membres de la Duma dels boiars, eren els principals legisladors de la Rus de Kíiv.
Després de la invasió mongola del , els boiars de les parts occidental i meridional de la Rus de Kíiv (l'actual Bielorússia i Ucraïna) van ser incorporats a la noblesa lituana i polonesa (szlachta). Als segles XVI i XVII, molts dels boiars rus que no van aconseguir l'estatus de noble van participar activament en la formació de l'exèrcit cosac.
Els boiars de Nóvgorod i Pskov van formar una mena de república, on el poder dels prínceps (Kniaz) estava fortament limitat fins a la conquesta per Moscou. Els boiars van mantenir la seva influència als principats russos de Vladimir, Tver i Moscou. Només després de la centralització del poder per part de Moscou va disminuir el poder dels boiars.
Tsarat de Rússia miniatura|Un boiar rus muntat del Durant els segles i , els boiars de Moscou van tenir una influència considerable que va continuar des del període de Moscòvia. Tanmateix, a partir del regnat d'Ivan III, els boiars van començar a perdre aquesta influència davant dels tsars autoritaris de Moscòvia. A causa de les polítiques expansionistes d'Ivan III, van ser necessaris canvis administratius per alleugerir la càrrega de governar Moscòvia. Els petits principats coneixien els seus súbdits lleials pel seu nom, però després de la consolidació dels territoris sota Ivan, la lleialtat familiar i l'amistat amb els súbdits dels boiars van convertir aquests mateixos súbdits en llistes administratives. La cara del govern provincial va desaparèixer.