miniatura|Església de Santa Maria del Naranco Lart asturià o preromànic asturià és un estil artístic del preromànic centrat en la part de la península Ibèrica a tocar del mar Cantàbric que els musulmans no arribaren a sotmetre a principis del . Va ser vigent fins al començament del , quan es va adoptar l'art romànic provinent de França.
Encara que és successor de l'estil visigòtic, no es pot dir que l'art asturià sigui hereu legítim seu, perquè no conserva sinó accidentalment algun dels seus elements principals com és l'arc de ferradura. Encara que al començament va ser una imitació molt pobra de l'esmentat art, molt aviat es va manifestar amb elements nous i originals –potser importats de l'Orient o de Llombardia– que el realcen de manera singular, esdevenint un precursor del romànic. L'arquitectura es caracteritza per l'ús de murs de carreus, arcs de mig punt, volta de canó amb arcs faixons i contraforts exteriors. La tipologia principal és la de la planta basilical de tres naus amb creuer i tres capelles rectangulars a la capçalera. En el període preramirenc destaca l'església de San Julián de los Prados, al ramirenc la de Santa Maria del Naranco i al postramirenc la de San Salvador de Valdediós.
Va ser un tipus d'art on va destacar l'arquitectura per damunt de tot. D'escultura només en queden mostres a les decoracions de capitells i algunes plaques adossades en la construcció dels edificis; les pintures són les realitzades al fresc als murs dels temples. L'orfebreria va ser important tenint present la quantitat de peces que han arribat fins als nostres dies.
L'any 1985, la UNESCO va declarar el conjunt de les esglésies del Regne d'Astúries com a Patrimoni cultural.
Context històric El 19 de juliol de 711 va tenir lloc la batalla de Guadalete, prop de Gibraltar, on partidaris dels hereus de Vítiza, amb el suport de l'exèrcit musulmà de Tàriq ibn Ziyad, van matar el rei got Roderic i van destruir l'exèrcit visigòtic. Tot seguit, Tàriq i les seves tropes van aprofitar la seva superioritat militar i van marxar cap a la capital visigòtica, Toledo, que va ser ocupada quasi sense oposició. El regne d'Astúries va sorgir entre el 718 o 722 (no se sap la data exacta) quan es coronà el rei Pelai I. El 28 de maig del 722 va tenir lloc la batalla de Covadonga, on fou derrotat el general musulmà Àlqama. Mitjançant un acord, Pelai –cabdill astur– i el duc Pere de Cantàbria varen fusionar els seus territoris a partir del matrimoni d'Alfons, fill de Pere, i Ermessenda, filla de Pelai. D'aquesta forma, el 14 de setembre de l'any 739, Alfons fou designat rei d'Astúries amb el nom d'Alfons I el Catòlic.
L'art asturià es va desenvolupar als territoris que actualment corresponen a Astúries, part de Galícia i Lleó. Es considera que es va desenvolupar a partir del i fins a començaments del . Els seus inicis se situen durant els regnats d'Alfons I d'Astúries (739-757), el seu fill Fruela I (757-768) i d'Alfons II d'Astúries (791-842), etapes en les quals va tenir lloc l'expansió de la monarquia asturiana, malgrat les contínues lluites que encara mantenia contra els musulmans en la seva retirada cap al sud de la península. L'art asturià va arribar a la seva màxima esplendor durant el regnat de Ramir I (842-850), successor d'Alfons II, després d'un enfrontament amb l'usurpador Nepocià d'Astúries. Ordoni I (850-866) va poder repoblar les ciutats abandonades a l'altre costat de les muntanyes, com Tui, Astorga i Lleó, ja que havia heretat un regne molt sòlid des d'una perspectiva militar, mesurant el seu poder militar contra els àrabs amb resultats diversos; en la batalla de Clavijo (859), els va derrotar fàcilment encara que, sis anys més tard a la Hoz de la Morcuera, el seu exèrcit, dirigit per un dels seus generals, va patir una derrota que el va obligar a aturar la intensa repoblació de la primera part del seu regnat.
Va ser sota el regnat del seu fill Alfons III el Magne (866-910) quan es va aconseguir l'extensió territorial més gran. A la seva mort, el 20 de desembre de 910, els seus successors van traslladar la capital del regne d'Oviedo a Lleó. Les cròniques d'Alfons III relaten la ideologia política de la Reconquesta, sota el signe del cristianisme. Tots aquests monarques van realitzar obres arquitectòniques, emplaçant els seus palaus al costat de les esglésies que feien construir.Barral i Altet 1989: pàg.344 Principals reis que van contribuir a l'art asturià 100px|Alfons I d'Astúries 100px|Alfons II d'Astúries 150px|Ramir I 100px|Alfons III d'Astúries
Denominació La denominació d'«art asturià» va ser establerta per Jovellanos al a la seva obra Elogio a Ventura Rodríguez, constituint el primer estil internacional de la península Ibèrica, des de la desaparició de l'Imperi Romà, del que té alguna influència. Tanmateix hi ha dades documentals contemporànies, entre les quals hi ha una sèrie de tres cròniques: la Albeldenca, la Rotenca i la Sebastianca, realitzades per ordre del rei Alfons III el Magne, on es descriuen minuciosament els edificis asturians. Segons Ramón Menéndez Pidal, va ser un tema introduït a les narracions de cròniques, encara que no acostumava a ésser comú que aquest tema hi fos tractat, ja que: sens dubte va ser imposat pel gust particular d'Alfons III, apassionat per les edificacions. Els estudis i descripcions sobre aquest art es van continuar realitzant per grans autors com Ceán Bermúdez, José Amador de los Ríos i per Helmuth Schlunck amb una gran monografia general de l'any 1947 i més modernament les de Víctor Nieto Alcaide a La imagen de la arquitectura asturiana de los siglos VIII y IX en las crónicas de Alfonso III (1989) i Carlos Cid Priego a la seva obra El arte prerrománico de la monarquía asturiana (1995).
Característiques 'íntima relació amb el poder regi (s'ha denominat també art de la monarquia asturiana) el desig de rememorar les glòries del regne visigòtic de Toledo, del qual es consideraven hereus, l'íntima relació amb el poder regi (s'ha denominat també art de la monarquia asturiana) i el predomini de l'arquitectura, fonamentalment voltada, sobre les altres arts. Dintre de l'arquitectura destaquen les següents característiques: el carreu de petita alçària, la maçoneria i el maó als murs, reservant els carreus per a les cantonades i els elements de reforç l'arc de mig punt, peraltat o no, i la volta de canó, reforçada amb arcs faixons o completament espaiosa el mur compost d'arcuacions cegues a l'interior i contraforts a l'exterior la decoració interior amb pintures al fresc de temàtica diversa, habitual a l'art carolingi; cal recordar que Alfons II d'Astúries (791-842) era contemporani de Carlemany les bases de columnes decorades, els fusts i els capitells enriquits, tot plegat per realçar les columnes. als edificis religiosos i de manera predominant, la planta basilical de tres naus separades per arcuacions sobre pilars i capçalera tripartida, amb absis de traçat rectangular, essent el central el més ampli. a la part superior de l'absis central, una cambra del tresor oberta a l'exterior per una finestra sense comunicació interna (a l'art visigòtic ho era des de l'interior), la funció del qual no s'ha pogut precisar, encara que podria ser un mer recurs plàstic per mantenir l'harmonia dels volums exteriors del temple sagristies laterals. pòrtic als peus del temple sistema de resistències o contraforts
Arquitectura miniatura|Finestra amb ornamentació de pedra calada de la cripta de Santa Leocàdia a Oviedo miniatura|Interior de San Julián de los Prados L'arquitectura preromànica asturiana diferencia més clarament l'estil llatí del romà d'Orient, una distinció que ja havia començat en l'arquitectura visigòtica i en les tècniques constructives romanes. Ambdós estils admeten columnes i pilastres i també semicolumnes adossades al mur i calçades amb arcs, formant així el mur compost, el que és el preludi del pilar compost de l'arquitectura romànica, que apareix ja complet a l'arquitectura mossàrab del . En ambdós estils hi ha arcs de mig punt i peraltats però no de ferradura sinó per excepció (llevat de les finestres) i arcs també de descàrrega als murs i contraforts o estreps exteriors. A l'un i l'altre s'observen reixats de pedra ornamentada a l'ingrés de l'absis anomenat iconòstasi, capitells una mica recarregats i que s'aparten de la idea clàssica, finestres amb ornamentació de pedra calada o gelosia, petites rosasses, ornaments de tosques figures, de tiges serpentejants, de rosasses petites variades, de trenats i d'altres labors d'estil visigòtic.Enciclopedia Salvat 1997: pàg.343
Aquest art es divideix en diverses etapes: període preramirenc o alfonsí (791-835), període ramirenc (842-850) i període postramirenc (850-910).
Preramirenc o alfonsí Com a precedent d'aquesta etapa, en el procés de transició cap a l'art preramirenc a partir de l'evolució de l'art visigòtic, hi ha l'església de la Santa Cruz a Cangues d'Onís, originàriament construïda sobre un dolmen prehistòric, i reconstruïda després de la destrucció que va patir a la guerra civil espanyola i l'església de San Juan de Santianes (Pravia), edificada per orde de Silo I d'Astúries. Hi apareixen pràcticament tots els elements del preromànic asturià, encara que en essència continua l'estil visigòtic, com són el pòrtic i la capçalera amb absis rectangular exterior i tres capelles interiors de forma quadrada al transsepte, però ja té els arcs de mig punt sostinguts per columnes quadrades i una planta basical en lloc de les visigòtiques que tenien diversos compartiments. Aquests canvis tenen ja una certa influència de l'art carolingi, segurament a causa dels contactes que va mantenir el rei Alfons II amb Carlemany. La construcció de la ciutat «reial» d'Oviedo va ser un intent d'imitació de la de Toledo i també de la d'Aquisgrà. L'antiga catedral del Salvador era al centre de la ciutat i a la part sud hi havia el palau amb la capella palatina o Cambra Santa i la cripta de Santa Leocàdia encarregada per Alfons II per guardar les relíquies de la santa que havia fet portar des de Toledo. En aquesta època l'arquebisbe Elipand de Toledo va crear la tesi de l'adopcionisme. Els asturians van donar suport a Roma i Aquisgrà, que eren contraris a aquesta heretgia que fou declarada pel papa Adrià I l'any 794 per pressions rebudes pel mateix Carlemany. Això explica perquè l'art asturià fos més proper a l'art carolingi que a cap altre.
Durant el regnat d'Alfons II es va descobrir el sepulcre de l'apòstol sant Jaume a terres de Galícia l'any 813. El rei va anar-hi amb la seva cort i va donar terres a prop del sepulcre, fent-hi edificar una petita església, que va esdevenir el primer edifici de la futura Catedral de Santiago de Compostel·la.