La criptosporidiosi és una malaltia produïda per paràsits del gènere Cryptosporidium, pertanyents al fílum Apicomplexa, la majoria dels quals són protozous oportunistes. És una malaltia de declaració obligatòria que, a Catalunya, s'ha de declarar exclusivament a través del Sistema de Notificació Microbiològica de Catalunya (SNMC).
Història El paràsit causant de la criptosporidiosi va ser descobert per Edward Tyzzer el 1907, quan el va aïllar per primera vegada de l'intestí d'un ratolí infectat. Durant els inicis del , la comprensió de la filogènia del gènere Cryptosporidium va ser objecte de discussió. Tot i això, les primeres publicacions de Tyzzer, van definir el que avui en dia es coneix sobre la biologia i història de C. muris i C. parvum, dues de les espècies morfològicament i biològicament més distintives del gènere.
Durant uns setanta anys, Cryptosporidium es va considerar un paràsit no patogènic que es trobava esporàdicament a l'intestí d'animals vertebrats majoritàriament sans. Al 1976, va aparèixer el primer cas documentat de criptosporidiosi i se'l va considerar un paràsit patogènic oportunista. Fins a la dècada de 1980, amb l'esclat mundial del VIH, no es van documentar infeccions greus per Cryptosporidium en pacients immunodeprimits. L'associació d'aquesta infecció amb la sida i l'aparició de símptomes primerencs que associaven la criptosporidiosi com a causa habitual de diarrea aguda en la població general, va establir de manera ferma que es tractava d'una infecció greu i omnipresent en humans.
Des d'aleshores, l'increment de nombre de pacients amb diferents causes d'immunosupressió ha portat a la necessitat de trobar un tractament efectiu per a la infecció per Cryptosporidium. Malgrat els nombrosos intents de la indústria farmacèutica de desenvolupar un antiparasitari efectiu, la infecció gastrointestinal per Cryptosporidium i les seves conseqüències clíniques continuen sent un important problema en matèria de salut pública.
Símptomes i senyals La criptosporidiosi, normalment, comença a provocar símptomes a partir dels 2 fins als 10 dies posteriors a la infecció. El símptoma més comú de la criptosporidiosi és la diarrea aquosa. Així mateix, hi ha molts altres símptomes relacionats amb aquesta malaltia, els quals són: diarrea aquosa, calfreds o dolors d'estómac, deshidratació, nàusees, vòmits, febre, pèrdua de pes, mal de cap, dolor abdominal, dolor en les articulacions, cansament, pèrdua de la gana, dolor ocular.
Els símptomes solen tenir una durada d'entre una o dues setmanes (amb un abast d'uns quants dies a quatre o més setmanes) en persones amb sistemes immunitaris sans. A vegades, les persones poden experimentar una recurrència dels símptomes després d'un breu període de recuperació abans que acabi la malaltia. Els símptomes poden aparèixer fins a 30 dies després de la infecció. Tot i això, hi ha hagut casos on s'han indicat símptomes gastrointestinals persistents fins a tres anys després de la infecció inicial.
De manera similar a altres patògens gastrointestinals, la infecció per Cryptosporidium també pot causar artropatia reactiva.
L'intestí prim és el lloc més afectat, però en persones immunodeprimides les infeccions per Cryptosporidium poden afectar altres zones del tracte digestiu o, fins i tot, de les vies respiratòries.
Infecció La infecció comença amb la ingestió d'oocists per part de l'hoste mitjançant aliments contaminats, aigua contaminada, fomites o per contacte directe amb persones o animals infectats.
L'oocist és l'etapa exògena, que conté quatre esporozoïts dins una paret gruixuda de dues capes; és la fase excretada per les femtes, que és la més resistent. L'etapa d'oocist és ambientalment estable, ja que pot sobreviure a tractaments rutinaris d'aigües residuals i és resistent a la inactivació biològica dels desinfectants d'aigua potable que s'utilitzen habitualment. Un cop ingerits, els oocists abandonen la fase de cist, alliberant cadascun quatre esporozoïts a l'intestí prim que envaeixen les cèl·lules epitelials. Els esporozoïts s'adhereixen a la superfície luminal de les cèl·lules epitelials i es diferencien de manera asexual en trofozoïts, que produeixen dos tipus diferents de meronts (tipus I i tipus II) mitjançant merogònia. Els meronts de tipus I formen vuit merozoïts, que entren a les cèl·lules epitelials veïnes i es converteixen en meronts de tipus II o bé completen un altre cicle de meronts de tipus I. Els meronts de tipus II produeixen quatre merozoïts que es converteixen en microgamonts o macrogamonts. La fecundació entre els gamonts provoca la formació d'un zigot que es converteix en oocist, que conté quatre esporozoïts. Es produeixen dos tipus d'oocists: oocists de parets gruixudes que s'excreten a les femtes i oocists de parets primes que recirculen al tracte intestinal causant autoinfecció. Aquest fenomen pot explicar el mecanisme de la infecció persistent en pacients amb SIDA en absència d'una posterior exposició a oocists.
Epidemiologia L'epidemiologia de Cryptosporidium en humans és complexa, ja que es pot transmetre de diferents maneres: de manera directa, a través del contacte entre persones o bé contacte entre animal i persona, i de manera indirecta, a través d'aigua, aliments i fòmits contaminats amb oocists infecciosos. El reservori més important per a la malaltia produïda als humans són els éssers humans, el bestiar boví i altres animals domèstics.
S'ha considerat tradicionalment com un paràsit transmès per l'aigua i molts estudis han demostrat una aparició generalitzada de Cryptosporidium al medi aquàtic. L'aigua té un paper important en la transmissió de Cryptosporidium spp. als humans, i és el vehicle de transmissió més freqüentment detectat en brots.
Diversos estudis suggereixen que la via predominant de transmissió basal implica aigua (aigua de boca, sobretot de subministraments no tractats), i després contacte directe amb una persona infectada o un animal ramader, després altres fòmits i, com a última via, mitjançant mascotes. Es poden produir variacions a les poblacions, per exemple, entre la mainada en una llar d'infants, la transmissió entre infants o mitjançant fòmits poden ser el tipus de transmissió més freqüents. És incert on queda la transmissió mitjançant aliments en aquesta llista, però s'ha demostrat que es produeixen brots transmesos per aliments i poden ser molt grans i generalitzats amb un impacte molt elevat.
Es considera que els animals són un dipòsit important de Cryptosporidium, amb potencial per a la contaminació de fonts d'aigua domèstiques; i la major part de la criptosporidiosi humana s'associa amb C. parvum i C. hominis. A més, la mainada infectada amb C. hominis allibera més oocists perquè tenen el sistema immunitari poc desenvolupat i els oocists poden proliferar més fàcilment, contribuint possiblement a l'augment de la prevalença i la propagació de C. hominis dins les respectives comunitats.
Els oocists infecciosos es podrien excretar amb les femtes fins a cinc setmanes després d'haver superat la malaltia diarreica; per tant, l'absència de diarrea no significa necessàriament que la infecció hagi set eliminada amb totalitat. També s'han produït nombrosos brots nosocomials de criptosporidiosi entre treballadors sanitaris i pacients en unitats de trasplantament de medul·la òssia, hospitals pediàtrics i sales amb pacients infectats pel VIH. A més, els pacients hospitalitzats d'edat avançada també poden estar en risc d'infecció per Cryptosporidium.
Arreu del món la criptosporidiosi és principalment una infecció pediàtrica, on la prevalença més alta és entre els menors de cinc anys, on probablement es reflecteix una major exposició al paràsit com a conseqüència d'una pobra higiene, així com de la manca d'una immunitat adequada. Tot i això, és probable que els nens infectats transmetin el paràsit als seus pares. Segons el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de les Malalties, el 2017, la major freqüència de notificació de criptosporidiosi corresponia al grup d'edat entre 0 i 4 anys, amb 12,6 casos per 100.000 habitants, i gairebé quadruplicava la freqüència en la població general, que era de 3,1 casos per 100.000 habitants.
A Catalunya, l'any 2023 es van notificar 14 brots de criptosporidiosi, la majoria dels quals es va produir entre les setmanes 34 i 37 i eren tots relacionats amb piscines (municipals, de càmpings o d'hotels).
miniatura|297x297px|Esquema del cicle de transmissió de Cryptosporidium.
Agents causals Els reservoris de les espècies de Cryptosporidium inclouen humans, bestiar boví, aus i altre animals domèstics i salvatges. Tot i l'existència de fins a 30 espècies de Cryptosporidium, C. parvum, C. hominis, C. muris, C. felis i C. canis són les principals espècies aïllades en humans. Els contagis per C.parvum i C.hominis són les infeccions intestinals més comunes en humans. La transmissió de C. parvum (tipus II), que es troba en molts mamífers, particularment en bestiar, sol ser zoonòtica; mentre que C. hominis (tipus I) es limita principalment als éssers humans i, per tant, la seva transmissió sol ser antroponòtica. D'altra banda, s'ha informat que C. canis i C. felis, l'espècie adaptada al gos i al gat respectivament, causen infecció en individus sense estar malalts. No obstant això, les infeccions humanes amb espècies de Cryptosporidium procedents de mascotes són molt rares.
Patogènesi En persones immunodeprimides, la infecció per Cryptosporidium produeix una diarrea aquosa, encara que la infecció en algunes persones pot ser asimptomàtica. És probable que es doni poca importància a la malaltia inicialment, quan s'ha de diagnosticar, ja que la diarrea generalment es resol sense cap tractament. Tot i que les persones que no tenen contacte directe amb animals poden estar infectades, les que tenen contacte directe amb animals infectats o que s'empassen aigua d'una piscina o beuen aigua sense tractar tenen un risc més elevat de contraure criptosporidiosi. Les infeccions per Cryptosporidium també són més freqüents en individus amb un sistema immunitari debilitat o bé amb diversos problemes de salut, com ara les persones infectades pel virus de la immunodeficiència humana (VIH), les que pateixen càncer i les trasplantades. Les persones amb un sistema immunitari debilitat són susceptibles de desenvolupar malalties greus, cròniques i fins i tot mortals. En aquests pacients, la febre i la malabsorció són freqüents, i el paràsit pot causar malalties inflamatòries de l'arbre biliar que provoquen obstrucció de les vies biliars, colangitis esclerosant, estenosi papil·lar i pancreatitis. Per aquest motiu, la criptosporidiosi es considera una de les infeccions oportunistes més arriscades per a pacients de sida. En les persones amb VIH que presenten un sistema immunitari en què les CD4 estiguin per sobre de 300, els símptomes no solen durar més d'una setmana, però en persones amb un sistema immunitari afectat (que estiguin en un nivell inferior a 300 de TD4) pot prolongar-se durant diverses setmanes. Si dura més de quatre setmanes, se sol diagnosticar la sida i aquests pacients són més susceptibles a la criptosporidiosi. També poden contreure la malaltia més fàcilment les persones que pateixen malalties hereditàries que afecten al sistema immunitari i els pacients de càncer o trasplantaments que prenen determinats fàrmacs immunosupressors.
Després de la infecció, el paràsit modifica la funció de la barrera intestinal, augmentant-ne la permeabilitat, absorció i secreció de líquids i electròlits i, per tant, la gravetat, la persistència i el resultat de la infecció depenen del grau d'estat immunodeprimit que comporta a malnutrició i a la típica diarrea aquosa. Els oocists són molt resistents al clor, cloramines i diòxid de clor, que s'utilitzen habitualment en mètodes de desinfecció dels sistemes d'aigua, i continuen sent vitals per a la infecció quan estan en el medi ambient durant molt de temps.