miniatura|Banderes lleialistes a Newbuildings: la bandera britànica, la bandera provincial de l'Ulster i la bandera de l'Orde d'Orange miniatura|Bandera lleialista amb la Mà Vermella de l'Ulster i l'eslogan lleialista "For God and Ulster" A la nació constituent britànica d'Irlanda del Nord, el terme lleialisme defineix una ideologia que s'oposa a la unificació de l'illa d'Irlanda en un sol estat. Els seguidors del lleialisme són gairebé tots protestants natius d'Irlanda del Nord, regió constituïda per sis comtats de la província històrica irlandesa de l'Ulster. Segons algunes fonts, el lleialisme forma part d'una ideologia més àmplia, l'unionisme, amb la distinció que es tracta d'un fenomen polític prevalent en les classes obreres i que pretén utilitzar mètodes més violents per aconseguir els mateixos fins que l'anterior.Bruce, Steve. The Red Hand: Protestant Paramilitaries in Northern Ireland; 1992 Altres analistes diuen que la diferència no és tan senzilla, ja que el lleialisme expressaria el desig dels protestants de l'Ulster de formar una pàtria independent, sense unir-se a Irlanda, ni a Gran Bretanya.Cochrane, Fergal. Unionist Politics and the Politics of Unionism since the Anglo-Irish Agreement. 2001
Orígens El lleialisme és un dels resultats del Tractat Angloirlandès de 1921, pel qual l'illa d'Irlanda quedava dividida entre Irlanda del Sud (després Estat Lliure Irlandès, des de 1949, República d'Irlanda) i Irlanda del Nord. Dels 32 comtats de l'illa, 26 van constituir Irlanda del Sud, a causa de l'àmplia majoria d'irlandesos catòlics amb simpaties nacionalistes o republicanes. Com a efecte directe, els protestants del Sud van emigrar a l'Ulster, on la seva presència estava més concentrada. Sis comtats de l'Ulster (Armagh, Antrim, Down, Fermanagh, Comtat de Derry i Tyrone) van quedar segons el tractat sota el govern directe de la corona britànica, tot i que tenien parlament propi. A l'Ulster, l'estès sectarisme entre els protestants i els seus veïns catòlics es va aguditzar gradualment a causa d'un sistema polític i econòmic desigual que desfavoria a aquests últims. Les divisions es van estendre a molts aspectes de la vida diària dels nord-irlandesos. Com a resultat d'això, en 2004 un 90% dels alumnes d'escola primària encara estudiaven a institucions segregades.O'Hara, Mary. "Self-Imposed Apartheid". The Guardian. 14 d'abril de 2004. Al parlament nord-irlandès, la majoria de protestants eren unionistes, i donaven suport al sistema discriminatori en la societat d'Irlanda del Nord, que es reflectia en fenòmens com el gerrymandering o el sufragi censatari.
Els inicis de l'unionisme/lleialisme Un exemple important per entendre el fenomen va ser l'elecció del primer primer ministre Sir James Craig, Vescomte de Craigavon, en 1921. El Vescomte va organitzar a 1913, abans la Guerra angloirlandesa, una milícia de militants protestants unionistes anomenada els Voluntaris de l'Ulster (UV, també coneguts com a Força Voluntària de l'Ulster), en resposta a la formació dels Voluntaris Irlandesos (gaèlic: Óglaigh na hÉireann), organització precursora de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Els Voluntaris buscaven mètodes de dissuadir al govern britànic per tal que no aprovés les propostes d'autonomia a l'illa d'Irlanda, fins i tot mitjançant enviaments d'armes i municions de l'Imperi Alemany en 1914.Fisk, Robert. In time of War: Ireland, Ulster, and the price of neutrality 1939 - 1945. Gill & Macmillan, 1983
El fet que els unionistes estiguessin disposats a aprofitar fins i tot l'ajuda d'Alemanya, que era en aquell període el major rival de la Gran Bretanya, fa palès l'existència d'un moviment radical contra el republicanisme irlandès, independent de la influència del govern londinenc o la corona. UV, una força que tenia la benedicció explícita d'alguns polítics del Partit Conservador del Regne Unit com Andrew Bonar Law, va ser el precursor dels grups paramilitars protestants a Irlanda del Nord, tant dels unionistes moderats com dels lleialistes. L'Ulster Special Constabulary (USC, o 'B' Specials com van ser anomenats) va ser una força reserva de policies formada gairebé enterament per veterans dels Voluntaris de l'Ulster.Curtis, Liz. The Cause of Ireland: From the United Irishmen to Partition. Belfast: Beyond the Pale Publications, 1995.
En els Troubles (Na Tribloidí)
miniatura|esquerra|Mapa d'Irlanda del Nord amb la distribució religiosa per districtes, segons cens de 1991.
Fins a 1960, els protestants de l'Ulster van mantenir una afinitat política gairebé sense discussió amb Gran Bretanya. Molts van servir (també ho seguirien fent després) en les forces armades i la policia. Aquesta situació era el resultat del gran suport que van donar els governs britànics al govern nord-irlandès des de 1922. En el període comprès entre 1956 i 1962 l'IRA va realitzar assalts fronterers erms cap al nord d'Irlanda, en el que va ser anomenat Campanya de les fronteres. En 1966, militants protestants van reconstruir l'Ulster Volunteer Force (UVF).
Els militants de l'UVF declaraven estar en disposició d'usar en les armes contra tot individu que pretengués «usurpar la constitució de l'Ulster»."Loyalist Veteran's Path to Peace. BBC. 3 de maig de 2007 L'UVF va atemptar contra membres de la minoria catòlica a Irlanda del Nord: Augustus "Gusty" Spence, el seu líder, va ser condemnat en 1967 per l'assassinat d'un cambrer catòlic.Taylor, Peter. Loyalists. Bloomsbury Publishing, 1999; p. 44. A partir de la constitució de l'UVF, alguns protestants radicals van començar a pertànyer a més a societats fraternals, com ara l'Orde d'Orange i els Aprenents de Derry. Aquells grups tenien el propòsit de continuar amb la situació establerta a Irlanda del Nord, en què els protestants exercien de manera majoritària el poder econòmic i polític.
Dècada de 1970: el lleialisme esdevé més violent
L'espiral de violència i terrorisme entre les dues comunitats va augmentae durant 1969. En resposta a l'organització per part dels Aprenents de Derry d'una manifestació a les muralles de Derry, els residents dels barris catòlics de la ciutat van enfrontar la Policia de l'Ulster (RUC) els dies 12 a 14 agost, pel que es va conèixer com la batalla del Bogside, pel barri catòlic en què va tenir lloc. La reacció popular dels catòlics contra la RUC va portar la situació a un punt en què el conflicte va produir una ruptura permanent en la societat nord-irlandesa. El 1971 l'UVF es va unir amb altres sectors del paramilitarisme lleialista i van formar l'Associació en Defensa de l'Ulster (UDA).
miniatura|Graffiti i bandera lleialista a un edifici dels carrers de Shankill Road, Belfast (1970) Els vincles de militància lleialista a l'UDR Al cap de poc, els B Specials es van dissoldre a causa de les protestes catòliques per llur parcialitat en favor del bàndol protestant. Van ser reemplaçats pel Regiment en Defensa de l'Ulster (UDR) de l'Exèrcit britànic, el qual ràpidament va ser infiltrat per militants lleialistes. De fet, al principi, l'UDA no va ser il·legalitzada, i els soldats del regiment podien ser al mateix temps militants de l'organització. L'UVF també va tenir enllaços amb l'UDR, encara que ja s'havia provat la seva participació en atacs sectaris i havia estat conseqüentment proscrita en 1967.Wood, Ian S. Crimes of Loyalty: A History of the UDA. Edinburgh University Press, 2006, p. 107-8.Dillon, Martin. The Dirty War: Covert Strategies and Tactics Used in Political Conflicts. Taylor & Francis, 1999; p. 200.
Miami Showband i altres crims
La infiltració de l'UDR per paramilitars perillosos suposava un problema que debilitava el regiment. El 31 de juliol de 1975 dos militants de l'UVF van morir en un accident mentre tractaven de cometre un atemptat. Tots dos, i tres implicats més, eren militants de l'UVF, i alguns, a més, eren soldats de l'UDR. Havien muntat un control policial fictici als afores de la ciutat nord-irlandesa de Newry, en un districte d'aclaparadora majoria catòlica, i hi van aturar un microbús que viatjava cap a la frontera amb la república d'Irlanda. En el vehicle anaven cinc membres d'un grup de músics (els Miami Showband). Mentre fingien fer un registre, dos soldats militants van col·locar una bomba al vehicle, que va detonar prematurament i van morir al lloc. Quan es va produir l'explosió, la resta dels militants van disparar als músics que esperaven la carretera mentre durava el "control", i en van assassinar tres. Dos músics van sobreviure."On This Day". BBC. El 1976, tres soldats de l'UDR, James Somerville, Thomas Crozier i James McDowell van ser condemnats a cadena perpètua com a autors de l'assassinat.
El 1999 l'exsoldat de l'UDR David Jordan va confessar que havia participat en l'assassinat del regidor nacionalista Patsy Kelly el 1974."Former UDR man faces quiz on murder." Irish Independent. 30 de juliol de 2003.
Actitud dels governants enfront del lleialisme Des del començament dels Troubles, les relacions entre els lleialistes i unionistes de tots els corrents es van estrènyer, a causa del canvi en l'actitud britànica respecte d'Irlanda del Nord. El 1969, les autoritats no creien que el conflicte al Nord estendria més d'un parell d'anys, atès que confiaven en una ràpida derrota de l'IRA. No van saber preveure el desenvolupament del terrorisme per part dels dos bàndols.
Desencadenament de la violència Algunes de les organitzacions que després van tenir més protagonisme en els Troubles, com ara l'UVF, ja s'havien fundat el 1966, la qual cosa dona idea de la tensa situació que es vivia abans de l'esclat dels disturbis que donen inici al conflicte. En els anys 70, grups protestants sense control van cometre nombrosos atemptats en nom de l'anti-republicanisme, com ara els assassinats perpetrats pels Shankill Butchers (Carnissers del Shankill). Es tractava d'un grup de militants de l'UVF, que van matar aproximadament trenta persones en el comtat de Belfast fins a l'assassinat del seu líder Lenny Murphy, el 16 de novembre de 1982 per l'IRA provisional.Dillon, Martin. The Shankill Butchers. 1989 Segons Martin Dillon, un periodista i investigador dels Shankill Butchers, uns militants de l'UVF i James Craig (no confondre amb el vescomte), un important padrí de l'UDA, haurien ajudat l'IRA a desfer-se de Murphy, atès que hi veien un element incontrolable.Dillon, p. 312-16.
Els incidents de Shankill, i altres casos de crims perpetrats sota excuses polítiques per lleialistes contra civils innocents, van provocar una reacció de rebuig per part del govern britànic. No obstant això, els mitjans que es van desplegar per l'exèrcit, la RUC, i l'MI5 contra els militants protestants van ser sovint poc entusiastes, en comparació amb els desplegats contra l'IRA. El Monday Club, un grup de pressió vinculat a l'ala dreta del Partit Conservador, mai no va condemnar les activitats dels lleialistes, i sempre va prendre com a excusa la violència desencadenada a Irlanda del Nord com a pretext per restaurar el govern directe britànic a Belfast.Copping, Robert. No Punches Pulled - Britain Today. Current Affairs Information Service (CAIS), Ilford, Essex, c. 1975; p. 5, 6, 9. En part això s'explicaria pel fet que ni l'UVF, ni l'UDA, ni les organitzacions menors van atacar mai objectius a Escòcia, Anglaterra, o Gal·les, com sí que ho van fer, per contra, els membres de l'IRA.
Grups lleialistes NomInicialsActivitatUlster Protestant AssociationUPA1920–1922Ulster Protestant ActionUPA1956–1966Ulster Protestant VolunteersUPV1966–1969Ulster Volunteer ForceRed Hand CommandoYoung Citizen VolunteersUVFRHCYCV1966–20071972–20071972–2007Ulster Defence AssociationUlster Freedom FightersUlster Defence ForceUlster Young MilitantsUDAUFFUDFUYM1971–20071972–20071985–20071974–2007Ulster ResistanceUR1986–?Loyalist Volunteer ForceLVF1997–2005Orange VolunteersOV1998–Red Hand DefendersRHD1998–Real Ulster Freedom FightersReal UFF2007–
Grups "paraigües" Ulster Constitution Defence Committee (UCDC) – 1966–1969