miniatura|Un Nokia N93, amb 2006 és un 3,2 megápixels. miniatura|Un Sony Ericsson K800i amb càmera fotogràfica. Un telèfon amb càmera fotogràfica és un telèfon mòbil que té una càmera fotogràfica incorporada i que, en el cas de soportar transferència de dades, per bluetooth o mitjançant un servidor web, permet a l'usuari compartir fotos i vídeos amb altres persones de forma immediata o diferida. Cal tenir en compte que, els primers «telèfons mòbils amb càmera», venuts amb èxit per J-Phone, usaven un sensor CCD i no el sensor CMOS, que és la tecnologia emprada per més del 99% dels telèfons venuts avui dia.
El primer telèfon amb càmera fotogràfica va ser dissenyat per Philippe Kahn el juny de 1997. Aquest primer prototip ja permetía compartir fotografies fora del telèfon. La primera imatge enviada des d'un mòbil va ser una de la seva filla petita.
Història El telèfon amb càmera fotogràfica, com molts sistemes complexos, és el resultat de la convergència de tecnologies diverses. Hi ha dotzenes de patents que daten de fins als anys 60 que són rellevants. Comparat amb les càmeres fotogràfiques digitals dels anys 90, una càmera fotogràfica dins un telèfon mòbil requeriria menys energia i un alt nivell d'integració de l'electrònica de la càmera fotogràfica per a permetre la miniaturització. El sensor actiu d'imatge de tecnologia CMOS desenvolupat al laboratori d'Eric Fossum i el seu equip en els anys 90 va ser el primer pas per a poder realitzar el telèfon modern amb càmera fotogràfica segons està descrit en un article de Business Week de març de 1995.
Però no va ser fins al 1997 que Philippe Kahn va construir el primer telèfon complet amb càmera fotogràfica. A partir d'aquest projecte en solitari Kahn va entrar a treballar a la firma Motorola on va desenvolupar un terminal amb càmera fotogràfica. Malgrat tot, el primer mòbil considerat amb càmera fotogràfica digital pròpia va ser el Samsung SCH-V200, que va sortir al mercat el juny de l'any 2000 a Corea del Sud. Aquest dispositiu incorporava una càmera frontal de 0,35 megapíxels amb una capacitat d'emmagatzemar unes vint fotografies. El novembre d'aquell mateix any es va llençar al Japó el J-SH04, aquest tenia menys Megapíxels (0,11) però incorporava la possibilitat d'enviar fotos en els missatges de manera sense fils.
No fou fins al 2002 que als Estats Units no va arribar el primer telèfon amb càmera de fotos integrada, es tractava del Sanyo SCP-5300. Aquest terminal amb forma de petxina tenia una càmera de 0,3 MP, una resolució de 640 x 480 píxels i com a novetat permetia ajustar tota una mena de paràmetres com ara el balanç de blancs, filtres bàsics (blanc i negre, sèpia, negatiu...), fer zoom digital o establir un disparador automàtic. A més, aquest dispositiu permetia visualitzar les fotos directament a la pantalla. A partir d'aquest punt tota una sèrie de companyies com Sony Ericson i Motorola van capficar en el món de la fotografia mòbil. Ambdues ho van fer amb càmeres VGA, la primera va llençar el Sony Ericsson P800 a final de 2002 amb forma de PDA; Motorola ho va fer amb el seu Motorola E365 el 2003.
Desenvolupament vertiginós, del Megapíxel a la consolidació dels telèfons intel·ligents El 2003 Samsung va llençar el primer telèfon mòbil què tenia una càmera amb 1 MP, anaven apareixent més dispositius i a un preu més econòmic. En juliol de 2004 van treure el Audiovox PM8920 amb 1,3 MP i fotos de 1280 x 940 píxels.
A partir d'aquest punt l'evolució va ser cada cop més ràpida, l'any 2005 Nokia va llençar un terminal, el Nokia N90, amb forma de càmera de vídeo, amb una resolució de 2 MP, autofocus i flash LED. En aquesta etapa totes les fotos es feien de manera automàtica i no hi havia cap opció per editar-les o treballar de manera manual. El 2006 va sortir al mercat el Sony Ericsson K800i amb una càmera de 3,2 MP, autofocus, estabilitzador d'imatge i Flash Xenon. L'any 2007 Nokia va treure models similars com ara el Nokia N73.
Com va passar amb la primera càmera que arribava al Megapíxel, Samsung va ser la primera companyia a desenvolupar un model que assolís els 5 MP l'any 2004 amb el model SCH-S250. Malgrat tot, la gent recorda més el model de Nokia llençat el 2007: El N95 amb 5MP, òptiques Carl Zeiss y com a novetat, gravació de vídeo a 30 fps.
El 29 de juny del 2007 va aparèixer el Iphone, aquest tenia una càmera de 2 MP, sense autofocus, gravació de vídeo ni flash LED. Edge que era el nom que va rebre aquest model, va presentar la pantalla més gran del moment. Tenia unes dimensions de 3.5 polzades. També va suposar una revolució pel fet d'incorporar un sistema multitàctil. També aquell mateix any, Samsung va crear el SCH-B600, el primer telèfon amb càmera de 10 MP i el Samsung G800, el primer terminal amb càmera amb zoom òptic de tres augments.
L'any 2008 Samsung va llençar el model conegut com a INNOV8 (Samsung i8510) amb un sensor de 8 MP amb un cos molt similar a un Nokia, aquell mateix any aquesta companyia va respondre amb el seu Nokia N86, també amb càmera de 8 MP. No obstant això, va ser LG qui va portar el primer dispositiu tàctil amb un càmera de 8 MP, el LG Renoir.
Samsung, en seguir la seva trajectòria i en una bona etapa, va presentar l'any 2009 el seu Samsung M8910 Pixon12, amb una càmera de 12 megapíxels. Com era habitual, Nokia va respondre amb un model que va eclipsar el seu competidor, el Nokia N8 llençat el 2010, també amb càmera de 12 MP. Sony va fer el mateix amb el Sony Ericsson S006 amb una càmera de 16 MP aquell mateix any.
L'any 2011 va arribar amb fortes novetats: LG i HTC van incorporar el 3D als seus nous dispositius, el HTC EVO 3D i el LG Optimus 3D. Ambdós tenien càmeres frontals i posteriors, les primeres amb una resolució d'1,3 MP i les posteriors funcionaven a partir de dos lents de 5 MP, cada una generava una imatge estereoscòpica que simulava un efecte de tridimensionalitat a les pantalles dels dispositius. Era una tecnologia 3D que no necessitava ulleres, aquesta però, no va tenir molt d'èxit i no s'ha tornat a trobar en altres telèfons intel·ligents fins al moment.
Als anys següents Nokia va llençar una sèrie de telèfons intel·ligents amb una tecnologia de sensors aleshores molt capdavantera, la tecnologia Pureview. Eren el Nokia 080, el Nokia Lumia 920 i el Nokia Lumia 1020. Aquesta innovació consistia en sensors de 41 Megapíxels que permetien als dispositius utilitzar un zoom digital sense que es pogués percebre una pèrdua de qualitat, això, juntament amb l'estabilització d'imatge i l'alta velocitat d'obturació que oferia una qualitat i un mida d'imatges mai abans vist.
El boom de la fotografia mòbil: iPhone i Instagram miniatura|iPhone 4 fent una fotografia Finalment s'ha arribat a un punt de desenvolupament de les càmeres dels telèfons en el qual és molt més freqüent veure gent al carrer fent fotos amb el telèfon més aviat que amb una càmera digital. Això és sobretot culpa de la revolució que va suposar Instagram i l'iPhone. Com ja hem vist en aquest article, el primer iPhone va arribar al mercat l'any 2007 però les seves càmeres no van destacar fins a l'arribada del iPhone 4 l'any 2011. Tenia un sensor de 5 MP i grabava vídeo en 1080p. L'arribada d'aquest dispositiu va coincidir amb l'aparició d'aplicacions fotogràfiques exclusives per a iOS com ara Instagram les quals van fomentar el boom de la fotografia mòbil social, és comencen a popularitzar els coneguts "selfies", fotografies fetes amb la càmera frontal del telèfon. Apareixen els famosos filtres per a les fotos. La societat genera un nou valor en el fet de compartir els moments del seu dia a dia en les xarxes socials i ho fan a través d'imatges. Aquesta revolució (es pot entendre com a tal) va passar ràpidament a Android i avui dia és un estil de vida.
Amb els telèfons intel·ligents consolidats moltes companyies comencen a seguir la liniea dels iPhones i el mercat s'expandeix. Samsung retorna amb la seva línia Galaxy, destacava en el seu moment el Samsung Galaxy S2 amb una càmera de 8 MP, una frontal de 2 MP i gravació de vídeo a HD 1080p/30fps. En aquests anys Nokia perd vendes i no s'acaba d'adaptar al ritme tan accelerat que agafa la indústria. Apareixen petites companyies com ara l'espanyola BQ. El seu primer telèfon va ser el Aquarius 4.5 amb una càmera de 8 MP i una gran pantalla de 4,5 polzades. Sembla que el fet que les pantalles fossin cada cop més gran era una cosa bastant comuna que dura fins als nostres dies (l'iPhone X té 5,8"). Els telèfons passen a formar cada cop més part del dia a dia de la gent, no només fan fotos com les càmeres digitals sinó que poden manipular aquestes a l'instant i compartir-les, la gent pot utilitzar les pantalles per visualitzar tota mena de continguts: vídeos d'altres usuaris, jocs, notícies i fins i tot pel·lícules.
Les millores i els avenços es continuen succeint, els dispositius ràpidament arriben a la gravació estable en resolució 4K i els 60 fps. Es veu clarament com les indústries aposten al cent per cent a favor del desenvolupament de les càmeres dels seus terminals. L'any 2016 arriba l'iPhone 7, aquest incorpora una doble lent que permet desenfocar el fons simulant l'efecte d'una òptica de càmera. Això s'aconsegueix amb un petit trucatge: una de les lents enfoca al subjecte i l'altra desenfoca el fons, després, el processador ajunta les dues imatges per crear una de nova. Amb això, juntament amb altres molts factors com la varietat d'opcions d'ús manuals que comencen a incorporar els smarthphones es corrobora que el mercat de càmeres digitals està essent totalment desbancat. Avui dia les càmeres dels telèfons intel·ligents estan en un moment àlgid de la seva evolució, ja no només es limiten a la funció d'enregistrar imatges sinó que també col·laboren amb altres aplicacions i programes per ajudar a generar realitats virtuals o són capaces de detectar el rostre d'una persona per desbloquejar el dispositiu com passa en l'últim model de Samsung, el S9.
Funcionament Molts cops ens preguntem com una càmera tan petita com la d'un smartphone és capaç de realitzar unes fotografies de tanta qualitat com les de les càmeres digitals. Els principals responsables d'això són les lents, sobretot, l'evolució dels sensors digitals que amb els anys hi han reduït la seva mida. En essència, la càmera d'un telèfon intel·ligent treballa de manera molt semblant a una càmera digital o fins i tot que una analògica, el concepte és el mateix. Tot s'articula a partir de la llum, aquesta queda impregnada en un material sensible que en el cas dels telèfons és un petit sensor (després parlarem de sensors). Per arribar a aquest fa un viatge a través d'una sèrie de lents que fan convergir la llum.
Lents Aquestes lents es poden articular de manera que són capaces de mesurar la quantitat de llum i ajustar correctament l'enfocament de la càmera. S'encarreguen de deixar entrar la llum exterior fins al sensor. Gràcies a aquestes es redueixen les aberracions i distorsions que es poguessin arribar a produir. A mesura que passa el temps aquests sensors experimenten ràpidament moltes millores, marques com Carl Zeiss, Leica o Schneider són algunes de les més importants en aquest mercat. Una gran diferència respecte a les càmeres digitals es que un smartphone no pot variar la seva obertura de diafragma, aquesta sempre es manté fixa perquè no seria possible adaptar un iris de tancament i obertura en un espai tan petit. Aquest fet provoca que l'obertura sempre sigui petita, és a dir que la profunditat de camp amb una càmera d'un mòbil sempre serà enorme i tindrem tots els elements enfocats sense dificultats. Apple en el seu nou model iPhone XS con iOS 12.1 ha incorporat la possibilitat de manipular la profunditat de camp directament des de l'aplicació de càmera, això si, no ho fa mecànicament doncs la obertura continua essent fixa, es tracta d'un procés digital de software a partir de les dues lents de la càmera.