miniatura|500px|Comtats pirinencs orientals. La línia negra fina és la frontera entre les comunitats autònomes actuals d'Aragó i Catalunya. Els comtats catalans són un grup de comtats que aparegueren formats als volts de l'actual Catalunya arran de la conquesta carolíngia. Constituïen la meitat sud de la Gòtia, un territori part de l'antic Regne dels Visigots i que fou incorporat a l'Imperi Carolingi després de ser conquerit a l'Emirat de Còrdova.
Orígens dels comtats catalans
Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d'uns districtes politicoadministratius (Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló) que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, hi existeixen d'altres circumscripcions menors, els pagi (pagus en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir.
L'origen d'aquests comtats i pagi es remunta a èpoques anteriors als carolingis, tal com testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d'antigues tribus iberes; com a mostra, el comtat de Cerdanya es corresponia amb el país dels ceretans, el d'Osona amb el dels ausetans, i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bargusis. En conseqüència, aquests territoris, forçosament, haurien d'haver tingut alguna entitat politicoadministrativa en temps dels romans i dels visigots, encara que no s'anomenessin comtat, ni haguessin estat governats per comtes en època dels reis de Toledo; en la monarquia visigoda, els comtes, situats en jerarquia per sota dels ducs, la màxima autoritat provincial, governaven només les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l'àmbit urbà, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Així doncs, per organitzar els territoris guanyats al Pirineu, els francs no crearen cap entitat nova, sinó que es limitaren a seguir les establertes en la tradició ètnica i cultural del país.
Durant el segle XI, els comtats catalans van experimentar una gran expansió, sobretot cap al sud i l'oest, a mesura que els comtats es van independitzar de l'Imperi Carolingi i van passar a estar sota la dominació del casal de Barcelona. Això va facilitar la consolidació del poder i la influència catalana, amb diverses conquestes al llarg del segle. Ramon Berenguer I va tenir un paper clau en l'ampliació territorial, establint aliances amb el Regne d'Aragó, la qual cosa va portar a una futura unió dinàstica.
Els reis carolingis i els comtes catalans La creació de l'Imperi Carolingi (la Gàl·lia, Germània, Itàlia i la dita Marca Hispànica) correspon a l'època de Pipí el Breu i Carlemany (768-814), quan l'expansió va permetre mantenir la cohesió i l'hegemonia de l'aristocràcia franca, i alhora associar el poder i els seus beneficis a llinatges de pobles incorporats a l'Imperi. Per la banda sud-occidental, l'Imperi Carolingi s'apoderà de l'extrem nord-oriental de l'antic Regne dels Visigots i integrà aquest territori als seus dominis, el qual anomenà Gòtia i que estava conformat per la Septimània, al nord, i els comtats catalans, al sud.
Amb algunes vacil·lacions inicials, en temps de Carlemany, Lluís el Piadós (814-840) i Carles el Calb (840-877), l'aristocràcia franca va ser dominant en el govern dels comtats catalans: excepció feta de Berà, primer comte de Barcelona (801-820), fill del franc Guillem, comte de Tolosa i d'una goda Conegonde d'Austràsia, i de Sunifred, pare de Guifré el Pelós, quasi tots els comtes importants de la Marca fins al 878 van ser netament francs: Rampó, Berenguer de Tolosa, Bernat de Septimània, Aleran, Odalric, Humfrid i Bernat de Gòtia.
El domini polític franc es va reforçar amb l'eclesiàstic pel fet de supeditar els bisbes catalans a l'autoritat de l'arquebisbe de Narbona, un franc de confiança de la cort, i d'eliminar els signes gòtics de la litúrgia, la reflexió teològica (persecució de l'adopcionisme de Fèlix d'Urgell) i les regles monàstiques.
Els comtes francs de Catalunya Durant el regnat de Lluís el Piadós (814-840), fill de Carlemany, van cessar les conquestes i hi va haver retrocessos territorials i polítics: pèrdua de les posicions franques del Pirineu navarrès i aragonès; destitució del comte Berà de Barcelona per suspecte de traïció; moviment secessionista de caràcter progot a les terres centrals de la Marca (revolta d'Aissó i Guillemó, 826-827); i divisions i conflictes interns entre llinatges aristocràtics, encapçalats pels mateixos fills i hereus de l'emperador, enfrontats entre si.
Els comtes francs de Catalunya van participar en les lluites civils de l'Imperi, sovint en bàndols aristocràtics d'oposició al monarca regnant, i per això n'hi ha que van ser destituïts (Odalric, Humfrid i Bernat de Gòtia) i executats (Bernat de Septimània i el seu fill Guillem). Durant els conflictes, i sobretot a partir dels volts de l'any 840, quan els fills de Lluís el Piadós (Lotari, Lluís el Germànic i Carles el Calb) es van enfrontar entre ells i amb bàndols aristocràtics, l'autoritat reial va restar allunyada dels comtats i la frontera fou defensada per les autoritats locals.
En aquest context, Lluís el Piadós i Carles el Calb van encomanar excepcionalment el govern d'una part dels comtats catalans (Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona) i septimans (Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Magalona i Nimes) a un magnat got, Sunifred I (?-848), fill de Bel·ló, comte de Carcassona, que va encapçalar una facció reialista i va morir a les mans de francs rebels (vers l'any 848).
Guifré el Pilós Al cap d'uns quants anys (entre el 870 i el 878), potser com un premi a aquesta fidelitat i una concessió al costum d'acumular càrrecs en el si de les famílies aristocràtiques, el fill de Sunifred I, Guifré el Pelós, va obtenir de la monarquia el govern dels comtats d'Urgell, de Cerdanya, de Barcelona i de Girona que el seu pare havia regit trenta anys enrere.
Guifré va associar al govern els seus germans i va donar protecció militar al moviment colonitzador de les terres centrals de Catalunya (el Ripollès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries, el Bages), on va fundar els monestirs de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses, va restaurar el bisbat de Vic i va donar forma administrativa al comtat d'Osona. La seva mort en defensa de la nova frontera atacada pels musulmans de Lleida (897) devia contribuir a consolidar el prestigi del seu llinatge en un moment crucial de feblesa del poder reial franc.
Llavors, a la darreria del , tres comtes es repartien el poder als comtats catalans:
Al Pallars i la Ribagorça, un comte de nom Ramon (vers 872-vers 920), potser originari de Bigorra.
Als comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Osona, Guifré el Pelós, i després els seus fills.
Als comtats d'Empúries i Rosselló, el comte Sunyer II (862-915), possiblement cosí germà de Guifré I, com ell, també net de Bel·ló de Carcassona.
El model carolingi Quan, cap al 720-725, els sarraïns van ocupar la Septimània, els francs, que ocupaven la Gàl·lia, estaven en plena transformació. Després de més d'un segle de divisions internes, de fragmentació política, de lluites entre monarquia i aristocràcia i d'inestabilitat social iniciaven un sistema d'explotació del treball a gran escala, el domini clàssic o bipartit.
El regiment comtal Les necessitats de defensa de la frontera propiciaven la concentració de força en poques mans, de manera que els reis carolingis es van acostumar a encomanar diversos comtats, a vegades quasi tota aquesta portione Hispaniae, a un sol comte. Així, hi va haver comtes de gran poder, però mai un de sol no va governar tots els comtats catalans.
Els comtes depenien del monarca, que els nomenava, i hi estaven en contacte per mitjà d'ambaixadors, i directament quan acudien a les assemblees generals del regne. Com a representants del monarca dirigien els afers administratius, sobretot d'ordre fiscal, encapçalaven l'exèrcit, garantien l'ordre públic i eren responsables de l'administració de justícia. Per a realitzar aquestes funcions disposaven de col·laboradors, que la cancelleria carolíngia considerava funcionaris (personae publichae).
Les ciutats capital de comtat eren també sovint seus episcopals, de manera que hi residia un bisbe, cap del clergat d'una diòcesi, responsable del servei del culte i figura amb importants funcions polítiques a la ciutat. Els bisbes, com mostren nombrosos diplomes, viatjaven sovint a la cort, on demanaven privilegis i informaven de la situació política.
Els clergues francs a la Gòtia Els carolingis, que per mitjà de l'arquebisbe de Narbona controlaven l'actuació dels bisbes de la marca, a vegades nomenaven directament clergues d'origen franc per a les seus vacants. Comtes i bisbes eren, doncs, les autoritats principals als comtats de la frontera hispànica.
Els comtes de la Gòtia Els comtes, sovint d'origen franc, eren de llinatges aristocràtics, i el poder i la riquesa que tenien, més que de la propietat de terres procedia de l'acumulació de càrrecs, que donaven dret a fruir de béns i drets públics: dominis públics o fiscals i impostos. Precisament la creació de l'Imperi Carolingi respon a la necessitat de multiplicar les possibilitats de progressió social de l'aristocràcia franca, els efectius de la qual s'havien incrementat, i s'explica també per la mobilitat dels seus membres, disposats a marxar amb l'exèrcit fronteres enllà i a ocupar càrrecs en regions llunyanes.
Precisament les regles del joc polític es basaven en una certa apropiació familiar de les dignitats, de manera que el fet que un membre d'un llinatge hagués regit un comtat donava als altres membres del mateix llinatge un cert dret a ocupar la dignitat comtal, encara que no necessàriament en el mateix lloc. La tendència, que els monarques havien de respectar, era, doncs, la de crear dinasties comtals, amb el risc de ruptura de l'obediència i de secessió.
Els comtes disposaven d'uns lloctinents que els substituïen en les absències i els representaven en afers importants: els vescomtes. La seva funció va ser especialment important durant el , quan els principals comtes francs van participar en intrigues d'alta política que els van mantenir allunyats dels comtats catalans. Més avall hi havia els veguers; els jutges que seguien les normes processals (interrogatori de testimonis i examen de proves escrites) i interpretaven la Lex Visigothorum; els mandataris que actuaven en nom de les parts; i els saigs, que exercien funcions específiques:
Béns, drets i serveis públics Els ingressos que els comtes i els seus agents percebien procedien de l'administració dels béns i els drets públics. Eren béns públics els dominis fiscals (terres, vinyes, prats, masos, molins) amb els seus conreadors, heretats del Baix Imperi Romà i conservats i explotats per la monarquia de Toledo.
Eren drets públics els impostos i les regalies. A més de la moneda, eren regalies (iura regalia) aigües, fonts, mines, salines, caça, pesca, muntanyes, pastures i boscos. L'encunyació monetària produïa ingressos per explotació directa de la seca o per arrendament. També les mines i les salines podien ser explotades directament per l'autoritat o arrendades. Quant a les altres regalies (aigües, muntanyes, pastures, boscos), per tradició ancestral eren d'aprofitament col·lectiu, però el senyor en cobrava drets d'ús.