Juan Martínez Montañés (Alcalá la Real, Jaén, 1568 - Sevilla, 18 de juny de 1649) va ser un escultor castellà que va treballar entre l'escultura del renaixement i la del barroc. Format a Granada amb Pablo de Rojas va completar la seva educació a Sevilla, on va contreure matrimoni i s'hi va establir per la resta de la seva vida. Va esdevenir el màxim exponent de l'escola sevillana d'imatgeria, i pràcticament tota la seva obra va ser de tema religiós, menys dues estàtues orants i el retrat de Felip IV de Castella. Va rebre i va realitzar encàrrecs per a diverses ciutats del continent americà. En el seu temps se'l va anomenar el «Lisip andalús» i també el «Déu de la Fusta» per la gran facilitat i mestratge que tenia en treballar amb aquest material. Hernández Díaz 1987: pàg.26
Biografia Va néixer a la ciutat d'Alcalá la Real, i fou batejat a l'església parroquial de Santo Domingo de Silos, el 16 de març de 1568. Juan de Lobera 1982: pàg.457 El seu pare era Juan Martínez, d'ofici brodador, i conegut amb el sobrenom de Montañés, i la seva mare Marta González. El matrimoni va tenir sis fills, dels quals Juan era l'únic home. Va mantenir una profunda relació amb les dues úniques de les seves germanes que van arribar a l'edat adulta. La més petita d'elles, Tomasina, morta el 1619, va conviure amb l'escultor fins a la seva mort; la seva pèrdua va iniciar una època de decaïment anímic de Martínez Montañés. Juan de Lobera/Murcia Cano 2001: pàg.225
Entre 1579 i 1580 la família ja s'havia traslladat a Granada on l'encara jove Juan d'uns dotze anys, va ingressar al taller de Pablo de Rojas per a la seva formació escultòrica, allà va tractar també amb altres artistes com els germans García (Jerónimo, Francisco i Miguel Jerónimo). L'aprenentatge en aquesta ciutat seria curt, perquè consta que el 1582 es trobava a Sevilla. Hernández Díaz 1987: pàg.22
Acabat el període d'aprenentatge amb Rojas, es va traslladar a Sevilla, a on el seguiria tota la seva família. Allà hi eren establerts ja diversos artistes originaris d'Alcalá la Real, com Gaspar de Rages o Raxis, nebot del seu mestre Rojas. En aquesta ciutat va començar a treballar en un taller d'escultura, que hom creu que podria haver estat el de Gaspar Núñez Delgado. Es va inscriure a la Germandat del Dulce Nombre, on consta que va donar una imatge mariana, encara que no diu que fóra de la seva autoria. Hernández Díaz 1987: pàg.23
Les primeres dades documentades de la seva estada a Sevilla corresponen a juny de 1587, quan va contreure matrimoni amb Ana de Villegas, filla del fuster de retaules Juan Izquierdo, a l'església parroquial de San Vicente. D'aquest matrimoni naixerien cinc fills: Mariana (monja dominicana), Bernardino (frare franciscà), José (prevere), Rodrigo i Catalina. L'1 de desembre de 1588 va comparèixer davant un tribunal examinador, compost per Gaspar de Águila i Miguel de Adán, per acreditar la seva suficiència en escultura i en disseny de retaules. Sota la presència del tribunal va esculpir una figura vestida i una altra de nua, i va realitzar també l'alçat d'un retaule, sent declarat «hàbil i suficient per exercir aquests oficis i obrir botiga pública». Juan de Lobera/Murcia Cano 2001: pàg.234 Al mes d'agost de 1591 va ser empresonat sota sospita de la seva implicació a l'assassinat d'un tal Luis Sánchez, i va romandre a la presó dos anys, fins que la vídua el va perdonar previ lliurament de cent ducats. El document del plet es guarda a l'Arxiu de Protocols Notarials de Sevilla. Hernández Díaz 1987: pàg.24
Es va establir al veïnat de la Magdalena, al carrer de la Muela; allà hi moriria la seva esposa Ana el 1613, que fou enterrada el 28 d'agost en una sepultura que posseïa el matrimoni al convent de San Pablo de Sevilla. Martínez Montañés va contreure novament matrimoni el 28 d'abril de 1614 amb Catalina de Salcedo i Sandoval, filla del pintor Diego de Salcedo i neta de l'escultor Miguel de Adán. D'aquest matrimoni van néixer set fills Fernando, Mariana, Francisco, Ana Micaela, José Ignacio, Teresa i Hermenegildo.Juan de Lobera/Murcia Cano 2001: pàg.235
L'any 1629 va emmalaltir, i va haver de romandre al llit durant cinc mesos, cosa que el va obligar a no poder treballar al retaule de la catedral, i que provocà que mantingués un plet per demora i incompliment del contracte. Bago y Quintanilla 1932: pàg.63
Va viatjar a Madrid el 1635, on havia estat contractat per modelar en argila el bust del rei Felip IV, que junt amb el retrat eqüestre del rei que havia realitzat Velázquez, havien de servir com a model per a una estàtua eqüestre que realitzaria l'italià Pietro Tacca. L'èxit que va obtenir amb aquest bust va ser molt gran i des d'aleshores va ser conegut com el «Lisip andalús», àlies que li va donar el poeta Gabriel de Bocángel y Unzueta en anomenar-lo així en un sonet dedicat a l'escultor Aquesta estàtua es troba actualment a la plaça de l'Orient de Madrid. A la capital hi va passar sis mesos per a l'elaboració del treball. Durant la seva estada va ser retratat per Velázquez (Retrat de Juan Martínez Montañés), obra exposada al Museu del Prado. L'escultor ja coneixia Velázquez de l'etapa sevillana del pintor com a aprenent al taller de Francisco Pacheco. Es conserva un altre retrat de l'escultor, propietat de l'Ajuntament de Sevilla, en l'actualitat exposat a l'Hospital dels Venerables, pintat per Francisco Varela, on se'l representa esculpint el Sant Jeroni de Santiponce. Finalment va ser retratat per Francisco Pacheco per al seu Libro de descripción de verdaderos retratos, realitzat als últims anys de Martínez Montañés.
Va morir a Sevilla, als 81 anys, víctima de l'epidèmia de pesta de 1649 que va assolar Sevilla i durant la qual va morir gran quantitat de la població de la ciutat; fou enterrat a l'antiga parròquia de la Magdalena. Segons va declarar en un document de l'any 1655 la vídua Catalina de Salcedo: Amb motiu de la desarmortització de Mendizàbal del la parròquia de la Magdalena va ser demolida i es van perdre les seves restes. Juan de Lobera/Murcia Cano 2001: pàg.274
Vida religiosa La vida de Martínez Montañés a Sevilla va ser profundament religiosa, com havia estat des de la seva infantesa i que va augmentar durant la seva estada a Sevilla, amb un coneixement més profund de la Bíblia i dels textos de Santa Teresa de Jesús, fra Luis de Granada i Sant Joan de la Creu. D'acord amb la seva religiositat, alguns dels seus fills van professar en ordes religiosos. Va pertànyer a una agrupació religiosa anomenada «Congregació de la Granada», establerta a la catedral de Sevilla i que defensava la concepció immaculada de la Mare de Déu, en certs entorns eclesiàstics se'ls creia sospitosos d'estar pròxims als «alumbrados», cosa que va provocar un problema amb la Santa Inquisició el 1624, quan la Inquisició va segrestar i va confiscar l'arxiu de la citada congregació i els documents de molts dels seus membres. Sembla que relacionat amb el seguiment de què era objecte la congregació, al desembre de 1620 Martínez Montañés va sol·licitar que es fes informació per acreditar la seva «puresa de sang». Juan de Lobera/Murcia Cano 2001: pàg.237
Vida cultural La formació i vida cultural humanística acostumaven a anar unides en aquella època, de manera que els tallers d'aprenentatge eren llocs on el mestre disposava d'una bona llibreria especialitzada de la qual l'aprenent podia gaudir. D'altra banda, era convenient, i així es feia, que assistís a les reunions d'artistes que es produïen als propis tallers de treball. Hernández Díaz 1987: pàg.56 A Sevilla s'organitzaven tertúlies a la Universitat, acadèmies i a la Casa de Pilatos que a més a més posseïa una bona biblioteca, i a elles hi va haver d'acudir Montañés. A les de l'acadèmia del pintor Pacheco va haver de conèixer Velázquez i Alonso Cano (aleshores deixebles de Pacheco); hi assistien a més a més Andrés García de Céspedes, Vicente Espinel, Francisco de Salinas i diversos teòlegs, filòsofs, escultors i pintors. Hernández Díaz 1987: pàg.52
Va col·laborar el 1598 amb Miguel de Cervantes, quan es va realitzar el túmul de Felip II, amb motiu de la defunció del rei i per ordre del capítol catedralici. En aquesta obra hi van intervenir també una gran part d'artistes sevillans. A Montañés se li van encarregar dinou escultures de gran mida i a Cervantes un escrit per llegir davant del túmul, un sonet titulat Al túmulo del rey Felipe II, en to satíric, que va ser molt comentat entre el cercle cultural de Sevilla. Juan de Lobera/Murcia Cano 2001: pàg.242
Estil És comprensible que el primer mestre i gran imatger Pablo de Rojas, influís el jove Martínez Montañés en la tècnica de la talla, a les vestidures, a la composició dels grups, a la policromia i sobretot a la iconografia de les imatges que després va desenvolupar. Va haver d'assimilar l'art dels sepulcres dels Reis Catòlics a Granada i, una vegada instal·lat a Sevilla, el del cardenal Diego Hurtado de Mendoza realitzats per Domenico Fancelli, així com les obres del florentí Pietro Torrigiano i de tots els mestres que per aquella època treballaven al retaule de la catedral de Sevilla. Així es veu a les seves obres com va saber aprendre i transformar les expressions d'Isidro de Villoldo que va ser deixeble d'Alonso Berruguete, amb una composició miquelangelesca alhora que amb el barroc de Jerónimo Hernández o Andrés de Ocampo. Segurament de qui va aprendre més els temes iconogràfics va ser de Francisco Pacheco. L'estil personal que va aconseguir Martínez Montañés uneix el de l'escola de Valladolid al propi de la seva terra i el seu art s'inscriu dins el barroc. Hernández Díaz 1987: pàg.58-63 miniatura|Detall de l'estàtua de Felip IV de Castella a la plaça d'Orient a Madrid, per Pietro Tacca, el bust de la qual és de Martínez Montañés. L'escultura d'aquesta època s'allunya del renaixement per mostrar la qualitat humana amb accents patètics; era feta per promoure sentiments. Les escultures de Martínez Montañés, la majoria, van ser realitzades per a retaules, però corpòries, per poder «veure-les des de tots els angles i per si haguessin d'anar en processó» així es feia constar als contractes notarials.Pijoan 1966: pàg.341 El material emprat va ser el de fusta de xiprer, cedre o pi i només es coneix una obra en pedra, un Sant Sopar (1589) i un santcrist en ivori (1590), ambdues obres encara sense identificar; en bronze només va realitzar el bust de Felip IV (1635) per a la figura eqüestre de Pietro Tacca. Les escultures de fusta van ser totes policromades i daurades amb pa d'or, per mestres al seu servei, encara que sota la seva estricta supervisió. Per a les seves vestidures es va inspirar en gravats i en teles de procedència italiana. Les seves talles són conegudes per les característiques de les seves cabelleres, en les mares de Déu, que emmarquen suaument la cara i les barbes cargolades dels seus sants o cabelleres lleonines a les representacions del Nen Jesús. La producció de retaules i imatges va ser molt nombrosa per a edificis religiosos d'Andalusia i d'Amèrica especialment per a la ciutat de Lima. Enciclopedia Universal Sopena 1969: volum 5
Les composicions les inscrivia en línies piramidals amb una ampla base, veient-se als relleus amb evidents simetries al gust tradicional. A banda d'algunes imatges sedents i orants, les escultures exemptes, va tenir predilecció per fer-les dretes amb lleuger contrapposto sobre una de les cames, i centrant en el genoll de la cama lleugerament doblegada, la massa de la roba des d'on cauen els plecs amb gran naturalitat. Les proporcions emprades són les que prenen com a mesura el cap, fent-les de vuit a vuit i mitja, segons va escriure Francisco Pacheco. Consta que la proporció de la dona que Montañés i ell van escollir «és la segona que posa Albert», referint-se al tractat d'Albert Dürer. Hernández Díaz 1987: pàg.78
Etapes de la seva obra