miniatura|L'urani és un contaminant radiactiu La contaminació radioactiva és la contaminació consistent en la presència no desitjada de radioactivitat natural o artificial. Les emissions d'isòtops radioactius a l'aigua (contaminació fluvial, d'aigües freàtiques, marina, etc.) o a l'aire (contaminació atmosfèrica) generalment estan regulades per la llei, i poden ser degudes a excavacions arqueològiques, activitats mineres, construcció, agricultura, tabaquisme, usos industrials (per exemple, per a mesurar la quantitat de refresc amb què s'omple cada llauna), mèdic (com a una radiografia), etc. La radioactivitat atmosfèrica natural a més augmenta amb les emissions de contaminants i partícules sòlides a l'aire. Les tècniques per descontaminar, o intentar minvar la contaminació radioactiva, són diferents segons les substàncies contaminants i el tipus de contaminació.Measurement and Detection of Radiation, de Nicholas Tsoulfandis. Editorial Pergamon Press, 1986 miniatura|Símbol per indicar la presència d'un compost radioactiu En el cas de la contaminació radioactiva en éssers vius, se sol fer la distinció entre contaminació radioactiva externa, que és el fet que substàncies radioactives es dipositin sobre la seva superfície (pell, pèl, etc.), i contaminació radioactiva interna, més perillosa, que és quan aquestes substàncies entren a l'interior de l'organisme de l'ésser viu per l'alimentació o la respiració.
La contaminació radioactiva implica la possibilitat d'irradiació, que és el fet de sotmetre un material o un organisme a l'efecte de les radiacions. La irradiació per contaminació és igual en el cas que les fonts de radioactivitat siguin naturals o artificials. Quan es tracta d'un organisme viu diem que hi ha irradiació externa quan la radiació prové de l'exterior de l'organisme, i en aquest cas és major com més a prop estigui la font de radiacions de l'organisme, i irradiació interior quan aquesta és a dins del seu cos, com ocorre per exemple en algunes aplicacions mèdiques, a les que hom beu substàncies radioactives o aquestes són injectades a la sang.
Fonts de contaminació radioactiva Fonts naturals Podem trobar materials radioactius per tota la natura. Aquests es poden detectar al sòl, a les roques, aigua, aire i a la vegetació, d'on són inhalats o bé ingerits, de forma que se’n pot dir que es pateix una exposició interna. A més a més d'aquesta exposició interna, els humans també patim exposició externa de la radiació que emeten els materials radioactius que romanen fora del nostre cos, així com de la radiació còsmica provinent de l'espai. La mitjana mundial de radiació natural que rebem els humans és d'aproximadament 2.4 milisieverts (mSv) per any, valor que és 4 vegades més gran que la mitjana mundial d'exposició a radiació artificial.
Aire La font més gran de radiació natural prové del gas radó, un gas radioactiu que emana del sòl. El radó es distribueix depenent de les condicions atmosfèriques, fent així que es trobi a diferents àrees del món i que fa que representi un risc significant per a la salut. El radó és conseqüència de la descomposició de l'urani, element relativament comú a l'escorça terrestre. El radó es filtra des dels minerals rics en urani cap a l'atmosfera o a les aigües freàtiques. Aquest pot ésser inhalat, cosa que fa que tant aquest com els productes de la seva descomposició romanguin als pulmons durant un cert temps després d'estar exposat a aquest.
L'exposició a la radiació provinent del radó és indirecta, ja que aquest té un període de vida curt (4 dies), i descompon en altres partícules sòlides radioactives. Aquestes partícules són inhalades i romanen als pulmons, causant una exposició continua, que pot donar lloc, per exemple, a càncer de pulmó.
Radiació còsmica Tots els éssers vius de la terra estem constantment rebent radiació provinent de l'espai. Aquesta radiació consisteix bàsicament en partícules carregades positivament, les quals interaccionen amb àtoms a l'atmosfera per a donar lloc a diferents tipus de radiació. La dosi de radiació còsmica que prové directament de l'espai sol consistir en muons, neutrons i electrons, i aquesta dosi varia per a diferents zones de la terra. Aquesta radiació és molt més intensa a la Troposfera (10 km d'altitud).
Els rajos còsmics, a més, donen lloc a transmutacions en els elements de l'atmosfera, on la radiació secundària generada pels rajos còsmics es combina amb els nuclis atòmics a l'atmosfera per generar diferents nuclis, anomenats núclids cosmogènics, dels quals el més notable és el carboni 14, el qual es produeix per la interacció amb el nitrogen. Aquests núclids poden arribar a l'escorça terrestre, on poden ésser incorporats als organismes vius.
Geològica Els radionúclids majoritaris que s'han de tenir en compte són els de potassi, urani i thori, així com els productes de la seva desintegració radioactiva, alguns dels quals, com el radi i el radó, presenten una intensa activitat radioactiva, però en petites concentracions. La majoria d'aquestes fonts de radiació han anat decreixent des de la formació de la terra. Així doncs, l'activitat actual a la terra provinent de l'urani 238 és només la meitat de la que presentava fa 4.5 bilions d'anys (temps de vida mitjana), i el potassi 40 (1.25 bilions d'anys de temps de vida mitjana), és només un 8% de la seva activitat original.
Alguns dels elements radioactius no han disminuït les seves concentracions perquè provenen de la descomposició d'altres (per exemple, radi 226, provinent de la descomposició de l'urani 238; o bé el radó 222, provinent de la descomposició del radi 226).
Aliments i aigua Alguns dels elements essencials que formen el cos humà (majoritàriament potassi i carboni), presenten isòtops radioactius. Un valor mitjà ens diu que al cos humà hi poden haver uns 30 mil·ligrams de potassi-40 i 10 nanograms de carboni-14. Excloent la contaminació interna per efecte dels materials radioactius externs, el component majoritari que crea l'exposició interna de la radiació és el potassi-40, ja que la descomposició d'aproximadament 4000 nuclis de potassi-40 per segon, el fan la font més gran de radiació en termes de nombre d'àtoms descompostos.
Fonts artificials Quan parlem de contaminació radioactiva artificial (generada per l'home), tendim a pensar directament que l'única acció que pot donar lloc a tal tipus de contaminació és la producció d'energia a les centrals nuclears, a les quals s'utilitzen materials radioactius (per exemple urani 235 o plutoni 239) com a combustible per a la producció de l'energia. És ben cert, doncs, que una gran part de la contaminació radioactiva prové de l'activitat a les centrals nuclears, però hi ha altres fonts de contaminació radioactiva artificial que cal tenir en compte. Médica: en Medicina Nuclear i Radioteràpia es generen residus contaminats, que poden ser causa de contaminació radioactiva si aquests no són tractats de manera adient. Industrial: Producció d'energía nuclear: La producció d'energia nuclear té lloc a les centrals nuclears. Aquestes centrals emeten a l'atmosfera substàncies radioactives. Els residus generats poden ésser font de contaminació. Altres indústries: les substàncies radioactives tenen molts usos/aplicacions en molts camps, el que porta a la generació de residus radioactius. L'activitat industrial sol donar lloc als anomenats NORM (Naturally Occurring Radioactive Material ) o bé TENORM (Technologically Enhanced Naturally Occurring Radioactive Materials ). Solen ser materials d'origen natural, però que a causa de l'activitat humana, han augmentat el seu grau d'exposició per a les persones. Exemples d'activitats que produeixen NORM: Extracció de gas i petroli, combustió i extracció de carbó, producció d'energia geotèrmica, etc. Militar: A causa de les proves de les bombes atòmiques, la seva fabricació o a la investigació associada. Accidental: la contaminació radioactiva artificial pot ser el resultat d'una pèrdua del control accidental sobre diferents materials radioactius durant la producció o l'ús dels radioisòtops. Per exemple, si un radioisòtop utilitzat en medicina es vessa accidentalment, aquest pot dispersar-se o bé pot ser que hi hagi una exposició prolongada a ell. També quan tenen lloc accidents com els de Txernòbil o Fukushiman en els quals es poden dispersar elements radioactius a l'atmosfera, al sòl i a l'aigua (rius, mars, aigües freàtiques, etc.).
Legislació Sobre activitat nuclear La promulgació d'aquesta norma respon a la necessitat d'adoptar mesures de seguretat a les instal·lacions en què s'utilitzen materials nuclears i fonts radioactives que són utilitzats en múltiples aplicacions que van, des de la generació nucleoelectrica fins a la seva utilització en la medicina, indústria, agricultura o investigació.
Aquesta protecció física té una gran importància de cara a la població i el medi ambient així com per la seguretat nacional i internacional en constituir-se en un instrument essencial per fer front a eventuals perills que poden ocasionar l'alliberació de radioactivitat o dispersió de contaminació radioactiva, derivats d'usos il·lícits o del sabotatge que poden sofrir les instal·lacions nuclears i, en el seu cas, per mitigar o reduir les conseqüències radiològiques d'accidents o actes dolorosos relacionats amb una font radioactiva.
Aquest reial decret té el seu fonament legal en el Capítol XIII de la Llei 25/1964, del 29 d'abril, sobre Energia Nuclear, a la redacció atorgada per la Llei 24/2005, del 18 de novembre, de reformes per l'impuls a la productivitat, que es refereix a les obligacions en matèria de protecció física, així com a l'últim paràgraf de l'article 36 de la mateixa Llei, a la redacció atorgada per la Llei 33/2007, del 8 de novembre, que disposa que "les autoritats competents i els titulars hauran d'adoptar les mesures de prevenció i protecció necessàries per mantenir les condicions de seguretat física adequades en aquestes instal·lacions".
La necessitat de complir els compromisos internacionals assumits per Espanya en aquesta matèria i la conveniència d'actualitzar el Reial decret 158/1995, del 3 de febrer, sobre protecció física dels materials nuclears, han aconsellat l'aprovació d'aquesta norma, que té entre els seus objectius principals:
L'increment de les mesures de protecció física que s'apliquen a les instal·lacions i als materials nuclears, i a les fonts radioactives més rellevants. La revisió del vigent règim d'autoritzacions, incloent de manera separada les autoritzacions corresponents a les instal·lacions i les relatives als transports de material nuclear. L'establiment d'un règim de protecció física a les instal·lacions en les quals s'utilitzen, concretant en quins casos és obligatori disposar d'un sistema específic de protecció física pel seu transport. La delimitació de forma més concreta de les obligacions bàsiques dels titulars de les autoritzacions de protecció física, tant en el que es refereix al control i la protecció dels materials, instal·lacions i transports subjectes a la reglamentació, com als criteris de classificació de seguretat del personal de les instal·lacions i transports. El reforçament de les mesures de control i supervisió de les empreses que participen en els transports de materials nuclears i radioactius.