Els melampítids ( melampitidae) són una família d'ocells passeriformes endèmica de Nova Guinea que eren considerats de difícil classificació (Incertae sedis), i que actualment són ubicats pròxims als paradiseids (Paradiseidae) arran diversos estudis, coma ara Aggerbeck et al. 2014M Aggerbeck, J Fjeldså, L Christidis, P-HF Fabre et KA Jønsson. 2014. Resolving deep lineage divergences in core corvoid passerine birds supports a proto-Papuan island origin. Molecular Phylogenetics and Evolution 70: 272–285. Se'ls coneix amb el nom de melampita.
La família es compon de només dues espècies, la melampita menuda i la grossa. Són ocells de mida petita a mitjana amb plomatge negre, potes fortes i ales curtes i arrodonides. Principalment terrestres, viuen al bosc montà. La melampita grossa té necessitats d'hàbitat més específiques, descansant i niant en dolines de pedra calcària. Principalment s'alimenten d'insectes i els petits vertebrats es capturen d'entre la fullaraca del bosc. Se sap poc sobre el comportament reproductor, ja que els científics només han vist els nius de la melampita menuda. Ambdues espècies es consideren en risc mínim.
Distribució i hàbitat Les melampites es troben a les terres altes de Nova Guinea. Són espècies de la selva tropical de Nova Guinea i generalment també són montanes, amb una distribució de la melampita menuda que arriba als 3.500 m, amb una distribució habitual d'uns 2.000 a 2.800 m, on es troba al voltant de cursos d'aigua i altres zones humides. La melampita grossa es limita a zones de carst calcari accidentat amb dolines on aparentment descansa i fins i tot nidifica. A les muntanyes Kumawa, Jared Diamond va descobrir que aquesta espècie habitava una distribució d'entre 650 i 1.400 m. Ambdues espècies tenen una distribució discontínua a Nova Guinea, amb les valls entre les serralades de les terres altes creant illes del cel. La melampita grossa, en particular, rarament és localitzada pels científics a causa de l'hàbitat càrstic que implica un terreny de difícil accés. miniatura|Els melampíds es troben a les terres altes de Nova Guinea. La distribució de la melampita menuda és coherent amb el patró habitual d'evolució dels ocells de Nova Guinea, amb espècies d'ocells més antigues que habiten les terres altes que actuen com a refugi biològic, un fenomen conegut com a cicle de tàxon. La distribució de la melampita grossa és més difícil d'explicar, ja que també és una espècie antiga, però es troba a altituds més baixes. També té poblacions molt més aïllades, però no té la diferenciació genètica entre aquestes poblacions que implicaria l'aïllament i la poca capacitat de dispersió.
Descripció miniatura|Estudi de la pell de melampita menuda que mostra el plomatge negre. Són ocells terrestres petits que tenen el plomatge negre i les potes llargues i fortes i peus grossos i forts. Les ales són curtes i arrodonides, i les plomes primàries són singularment corbades. Les plomes de la corona anterior són erèctils. La melampita menuda fa uns 18 cm de llarg i pesa uns 30 g, mentre que la melampita grossa és més gran i considerablement més pesada, amb uns 29 cm de llarg i pesa 205 g. El bec és negre en ambdues espècies, i el de la melampita grossa també és més gros i més pesat que el de la melampita menuda, i també té forma de ganxo a l'extrem. Hi ha alguna variació a la família en la cua. La de la melampita grossa té rèmiges i retríges especialment reforçades, que sovint es desgasten, una possible adaptació a l'hàbit de descansar en dolines de pedra calcària. Aquests forats són massa profunds i estrets com per sortir volant directament cap a fora, i la cua es pot utilitzar per ajudar a aferrar-se al lateral del forat quan surt, com ho faria un picot. La cua d'aquesta espècie és llarga, mentre que la cua de la melampita menuda és curta; en ambdues espècies, l'extrem de la cua és arrodonit.
El plomatge i l'aspecte general d'ambdós sexes en ambdues espècies són gairebé idèntics, amb l'única diferència entre sexes és el color de l'iris en la melampita menuda, el mascle té l'iris vermell i la femella marró. El plomatge dels adults en ambdues espècies és negre. El plomatge dels juvenils de la melampita menuda és el mateix que el dels adults, excepte que són marrons a la part inferior del cos. El plomatge juvenil de la melampita grossa varia del dels adults, ja que té el dors i el ventre rogencs. Diversos investigadors han observat que això s'assembla al plomatge del pitouí encaputxat (Pitohui dichrous). Aquesta espècie d'ocell és molt poc habitual entre els ocells perquè tenen una toxina, l'homobatracotoxina, a les plomes i la pell que pot causar convulsions i la mort si es consumeix. La semblança és probablement un exemple de mimetisme batesià, pel fet que la melampita grossa no és verinosa en si mateixa.
Sembla que la melampita grossa és molt tímida i cautelosa, però també curiosa i pot acostar-se a les persones que romanen quietes i tranquil·les per investigar. Normalment es descobreix pels reclams i pot ser molt difícil de localitzar si no piula. La melampita menuda també es descriu com a difícil de veure però no tímida. Mentre salta per terra buscant menjar, sovint bat les ales i aixeca la cua. Ambdues espècies es mouen per terra saltant.
Vocalitzacions El reclam de les dues espècies no són similars. El de la melampita grossa és una nota doble o triple, que s'allarga i repeteix monòtonament, i recorda la xiuladora negra (Melanorectes nigrescens). El de la melampita menuda són brunzits aspres o xiulets, tots dos repetits a intervals.
Dieta i alimentació Les melampites són insectívores, tot i que en el cas de la melampita grossa, aquesta afirmació és una inferència, ja que la dieta no està descrita. Tot el que se sap és que habita en el terra i el sotabosc. La melampita menuda s'alimenta d'insectes, inclosos escarabats i erugues, així com de cucs, caragols, granotes petites i fins i tot fruits petits. Busca aliment a terra, explorant les fulles explorant-les i girant-les amb el bec.
Reproducció Del comportament reproductor de les melampites només se'n coneix amb detall el de la melampita menuda. Tot el que se sap de la cria de la melampita grossa són informes de la gent local que diuen que construeix un niu que és una cistella de lianes suspeses a les dolines de pedra calcària. També hi ha algunes proves que pot ser territorial.
Se sap que la melampita menuda comença a niar a l'estació seca i continua fins al començament de l'estació humida. El niu té forma de cúpula tancada construïda amb molsa verda viva. Això fa que les melampites siguin l'única família d'espècies del nucli de Corvoidea que tenen nius en forma de cúpula en lloc de nius en forma de copa, havent evolucionat a partir d'avantpassats que nien en forma de copa, cosa que en si mateixa és una inversió de l'evolució d'aquest grup a partir dels suposats avantpassats passeriformes que nien en forma de cúpula. El niu que s'ha descrit es va trobar a 2 m del terra al costat d'una falguera arborícola, amb material de nidificació teixit a l'escorça i unit a frondes mortes de la falguera arborícola per fixar-lo. Tots dos pares s'acosten al niu caminant, només volen fins al niu quan són just a sota, però en marxar volen de 10 a 15 m abans d'aterrar a terra. També s'ha comprovat com allunya dels nius el menjamel estriat (Ptiloprora perstriata). La femella pon un únic ou blanc calcari i lleugerament clapejat, que mesura de 27,7 mm a 30,2 mm × 22,6 mm a 23,9 mm, i s'encarrega de totes les tasques d'incubació. La incubació és força llarga per ser un petit passeriforme, dura uns 27 dies, durant els quals el mascle alimenta la femella. Tots dos sexes alimenten el pollet, que surt cobert de plomes suaus. A diferència dels parents de la família dels ocells del paradís, que alimenten els pollets per regurgitació, els pares alimenten el pollet amb menjar sencer que no s'ha empassat. El pollet triga fins a trenta-cinc dies a emplomar, un temps llarg per als passeriformes.
Estat de conservació Possiblement cap de les dues espècies de melampita està amenaçada d'extinció. La melampita grossa no és generalment comuna a Nova Guinea, però sembla ser relativament comuna en l'hàbitat preferit quan s'estudia aquest hàbitat. Durant un estudi amb parany fotogràfic d'ocells terrestres realitzat al centre de Nova Guinea, va ser la segona espècie d'ocell més fotografiada després de la becada de Nova Guinea (Scolopax rosenbergii). La melampita menuda té requisits d'hàbitat menys restringits i és comuna en una àrea extensa. A causa d'això, i del fet que l'hàbitat no es considera amenaçat i les poblacions es consideren estables, ambdues espècies estan catalogades com en risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.
Taxonomia Ambdues espècies estan poc estudiades i abans de ser establertes com a família el 2014, les relacions taxonòmiques amb altres espècies eren incertes, i es van considerar en un moment donat relacionades amb les pites, els timàlids del Vell Món i els ocells del paradís:
Sobre la base de la semblança superficial amb les pites (cos grassonet, cua curta i potes llargues), Hermann Schlegel va situar la melampita menuda dins d'aquesta família quan va descriure aquesta espècie l'any 1871. El nom melampita deriva del grec antic «μελαμ-/melam-» que significa “negre” i deriva de «μελας/melas, μελανος/melanos», “negre”; i el gènere Pitta (Vieillot, 1816). Com que Ernst Mayr va demostrar que l'estructura de la siringe era la d'un ocell cantaire, el gènere va ser posteriorment traslladat als timàlids del Vell Món (una infame "calaix de sastre taxonòmic"), després amb les gemmes i els psofoda, que s'han alhora han estat classificats tant en els Orthonychidae com els Eupetidae (però ara formen part de la seva pròpia família, els Cinclosomatidae).
Sobre la base de l'anàlisi de dades d'hibridació ADN-ADN, els tàxons d'aquest gènere van ser classificat amb els ocells del paradís Paradisaeidae per Charles Sibley i Jon E. Ahlquist. Frith i Frith van considerar que aquestes conclusions no estaven avalades per aspectes del comportament i la biologia (tot i que van argumentar que podria haver estat relacionat amb els ocells del paradís Cnemophilidae, recentment dividits). Estudis més recents han refutat la relació amb les gemmes i els psofoda, i, en canvi, han mostrat consistentment una relació com a tàxons germans d'un grup de famílies que inclouen els drongos, els cua de ventall, els monàrquids, els Corcoracidae (la corbina i l'ocell apòstol d'Austràlia) i els ocells del paradís de nou. El fet que els melampítids no s'assemblin gaire a aquestes famílies (excepte les Corcoracidae i, encara menys, els ocells del paradís) pot ser degut a adaptacions a la vida terrestre, en comparació amb les altres famílies que són majoritàriament arborícoles. Donat el caràcter distintiu de les dues espècies, es va suggerir que el gènere es posés en una família pròpia, i Richard Schodde i Leslie Christidis van erigir formalment una nova família, Melampitidae.
Tot i que la majoria dels investigadors també van acceptar que les dues espècies són congenèriques (ambdues pertanyen al mateix gènere), les dues espècies tenen diverses diferències, en particular la mida, la longitud de la cua i els reclams. El 2014, en el mateix article que va establir la família, Schodde i Christidis van traslladar la melampita grossa al seu propi gènere Megalampitta. Tot i que el nom es va crear per invocar el grec antic «μεγας/megas, μεγαλη/megalē» que significa “gros” i «melampitta» per al gènere, els autors de l'article van afirmar que, segons el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, s'hauria de tractar com una col·lecció aleatòria de lletres. Els autors també van assenyalar que és possible que les dues espècies es puguin separar en dues famílies en el futur.