Vireo és un gènere d'ocells passeriformes de la família dels vireònids (Vireonidae) restringit al Nou Món. Les espècies reben el nom comú de vireó.
Descripció miniatura|Vireó capblau (Vireo solitarius). Els vireós solen tenir un plomatge verdós apagat (d'aquí el nom, del llatí virere, "ser verd"), però alguns tenen el dors marró o gris o les parts inferiors groc brillant. S'assemblen als tallarols, tret de la mida que és lleugerament més gran i el bec més gruixut, que en la majoria d'espècies tenen un ganxo molt petit a la punta. Les potes són robustes.
La majoria de les espècies es divideixen en dos grups de plomatge: un amb barres alars i anells oculars grocs o blancs, i un altre amb ales i franges oculars sense marques; tanmateix, el vireó del Chocó té tant barres alars com franges oculars.
Els sexes són iguals en totes les espècies excepte en el vireó capnegre, en què la corona del mascle és negra i la de la femella és grisa.
Distribució i comportament territorial La majoria de les espècies es troben a l'Amèrica Central i al nord de l'Amèrica del Sud. Es distribueixen des d'Alaska i Canadà, a través d'Amèrica del Nord, de diverses illes de Carib, Amèrica Central i del Sud, fins al sud-est del Perú i nord de Bolívia per l'oest, sud del Brasil, Uruguai i nord-est de l'Argentina per l'est.
Totes excepte el vireó de Hutton són migratòries. Poques vegades volen llargues distàncies excepte en migració.
Ecologia Alimentació Tots els membres del gènere s'alimenten principalment d'insectes i altres artròpodes, però també d'alguns fruits. Un patró comú són els artròpodes a l'estiu i els fruits a l'hivern. Capturen les preses de fulles i branques i a l'aire, i el vireó gris captura el 5% de les preses del terra.
Desplaçament Les espècies residents es troben en parelles o grups familiars que mantenen territoris tot l'any (excepte el vireó de Hutton, que s'uneix a estols d'alimentació mixta). La majoria dels migrants defensen els territoris d'hivern contra els congèneres. Les excepcions són el complex que comprèn el vireó ullvermell, el vireó verd-i-groc, el vireó de bigotis i el vireó de Yucatán, que hivernen en petits estols errants.
Vocalitzacions Els mascles de la majoria d'espècies són cantaires persistents. Els cants solen ser força simples, i van des de monòtons, en algunes espècies del litoral i les illes del Carib, fins a elaborats i agradables del vireó del Chocó. Els reclams sovint inclouen "xerrades i miols com si remugués".
Reproducció miniatura|Niu de vireó ullvermell (Vireo olivaceus). Les espècies, els nius de les quals es coneixen, construeixen totes un niu en forma de copa que penja de les branques. La capa exterior està feta de fulles gruixudes i tires d'escorça o de molsa, depenent de l'espècie; en qualsevol cas, el material està lligat amb seda d'aranya i ornamentat amb ous d'aranya. El folre està fet de fines tiges d'herba que envolten perfectament la copa. En la majoria d'espècies, tots dos sexes construeixen el niu, però la femella hi afegeix el folre. En el vireó ullvermell, de bigotis, de Yucatán i de Filadèlfia, el mascle no ajuda, sinó que canta i acompanya la femella mentre construeix el niu. La femella fa la major part de la incubació, feta pel mascle excepte en el complex del vireó ullvermell.
Els ous són blanquinosos; tots excepte els del vireó capnegre i el nan tenen taques marrons o vermell-marrons disperses i fines a l'extrem ample. Les espècies tropicals en ponen dos d'ous, mentre que les espècies de la zona temperada en ponen quatre o cinc. La incubació dura d'11 a 13 dies, i les cries emplomem després del mateix temps. Tots dos sexes alimenten els pollets amb artròpodes, i cada cria és alimentada per un progenitor o l'altre (no tots dos) durant un màxim de vint dies.
Taxonomia El gènere Vireo va ser introduït el 1808 per l'ornitòleg francès Louis Pierre Vieillot. L'espècie tipus va ser posteriorment designada com a Vireo griseus per l'ornitòleg alemany Hans Friedrich Gadow el 1883.
La paraula «vireo» va ser utilitzada pels autors llatins per referir-se a un ocell migratori petit, verd, probablement un oriol, però també s'ha suggerit que podria ser un verdum.
Segons la Classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 15.1, 2025) aquest gènere està format per trenta-tres espècies: Vireo hypochryseus - vireó daurat. Vireo flavoviridis - vireó verd-i-groc. Vireo olivaceus - vireó ullvermell. Vireo magister - vireó de Yucatán. Vireo altiloquus - vireó de bigotis. Vireo chivi - vireó chivi.L'espècie V. chivi, composta dels grups de subespècies: Vireo chivi chivi/diversus, migratori dins d'Amèrica del Sud als hiverns australs i V. chivi (grup agilis), resident, eren anteriorment tractats com a subespècies de V. olivaceus, és actualment considerada com una espècie separada per diversos autors i classificacions. Els estudis de Slager et al. (2014) i Battey & Klicka (2017) suggereixen que el llavors àmpliament definit «complex vireo ullvermell V. olivaceus» podria ser polifilètic, amb V. olivaceus distant de V. chivi, i, per tant, aquesta última més propera dels caribenys V. altiloquus i V. magister. El SACC va aprovar la separació en dues espècies a la Proposta Núm. 907. Vireo gracilirostris - vireó de Noronha. Vireo sclateri - vireó dels tepuis.Els estudis de Slager et al. (2014) van produir una filogènia de la família Vireonidae. Les dades van col·locar l'espècie Hylophilus sclateri com a integrada dins del gènere Vireo, agermanada al complex Vireo gilvus i filogenèticament distant d'altres Hylophilus. La Proposta Núm. 655 al Comitè de Classificació de Sud-amèrica (SACC) va aprovar la transferència al present gènere. Vireo philadelphicus - vireó de Filadèlfia. Vireo gilvus - vireó melodiós.El grup de subespècies de V. gilvus (grup swainsoni), de l'occident d'Amèrica del Nord, de menor grandària i bec més lleuger, i de cant diferenciat, és considerat per alguns autors com l'espècie separada V. swainsonii, tanmateix no és seguit per les principals classificacions. Vireo leucophrys - vireó de capell bru. Vireo huttoni - vireó de Hutton. Vireo vicinior - vireó gris. Vireo flavifrons - vireó gorjagroc. Vireo carmioli - vireó alagroc. Vireo masteri - vireó del Chocó. Vireo solitarius - vireó capblau. Vireo cassinii - vireó de Cassin. Vireo plumbeus - vireó plumbi. Vireo osburni - vireó d'Osburn. Vireo nanus - vireó de la Hispaniola. Vireo pallens - vireó de manglar.Anteriorment el vireó de Providencia (Vireo approximans) es considerava espècie de ple dret fins que es va classificar com a subespècie del vireó de manglar (Vireo pallens) basant-se en la morfologia i les vocalitzacions. Assignat erròniament a Vireo crassirostris per l'AOU durant anys fins que es va corregir el 2019. Vireo bairdi - vireó de Cozumel. Vireo caribaeus - vireó de San Andrés. Vireo griseus - vireó ullblanc. Vireo crassirostris - vireó becgròs. Vireo modestus - vireó de Jamaica. Vireo gundlachii - vireó de Cuba. Vireo bellii - vireó de Bell. Vireo latimeri - vireó de Puerto Rico. Vireo atricapilla - vireó capnegre. Vireo nelsoni - vireó nan. Vireo brevipennis - vireó pissarrós.
Notes taxonòmiques
Referències
Categoria:Ocells d'Amèrica