Aliaksàndar Rihòravitx Lukaixenka, més conegut per la traducció del seu nom al rus, Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko (Kopys, província de Vítsiebsk, 30 d'agost de 1954) és un polític belarús que n'ha sigut president des de l'establiment del càrrec el 20 de juliol de 1994. Abans d'iniciar la seva carrera política, Lukaixenko va treballar com a director d'una granja col·lectiva (kolkhoz) i va servir a les tropes frontereres soviètiques i en l'exèrcit soviètic. Va ser l'únic diputat del Consell Suprem de Belarús a votar en contra de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991.
Lukaixenko s'oposà a la teràpia de xoc econòmica d'Occident durant la transició postsoviètica, la qual durant la dècada de 1990 va evitar que Belarús caigués en recessions tan devastadores com les d'altres Estats postsoviètics com ara Rússia.
Ha donat suport a la titularitat estatal d'indústries claus a Belarús. El govern de Lukaixenko també ha retingut molt del simbolisme de l'època soviètica, especialment els relacionats amb la victòria a la Segona Guerra Mundial.
Lukaixenko dirigeix un règim autoritari a Belarús. Les eleccions no són lliures i justes, es reprimeix els opositors i els mitjans de comunicació no tenen llibertat. Del 2006 ençà, la Unió Europea i els Estats Units han imposat sancions a Lukaixenko i altres oficials belarussos de manera periòdica per violacions de drets humans i per atacar els interessos nacionals dels Estats Units.
Infantesa i inicis polítics (1954–1994) Lukaixenko va néixer el 30 d'agost de 1954 en un enclavament de Kopys a la província de Vítsiebsk a la República Socialista Soviètica de Belarús. Va créixer sense pare i els seus companys de classe es burlaven que tingués una mare soltera. La seva mare Ekaterina (1924–2015) era lletera.
Es graduà a l'Institut Pedagògic de Mahiliou el 1975 i a l'Acadèmia Belarussa d'Agricultura, a Horki, el 1985, després de quatre anys d'estudis.
Carrera militar Va servir a la Guàrdia de Fronteres (tropes frontereres) del 1975 al 1977, on era instructor del departament polític de la unitat militar 2187 al districtre fronterer occidental a Brest, i a l'exèrcit soviètic del 1980 al 1982. A més a més, va dirigir el capítol de la Unió de Joves Comunistes Leninistes (Komsomol) a Mahiliou del 1977 al 1978. Mentre estava a l'exèrcit soviètic, Lukaixenko va ser el segon oficial polític d'una divisió establerta a Minsk. Després s'hi va tornar a unir com a especialista en tancs.
Entrada en política El 1979 es va unir a les files del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Després de deixar l'exèrcit, va esdevenir vicepresident d'una granja col·lectiva el 1982 i al cap de tres anys va ser promogut al càrrec de director de la granja estatal de Gorodets i de la planta de materials de construcció al districte de Xkloiu.
El 1990 va ser elegit diputat al Consell Suprem de la República de Belarús. Després d'haver-se guanyat una reputació com a oponent eloqüent de la corrupció, Lukaixenko va ser elegit l'abril de 1993 president interí del comitè anti-corrupció del parlament belarús. A finals de 1993 va acusar 70 oficials sèniors del govern, incloent-hi el president del Soviet Suprem Stanislav Xuixkévitx i el primer ministre Viatxeslav Kébitx, de corrupció, àdhuc de robar fons estatals per finalitats personals. Encara que es va demostrar que els càrrecs eren falsos, Xuixkévitx va dimitir de la presidència el juliol de 1994 a causa de la vergonya dels esdeveniments i de perdre una moció de confiança.
President de Belarús Primer mandat (1994–2001)
esquerra|miniatura|Mapa de suport per Lukaixenko a la primera volta de les eleccions presidencials de 1994. La nova constitució aprovada a principis de 1994 va obrir les portes a les primeres eleccions presidencials democràtiques els dies 23 de juny i 10 de juliol d'aquell any. A la primera volta s'hi van presentar sis candidats, incloent-hi Lukaixenko, que s'hi va presentar com a independent amb un programa populista que prometia formar un govern net, destituir els funcionaris corruptes, mantenir el salari i les condicions laborals dels treballadors estatals i una integració més propera amb Rússia. Xuixkévitx i Kébitx, el clar preferit, també s'hi van presentar. Lukaixenko va rebre un 45,1% dels vots mentre que Kébitx, un 17,4%; Pasniak, un 12,9% i Xuixkévitx, juntament amb dos altres candidats, en va rebre menys d'un 10%. Lukaixenko va guanyar la segona volta de les eleccions el 10 de juliol amb un 80,1% dels vots. Després de les eleccions, va adressar-se a la Duma Estatal de la Federació Russa a Moscou, on proposà la creació d'una Unió d'Estats Eslaus, que va culminar el 1999 amb la creació de la Unió de Rússia i Belarús.
El maig de 1995 es va celebrar un refèrendum que va resultar en un canvi dels símbols nacionals, en vincles econòmics més estrets amb Rússia i en l'estatus de llengua oficial del rus, igual que el belarús. Lukaixenko va rebre la potestat de dissoldre el Soviet Suprem per decret. L'estiu de 1996, alguns membres del parlament belarús van signar una moció de censura contra Lukaixenko acusant-lo d'haver violat la constitució. Al cap de poc es va celebrar un refèrendum, el 24 de novembre de 1996, en què Lukaixenko va proposar quatre esmenes i un grup de membres del parlament, tres. Les preguntes tractaven de temes diversos com ara de canviar el dia de la independència, d'abolir la pena de mort o canviar la constitució. Com a resultat del referèndum, es van acceptar les esmenes a la constitució de Lukaixenko però no l'esmenada pel Soviet Suprem. El 25 de novembre es va anunciar que el 70,5% dels votants (amb una participació del 84%) havien aprovat les esmenes a la constitució. Els Estats Units i la Unió Europea no van acceptar-ne la legitimitat. miniatura|Lukaixenko signa, amb al president rus Borís Ieltsin, un tractat d'estabilitat amb Rússia el 1997.
Després del referèndum, Lukaixenko va reunir el nou parlament amb aquells membres que li eren lleials. Després que entre 10 i 12 diputats retiressin la signatura de la moció de censura, només quedaven uns 40 diputats de l'antic parlament i Lukaixenko va dissoldre el Soviet Suprem. No obtant això, organitzacions internacionals i molts països occidentals no reconeixen el parlament actual per la manera com va ser creat. A principis de 1998, el Banc Central de Rússia va suspendre el comerç del ruble belarús, cosa que en va enfonsar el valor. Lukaixenko hi va respondre prenent en control del Banc Nacional de la República de Belarús, despatxant tota la direcció del banc i culpant Occident de la caiguda de la divisa.
Lukaixenko va culpar els governs estrangers de conspirar-hi en contra i l'abril de 1998 va expulsar ambaixadors del complex de Drazdi (proper a Minsk) i els va traslladar a un altre edifici. El conflicte de Drazdi va causar protestes internacionals i tant la UE com els EUA li van imposar una prohibició de viatjar-hi. Encara que els ambaixadors van tornar-hi després que la controvèrsia amainés, Lukaixenko va augmentar els atacs retòrics contra Occident. Va afirmar que els governs occidentals intentaven soscavar Belarús a tots els nivells, àdhuc en l'esportiu, durant els Jocs Olímpics d'Hivern de 1998 a Nagano (el Japó).
Durant l'esclat de la Guerra de Kosovo el 1999, va suggerir al president iugoslau Slobodan Milošević que Iugoslàvia s'hauria d'unir a la Unió de Rússia i Belarús.
Segon mandat (2001–2006)
miniatura|Lukaixenko amb Vladímir Putin i Leonid Kutxma a Vítsiebsk el 2001
Segons la constitució original, les eleccions hauria d'haver sigut el 1999 però el referèndum de 1996 va estendre el mandat de Lukaixenko per dos anys addicionals. En les eleccions del 9 de setembre de 2001 va tenir dos rivals: Vladímir Gontxarik i Siarhei Gaidukévitx. Durant la campanya, Lukaixenko va prometre augmentar els beneficis socials i agrícoles i la indústria de Belarús. Lukaixenko va guanyar la primera volta amb un 75,6% dels vots. L'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) va dir que el procés no havia complert els estàndards internacionals. Després que Lukaixenko fos declarat guanyador, Rússia va felicitar-lo públicament i el president rus Vladímir Putin li va telefonar.miniatura|Lukaixenko, amb uniforme de les Forces Armades de Belarús, durant una desfilada militar el 2001. Després de la invasió de l'Iraq el 2003, les agència d'intel·ligència dels EUA van informar que alguns ajudants de Saddam Hussein havien obtingut passaports belarussos mentre eren a Síria, però que era poc probable que Belarús oferís un lloc segur a Saddam i els seus dos fills. Això, juntament amb acords d'armes amb l'Iraq i l'Iran, van esperonar els governs occidentals de prendre una postura més dura contra Lukaixenko. Els Estats Units estaven particularment irritats pels acord d'armes, i els líders polítics del país van començar a refer-se a Belarús com «l'última dictadura d'Europa». La UE estava preocupada per la seguretat dels subministrament de gas de Rússia, que passen a través de territori belarús, i van adoptar un interès actiu en els afers belarussos. Amb l'accés de Polònia, Letònia i Lituània a la UE, la frontera de la UE amb Belarús va créixer a més de 1.000km.
Durant un discurs televisat a la nació el 7 de setembre de 2004, anuncià la convocatòria d'un referèndum per eliminar el límit de mandats presidencials. El referèndum se celebrà el 17 d'octubre de 2004, el mateix dia que les eleccions parlamentàries, i segons els resultats oficials fou aprovat pel 79,4% dels votants. Prèviament, Lukaixenko havia establert un límit de dos mandats, la qual cosa hauria fet que hagués d'abandonar el càrrec després de les eleccions de 2006. Els grups de l'oposició, l'OSCE, la UE i el Departament d'Estats dels Estats Units van dir que la votació no va complir els estàndards internacionals. Belarús va créixer econòmicament sota el seu mandat, però la majoria del creixement era a causa del petroli cru que importava a preus per sota del mercat, el refinava i el venia a altres països guanyant benefici.
Tercer mandat (2006–2010)
Després que es confirmés que es presentaria a la reelecció el 2005, els grups de l'oposició van començar a buscar un candidat únic. L'escollit va ser Aleksandr Milinkevitx. Lukaixenko va reaccionar-hi dient que qualsevol que anés a les protestes de l'oposició els espremeria els colls «com si fossin ànecs». Els resultats oficials li van atorgar més del 82% dels vots malgrat que Milinkevitx va afirmar que només n'havia obtingut un 45% i que s'hauria de celebrar una segona volta.
Les autoritats belarusses van prometre evitar qualsevol concentració a gran escala després de les eleccions (com les de la revolució taronja a Ucraïna). Malgrat els esforços, l'oposició va organitzar una de les manifestacions més concorregudes en anys. Els observadors electorals de la Comunitat d'Estats Independents (CIE) i de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) van diferir sobre les eleccions. L'OSCE va declarar que «les eleccions presidencials no havien assolit els requisits establerts per l'OSCE per a les eleccions democràtiques». El ministre d'afers exteriors de Rússia va declarar que «molt abans de les eleccions [l'OSCE] ja havia decidit que serien il·legítimes». Lukaixenko va dir que havia manipulat els resultats però en contra dels seus interessos rebaixant el seu percentatge de vots del 93,5% al 86%, segons ell un percentatge més típic de països europeus.