miniatura|Rampal (dreta) junt amb el seu deixeble Claudi Arimany
Pierre de Jean Louis Rampal (Marsella, 7 de gener de 1922 - París, 20 de maig de 2000) va ser un flautista francès. És considerat el responsable directe de "retornar la popularitat de la flauta com a instrument solista clàssic com no ho havia estat des del segle XVIII".
Biografia Primers anys Nascut a Marsella, va ser el fill únic d'Andrée (nascut com Roggero) i el flautista Joseph Rampal.
Jean-Pierre Rampal es va convertir en el primer exponent de la flauta solista en temps moderns per establir-ho en el circuit de concerts internacional, per atreure aclamació i grans audiències comparables a aquelles de què gaudien cantants, pianistes i violinistes cèlebres. Era inusual que la flauta solista tingués àmplia presència als concerts d'orquestres, i no va canviar en els anys immediats posteriors a la Segona Guerra Mundial; tanmateix, l'estil de Rampal i la seva presència - era un home gran com per manejar un instrument prim - va aplanar el camí per a la següent generació de superestrelles flautistes com James Galway i Emmanuel Pahud.
Rampal va ser un intèrpret en la tradició de flautes francesa clàssica, encara que darrere la seva superior facilitat tècnica estava el temperament 'Llatí' cavallerós del sud del mediterrani, més que el caràcter més formal de l'elit d'institucions del nord de París. El seu pare es va formar amb Hennebains, que també va ensenyar a Rene le Roy i Marcel Moyse.. Joseph Rampal va estudiar flauta al Conservatori de París on Adolphe Hennebains (1862-1914) havia succeït el 1909 a Paul Taffanel com professor de flauta. Joseph Rampal va guanyar el Primer Premi en la competició anual de flautes del Conservatori el 1919. El seu estil es caracteritzava per un so brillant, una elegància sonora en les frases en un paleta rica de colors de to subtils. Traspuava un atractiu, un virtuosisme lleugerament articulat que el públic emocionat en el seu auge, i el seu vibrato natural variava segons l'emoció de la música que tocava. Addicionalment, Rampal podia inspirar al mig de llargs passatges ràpids sense perdre la suavitat de la seva interpretació. La seva caixa alta i la gamma dinàmica àmplia eren especialment notables, i la lluminositat i crispness de la seva articulació de staccato (el seu "détaché"), sentida als seus primers enregistraments, era l'enveja de molts.
Començaments Sota el tutelatge del seu pare, que era professor de flauta al Conservatori de Marsella i primera Flauta de l'Orquestra Simfònica de Marsella, Rampal va començar a tocar la flauta als dotze anys. Va estudiar el mètode Altès al Conservatori, on va guanyar el primer premi al concurs anual de flauta de l'escola el 1937 a l'edat de setze anys. Va ser també l'any del seu primer recital públic a la Salle Mazenod a Marsella. Aleshores, Rampal tocava com segona flauta al costat del seu pare a l'Orquestra dels Concertes Classiques de Marsella; privadament, tocaven duets junts gairebé tots els dies.
Tanmateix, la seva notable carrera en música -que s'estendria més de mig segle- va començar sense el ple encoratjament dels seus pares, que l'animaven a convertir-se en metge o cirurgià, ja que sentien que aquestes professions eren més fiables que la de músic professional. Al començament de la Segona Guerra Mundial, Rampal va ingressar a l'escola mèdica a Marsella, estudiant durant tres anys. El 1943 les autoritats de l'ocupació Nazi de França ho va seleccionar per a realitzar treballs forçats a Alemanya. Per evitar-ho, va fugir a París, on era més fàcil evitar ser descobert, canviant freqüentment d'allotjament.
Mentre a París, Rampal assistia a classes de flauta al Conservatoire de Paris, on va estudiar amb Gaston Crunelle des de gener de 1944, substituint anys més tard, a Crunelle com a professor de flauta al Conservatori. Després de només quatre mesos, la interpretació de Rampal de Le Chant de Linos d'André Jolivet li va fer guanyar el primer premi a la competició de flauta anual del conservatori, una consecució que emulava la del seu pare Joseph de 1919.Dorgeuille, The French Flute School, pàg. 73.. Joseph va guanyar el primer premi amb el "Thème Varié" de Busser.
Èxits de la postguerra El 1945, després de l'alliberament de París, Rampal era convidat pel compositor Henri Tomasi -en aquell moment director de l'Orquestra Nacional de França- per a interpretar en directe a la Ràdio Nacional Francesa el concert de flauta de Jacques Ibert, escrit per a Marcel Moyse el 1934. Va posar en marxa la seva carrera de concertista aquella nit i va ser la primera de moltes emissions. Amb la promoció de la flauta com a instrument de concert solista en aquell moment, Rampal va reconèixer que havia pres el seu exemple de Moyse, qui havia gaudit de considerable popularitat entre guerres, tot i que no a escala internacional.
Amb la guerra sobre, Rampal se'n va embarcar en una sèrie d'actuacions: al principi, dins de França i més tard, el 1947, a Suïssa, Àustria, Itàlia, Espanya, i els Països Baixos. Gairebé des del començament, va estar acompanyat pel pianista i clavicembalista Robert Veyron-Lacroix, que havia conegut al Conservatori de París el 1946. En contrast amb el seu propi temperament de provençal un xic emocional, Veyron-Lacroix era un personatge més refinat (d'una "veritable classe alta parisenca"), però immediatament es varen trobar l'un amb l'altre en una societat musical en perfecte equilibri. L'aparició d'aquest duo després de la guerra s'ha descrit com una "completa novetat", permetent-los de fer públic un impacte ràpid en la música del moment a França i arreu.
El març de 1949, i amb un cert escepticisme, varen contractar la Salle Gaveau a París per a interpretar, el que llavors semblava una idea radical, un programa de recital constituït només per música de cambra per a flauta. Va ser un dels primers recitals de flauta i piano que la ciutat havia vist, i va provocar una gran "sensació". L'èxit va animar Rampal a continuar aquesta línia. El recital es va repetir l'any següent a París, i les notícies de la virtuositat dels joves intèrprets flautistes s'estengueren. A començaments dels anys 1950, el duo va fer emissions regulars de ràdio i va donar concerts dins de França i altres llocs a Europa. La seva primera gira internacional va arribar el 1953: un viatge a través de les illes d'Indonèsia on les audiències dels expatriats els varen rebre càlidament. Des de 1954 en endavant varen tenir els seus primers concerts a Europa oriental, especialment a Praga, on va estrenar el Concert de Flauta de Jindrich Feld el 1956. El mateix any, va debutar a Canada, al festival Menton on tocava per primera vegada en concert amb el violinista Isaac Stern, que es convertiria en un amic per a tota la vida i que va mostrar una influència considerable en l'aproximació de Rampal a l'expressió musical.Entrevista de Peter Griffiths a Jean-Pierre Rampal (BBC Radio, 1982)
En aquella època, Rampal tenia la vista posada a Amèrica, i el 14 de febrer de 1958 ell i Veyron-Lacroix varen debutar als Estats Units amb un recital de Poulenc, Bach, Mozart, Beethoven, i Prokofiev a Washington DC a la Biblioteca del Congrés. Després, Day Thorpe, crític de música de lEstrella de Washington, escrivia: "Encara que he sentit molts grans intèrprets de flauta, la màgia de Rampal encara sembla que sigui única. A les seves mans, la flauta són tres o quatre instruments - fosc i ominós, brillant i pastoral, alegre i salat, amorós i límpid. La virtuositat de la tècnica en passatges ràpids simplement no es pot expressar en paraules." El 1959, Rampal va fer el seu primer concert important a l'Ajuntament de Nova York. L'èxit de la parella de Rampal amb Veyron-Lacroix va produir molts enregistraments que vencen premi, notablement el seu doble de 1962 Lp de les sonates de flautes Bach completes. Actuaven i viatjaven junts durant uns 35 anys, fins als primers anys 1980, quan es forçava Veyron-Lacroix a retirar-se a causa de malament salut. Rampal llavors formava un nou i també corrent molt de temps societat musical amb el pianista americà John Seele Ritter.
Fins i tot mentre seguia la seva carrera com a solista, Rampal romania un intèrpret de conjunt dedicat durant la seva vida. El 1946, ell i l'oboista Pierre Pierlot fundaven el Quintette un Respirador Francais (Quintet de Vent Francès), formava d'un grup d'amics musicals que havien fet el seu camí durant la guerra: Rampal, Pierlot, clarinetista Jacques Lancelot, bassoonist Paul Hongne, i intèrpret de trompa Gilbert Coursier. A principis de 1944 havien tocat junts, emetent de nit des d'una emissora de ràdio pirata al Club d'Essai de Pierre Schaeffer a la rue de Bec, fent un programa de música prohibida pels nazis, que incloïa obres amb ramificacions jueves de compositors com Hindemith, Schoenberg i Milhaud. El Quintet va romandre actiu fins als anys 1960.
Entre 1955 i 1962, Rampal seguia el correu de Flauta Principal a l'Òpera De París, tradicionalment la posició orquestral més prestigiosa oberta a un flautista francès. Un havent-s'hi casat el 1947 i ara un pare de dos, el correu li oferia uns ingressos regulars per compensar els vagaries de la vida d'autònom, tot i que la seva carrera de solo com a artista d'enregistrament s'estava desenvolupant ràpidament. Aquella carrera era prendre'l a l'Òpera de París per períodes estesos durant el seu arrendament allà.
Recuperant el Barroc El primer enregistrament comercial de Rampal, feia el 1946 pel Boite una etiqueta Musique a Montparnasse, París, era del Quartet de Flauta de Mozart a D, amb el Trio Pasquier. Entre compositors, Mozart havia de romandre el seu amor principal ("Mozart, és veritable, és un déu per a mi", deia en la seva autobiografia), però Mozart de cap manera no formava la pedra angular dels treballs de Rampal. Un element clau en l'èxit de Rampal en els anys immediatament després de World War Ii de banda de seu evident era habilitat la seva passió per la música de l'era de Barroc. De banda d'uns quants treballs per Bach i Vivaldi, la música de Barroc era quieta en gran part desconegut quan Rampal començava fora. Estava bé conscient que la seva determinació de promoure la flauta com a instrument de solo prominent exigia que un repertori ampli i flexible donés suport a l'esforç. Consegüentment, sembla que hagi estat segur en la seva pròpia ment des del començament sobre la importància, com un recurs confeccionat, de l'anomenada "Edat d'or de la Flauta", com l'era de Barroc s'havia tornat conegut. Centenars de concerts i els treballs de CAMBRA escrits per a la flauta al 18è segle havien caigut a obscuritat, i reconeixia que l'abundància enorme d'aquest primer material podria oferir possibilitats a llarg termini per a un solista que aspira.