fou un arquitecte modernista català. Va desenvolupar la seva activitat principal a Terrassa, on és un referent en l'aplicació de l'estil modernista a l'arquitectura industrial. Entre el 1892 i el 1903 en va ser arquitecte municipal i fou el més prolífic que ha tingut la ciutat, on ha deixat edificis per a usos diversos i va definir noves tipologies d'edificis industrials. La varietat constructiva li va permetre configurar la imatge urbana de la Terrassa modernista, recorrent a la utilització de cobertes amb voltes de maó de pla, lligades amb tirants de ferro, suportades sobre pilars de ferro colat.
Biografia Va néixer el 25 de febrer de 1868, fill de Cristòfol Muncunill i Narcisa Parellada.Marín García, pàg. 48-49. Provenia d'una família benestant del Bages, documentada a Fals des del , de la qual ell va ser cabaler.Freixa, pàg. 12-15.
Va estudiar al col·legi de Sant Ignasi de Manresa entre la tardor del 1878 i el mes de juny del 1884. Acabats els estudis bàsics, es va matricular a l'Escola Provincial d'Arquitectura de Barcelona el 14 d'octubre de 1884, amb setze anys, i va acabar la carrera el 1891; va obtenir el títol d'arquitecte el 25 de gener de 1892. Muncunill va tenir com a companys Josep Puig i Cadafalch i Modest Feu i Estrada. miniatura|Can Palet de la Quadra, mas pairal de l'esposa de Muncunill El 5 d'agost de 1892 va obtenir per concurs la plaça d'arquitecte municipal de Terrassa, on es va traslladar i va desenvolupar la seva activitat professional durant 40 anys. En aquesta ciutat es va casar el 1895 amb Àngels Palet, de Can Palet.Sánchez Castillo, pàg. 15-16. Va instal·lar el seu domicili i el despatx d'arquitecte al carrer de Topete, núm. 68; cap al 1914, però, es va traslladar definitivament a la casa pairal dels Parellada, al carrer del Puig Novell, núm. 13.
L'activitat d'arquitecte municipal de Terrassa la va realitzar entre 1892 i 1903, compatibilitzant-la amb la mateixa activitat a Rubí (1892-1925) i Manresa (1924-1925). També va realitzar treballs diversos a Ripoll, Matadepera, Montserrat (1908-1912) i Ullastrell. Paral·lelament, va ser professor auxiliar de l'Escola Elemental d'Indústries.
L'any 1897 va ser destituït del càrrec per desavinences amb el consistori municipal terrassenc, però la destitució va quedar sense efecte per decisió del governador i va mantenir el seu lloc d'arquitecte municipal fins al 29 d'agost de 1903, en què va abandonar el càrrec per dedicar-se a obres de tipus privat. En aquesta activitat va aconseguir la llibertat d'expressió de què no havia gaudit amb els encàrrecs municipals, fet que li va permetre evolucionar cap a un llenguatge més creatiu. miniatura|Mosaic de la primitiva basílica d'Ègara, descobert per Muncunill a les esglésies de Sant Pere miniatura|Retaule mural de l'església de Sant Pere, descobert també per Muncunill darrere l'altar barroc A Terrassa va executar importants projectes de planejament urbanístic i va configurar la imatge urbana de la ciutat modernista, on va desenvolupar solucions arquitectòniques d'una composició harmònica. L'amplada de les façanes dels edificis d'habitatges, les fàbriques i els magatzems situats en un entorn urbà estaven condicionades per una pauta de solars en múltiples de cinc metres. Aquesta imposició espacial, on cada amplada de cinc metres es coneixia com a casal o casa de cos, corresponia a la mida comuna de les bigues de fusta de l'època. El 1921 va construir el pont de les Fonts, sobre la riera de les Arenes, desaparegut a la riuada del 1962.
Es va interessar sempre per l'art i l'arqueologia, i va participar en diversos actes culturals. Fruit d'aquest interès va ser el descobriment del mosaic de la primitiva basílica del segle IV a l'antic cementiri, situat davant de l'església de Santa Maria, i del mur retaule de Sant Pere de Terrassa.
Va morir a la seva llar del carrer del Puig Novell el 15 d'abril de 1931.
Activitat professional a Terrassa en el canvi de segle Quan Muncunill es va fer càrrec de la responsabilitat d'arquitecte municipal de Terrassa, la ciutat estava en un procés de transformació fruit d'un creixement desmesurat. Terrassa, que havia rebut el títol de «ciutat» el 1874, havia tingut com a primer arquitecte municipal Joan Baptista Feu i Puig als anys 1880 i s'havia encarregat un pla d'eixample al mestre d'obres local Miquel Curet el 1875, en una clara voluntat per deixar enrere la imatge de vila rural. Però aquest pla no va ser aprovat i fins al 1910 no es va comptar amb un pla d'eixample, obra d'Antoni Pascual Carretero, l'arquitecte municipal que va substituir Muncunill. La manca de perspectiva urbanística global va propiciar una construcció sense configuració ordenada dins de les parcel·les rurals. Des de l'Ajuntament es va mirar de corregir aquesta mancança amb l'aprovació de plans de rang menor, alguns dels quals dissenyats per Muncunill. miniatura|Banda nord de la plaça Vella, amb l'antic Cafè Colón a l'esquerra Amb aquestes limitacions urbanístiques, es va abordar la remodelació del centre de la ciutat, la urbanització de la riera del Palau i del torrent de Vallparadís. Una de les actuacions al centre, la realineació del nord de la plaça Vella, va permetre a Muncunill construir el primer Cafè Colón. La canalització de la riera del Palau i la instal·lació de diversos ponts havien de permetre l'expansió de la ciutat cap a ponent. Muncunill va projectar el pont de davant del Portal de Sant Roc el 1899. Més endavant s'acabaria cobrint tota la riera i Muncunill, el 1911, es va encarregar del tram de la nova Rambla entre el carrer de la Rasa i el carrer Major.
També hi ha constància que va ser l'autor d'un projecte d'urbanització per al barri del Segle XX aprovat el 1902, i un altre de 1903 als terrenys de Can Boada, al sector nord-oest de la riera del Palau, per sota del carrer d'Ausiàs March.Freixa, pàg. 18-23.
La proliferació de la indústria en unes condicions laborals mancades de drets va venir acompanyada d'una degradació de les condicions higièniques i de superpoblació dels habitatges de la classe obrera. L'any 1911 es va promulgar la llei sobre les cases barates per mirar de pal·liar una situació cada cop més reivindicada pels moviments obrers. L'impacte a Terrassa va ser relativament baix i les iniciatives d'habitatges per als obrers varen ser més aviat obra d'accions filantròpiques que no pas d'una política d'habitatge determinada. Muncunill no va rebre gaires encàrrecs d'aquest tipus, entre els quals es comptaven les cases de Pau Gorina (1923) o les de Josep M. Ullé (1930), avui enderrocades.Freixa, pàg. 26-30.
Estils i períodes a la seva obra La seva obra començà dins l'historicisme, amb predomini del neogòtic (Ajuntament, 1900-1903) o neoromànic (Escola Industrial, 1901). El 1902 s'endinsà al modernisme, inspirat per Domènech i Montaner (casa Baltasar Gorina, 1902). Cap al 1905 aconseguí un llenguatge propi incorporant l'arc el·líptic, allunyat de tota referència decorativa (Masia Freixa, 1907-1910).
Període historicista miniatura|Detall del portal de la Impremta Ventayol De la seva primera etapa historicista en destaca el magatzem Alfons Sala (1893), amb predomini d'elements decoratius d'origen neobarroc, amb frisos en ziga-zaga a les llindes de les portes i motllures que formen petits merlets. Una de les obres més conegudes d'aquest període és la Impremta Ventayol (1895), un edifici amb una destacada portalada de mig punt, amb el nom de l'empresa escrit amb gust goticista a l'extradós, emmarcant cadascuna de les lletres en quadrats. Les columnes que suporten l'arc acaben en petits capitells florals que s'integren en un fris que ocupa tota la façana i que està decorat amb motius florals, un element que Muncunill va fer servir a altres edificis neogòtics.Marín García, pàg. 50-51.
La utilització d'aquest estil en habitatges residencials és escàs. L'obra més senyorívola és la casa Joaquima Pujals, amb unes motllures gòtiques polilobulades a les finestres del primer pis, mènsules amb decoració de fulles d'heura sota el balcó i una barana de traceria a la terrassa. La casa Bonaventura Baltà (1902) conté ornaments d'acant i altres elements clàssics com gira-sols, rosers, pàmpols i tota una sèrie de detalls naturalistes, amb què s'afegeix als recursos utilitzats per altres arquitectes modernistes, com Domènech i Montaner i Gaudí. Una altra peça destacable va ser el projecte del primer Cafè Colón, una petita construcció que semblava un arc de triomf clàssic, amb columnes adossades als murs i un gran entaulament com a cornisa. L'estil actual és una ampliació i transformació del 1926.
miniatura|Palau d'Indústries, on s'observa l'ús del maó com a material per donar forma i color Sens dubte les millors expressions d'aquest període corresponen a tres edificis públics: la Caixa d'Estalvis, enderrocada el 1957; l'Ajuntament de Terrassa, i el Palau d'Indústries o Escola Industrial. Pel que fa a la Caixa d'Estalvis, era un edifici de planta i dos pisos d'estil neogòtic, llevat del portal en estil barroc i la cornisa d'estil renaixentista. Les finestres, geminades, eren apuntades als dos pisos superiors i conopials a la planta baixa. Sobre la porta central de la façana del primer pis, que donava accés al balcó, hi havia un escut de la ciutat emmarcat amb una ornamentació floral que recordava les decoracions d'edificis civils medievals catalans.
L'edifici de l'Ajuntament de Terrassa, un encàrrec que va dur a terme com a arquitecte municipal, es va construir en tres fases i, tot i que Muncunill només en va realitzar la primera, va ser força respectat el projecte original per part dels seus successors. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos, amb una façana profusament decorada on es combinen diversos elements arquitectònics i ornamentals propis de l'estil gòtic, com els tres arcs apuntats de la portalada que configura un atri o porxada, les finestres del pis principal, les balustrades, els pinacles, els gablets o els relleus de temàtica vegetal. El primer pis compta amb una gran balconada a la qual s'obren cinc portes d'arc apuntat molt decorades. Al segon pis hi ha només quatre finestres amb una decoració menys profusa i el gablet projectat originàriament i construït el 1986, que al centre allotja l'escut de la ciutat i un rellotge.Freixa, pàg. 63-72.
El projecte del Palau d'Indústries va ser simultani al de l'Ajuntament; es va impulsar el 1901 per un decret ministerial que creava nou escoles superiors a tot Espanya i se'n va posar la primera pedra el 9 de maig de 1902. Va projectar un gran edifici en forma d'«U» inspirant-se en l'edifici de la Universitat de Barcelona d'Elies Rogent (1856), també admirador d'Eugène Viollet-le-Duc. Muncunill remarca molt l'edifici central respecte a les ales i modernitza el disseny introduint el color, el maó i els elements ceràmics que ressalten amb la pedra del paredat. Fa servir el maó per dissenyar formes decoratives en ziga-zaga o formant escacats i, com també va fer al convent de les Josefines, l'utilitzà per crear l'emmarcament de l'edifici i dels buits configurant un contenidor per a la pedra sense polir del paredat que li aporta un aire més rústic.Freixa, pàg. 74-81.
Al començament del va anar abandonant l'historicisme, evolucionant cap a formes modernistes amb la seva pròpia forma d'entendre l'arquitectura al marge de la decoració excessiva.
Període modernista miniatura|L'ús d'arcs parabòlics, fins i tot a les finestres, per aconseguir una distribució més harmònica de les càrregues, l'acosta a la visió gaudiniana del modernisme (a la imatge, la Masia Freixa)