, nom complet amb patronímic Ivan Alekséievitx Bunin,Ivan Bunin. Encyclopædia Britannica fou el primer escriptor rus guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, l'any 1933. Va destacar per l'estricte art amb què va continuar les tradicions clàssiques russes en l'escriptura de prosa i poesia. La textura dels seus poemes i històries, de vegades anomenada «brocat Bunin», és considerada una de les més riques de la llengua.
Conegut habitualment per les seves novel·les curtes El vilatge (1910) i La vall seca (1912), la seva novel·la autobiogràfica La vida d'Arséniev (1933, 1939), el llibre de relats Avingudes fosques (1946) i el seu diari de 1917–1918 (Dies maleïts, 1926), Bunin era una figura venerada entre els emigrats blancs anticomunistes, els crítics europeus i molts dels seus companys escriptors, que el consideraven com un veritable hereu de la tradició del realisme a la literatura russa establerta per Tolstoi i Txékhov.
Biografia Primers anys Ivan Bunin va néixer Vorónej, Rússia central. Era el tercer fill d'Aleksei Nikolàievitx Bunin (1827–1906) i Liudmila Aleksàndrovna Búnina (de soltera Txubàrova, 1835–1910). Va tenir dues germanes menors: Maixa (Maria Búnina-Laskarjévskaia, 1873-1930) i Nàdia (aquesta última va morir molt jove) i dos germans grans, Iuri i Ievgueni.Quatre nens més de Liudmila Aleksàndrovna van morir durant la primera infància. Descendent d'una família noble rural, el llinatge de la qual es remuntava al ,Berger, Stefan and Miller, Alexei (2015) Nationalizing Empires, Central European University Press. p. 312. Bunin estava especialment orgullós que els poetes Anna Búnina (1774-1829) i Vassili Jukovski (1783-1852) estiguessin entre els seus avantpassats. Va escriure en la seva autobiografia de 1952:
miniatura|esquerra|upright|Aleksei Nikolàievitx Bunin «Els Bunin són avantpassats directes de Simeó Bunkovski, un noble que va venir de Polònia a la cort del Gran Príncep Vassili Vassílievitx», va escriure el 1915, tot citant el Llibre armorial de la noblesa russa. Segons Bunin, els Txubàrov «sabien molt poc sobre si mateixos excepte que els seus avantpassats eren propietaris de terres a les gubèrnies de Kostromskaia, Moskóvskaia, Orlóvskia i Tambóvskaia». «Pel que fa a mi, des de la primera infància era tan llibertí que em sentia completament indiferent tant per la meva pròpia “alta sang” com per la pèrdua de tot el que hi pogués haver estat relacionat», va afegir.
La primera infància d'Ivan Bunin transcorreguda al khútor de Butirki i més tard a Ozerski (del comtat de Ielets, a l'óblast de Lípetsk), fou d'allò més feliç: el noi estava envoltat de gent intel·ligent i afectuosa. Bunin descrigué el seu pare, Aleksei Nikolàievitx, com un home molt fort, tant físicament com mentalment, de caràcter ràpid i addicte al joc, impulsiu i generós, eloqüent de manera teatral i totalment il·lògic. «Abans de la Guerra de Crimea, ni tan sols havia conegut el sabor del vi; de tornada es va convertir en un gran bevedor, tot que mai fou un alcohòlic típic», va escriure. El caràcter de la seva mare Liudmila Aleksàndrovna, era molt més subtil i tendre: això Bunin ho atribuïa al fet que «el seu pare va passar anys a Varsòvia on va adquirir certs gustos europeus que el feien bastant diferent dels altres terratinents locals». Fou Liudmila Aleksàndrovna qui va introduir el seu fill en el món del folklore rus. Els germans grans, Iuli i Ievgueni, mostraven un gran interès per les matemàtiques i la pintura respectivament, diria la seva mare més tard, tot i que, segons les paraules de la seva mare, «Vània fou diferent des del moment del naixement... cap dels altres tenia una ànima com la seva».
La susceptibilitat i agudesa del jove Bunin als matisos de la natura eren extraordinàries. «La qualitat de la meva visió era tal que he vist les set estrelles de les Plèiades, he sentit xiular una marmota a una versta de distància i he pogut emborratxar-me de les olors del muguet o d'un llibre antic», recordaria més tard. Les experiències de Bunin sobre la vida rural van tenir un profund impacte en la seva escriptura. «Allà, enmig del profund silenci de vasts camps, entre panissars —o, a l'hivern, enormes piles de neu que pujaven fins a les nostres portes— vaig passar la meva infantesa plena de poesia melancòlica», va escriure Bunin més tard sobre els seus dies a Ozerki.
El primer tutor a la casa d'Ivan Bunin fou un antic estudiant de la Universitat de Moscou anomenat Nikolai Romàixkov, a qui més tard va descriure com un «personatge positivament estrambòtic», un vagabund ple d'històries fascinants, «sempre provocador, per bé que no del tot comprensible». Més tard, seria el seu germà Iuli Bunin (educat a la universitat, però deportat a casa per ser activista naródnik) qui ensenyaria al seu germà petit psicologia, filosofia i ciències socials com a part de la seva educació particular. Fou Iuli qui va animar Ivan a llegir els clàssics russos i a escriure ell mateix. Fins al 1920, Iuli (que una vegada va descriure l'Ivan com a «no desenvolupat però dotat i capaç de pensar originalment de manera independent») seria l'amic i mentor més proper d'aquest últim. «Tenia passió per la pintura, cosa que, crec, es mostra en els meus escrits. Vaig escriure poesia i prosa bastant aviat i les meves obres també es van publicar des de molt d'hora», va escriure Bunin en la seva breu autobiografia.
A finals de la dècada de 1870, els Bunin, corcats pels hàbits de joc del cap de família, havien perdut la major part de la seva riquesa. El 1881 Ivan va ser enviat a una escola pública d'Ielets, però mai no va acabar el curs: va ser expulsat el març de 1886 per no haver tornat a l'escola després de les vacances de Nadal a causa de les dificultats econòmiques de la família.
Carrera literària miniatura|upright|Bunin el 1891 Els primers experiments literaris de Bunin pertanyen a aquest període: va escriure poesia des dels anys de l'educació secundària i, als quinze anys, va escriure la novel·la Uvletxénie, (‘Afició’) que no va ser acceptada per cap editorial. A l'hivern de 1886, en assabentar-se que un dels seus ídols literaris, el poeta Semion Nadson, havia mort, Ivan Alekséievitx va enviar diversos poemes a la revista Ródina (‘Pàtria’). Un d'ells, titulat «Sobre la tomba de S. Ia. Nadson», Nad moguiloi S. IA. Nadsona es va publicar al número de febrer. Un altre —«El captaire del poble», Derevénskie nísxie— va aparèixer al número de maig. Més tard, l'escriptor recordaria: «Al matí, quan caminava amb aquest número des de l'oficina de correus fins a Ozerki, arrencava lliris rosats pels boscos i rellegia la meva obra cada minut; mai no ho oblidaré».
El 1891 va aparèixer el seu primer conte, «Esbós rústic», Derevenski eskiz a la revista Rússkoie Bogatstvo editada per Nikolai Mikhailovski. A la primavera de 1889, Bunin va acompanyar el seu germà a Khàrkiv, on es va convertir en secretari del govern, i després en ajudant de redacció d'un periòdic local, bibliotecari i estadístic judicial. El gener de 1889 es va traslladar a Oriol per treballar al diari local Orlovski Véstnik, primer com a ajudant de redacció i més tard com a editor de facto. Això li permetia de publicar els seus contes, poemes i ressenyes a la secció literària del diari. Allà va conèixer Varvara Pàsxenko (1870-1918), que treballava com a correctora per al diari, i es va enamorar apassionadament d'ella. L'agost de 1892 la parella es va traslladar a Poltava i es va establir a casa d'Iuli Bunin. Aquest últim va ajudar el seu germà petit a trobar feina a l'administració local del zemstvo. L'intent de formar una família en un nou lloc va fracassar, i Pàsxenko va abandonar Poltava. En la seva nota de comiat deia: «Me’n vaig, Vània, no em recordis malament». Pàsxenko, que esdevindria l'esposa de l'escriptor i actor Arseni Bíbikov, va morir el 1918 de tuberculosi.
El primer llibre de poesies d'Ivan Bunin, Poemes. 1887-1891 es va publicar el 1891 a Oriol. Alguns dels seus articles, assajos i contes, publicats anteriorment en diaris locals, van començar a aparèixer a les publicacions periòdiques de Sant Petersburg.
Bunin va passar la primera meitat del 1894 viatjant per Ucraïna. «Aquells van ser els moments en què em vaig enamorar de Malorossia (la Petita Rússia), els seus pobles i estepes, m'aplegava amb ganes amb la seva gent i escoltava cançons ucraïneses, l'ànima d'aquest país», escriuria més tard.
El 1895 Bunin va visitar la capital russa per primera vegada. En menys de dues setmanes passades a la capital, va conèixer el crític Nikolai Mikhailovski, el publicista Serguei Krivenko, el poeta Konstantín Balmont, va visitar la redacció de la revista Novoie slovo, va conèixer l'escriptor Dmitri Grigoróvitx (el ja septuagenari autor d'Anton-Goremika el va impressionar amb els seus ulls alegres i un abric de pell d'ós rentador fins als peus), va visitar la casa d'Aleksei Jemtxújnikov i va rebre una invitació seva per a sopar.
La sèrie de reunions va continuar a Moscou i altres ciutats. En arribar a casa de Tolstoi, el jove Bunin va parlar amb el famós escriptor sobre la història que tot just Tolstoi acabava de publicar: «L'amo i el criat», Khoziain i rabótnik. Més tard, va conèixer Txékhov (amb qui mantindria una forta amistat), que va sorprendre Bunin amb la seva simpatia i senzillesa: «Jo, llavors un jove que no estava acostumat a aquest to a la primera reunió, vaig prendre aquesta simplicitat per fredor».. La primera conversa amb Valeri Briússov seria recordada per les màximes revolucionàries sobre l'art, proclamades en veu alta pel poeta simbolista: «Visca només el nou i avall amb tot el vell!». Ràpidament, Bunin es va apropar a Aleksandr Kuprín: tenien la mateixa edat, junts van començar a entrar a la comunitat literària i, segons Ivan Alekséievitx, «vagarejaven sense parar i s'asseien als penya-segats sobre el pàl·lid letàrgic mar».
miniatura|esquerra|upright|Ivan Bunin amb el seu germà Iuli
El 1899 va començar l'amistat de Bunin amb Maksim Gorki, a qui va dedicar la seva col·lecció de poesies Les fulles que cauen (1901) i a qui, posteriorment, va visitar a Capri. Bunin es va implicar amb el grup Znànie (‘Coneixement’) de Gorki. Una altra influència i inspiració fou Lev Tolstoi. Certament, enamorat de la prosa d'aquest últim, Bunin va intentar desesperadament seguir l'estil de vida del gran home, visitant assentaments sectaris i fent molta feina. Fins i tot va ser condemnat a tres mesos de presó per la distribució il·legal de literatura tolstoienca a la tardor de 1894, però va evitar la presó a causa d'una amnistia general proclamada amb motiu de l'arribada al tron de Nicolau II. Dit de manera contundent, va ser el mateix Tolstoi qui va desanimar Bunin a no caure en allò que ell anomenava «pagesització total». Diversos anys després, mentre admirava la prosa de Tolstoi, Bunin va canviar les seves opinions respecte a la seva filosofia que ara considerava utòpica.
Durant el període 1895-1896, Bunin dividia el seu temps entre Moscou i Sant Petersburg. El 1897 va sortir la seva primera col·lecció de contes «Fins a la fi del món i altres històries», Na krai sveta i druguie rasskazi, seguida un any després per «A l'aire lliure», , Pod otkrítim nébom (1898), el seu segon llibre de poesia. El juny de 1898 Bunin va marxar a Odessa. Aquí es va relacionar amb membres de l'Associació d'Artistes del Sud de Rússia i es va fer amic d'Ievgueni Bukovetski i Piotr Nilus. A Odessa, Bunin es va casar amb Anna Nikolàievna Tsakni (1879-1963) el 23 de setembre de 1898. La vida familiar no va anar bé i Bunin i Anna Nikolàievna es van separar a principis de març de 1900. El seu únic fill, Nikolai, va morir d'escarlatina el 16 de gener de 1905.