Àhmad ibn Muhàmmad ibn Hànbal Abu-Abd-Al·lah aix-Xaybaní (), conegut simplement com a Àhmab ibn Hànbal o Ibn Hànbal (Bagdad, 780 - 855), va ser un erudit i teòleg musulmà considerat el fundador de l'escola hanbalita de jurisprudència islàmica.
Biografia La família d'Àhmad ibn Hànbal era originària de Bàssora i pertanyia a la tribu àrab dels Banu Xayban. El seu pare va ser un oficial de l'exèrcit abbàssida al Khorasan que més tard es va establir a Bagdad amb la seva família, ciutat on va néixer Àhmad.
Educació i treball Ibn Hànbal va estudiar la jurisprudència islàmica (fiqh) a Bagdad amb un cèlebre jutge hanafita, Abu-Yússuf, company de l'imam Abu-Hanifa. En acabar els seus estudis, va començar a viatjar a través de l'Iraq, Síria i Aràbia per tal de recollir hadits. Segons Ibn al-Jawzí en va arribar a recollir 414 que va plasmar en un important recull anomenat Músnad. Després d'haver viatjat durant diversos anys, va tornar a Bagdad per estudiar la llei islàmica amb aix-Xafií. Va esdevenir muftí a la seva vellesa.
A més de les seves activitats d'estudiós, Ibn Hànbal va ser soldat a les fronteres islàmiques (ribat) i va fer el hajj cinc vegades a la seva vida, dues de les quals a peu. Va tenir dues dones i diversos infants, entre els quals un fill gran que va ser jutge a Esfahan.
Ortodòxia sunnita Per l'hagiografia sunnita, Ibn Hànbal és considerat com un dels més importants defensors de l'ortodòxia, atorgant-se-li sovint el títol de xaykh al-islam.Foundations of the Sunnah, by Ahmad ibn Hanbal, pg 51-173 Nascut d'una família que va donar suport a Abu-l-Abbàs as-Saffah quan aquest va prendre el poder als omeies, va ser contemporani dels dos califes que van voler imposar el mutazilisme, corrent que advocava per la conciliació entre la raó i la religió i que discutia que l'Alcorà fos «increat». Ibn Hànbal es va oposar a aquestes idees, i el califa al-Mamun el va fer empresonar durant dos anys, durant els quals hauria estat torturat. Alliberat, Ibn Hànbal va continuar ensenyant a Bagdad fins que al-Wàthiq va renovar la persecució. A causa d'això va haver d'amagar-se durant cinc anys fins que, el 847, el califa al-Mutawàkkil va acabar rebutjant el mutazilisme i va foragitar els seus partidaris.
Punts de vista i pensament La doctrina principal d'Ibn Hànbal és el que més tard va ser conegut com pensament tradicionalista, que emfatitzava l'acceptació de només l'Alcorà i els hadits com a fonaments de la creença ortodoxa. No obstant això, creia que només uns pocs escollits estaven degudament autoritzats per interpretar els textos sagrats.
Teologia Déu Ibn Hànbal va entendre que la definició perfecta de Déu era la donada a l'Alcorà, per la qual cosa va considerar que la creença adequada en Déu constituïa la creença en la descripció que Déu havia donat d'ell mateix a les escriptures islàmiques. Per començar, Ibn Hànbal va afirmar que Déu era alhora únic i absolut i absolutament incomparable amb qualsevol cosa del món de les seves criatures. Pel que fa als diferents atributs divins, Ibn Hànbal creia que tots els atributs regulars de Déu, com l'oïda, la vista, la parla, l'omnipotència, la voluntat, la saviesa, la visió dels creients el dia de la resurrecció, etc., s'havien d'afirmar literalment com a realitats ('ḥaqq'). Pel que fa als atributs anomenats ambigüs ('mutas̲h̲ābih'), com els que parlaven de la mà de Déu, el rostre, el tron i l'omnipresència, la visió dels creients el dia de la resurrecció, etc., s'havien d'entendre de la mateixa manera. Ibn Hànbal va tractar aquests versos de les escriptures amb descripcions aparentment antropomòrfiques com a muhkamat (clars); admetent només un significat literal.
A més, Ibn Hànbal rebutjava la teologia negativa (taʿṭīl) dels Jahmiyya i la seva particular exegesi al·legoritzadora (taʾwīl) de l'Alcorà i de la tradició, i criticava no menys enfàticament l'antropomorfisme (tas̲h̲bīh) dels Mushabbi̲, entre els quals hi havia entre els mushabbi̲, i les seves polèmiques, els Jahmiyya com a antropomorfs inconscients. Ibn Hànbal també va ser un crític de l'especulació oberta i innecessària en qüestions de teologia; ell creia que era just adorar Déu sense el 'mode' de theologoumena (bilā kayf), i va considerar que era prudent deixar a Déu la comprensió del seu propi misteri. Així, Ibn Hànbal es va convertir en un fort defensor de la fórmula bi-lā kayfa Aquest principi mediador va permetre als tradicionalistes negar ta'wil (interpretacions figuratives) dels textos aparentment antropomòrfics alhora que afirmaven la doctrina de la deïtat incorpòria i transcendent. Tot i que defensava els significats literalistes de l'Alcorà i les declaracions profètiques sobre Déu, Ibn Hànbal no era un fideista i estava disposat a participar en exercicis hermenèutics. L'ascens de l'imam Àhmad ibn Hànbal i lAshab al-Hadith, la causa del qual va defensar, durant la mihna; marcaria l'escenari per a l'empoderament i el centrament de les idees corporalistes en l'ortodòxia sunnita.
Ibn Hànbal també va reconèixer la Forma Divina (Al-Şūrah) com un veritable atribut de Déu. No estava d'acord amb aquells teòlegs especulatius que interpretaven la Forma Divina com una cosa que representa pseudo-divinitats com el sol, la lluna, les estrelles, etc. Per a Ibn Hànbal, negar que Déu realment té una Forma és Kufr (incredulitat). També creia que Déu va crear Adam segons la seva forma. Censurant els que al·legaven que això es referia a la forma d'Adam, Ibn Hànbal va afirmar:
L'Alcorà Una de les contribucions més famoses d'Ibn Hànbal al pensament sunnita va ser el paper considerable que va tenir en el reforç de la doctrina ortodoxa de l'Alcorà com la Paraula increada de Déu (kalām Allah g̲h̲ayr mak̲h̲lūḳ). Per l'''Alcorà, Ibn Hànbal va entendre no només una idea abstracta, sinó l'Alcorà amb les seves lletres, paraules, expressions i idees: l'Alcorà en tota la seva realitat viva, la naturalesa del qual en si mateixa, segons Ibn Hànbal, eludia la comprensió humana.
Taqlid Ibn Hànbal va afavorir el raonament independent (ijtihad) i va rebutjar el seguiment cec (taqlid). La seva ferma condemna del taqlid s'informa al tractat Fath al-Majid del jutge hanbalita Abd al-Rahman ibn Hasan (1782–1868). Comparant el taqlid amb el politeisme (shirk), Ibn Hànbal afirma:
Intercessió És narrat per Abū Bakr al-Marwazī en el seu Mansak que Ibn Hànbal preferia que fes tawassul o intercessió a través de Mahoma en totes les súpliques, amb la frase: «Oh Déu! Em dirigeixo a tu amb el teu profeta, el profeta de Misericòrdia, Oh Muhammad, em dirigeixo amb tu al meu Senyor per satisfer la meva necessitat».Gibril F. Haddad, The Four Imams and Their Schools (London: Muslim Academic Trust, 2007), p. 389 [trans slightly revised]. Aquest informe es repeteix en molts treballs hanbalites posteriors, en el context de la súplica personal com a qüestió de jurisprudència.Gibril F. Haddad, The Four Imams and Their Schools (London: Muslim Academic Trust, 2007), p. 389. Ibn Qudamah, per exemple, el recomana per a l'obtenció de la necessitat en la seva Wasiyya.Ibn Quduma, Wasiyya al-Muwaffaq Ibn Quduma al-Maqdisi, p. 93; see Gibril F. Haddad, The Four Imams and Their Schools (London: Muslim Academic Trust, 2007), p. 389 De la mateixa manera, Ibn Taymiyya cita la fatwa hanbalita sobre la conveniència de la intercessió de Mahoma en cada súplica personal a la seva Qāida fil-Tawassul wal-Wasiīla on l'atribueix a l'Imām Ahmad i un grup dels avantpassats pietosos del Mansak de al-Marwazī com a font.See Gibril F. Haddad, The Four Imams and Their Schools (London: Muslim Academic Trust, 2007), p. 389.
Mística Com que existeixen fonts històriques que indiquen elements místics de la seva pietat personalHoltzman, Livnat, “Aḥmad b. Ḥanbal”, in: Encyclopaedia of islam, THREE, Edited by: Kate Fleet, Gudrun Krämer, Denis Matringe, John Nawas, Everett Rowson; cf. i proves documentades de les seves interaccions amables amb nombrosos sants sufís primerencs, inclòs Maruf Karkhi,H. Laoust, "Ahmad b. Hanbal," in Encyclopedia of islam, Vol. es reconeix que la relació d'Ibn Hànbal amb molts dels sufís. era de respecte mutu i admiració. Qadi Abu Ya'la informa al seu Tabaqat: «[Hànbal] solia respectar molt els sufís i mostrar-los bondat i generositat. Se li va preguntar sobre ells i se li va dir que s'asseien a les mesquites constantment, i ell va respondre: El coneixement els va fer asseure».Gibril F. Haddad, The Four Imams and Their Schools (London: Muslim Academic Trust, 2007), p. 387; see; see Ibn Abī Ya'lā, Tabaqāt al-Hanābila, II.279 A més, és al Musnad d'Ibn Hànbal on trobem la majoria dels hadits relatius a l'abdal, quaranta sants principals «el nombre dels quals [segons la doctrina mística islàmica] es mantindria constant, un sempre substituït per algun altre a la seva mort» i el paper clau del qual en la concepció tradicional sufí de la jerarquia celestial seria detallat per místics posteriors com Al-Hujwirí i Ibn al-Arabí.Christopher Melchert, The Ḥanābila and the Early Sufis, Arabica, T. 48, Fasc. S'ha informat que Ibn Hànbal va identificar explícitament a Maruf Karkhi com un dels abdal, dient: «És un dels sants substituts, i la seva súplica ha rebut resposta».Gibril F. Haddad, The Four Imams and Their Schools (London: Muslim Academic Trust, 2007), p. 387 Del mateix sufí, Ibn Hànbal va preguntar més tard retòricament: «El coneixement religiós és una altra cosa que el que ha aconseguit Maruf?» A més, hi ha relats d'Ibn Hànbal exaltant el sant ascètic primerenc Bishr el Descalç i la seva germana com a dos devots excepcionals de Déu,John Renard, Friends of God: Islamic Images of Piety, Commitment, and Servanthood (Berkeley: University of California Press, 2008), p. 158 i del seu enviament de gent amb preguntes místiques a Bishr per guiar-se.Hujwiri, Kashf al-Majhub, trans. També consta que Ibn Hànbal va dir, pel que fa als primers sufís: «No conec cap gent millor que ells».al-Ghiza al-Albab, I, p. 120 A més, hi ha relats del fill d'Ibn Hànbal, Sālih, que va ser exhortat pel seu pare a anar a estudiar sota els sufís. Segons una tradició, Sālih va dir: «El meu pare enviava a buscar-me sempre que un autonegatiu o un ascètic (zāhid aw mutaqashshif) el visitava perquè el pogués mirar. Li encantava que em tornés així».
Pel que fa a la recepció d'Ibn Hànbal per part dels sufís, és evident que tots els principals sufís dels períodes clàssic i medieval li tenien alta estimaIbn Qayyim al-Jawziyya, Al-Wabil al-Sayyib min al-Kalim al-Tayyib, trans. Michael Abdurrahman Fitzgerald and Moulay Youssef Slitine as The Invocation of God (London: Islamic Texts Society, 2000), p. 153 (nota de Timothy Winter) i, posteriorment, els cronistes sufis sovint designaven el jurista com a sant en les seves hagiografies, lloant-lo tant per la seva tasca legal com per la seva apreciació de la doctrina sufí. Al-Hujwirí, per exemple, va escriure d'ell: «Es va distingir per la devoció i la pietat... Els sufis de tots els ordres el consideren beneït». Es va relacionar amb grans xeics, com Dhu-n-Nun al-Misrí, Bixr al-Hafí, Sari as-Saqatí, Maruf al-Karkhí i altres. Els seus miracles eren manifests i la seva intel·ligència sonava... Creia fermament en els principis de la religió, i el seu credo va ser aprovat per tots els [teòlegs]. Tant hagiògrafs sufís no hanbalis com hanbalis com al-Hujwirí i Abu-l-Fàraj ibn al-Jawzí, respectivament, també van al·ludir als propis dons d'Ibn Hanbal com a obrador de miracles i a la benedicció de la seva tomba.Ibn al-Jawzī, Manāqib al-imām Aḥmad, ed. Per exemple, tradicionalment es considerava que el propi cos d'Ibn Hànbal havia estat beneït amb el miracle de la incorruptibilitat, i Ibn al-Jawzi relatava: «Quan el descendent del Profeta Abu-Jàfar ibn Abi-Mussa va ser enterrat al seu costat, la tomba d'Àhmad ibn Hànbal va ser enterrat al seu costat. El seu cadàver no s'havia pudrit i el sudari encara estava sencer i sense deteriorar-se».Ibn al-Jawzī, The Life of Ibn Hanbal, XCV.7, trans.