Els Aixecaments de Jerusalem de 1920 (també anomenats Aixecaments de Nebi Musa o Pogrom de Jerusalem) es van produir entre el diumenge 4 i el dimecres 7 abril de 1920 a la ciutat vella de Jerusalem.Tom Segev (2001), Part 1, cap.6 Nebi Musa, 1920 - secció 1, pp.126-128.
En el moment de la celebració de la Festa Religiosa de Nebi Musa, la multitud àrab, empesa a la violència per diversos líders nacionalistes, va atacar la població jueva de la Vella Ciutat. Les autoritats militars britàniques van romandre passives. Els aixecaments van fer una desena de morts i prop de 250 ferits.Tom Segev (2001), Part 1, cap.6 Nebi Musa, 1920 - secció 2, pp.128-139.
Aquests aixecaments constitueixen la primera gran manifestació de violència entre les comunitats àrab i jueva de Palestina en el context del conflicte nacionalista que els oposa. Va empènyer els jueus a desenvolupar la seva pròpia organització de defensa: la Haganà.Daniel Levine (1991), Chap.2 - The Rise of the Self-Defense Movement (1917-1929), pp.27-29.
Existeix una controvèrsia quant al possible rol que diversos alts militars britànics haurien jugat en l'organització d'aquests aixecaments, l'objectiu dels quals era de sostenir el rei saudita Faisal I en vigílies de la Conferència de San Remo que havia de començar el 19 d'abril i on s'hauria de discutir la sort de la regió.
Context Conflicte nacionalista miniatura|Chaim Weizmann i Faisal I en el moment d'una trobada el 1918.
Des de la fi del , el moviment sionista milita a favor de la fundació d'una «Llar nacional jueva», preferentment a Palestina que és la regió on vivia el poble jueu fa 2.000 anys.Vegeu els articles Sionisme i Història del sionisme. La Declaració Balfour de 1917 anuncia el suport britànic al projecte mentre que el general Edmund Allenby conquereix Palestina. Amb l'acord del govern britànic, una delegació oficial, la Comissió sionista, s'instal·la a Palestina i hi comença a treballar per a l'establiment d'una administració sionista al país, funcionant en paral·lel amb l'administració militar britànica.Tom Segev (2001), Part 1, cap.4 Ego Versus Ego, pp.85-101
Els àrabs s'oposen al moviment sionista i desenvolupen les seves pròpies ambicions nacionalistes. Abans de 1920, són principalment pan-àrabs i prediquen la unió de Palestina a la nació àrab sota l'ègida del rei Faisal I que va conduir la Revolta àrab que va conquerir Síria. L'octubre de 1915, l'Alt Comissari Mac-Mahon li va prometre la independència a canvi del seu suport en la guerra contra els otomans.Tom Segev (2001), Part 1, cap.2 A contract with Jewry, p.46. A Palestina, hi havia així una quarantena d'associacions àrabs nacionalistes que reclamaven la independència, s'oposen a l'establiment d'una llar nacional jueva i exigeixien l'aturada de la immigració i la prohibició de tota compra de terres.Tom Segev (2001), Part 1, cap.5 Between Mohammed and Mr. Cohen, pp.102-126Vegeu igualment Benny Morris (2003), Cap.II, «Els començaments del conflicte - Els jueus i els àrabs a Palestina (1881-1914).
Els britànics intentaren conciliar els punts de vista i organitzaren diverses trobades entre Chaim Weizmann, el responsable de la delegació sionista i el rei Faysal. El 3 de gener de 1919, signaren un acord pel qual Faysal consent a l'establiment d'una llar nacional jueva a Palestina amb la condició que ell rebi dels britànics «un regne àrab vast i independent».Tom Segev (2001), Part 1, cap.4 Ego Versus Ego, pp.85-101
Tanmateix, aquests acords no tindran continuïtat i el nacionalisme àrab pren amplitud.Benny Morris (2003), pp.104-116. En el context de la visita de la comissió King-Crane que té la missió de recollir l'opinió de les poblacions locals sobre el mode de govern que desitgen, els líders nacionalistes Aref al-Aref i Amin al-Husayni recorren les ciutats i pobles palestins per tal d'organitzar-hi manifestacions pro-Hussein.Howard Sachar (2007), p.166. El 6 de juny de 1919, davant la Comissió, el Congrés àrab sirià reclama «una independència total i absoluta» sobre la Gran Síria, un territori que englobaria Síria, el Líban i Palestina (Transjordània inclosa). Rebutgen igualment les pretensions sionistes relatives a l'establiment d'una Commonwealth jueva. Els francesos i els britànics, que des de 1916 havien conclòs l'Acord Secret Sykes-Picot, que atribuïa el control de Síria i del Líban a França, rebutgen les resolucions del Congrés.
A finals de l'any 1919, l'exèrcit britànic es retira de Damasc i deixa les tropes de Faysal soles enfront de les tropes franceses.Ilan Pappé La guerra de 1948 a Palestina, La Fabrique, 2000, p.21.
Administració britànica
Després de la derrota otomana, l'administració del territori és assegurada per l'exèrcit britànic. En el seu si, els sentiments respecte al sionisme, els jueus i de la Comissió són particularment ambigus. Els oficials superiors s'oposen generalment al projecte en el qual veuen una font de disturbis i una injustícia respecte als àrabs, però parlen de bones relacions amb la Comissió sionista, com ara el general Edmund Allenby. D'altres oficials, més aviat favorables al projecte sionista però que han d'administrar la comissió durant el dia a dia, hi mantenen relacions més conflictives, com ara el governador de Jerusalem Ronald Storrs o el general Louis Bols.Tom Segev (2001), p.60, p.96. Diversos oficials són obertament antisemites i s'oposen igualment al sionisme. El cas del coronel Richard Meinertzhagen, un protagonista important en la repercussió que prendran els esdeveniments, és particular: Tom Segev el descriu com un antisemita,Tom Segev basa el seu judici en aquest extracte de les memòries de Richard Meinertzhagen: «Sóc impregnat de sentiment antisemites. Era en efecte un dia maleït aquell que va permetre als jueus i no als cristians introduir al món els principis del sionisme i que va permetre a cervells jueus i a diners jueus portar-los (...) » admirador del projecte sionista.
Augment de la violència esquerra|miniatura|Manifestació antisionista a la porta De Damasc a Jerusalem el 8 de març 1920.
El 1919, l'organització de la lluita contra el sionisme és discutida durant diverses conferències.Walter Laqueur (2003), cap.5 The Unseen Question - Secció Postwar Tensions, pp.238-244. Durant l'hivern de 1920, els líders àrabs organitzen manifestacions que autoritzen les autoritats britàniques. Criden a la independència de la Gran Síria, reuneixen diversos milers de manifestants i es desenvolupen generalment en calma.
En el context de la lluita entre Faysal i els francesos, es produeixen les primeres batusses al nord de Galilea. Aquesta regió constitueix una terra de ningú on rebels fidels a Faysal la prenen principalment amb els interessos francesos i on s'han implantat quatre colònies jueves. La inseguretat hi creix. El 12 de desembre de 1919, un colon jueu és mort a Tel Hai i un altre al començament de mes de febrer. Diversos pobles àrabs són igualment atacats.
L'1 de març, es llança un atac d'envergadura contra l'assentament de Tel Hai. Són morts diverses desenes d'àrabs, i també sis defensors jueus, entre els quals el cèlebre Joseph Trumpeldor. En resposta als incidents, les quatre colònies són evacuades. Els combats al nord alimenten les rumors. A la Jerusalem àrab, es parla per exemple de 1.600 jueus que hi haurien trobat la mort.
Alguns dies més tard, malgrat el sentiment antisionista que creix en la població àrab, el general britànic Bols, decebut de les relacions entre l'administració britànica i la Comissió sionista declara en un diari àrab que «sota la pressió sionista» el govern britànic implementarà la Declaració Balfour de 1917 mentre que el 7 de març, Faysal es fa coronar rei de la Gran Síria, que inclou teòricament Palestina. Chaim Weizmann veu en aquests esdeveniments un complot orquestrat per militars britànics contra els sionistes.
El 7 i 8 de març, tenen lloc diverses manifestacions a totes les ciutats de Palestina, les botigues són tancades i diversos jueus són atacats. Es poden llegir eslògans tals com «Mort als jueus» o «Palestina és la nostra terra i els jueus són els nostres gossos!».
El 12 de març, Vladimir Jabotinsky indica a Chaim Weizmann que pensa que «[un] pogrom pot produir-se d'un dia per l'altre» .
Grup de Vladimir Jabotinsky A partir de la tardor 1919 i en resposta a la dissolució de la Legió jueva, Vladimir Jabotinsky comença a organitzar una milícia d'autodefensa al voltant del Club d'esports Maccabi de Jerusalem. La milícia reuneix entre 200 i 500 membres que s'entrenen en el combat sense armes. Les tropes s'entrenen i gallegen obertament, sobretot per desafiament, amb el propòsit de provocar una reacció de les autoritats britàniques.Neil Caplan (1978) |Neil caplan (1978), pp.57-67 La Comissió sionista, que té les autoritats britàniques informades de l'empresa, fa la demanda que aquesta milícia sigui armada però els britànics rebutgen la petició. Tanmateix, l'organització disposa de cinquanta fusells, pistoles i granades, que provenen sobretot d'antics soldats del batalló americà de la Legió jueva.
Neil Caplan presenta aquesta organització de manera lleugerament diferent. La denomina l'«exèrcit de Jabotinsky» i insisteix en una voluntat d'advertiment respecte als àrabs (més que una provocació en contra dels britànics) sobretot el 27 març en resposta a exercicis realitzats sobre el Turó de les Oliveres que són seguits d'una marxa en formació als carrers de Jerusalem. Ilan Pappé li atribueix, d'altra banda, una part de la responsabilitat dels esdeveniments en aquesta marxa en la qual veu una provocació en contra dels àrabs. Benny Morris sembla negar la realitat.Benny Morris 20New% 20Republic-3.pdf Politics by Other Means, The New Republic, març de 2004.
Celebració de Nebi Musa Els dies que precedien la processó de Nebi Musa, la Comissió sionista s'inquieta moltes vegades amb les autoritats britàniques per la tensió que regna a Jerusalem. Els generals Bols i Allenby prometen tanmateix que les seves forces estan llestes per a tota eventualitat mentre que el governador de Jerusalem, Ronald Storrs, afirma que es posaran en marxa tots els mecanismes perquè la celebració no degeneri en aixecaments.
La celebració de «Nebi Musa» (el profeta Moisès en àrab) es desenvolupa cada any a Jerusalem en l'època de la Pasqua cristiana i té, segons Tom Segev, un objectiu més polític que religiós: segons la tradició, la processó hauria estat fixada per Saladí a la data de Pasqua basant-se en l'afluència de cristians en aquest període, i tindria així per objectiu no deixar la impressió que l'Islam deixa «els cristians envair la ciutat». En aquesta ocasió, nombroses tribus i caravanes de musulmans de tot el país i dels països veïns, arborant els seus colors i armes, que totalitzen diverses desenes de milers de persones, arriben a Jerusalem des de la presumpta tomba presumida de Moisès sobre la carretera de Jericó.
En el moment d'aquestes celebracions, les autoritats otomanes tenien per costum de posicionar un canó a la porta dels Lleons i d'escortar la processó amb contingents importants, que totalitzaven diversos milers de soldats i de policies. Ronald Samuel hi emplaça 188 homes, la majoria indis, dels quals «només» 8 oficials.
Les celebracions de l'any precedent s'havien desenvolupat tanmateix en calma per bé que les violències antisionistes tan sols havien estat evitades amb mesures militars «draconianes».
Esdeveniments Aixecaments Diumenge 4 abril miniatura|Control de civils àrabs (aquí, religiosos) en el moment dels avalots
Les festivitats comencen el 2 d'abril en calma.