Les ombres xineses, precedents del teatre d'ombres, parteixen d'un joc popular basat en un efecte òptic teatralitzat que consisteix en col·locar les mans entre una font de llum i una pantalla o paret, de manera que la posició i el moviment de les mans projecta ombres a la pantalla que representen figures estàtiques o en moviment. A part de fer-se servir les mans, també es poden utilitzar titelles de tija per representar els diferents personatges de la funció. Les ombres xineses no van néixer a la Xina, malgrat el que indica el seu nom, sinó a l'illa de Java, aproximadament uns cinc mil anys abans de la nostra era. Constitueixen una de les més antigues arts del teatre de titelles i marionetes.
A Java, les titelles eren pintades amb colors variats i daurats. La raó de fet era que els homes contemplaven l'espectacle de cara, com si l'espectacle es tractes d'unes titelles corrents; en canvi, les dones no podien veure l'espectacle com els homes sinó que l'havien de veure des de darrere. Elles eren les que veien l'espectacle autèntic.
Origen i desenvolupament Descobertes, molt possiblement, per l'home primitiu davant del foc a la seva caverna com un símbol religiós, el joc infantil de les ombres xineses, concebut com a recurs dramàtic i espectacle d'origen màgic, desenvolupà a Orient diferents exemples de teatre d'ombres, a partir de diferents tipus de titelles de tija, principalment, i altres dramatitzacions amb titelles d'ombres i de cordes, com el Wayang javanès, a Indonèsia, i més endavant, a Europa, el Karagöz turc i el grec Karaguiosis.
Els espectacles d'ombres es van anar desplaçant cap a Europa passant pel Pròxim Orient, Pèrsia, Turquia i Grècia.
Al s. XVII varen arribar a l' Europa Occidental.
El teatre d'ombres Javanès Aquest tipus de teatre basat en un joc d'ombres i llums creats a partir d'unes figures elaborades de forma artesanal, va néixer a l'illa de Java, Indonèsia. Aquesta classe de teatre rebia originalment el nom de "Wayang Kulit", nom que també rebien les figures que el representaven, les quals estaven fetes amb pell d'animal que posteriorment havien treballat i acolorit a consciència per tal de donar-li un aspecte llampant. Diversos personatges mitològics, herois, monstres i dimonis eren els principals protagonistes de les històries mitològiques de tradició oral que s'hi representaven, com per exemple el Ramayana.
Avui dia, encara són vigents les seves representacions, ja que formen part de la seva cultura tradicional.
El teatre d'ombres Xinès A la Xina, aquesta classe de teatre no apareix fins al ; existeixen notícies de companyies de teatre d'ombres durant la dinastia Tang (618-907), començant la seva expansió amb la dinastia Song (960-1279). S'anomenava "Piying", les siluetes solien estar fetes amb pells d'animals adobades, que solien ser de burro, búfal o de bou, i el simbolisme dels colors dominava el significat de cada figura. Per exemple: "el vermell significa lleialtat i integritat, el negre fermesa i rudesa, el groc temeritat, i el blau i el verd eren els colors dels dimonis, bandits, i altres". Una de les seves particularitats era que els seus caps eren intercanviables, a causa d'un fet supersticiós: eren figures ombra, de manera que si es guardaven amb els seus respectius caps, podrien cobrar vida durant la nit.
Respecte a les representacions, la seva temàtica tenia un gran repertori, però sempre es basava en històries de caràcter llegendari o fabulós, com per exemple les preses del llibre "Peregrinació a l'Oest" (una història xinesa amb certes similituds a Les mil i una nits). El mètode de treball dels titellaires era el següent: la figura del "Piying" es movia des del darrere amb l'ajuda de tres bastonets que l'agafaven de forma perpendicular, un d'ells servia per aguantar el cos i el cap, els altres dos per moure les mans, de manera que les cames penjaven en llibertat.
La universalització del nom d' "ombres xineses" es deu a la "delicada bellesa de les ombres de Pequín o del nord, i les cantoneses, o del sud. Podria ser també degut al fet que van arribar a Europa occidental el s. XVII a través de comerciants i viatgers, des d'Orient. Posteriorment, quan es va estendre de forma popular, la gent ja identificava aquest nom amb aquesta classe de teatre.
El teatre d'ombres Indi Després de l'èxit de l'espectacle d'ombres a la Xina i Java, aquest es va estendre fins a l'Índia, imitant-ne les particularitats com els personatges o les històries.
Les ombres índies, de la mateixa manera que les d'origen javanès, eren fabricades de cuir i acolorides amb tons brillants, però amb unes dimensions gegantines (fins a metro i mig d'alçada).Artiles (1998), p.85 Aquestes eren manejades a través d'un sistema de varetes per un sol artista que, a més a més, creava la banda sonora: veus i instruments. Les pantalles estaven fetes amb dos grans saris blancs, un sobre l'altre (creant així una superfície de 2x6 metres), i agafats per espines de palma datilera. El focus de llum tradicional era una làmpada d'oli.
Pel que fa a la temàtica, també solia ser d'aspecte llegendari o mitològics, com per exemple els poemes èpics de Mahabharata i Ramayana. Abans d'iniciar-se l'espectacle es realitzava un ritual per donar prosperitat o pau al públic. ☂
Com que solien mostrar històries que el públic sabia de memòria, les representacions podien durar tota la nit (o fins i tot si els titellers s'ho podien permetre, dies) i els assistents anàven, menjàven, dormien... El fet que no veiessin l'obra completa no era de vital importància, ja que ja coneixien el seu argument.Bill Baird: New York, Macmillan, 1965, pp 55-56 (citat per Artiles)
El teatre d'ombres a Malàisia miniatura|Ombres xineses a Malàisia A Malàisia, el teatre d'ombres és també conegut com a Wayang kulit, igual que a Indonesia. En javanès, wayang significa ombra o imaginació, mentre que kulit significa pell i fa referència al material amb el que estaven fabricats els ninots. Les històries representades eren normalment contes amb una moralitat i mites. Hi havia una educació moral a les funcions que eren normalment representades amb una batalla. El teatre d'ombres de Malàisia ha estat considerat un dels més antics exemples de l'animació que coneixem actualment. El Wayang kulit als estats del nord de Malàisia com Kelantan és similar i té una influència del teatre d'ombres de Tailàndia, mentre que el Wayang kulit a les parts del sud de la península, especialment a Johor, és portat d'Indonesia (tot i que varia una mica les històries que explica i les representacions).
Els titelles estan fetes principalment de cuir i manipulats amb pals o rosteixes de banya de búfal. Les ombres es projecten utilitzant una llàntia d'oli o, més endavant, una llum halògena sobre un fons de tela de cotó. A vegades s'associen amb la música de gamelan.
El teatre d'ombres a Cambodja El teatre d'ombres és també popular a Cambodja. Les seves representacions són realitzades durant cerimònies sagrades a temples, a funcions privades, i per al públic en general a petits pobles. Les representacions són acompanyades per l'orquestra de Cambodja Pinpeat.
El teatre d'ombres a Tailàndia El teatre d'ombres a Tailàndia és conegut com a Nang yai; al sud hi ha una tradició anomenada Nang Talung. Els titelles del Nang Yai estan fets normalment de cuir i de vímet. Les representacions solen ser acompanyades per una combinació de cançons i càntics. A Tailàndia, aquestes representacions van ser cancel·lades temporalment el 1960, ja que el teatre nacional es va incendiar. Les histories del Nang Yai han influenciat el cinema tailandès, incloent cineastes com Cherd Songsri i Payut Kgaokrachang.
El teatre d'ombres otomà i els seus descendents turcs La tradició turca del teatre d'ombres és coneguda com a Karagöz i Hacivat es va estendre al llarg de l'Imperi Otomà i va comptar amb personatges que representaven a tots els grups principals ètnics i socials d'aquella cultura. Eren representacions portades a terme per un sol mestre dels titelles, qui posava veu a tots els personatges i els acompanyava amb una pandereta. Els seus orígens són obscurs, tot i que probablement siguin derivats d'una font asiàtica.
Durant el , aquests personatges principals van ser adaptats a la llengua i cultura grega, Karagöz i Hacivat van esdevenir Karagiozis i Hadjiavatis i cadascun dels personatges van assumir personalitats gregues estereotipades. Aquesta tradició va prosperar per tota Grècia després de la independència com un entreteniment popular per a un públic pràcticament adult, en concret abans de l'aparició de la televisió. Malgrat tot, les històries van conservar els últims anys del període de l'Imperi Otomà. El teatre Karagiozis ha experimentat un cert renaixement els últims anys, amb la presència d'un públic més juvenil.
Les ombres xineses a Europa miniatura|Teatre d'ombres, il·lustració del Museu Valencià d'Etnologia. A Europa, on Marco PoloA Viatges, de Marco Polo, (p. 56-57 i 143), de l'edició de Espasa Calpe, colección Centenario, Madrid (1998), es descriuen funerals on, junt amb el difunt, s'enterren figures retallades en cartró daurat (cavalls, esclaus, homes, dones, camells), tot un teatre de titelles per acompanyar el difunt al país de les ombres. i els missioners jesuïtes ja havien portat notícia de les ombres xineses. es van fer molt populars a partir del , especialment a França, gràcies a l'èxit del teatre d'ombres de Dominique Séraphin a la cort de Versalles. L'espectacle va arribar a l'Europa Occidental introduït pels comerciants amb l'Orient a principis del que el van fer arribar via Persia, Aràbia i Turquia; l'autor anglès Ben Johnson les esmenta en un conte de 1633. En aquell moment la tècnica i les figures eren ja molt més sofisticades que als seus inicis, i les històries es basaven principalment en llegendes populars. Seguidament va assentar-se a Itàlia que és on hi ha la prova escrita més antiga del teatre d'ombres (1674). Els comediants i titellaires van portar el teatre d'ombres als Alps al nord d'Europa.
Les primeres funcions d'ombres xineses a Europa es van representar a Hamburg; no obstant, va ser a França on van tenir un èxit major entre el públic, gràcies als espectacles del francès François-Dominique Séraphin. L'èxit dels seus espectacles va dur a Séraphin a obrir una sala pública a Versalles, l'any 1772, que es va mantenir activa fins al 1870. A finals del les obres xineses van tenir una revifalla gràcies als espectacles que s'oferien en alguns cabarets i que s'anomenaven teatre d'ombres o ombromanies. Cal destacar els espectacles de Rodolphe Salis (1851-1897) a la seva sala Le Chat Noir, un cabaret inaugurat l'any 1881 on hi representava espectacles d'ombres xineses plens de textos atrevits i sàtira política o bé hi tractava temes escatològics o gairebé pornogràfics. A més a més, aquestes representacions anaven acompanyades de sofisticats efectes de llums i ombres, creades amb l'ajuda del pintor francès Henri Rivière, que produïen imatges impressionants que van impactar al públic.
A l'Orient, era molt important la decoració dels titelles, portaven molts ornaments, ja que en un inici l'espectacle estava pensat per veure els titelles. Els homes se situaven veient les figures que tenien una tela darrere, com un espectacle de titelles, mentre que les dones s'havien de situar darrere de la tela. Va ser llavors que van veure com d'interessant era el que es veia des de darrere la tela. En canvi, a Europa, l'important era la forma de les ombres i el seu moviment, per això els titelles que es van construir, eren més senzills, fets de materials opacs com fusta, cartró o metall. Es van crear uns sistemes subtils de fils i filferro per tal que no es veiés com es realitzava el moviment de les figures.