Lergotisme, denominat en l'ús col·loquial com ignis sacer, foc de l'infern, foc de Sant Antoni -terme que també pot designar l'herpes zòster i l'erisipela- o mal de foc, és una intoxicació alimentària causada per la ingesta d'aliments contaminats per micotoxines (toxines produïdes per fongs paràsits), o per abús de medicaments que continguin aquesta mateixa substància. És causat fonamentalment per l'ergot o banya del sègol (Claviceps purpurea) que contamina el sègol i, molt menys freqüentment, la civada, el blat i l'ordi, el qual genera en els grans del cereal un teixit dur, anomenat escleroci, que conté uns alcaloides que són els responsables de la malaltia. La paraula ergot prové del francès i es tradueix com "esperó de gall", fent referència a la forma que presenta l'escleroci de C. purpurea.
Les substàncies actives en les micotoxines (alcaloides) són totes polipèptids que tenen en comú un nucli indòlic compost per l'àcid D-lisèrgic (ergotamínics com l'ergotamina, l'ergonobina i l'ergocristina, entre d'altres). Els efectes de l'enverinament poden traduir-se en al·lucinacions, convulsions i contracció arterial, que pot conduir a la necrosi dels teixits i l'aparició de gangrena en les extremitats principalment. Moltes víctimes assolien sobreviure però quedaven mutilades: podien arribar a perdre totes les seves extremitats. Existeix una altra variant d'aquesta intoxicació en la qual el pacient patia intensos dolors abdominals que finalitzaven en una mort sobtada. En les dones embarassades produïa invariablement avortaments.
Les grans epidèmies d'ergotisme per la ingesta del sègol infectat són datades a l'edat mitjana. Actualment, és una malaltia poc freqüent amb una baixa incidència sobre la població, estimada en un 0.01% d'aquesta. Pot representar un repte diagnòstic degut a la gran varietat de símptomes que pot arribar a causar.
Història La primera referència clara a l'ergotisme data del segle IX aC. L'any 600 a.C., una taula assíria al·ludia a una "pústula nociva en l'espiga del gra". A l'Edat Mitjana van aparèixer per primer cop descripcions d'enverinament per la banya del sègol. Era freqüent que la intoxicació per aquest fong en embarassades es compliqués amb un avortament. L'efecte notable del sègol banyut durant l'embaràs ha estat reconegut durant més de 2000 anys, tot i que va ser utilitzat pels metges com a agent estimulant uterí fa 400 anys.
A l'Edat Mitjana, l'ergotisme gangrenós, caracteritzat per sensació cremant i l'ennegriment de les extremitats, era conegut com a "Foc de Sant Antoni", anomenat així pels monjos de l'Ordre de Sant Antoni, els quals tractaven als pacients afectats de forma exitosa, probablement perquè el pa que aquí se servia estava lliure de contaminació del fong causant de l'ergotisme. També se l'anomenava "Foc Sagrat", davant de casos greus de gangrena en que el teixit es momificava i els membres se separaven del cos sense hemorràgia; es deia que aquests havien estat consumits pel Foc Sagrat, ja que s'ennegrien com el carbó.
Durant aquella època, el Foc de Sant Antoni va ser responsable de desenes de milers de morts humanes a Europa, resultat de la ingestió d'alcaloides ergotamínics provinents de grans de sègol (Secale cereale L.) contaminat amb les micotoxines naturals produïdes pels ergots, incloent membres de fongs Claviceps i Neotyphodium. En aquest temps els comerços venien pa blanc, de millor qualitat reservat pels rics, i pa negre, de pitjor qualitat que menjaven les classes més pobres i podia estar elaborat amb llavors de sègol contaminat.
Amb el curs dels segles, es van donar grans epidèmies a Europa, Escandinàvia, Bohèmia i Rússia, des del fins al . De les epidèmies que ha produït el consum accidental de sègol banyut, especialment al llarg de l'Edat Mitjana, es coneixen moltes dades. L'ergotisme va ser confós a l'antiguitat amb la sífilis, l'herpes zòster i la erisipela. La confusió es deu al fet que alguns peregrins que es dirigien al sepulcre de Sant Antoni es van veure afectats per la erisipela i la similitud d'ambdues malalties en alguns símptomes ha fet que els dos noms s'associïn sovint. Els efectes de l'ergotisme han sigut confosos també amb altres malalties com la pesta, la lepra i el tifus, i en el cas de l'ergotisme convulsiu amb l'epilèpsia. miniatura|Està format per 20 bancs de granit al llarg d'un mur de pedra a l'altre costat del cementiri d'Old Burying Point.|Figura 1. Memorial dels judicis de Salem. També s'ha vist que molts actes de bruixeria es podrien explicar per l'ergotisme convulsiu. El 1589 els habitants del districte de Lorraine (França) van patir epidèmies d'ergotisme que van coincidir amb persecucions de bruixeria. Tot i que els judicis per actes de bruixeria associats a la banya del sègol més famosos són els Judicis a les Bruixes de Salem (Estats Units). El 1692 diverses dones (sobretot adolescents) i alguns homes, van ser acusats de bruixeria. Sotmesos a judici i trobats culpables, 18 persones van ser condemnades a la forca. La psicòloga Linda Caporael ha relacionat aquests casos de bruixeria amb l'ergotisme convulsiu. El consum de pa contaminat podria haver produït trastorns psicològics a les persones i aquests haurien estat interpretats com a actes demoníacs.
Les epidèmies d'ergotisme han coincidit en zones amb hiverns freds i humits, als que els ha seguit primaveres caloroses i on habitualment es menjava pa de sègol. Del 1085 al 1929 les epidèmies d'ergotisme convulsiu es van donar a Europa de l'est. A Europa de l'oest es va presentar l'ergotisme gangrenós. L'última gran epidèmia es va registrar a França el 1951.
Wendalin Thelius, un metge alemany, després de produir-se una epidèmia d'ergotisme l'any 1596 al Regne Unit, va ser el primer en atribuir la causa de la malaltia al consum de gra contaminat. L'any següent la Facultat de Medicina de Marburg va declarar que la causa de l'epidèmia va ser el consum de pa elaborat amb farina de sègol infectat amb ergot. El diferents personatges van confirmar la connexió entre el gra de cereal i l'ergot, i es a partir del quan es suggereixen mesures per combatre la intoxicació.
Edward Woakes al 1868 va ser el primer a reportar l'ús de ergot per migranya, però no va ser ben acceptat en tractament de migranya fins que l'ergotamina pura va arribar a estar disponible el 1918, en ser aïllada per Arthur Stoll.
Els casos de ergotisme són molt rars actualment, i la majoria gairebé sempre són resultat de sobredosis d'un medicament ergotamínic en comptes de consum d'aliments contaminats naturalment. Aquesta tendència es deu a la millora en la genètica, en el maneig de collites, tècniques de neteja del gra per remoció de l'escleroci del fong vers el sègol (i en consegüent els seus alcaloides) i a protocols de monitorització toxicològica en els grans per a aliments.
No obstant això, en l'actualitat s'han comunicat de manera ocasional petites epidèmies d'ergotisme en països del Tercer Món, com a Etiòpia el 1977 on van arribar a morir el 50% de les persones afectades, sense la transcendència col·lectiva de la intoxicació succeïda a França el 1951.
Agent causal miniatura|Figura 2. Claviceps purpurea En els cereals i les herbes petites, l'ergot o banya de sègol és produït pel fong Claviceps purpurea, que pertany a un grup de fongs coneguts com a ascomicots, causant un parasitisme en aquestes plantes. Diverses espècies de Claviceps també són agents que causen parasitisme als cereals, com per exemple, C. sorghi, C. sorghicola i C. africana, que infecten al sorgo. L'escleroci de C. purpurea varia en grandària 2-20 mil·límetres i pot ser fins a 10 vegades superior al gra normal. Tenen una pell dura, protectora, negra a l'exterior i un interior blanc grisós. L'escleroci també conté compostos químics coneguts com a alcaloides que els fan verinosos. Els esclerocis poden sobreviure a la superfície del sòl o al sòl durant almenys un any. La capacitat de germinar es redueix considerablement després d'un any. miniatura|Figura 3. Un cos d'ergot que ha germinat per produir estructures de palanca que alliberen espores sexuals (ascòspores). Calviceps purpurea produeix dos tipus d'espores. Les espores sexuals s'anomenen ascòspores i es produeixen a l'estroma (masses compactes d'hifes vegetatives especialitzades). Durant la germinació, cada escleroci forma 1-60 estromes. Cada estroma es compon d'un tija de color carn de 0,5-2,5 centímetres d'alçada, la punta del qual produeix un cap esfèric (Figura.3). Nombroses estructures de fructificació sexual, el que en conjunt es diu perithecia (en singular: periteci o perithecium), es desenvolupen a la perifèria de cada cap. Cada periteci conté moltes cèl·lules conegudes com a ascs. La meiosi (divisió cel·lular) dona lloc a vuit ascòspores llargues i multicel·lulars en cada asc. Les espores asexuals conegudes com a conidis es produeixen després de la infecció dels ovaris de les plantes amfitriones per ascòspores. Ambdós tipus d'espores es propaguen pel vent, la pluja o els insectes.
Alcaloides ergòtics Els alcaloides de l'ergot (ergotamínics) són potents toxines presents en els esclerocis d'aquest fong que infecta sègol, blat i triticale. Són produïts per fongs de les espècies de Claviceps. Els esclerocis contenen diferents classes d'alcaloides, sent els més prominents la ergometrina, ergotamina, α-ergosina, ergocristina, α-ergocriptina i ergocornina. Aquests ergotamínics tenen com a estructura bàsica comuna l'anell d'ergolina. +Alcaloides principals del fong
Claviceps purpureaErgometrina Ergotamina
Ergosina
Ergocristina
α-Ergocriptina
β-Ergocriptina
ErgocorninaErgometrinina Ergotaminina
Ergosinina
Ergocristinina
α-Ergocriptinina
β-Ergocriptinina
Ergocornininaminiatura|Estructura bàsica (Anell de ergolina)Taula 1. alcaloides ergòtics
Signes i símptomes L'ergotisme pot produir símptomes similars a altres malalties, entre elles la malaltia ateroscleròtica oclusiva, la malaltia tromboembòlica, l'arteritis, la displàsia fibromuscular i el fenomen de Raynaud.
En adults joves es manifesta, amb malaltia vascular perifèrica, diarrea, vòmits o cefalea crònica diària. Pot simular les característiques clíniques i radiològiques d'un procés artrític.
Històricament, els símptomes inicials de les formes gangrenosa i convulsiva s'han descrit com a similars. Després d'un període amb símptomes atenuats, com amb alguns símptomes gastrointestinals, la primera manifestació del trastorn és una sensació de formigueig a les extremitats, principalment les inferiors, i després es desenvolupa dolor local en els membres.
Si hi havia progressió del quadre, les manifestacions clíniques se separen en dos patrons:
Ergotisme gangrenós, on la isquèmia, principalment en els membres, s'associa a canvis distals del color de la pell i alguna pèrdua sensitiva. La gangrena subseqüent podrà resultar en necessitat d'amputació. Ergotisme convulsiu o neurogen, s'inicia com una torsió del tronc i membres, flexió involuntària dolorosa dels dits i canells, i flexió dels turmells. A més somnolència, deliris, letargia, malenconia o mania i al·lucinacions i diplopia, sudoració profusa, febre, rigidesa muscular i convulsions. Conforme el quadre progressa, el tronc es veia afectat tant per l'espasme en extensió que adquiria una postura similar a l'opistòton, la qual cosa era molt dolorosa i durava de minuts a hores, i fins i tot dies. En alguns casos després es manifestaven convulsions, que eren indicadores de mal pronòstic. És per això que aquesta malaltia ha sigut proposada com a hipòtesi per explicar la coreomania o ball de sant Vito, però així i tot no és clar, perquè no es poden justificar tots els comportaments (especialment els socials) més enllà de les al·lucinacions i les convulsions.
Es creu que la deficiència de vitamina A afavoreix l'ergotisme convulsiu enfront del gangrenós. Els dos tipus d'ergotisme rarament ocorren a la vegada.
En general els símptomes es poden dividir en: