El trastorn límit de la personalitat (TLP) és un trastorn greu de la personalitat que s'expressa per humors canviants, manca d'autoregulació emocional, per relacions humanes problemàtiques, per una manca de confiança en un mateix i també per comportaments autoagressius. El concepte formal del TLP és relativament nou en el camp de la psicopatologia. No va aparèixer en el Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals (DSM) publicat per l'Associació Americana de Psiquiatria fins a l'any 1980 (DSM-III).
És a partir d'aquí, un cop assolit l'estatus oficial de «trastorn de la personalitat», que es dispara l'interès per aquesta patologia. Aquest estatus es va aconseguir després de grans controvèrsies i disputes iniciades als anys 70. La nomenclatura oficial i els criteris diagnòstics es van acordar mitjançant compromisos entre els diferents models i dades empíriques i descriptives. Amb aquesta definició es deixa definitivament enrere la idea del borderline com si oscil·lés entre la neurosi, categoria obsoleta, i la psicosi.
Història del concepte de TLP Malgrat tot, i fent una mica d'història, el peculiar cúmul de trets que comprenen l'entitat diagnòstica límit fou reconeguda ja des de principi del . L'any 1938 fou emprat per primer cop el terme «borderline» per Adolf Stern que no encaixaven en les categories obsoletes de «neuròtic» o «psicòtic». La psicopatologia antany estava conceptualitzada com un continu: «normal» - «neuròtic» - «psicòtic».
La figura d'Otto Friedmann Kernberg va tenir molta importància en el camí cap a la conceptualització del terme «borderline». Com a resultat dels seus estudis es va anar parlant cada cop més d'una «estructura de personalitat borderline» com quelcom estable i diferenciable, tant de l'antic concepte de neurosi (per la seva imprecisió) com de la psicosi (episodis menys intensos i més curts lligats a factors estressants, manteniment del contacte amb la realitat); i que, per tant, anava adquirint identitat pròpia.
Teories explicatives No obstant això, l'heterogeneïtat de la població denominada «borderline» va propiciar l'aparició de diverses teories explicatives: El model biològic, que considera que el trastorn representa un conjunt de síndromes clíniques cadascuna amb un origen, curs i pronòstic propi. Proposa tres tipus de borderline: El relacionat amb l'esquizofrènia. El relacionat amb els trastorns afectius. El relacionat amb trastorns cerebrals orgànics.
Un quart model és l'»eclèctic-descriptiu», també seguit pel DSM, descrit per Chatham el 1985. John G. Gunderson desenvolupà l'entrevista diagnòstica del trastorn borderline (DIB), utilitzada actualment per diagnosticar el trastorn en persones objecte d'estudis clínics. El DIB i el DSM-IV recullen els criteris més recents per a definir el TLP.
Un cinquè model és la teoria biosocial de l'aprenentatge proposada per Theodore Millon. Segons la seva teoria, el patró borderline de personalitat és el resultat del deteriorament de patrons previs no tan greus. Millon es referma en els diferents antecedents i anamnesi dels pacients borderline. Es proposa la interacció recíproca de factors biològics i aprenentatge social en l'origen del trastorn. Partint del model biosocial Marsha M. Linehan (1993)Linehan, M. M. & Dimeff, L. (2001). Dialectical Behavior Therapy in a nutshell , The California Psychologist, 34, 10-13. desenvolupa la teoria dialèctica (o de diàleg) entre els pols oposats en els quals sovint es mou el borderline. Un ambient invalidador es considera com un dels factors que contribueixen al desenvolupament del TLP. La proposta de Linehan difereix en alguns aspectes dels models cognitius, conductuals i biològics clàssics i suposa un original i prometedor abordatge terapèutic del TLP.
La investigació i publicacions entorn del TLP estan en un bon moment d'auge, fet que dona bones perspectives per comprendre millor i tractar aquest controvertit trastorn.
El Trastorn Límit de la Personalitat, també anomenat Trastorn d'Inestabilitat Emocional de la Personalitat, constitueix una variant allunyada del que és habitual en la majoria de persones quant al conjunt de trets emocionals i conductuals constitutius de la forma d'ésser. A més, en el TLP aquests trets són inflexibles i impedeixen l'adaptació de l'individu al mitjà on viu. La comprensió i el tractament del trastorn suposa en l'actualitat un dels majors reptes per a la psiquiatria, la psicologia i la sociologia, suscitant un interès especial entre les comunitats terapèutiques de tot el món.
Característiques generals de les persones amb TLP La característica central és una acusada i contínua inestabilitat en l'àmbit emocional, interpersonal i d'identitat. Això pot fer-se patent en diversos aspectes:
Com es presenten els problemes i símptomes Mescla de diferents símptomes i problemàtiques que poden variar d'un dia a un altre. Reaccions emocionals i vulnerabilitat emocional fortes i desproporcionades. Hipersensibilitat a estímuls mínims. Autoinvalidació: Tendència a invalidar les pròpies emocions, pensaments i conductes que poden dur a un intens sentiment de vergonya, odi i ira dirigida cap a ells mateixos. Comportament impulsiu i mal planejat que més tard es reconeix com a esbojarrat, ximple i contraproduent. Falta de claredat i definició d'objectius, prioritats, sentiments, orientació sexual, etc. Sentiment de buit, localitzat de vegades a la boca de l'estómac.
En les relacions interpersonals Falta de relacions íntimes estables. Canvis freqüents d'amistats i de parelles, essent sovint aquestes intenses i tempestuoses. Dificultats per establir límits personals, així com per respectar els límits dels altres. Solen provocar desconcert, incomprensió i impotència a les persones properes. Freqüents problemes de convivència i relacions intrafamiliars conflictives. Tendència a idealitzar i devaluar els altres, sentint per una mateixa persona admiració uns cops i odi i decepció d'altres. Tendència a confondre intimitat amb sexualitat. Dificultat per tolerar la soledat i haver de tenir cura d'ells mateixos. Tendència a «dividir» les persones que conviuen amb ells o a grups de persones amb qui tenen més relació, de manera que uns estaran «a favor» d'ells i altres «en contra».
A les teràpies Crisis freqüents, contactes telefònics freqüents amb el terapeuta, necessitat de tractament especial. Freqüents interpretacions errònies respecte a comentaris, intencions o sentiments del terapeuta. Por i oposició als canvis. Freqüent atenció als serveis d'urgències o unitats de crisi. No solen respondre com s'espera a tractaments farmacològics; poden ser hipersensibles als efectes secundaris de la medicació. Canvis freqüents de terapeutes i interrupció de les teràpies.
Cal assenyalar que les persones amb TLP no estan al límit de res. La teoria que estan entre la neurosi i la psicosi ha estat descartada des dels anys vuitanta, però el terme «borderline» o «límit» ha perdurat. Seguidament se citen algunes formes de pensar, sentir i actuar bastant comuns en els TLP. La persona no ha de tenir totes aquestes característiques, però quantes més coincideixin més probable serà el diagnòstic TLP. Cal advertir que això no és un test psicològic i no s'ha de fer servir per diagnosticar.
Pensaments Alternen entre considerar: Els altres de part seva o en contra. Les situacions desastroses o ideals. La seva conducta és menyspreable o perfecta. Canvien llurs opinions de forma brusca en funció de l'interlocutor. Recorden situacions de forma diferent a la resta o són incapaços d'evocar-les. Creuen que els altres són responsables de les seves pròpies accions o, en canvi, es responsabilitzen de les accions dels altres. Semblen incapaços d'admetre errors, o bé consideren que tots els seus actes són erronis. Basen llurs creences en sensacions més que en fets. No reconeixen els efectes del seu comportament en els altres.
Sentiments Senten: Abandonament a la menor provocació. Desconfiança i suspicàcia la major part del temps. Ansietat i irritabilitat habitualment. Indiferència de l'entorn quan no són el centre d'atenció. Experimenten: Canvis d'humor extrems en qüestió de minuts o hores. Dificultat per a controlar els estats d'ànim. Emocions de forma tan intensa que els costa molt recuperar l'estat inicial.
Conductes Expressen fúria inadequadament o, en canvi, no saben com demostrar enuig. Tenen dificultats per: Respectar el límits personals dels altres. Definir els propis límits. Actuen de forma impulsiva i impredictible de manera que són potencialment perillosos en relacions sexuals de risc, baralles, joc, abús de drogues o alcohol, conducció temerària, compres compulsives o trastorns alimentaris. S'autolesionen. Intenten suïcidar-se. Canvien contínuament llurs expectatives vitals. Duen un estil de vida caòtic. Poden abusar verbalment dels més propers i tanmateix mostrar-se encantadors amb els desconeguts. Acusen els altres de comportaments, sentiments o creences que ells no tenen.
Característiques addicionals A més d'aquests criteris bàsics hi ha una altra sèrie de característiques que acostumen a ésser més variables segons els individus, però que poden ésser útils a l'hora de completar el diagnòstic. Alguns d'aquests trets són:
Vivència paradoxal del control. Certs afectats necessiten sentir-se controlats per intentar fer la seva pròpia realitat més predictible i manejable. En aquests casos fins i tot poden escollir un mode de vida basat en la subordinació a una autoritat (cos militar, culte religiós, pertinença a una secta…) o la vinculació a persones abusives que exerceixen el control mitjançant la por. Altres afectats, tanmateix, poden tenir la necessitat de sotmetre ells mateixos o bé d'acusar l'entorn d'intentar subjugar-los. Sensibilitat interpersonal especial: alguns posseeixen una habilitat sorprenent per descobrir els punts febles de la gent. Aparent competència i control en algunes ocasions, per exemple a la feina. Aquesta circumstància sol causar confusió a les persones del seu entorn, perquè costa d'entendre el tarannà ambivalent de llurs accions en general. Exigències narcisistes. Alguns deriven el focus d'atenció sobre ells mateixos i poden reaccionar a la majoria de les coses basant-se sols en com els afecta. Accessos de por i d'inseguretat previs a l'assoliment i consecució de qualsevol cosa (per exemple, deixar els estudis just abans de graduar-se, presentar una regressió a la teràpia, destruir una bona relació quan sembla que funciona, etc.). Tendència a inhibir respostes emocionals negatives -tristesa, ira, culpabilitat, vergonya, ansietat o pànic-, especialment les associades al dolor i la pèrdua.
NO és correcte que la persona amb Trastorn Límit de la Personalitat:
Sigui un malalt (en el sentit mèdic del terme). Estigui fingint i exagerant constantment, però que en realitat no li passa res. Pugui aconseguir qualsevol cosa, però és massa dropo o no està motivat. Manipuli malintencionadament i conscientment els altres per aconseguir els seus objectius. No pugui raonar o tingui problemes d'intel·ligència. Sigui un cas perdut pel que ja no es pugui fer res. Sigui algú a qui s'hagi de sobreprotegir i evitar-li qualsevol esforç o disgust. Sigui algú a qui l'únic que li cal és mà dura. Sigui una persona frívola i sense sentiments.
SÍ que és correcte que la persona amb Trastorn Límit de la Personalitat: Pateix una falta d'adaptabilitat i maduresa en la seva forma d'actuar. Això afecta el mode de relacionar-se amb els altres i amb ell mateix, la forma de resoldre problemes i d'interpretar els esdeveniments. Ha après formes desadaptatives (com la manipulació, l'autodestructivitat o l'evasió) de reaccionar davant de la frustració, les dificultats o els problemes.