El Realisme Socialista o Soviètic és un estil de realisme, desenvolupat sota el socialisme a la Unió Soviètica i que arribà a ser l'estil dominant en altres països comunistes. El realisme socialista és un estil teleològicament orientat amb el propòsit d'enaltir els objectius del socialisme i del comunisme. Tot i que relacionat, no s'ha de confondre amb el realisme social, un tipus d'art que descriu de manera realista objectes de preocupació social. A diferència del realisme social, el realisme socialista sovint glorifica els papers dels pobres. Tampoc es pot assimilar a la crítica literària marxista encara que aquesta va sorgir com a reflexió teòrica en paral·lel a aquest estil.
Arrels Les tendències inicials cap al realisme socialista daten de mitjans del segle XIX. S'inclouen la literatura revolucionària a la Gran Bretanya, la poesia del moviment cartista, Alemanya (Herwegh, Freiligrath i G. Weerth) i França (la literatura de la Comuna de París i la "Internationale" de Pottier). El realisme socialista va emergir com a mètode literari a inicis del segle XX a Rússia, especialment amb el treball de Gorky. També es feia aparent amb els treballs d'escriptors com Kotsiubinski, Rainis, Akopian i Edvoixvili. A partir de Gorki, els escriptors de diferents països combinaren la descripció realista de la vida amb l'expressió del punt de vista socialista. Entre aquests s'incloïen a Barbusse, Martin Andersen Nexø i a John Reed.Markov and L.I. Timofeev, "Socialist Realism"
L'aspecte polític del realisme socialista va ser, en alguns aspectes, una continuació de la política estatal pre-soviètica. La censura i les diverses temptatives de controlar el contingut de l'art no començà amb els soviètics, sinó que era un fet d'una llarga tradició a Rússia. El govern tsarista comprenia l'efecte potencialment revolucionari de l'art, i exigia que tots els llibres fossin aprovats pels censors. Els escriptors i artistes russos del segle XIX van aprendre a ser destres per tal d'evitar la censura i manifestar les seves opinions. Els censors soviètics, però, no van ser tan fàcilment eludibles.
El realisme socialista tenia les seves arrels en el neoclassicisme i en les tradicions realistes de la literatura russa del , que descrivien la vida de la gent senzilla. Això queda exemplificat en la filosofia estètica de Maxim Gorki. El treball dels Peredvijniki (els vagabunds, un moviment realista rus de finals del XIX i inicis del XX) Jacques-Louis David i Ilïa Rèpin van representar notables influències.
El Realisme Socialista va ser un producte del sistema soviètic. Mentre que en les societats de mercat els artistes professionals es guanyen la vida venent la seva obra, o mitjançant els encàrrecs d'individus rics o institucions com l'Església, a la societat soviètica el mercat com a tal quedà suprimit, gairebé no hi havia ningú capaç d'exercir de mecenes de les arts i només hi havia una única institució: el mateix estat. Els artistes havien passat a ser treballadors de l'estat, i com a tals era l'estat qui marcava els paràmetres dins dels quals havien de desenvolupar la seva obra. El que s'esperava de l'artista era que estigués formalment qualificat i que arribés a uns mínims de competència. Això comportà que, un cop assolit aquest nivell bàsic de competència, no hi havia cap incentiu per destacar, resultant una visió simplista i deformada semblant a l'existent en altres esferes de la societat soviètica. L'Estat, després del Congrés de 1934, donà 4 regles pel que seria conegut com el "Realisme Socialista".
El treball hauria de ser: Proletari: una tècnica que els treballadors poguessin comprendre Típic: escenes de la vida diària de la gent Realista: en el sentit representatiu Partisà: que donés suport als objectius de l'Estat i del Partit.
Tot i això, molts dels treballs que glorificaven a Ióssif Stalin i a altres líders no complien gaire amb aquests ideals i l'acusació que l'art havia de ser comprensible a tothom negava la noció occidental de l'avant garde (malgrat que els bolxevics es qualificaven a si mateixos com lavantguarda política) i no recolzaven les aproximacions experimentals. El realisme assolit era tècnicament molt bo i semblant al de molts treballs occidentals emprats en les il·lustracions de llibres i revistes, més que en el Gran Art. La qualitat partisana tendia a atreure més la crítica, car predominava l'exclusió dels principis, de manera que les pintures dels camperols celebrant les collites no eren reals ni representaven la realitat dels que representaven, especialment durant la Fam d'Ucraïna.
Característiques miniatura|Al·legories que envolten el Palau de Ciència i Cultura de Varsòvia. El realisme socialista vol glorificar la lluita del proletariat pel progrés socialista. Els estatuts del Sindicat d'Escriptors Soviètics de 1934 afirmaven que el realisme socialista
El seu propòsit era elevar el treballador comú, ja fos un camperol o un obrer, presentant la seva vida i el seu treball com a quelcom admirable. En altres mots, el seu objectiu era educar la gent en els objectius i significat del comunisme. L'objectiu final era crear el que Lenin anomenà "un nou tipus completament nou d'ésser humà: el Nou Home Soviètic. Stalin va descriure els practicants del realisme socialista com a "enginyers d'ànimes". miniatura|esquerra|Stalin, per Issaak Brodski. La part "realista" és important. L'art soviètic d'aquesta època descrivia el treballador com realment era, portant les seves eines. En cert sentit, el moviment seguia el curs de l'art europeu i americà, on l'home de cada dia esdevenia el subjecte de les novel·les, la poesia, el teatre i l'art en general. El proletariat era el centre dels ideals comunistes; i la seva vida esdevenia quelcom per a l'estudi. Això era un canvi enorme respecte a l'art aristocràtic produït durant els segles anteriors a la Rússia Tsarista, però tenia molt en comú amb la moda de finals del per descriure la vida social de la gent comú. A la pràctica, això suposava descripcions realistiques dels objectes, comprensibles per la gent ordinària; un teatre no podia usar una caixa per representar una cadira.Tobia Frankel, The Russian Artist, p 124, MacMillian Company, New York, NY, 1972 L'artista no podia, això no obstant, retratar la vida tal com la veia, car tot el que es veia malament del comunisme calia que fos omès, i la gent no era simplement bona o dolenta.Tobia Frankel, The Russian Artist, p 125, MacMillian Company, New York, NY, 1972
En comparació a l'eclèctica varietat de l'art occidental del , el realisme socialista sovint resultà en una gamma bastant suau i predictible de productes artístics (els crítics occidentals descrivien els principis del realisme socialista com "noia troba tractor").Sheila Fitzpatrick, The Cultural Front: Power and Culture in Revolutionary Russia, Published 1992 by Cornell University Press, Els pintors podien descriure pagesos i treballadors feliços i musculats a les fàbriques i a les granges col·lectives; i durant l'estalinisme produïren nombrosos retrats heroics del dictadors per servir al seu culte a la personalitat. Els paisatges agrícoles i industrials eren motius populars, on es glorificaven els èxits de l'economia soviètica. S'esperava dels novel·listes que produïssin històries edificants i consistents amb la doctrina marxista del materialisme dialèctic. Els compositors havien de produir una música viva que mostrés la vida i la lluita del proletariat. S'ha argumentat que aquesta representació merament fotogràfica dels fets era naturalisme, mentre que el realisme socialista es distingia per la voluntat i propòsit d'una part de l'artista, i el seu reconeixement d'aquests fets com a part d'una visió del conjunt.Jochen Hellbeck, Revolution on My Mind, p 98-99, Fins i tot els diaristes intentaven omplir les seves ressenyes en narracions orientades.Jochen Hellbeck, Revolution on My Mind, p 99,
El realisme socialista a més demanava una total adhesió a la doctrina del Partit, i sovint va ser criticat pel detriment a la creació de la veritat, per ser un art sense restriccions o ser poc més que un mitjà per censurar l'expressió artística. Vsevolod Kotxetov és un dels típics representants que aplicà totes aquestes doctrines fins i tot durant les dècades de 1960 i inicis dels 70. Czesław Miłosz, en la seva introducció a "Sobre el Realisme Socialista" de Siniavski, descriu la producció del realisme socialista con inferior, atribuint-ho a la visió limitada permesa per l'Estat als creatius.
No tots els marxistes acceptaren la necessitat del realisme socialista (els punts de vista de Marx, Engels i Trotski sobre l'art i la cultura eren molt liberals i van oposar-se al propagandisme del realisme socialista). El seu establiment com a doctrina estatal durant la dècada de 1930 té més a veure amb una política del Partit Comunista de la Unió Soviètica que no pas amb els imperatius clàssics marxistes. L'assagista hongarès Georg Lukács criticà la rigidesa del realisme socialista, proposant el seu propi "realisme crític" com a alternativa. Però malgrat això, les veus crítiques van ser una raresa fins a la dècada de 1980.
Treballs i artistes notables miniatura|Mosaic de Walter Womacka a Eisenhüttenstadt La novel·la Mare de Maxim Gorki és habitualment considerada com la primera novel·la de realisme socialista. Gorki va ser un factor molt important en el veloç creixement de l'escola, i el seu pamflet Sobre el realisme socialista establia essencialment les necessitats de l'art soviètic. D'altres treballs importants dins del camp de la literatura inclouen Ciment de Fiodor Gladkov (1925), Com fou temperat l'acer de Nikolai Ostrovski i l'èpica en quatre volums de Mikhaïl Xólokhov, El Don de plàcides aigües (1928-1940).
Martin Andersen Nexø desenvolupà el realisme socialista de la seva manera. El seu mètode creatiu es caracteritzà per una combinació de passió publicista, una visió crítica de la societat capitalista, i un ferm esforç per portar la realitat d'acord amb els ideals socialistes. La novel·la Pelle, el Conqueridor és considerada com un clàssic del realisme socialista. La novel·la, Ditte, filla d'home té com a heroïna una dona de classe treballadora. Nexø lluità contra els enemics del socialisme als llibres Dos Mons i Mans Fora!.
Les novel·les de Louis Aragon, com El món real descriuen la classe treballadora com la força creixent de la nació. Publicà dos llibres de prosa documental, L'home comunista. A la col·lecció de poemes De nou un ganivet al cor, Aragon critica la penetració de l'imperialisme americà a Europa. La novel·la La Setmana Santa descriu el camí de l'artista cap al poble contra un ample rerefons social i històric.
Hanns Eisler compongué moltes cançons, marxes i balades pels treballadors basant-se en els tòpics polítics habituals, com "Cançó de la Solidaritat", "Cançó del Front Unit" i "El Comitern". Va ser el fundador d'un nou estil de cançó revolucionària per a les masses. També compongué treballs de llarg format com el "Rèquiem per a Lenin". Entre els treballs més importants d'Eisler estan les cantates "Simfonia Alemanya", "Serenata de l'Edat" i "Cançó de la Pau". Eisler combinà les característiques de les cançons revolucionàries amb una expressió variada. La seva música simfònica és coneguda per la seva orquestració complexa i subtil.