Borís Mikhàilovitx Skóssirev-Mavrusov (en rus, Борис Скосырев; Vílnius, Imperi Rus, 12 de gener de 1896 - Boppard, Alemanya Occidental, 27 de febrer de 1989) fou un aventurer bielorús que intentà prendre el poder a Andorra durant la dècada de 1930. S'arribà a proclamar rei d'aquest estat durant 13 dies amb el títol de Borís I d'Andorra.
Biografia Infància i joventut Borís Skóssirev, també transcrit a la francesa com a Boris Skossyreff, va néixer a Vílnius (Imperi Rus, actual Lituània) el 12 de gener de 1896. Provenia de família de classe mitjana, tot i que alguns dels seus membres feien servir el títol nobiliari "von" per haver-se distingit als exèrcits del tsar. Boris afirmava haver cursat els estudis secundaris al Lycée Louis Legrand de París, i posteriorment al Magdalen College d'Oxford, tot i que cap de les dues institucions en té constància documental.
En esclatar la Revolució russa del 1917, fuig a Anglaterra, on s'enrolà per dos anys a l'armada britànica. Prestà més endavant servei al Foreign Office en diverses missions secretes, que el portaren a Sibèria, al Japó i als Estats Units. La distinció de la seva persona, empatia i el seu do de llengües li guanyaven fàcilment una gran simpatia.
El 1925 renuncià al seu treball d'espia i, proveït d'un passaport Nansen, es traslladà als Països Baixos, on es desconeix quina fou la seva activitat. Més tard, Borís pretenia haver treballat al servei de la casa reial -sense especificar en qualitat de què- i assegurava haver estat recompensat per S. M. la reina Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que s'inventà ell mateix.
El 21 de març de 1931, es va casar amb Marie-Louise Parat, a Aix-en-Provence. En la seva acta de matrimoni, suprimeix una 's' i bescanvia les dues 'f' per una 'w': Skosyrew, declarant-lo fill d'un tal Michel de Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow. El seu matrimoni fou de conveniència motivat per la necessitat d'obtenir un permís de residència o un passaport. Borís va mantenir nombrosos romanços amb altres dones durant el seu matrimoni, el més destacat seria amb Florence Marmon, una milionària nord-americana que l'acompanyaria durant la seva pretensió al tron andorrà.
Primera estada a Andorra El 12 de desembre del 1933 Borís arriba a Andorra per establir-se, tot i que sense un objectiu clar i definit. Intenta reprendre tots els contactes que havia establert en visites anteriors, i ofereix els seus serveis a institucions com el Consell General. També establiria contactes amb la població camperola per tal de posicionar-la a favor seu.
Es va establir a la població de Santa Coloma, prop de Sant Julià de Lòria, en una casa que encara es conserva i que s'anomena la casa del Russos, propietat del ciutadà nord-americà Fiske Warren, i obra de l'arquitecte català Cèsar Martinell.
Borís, en contacte amb la realitat andorrana, començà a tramar el seu pla. Mantingué llargues converses amb els camperols, els artesans i els responsables de la política andorrana. Aviat s'adonà que la revolta juvenil d'uns mesos abans de la seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que hi garantissin una millora del nivell de vida.
Una de les seves primeres incursions en política fou l'oferta feta al Consell General de gestionar l'ingrés d'Andorra a la Societat de Nacions on exposava el seu ideari d'"Andorra per als andorrans".
El 17 de maig del 1934, Borís presentà un document al síndic i a altres consellers del govern andorrà en què justificava les seves intencions. Però aquell dia la resposta que li donaren li fou força adversa: "que no se introdueixi en assumptes polítichs de les Valls, lo que en cas de reincidència aquest es reserva el dret d'elevar las queixas a l'Autoritat competent perquè aquestas li apliquin les sancions que serà mereixedor lo citat recurrent".
Tot i així, acabà rebent, el dia 22 de maig, l'ordre fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada pel veguer francès (administrador de justícia), i signada també pel seu homòleg episcopal.
Exili a la Seu d'Urgell Borís s'"exilià" a la Seu d'Urgell i s'instal·là a l'hotel Mundial, on començà a comportar-se com un autèntic monarca i inicià una forta campanya de màrqueting que atragué l'interès de la premsa. Concedí moltes entrevistes als mitjans quan l'anaren a veure, i fins i tot algunes entrevistes telefòniques al diaris The Times i The Daily Herald. miniatura|275x275px|Passaport neerlandès de Skóssirev. Del 29 de maig al 5 de juliol es va traslladar a Torredembarra, on projectà una nova ofensiva. En una entrevista al diari madrileny Ahora ell mateix confessava: "no tinc cap dret històric per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que resideixen a Andorra i són vexats per la república veïna".
Borís es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del sud de França. A Perpinyà, aconseguí de fer arribar els seus plans al representant del príncep Joan d'Orleáns, duc de Guisa, pretendent al tron de França. La seva argumentació es basava en el fet que els caps de l'estat francès continuaven tenint els drets i funcions de coprínceps d'Andorra, domini privat de la casa d'Orléans, com a hereva legítima de la dinastia de Foix.
Els legitimistes francesos feren ressò de la pretensió en els seus butlletins. Mentrestant, el duc de Guisa, expectant, no va pronunciar-se, a l'espera del desenvolupament dels fets. Però Borís ja es titulava, sense cap indiferència expressa lloctinent del rei de França.
Skóssirev concedí visites, feu recepcions oficials i organitzà nombrosos actes, com ara una missa pel president Francesc Macià, traspassat l'hivern anterior, o bé sessions fotogràfiques per fer-ne postals monàrquiques: tocat amb la barretina, treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó... feia un paper de monarca exemplar.
Escriví els seus esborranys per al Butlletí Oficial del renovat principat: "Sa Altesa el príncep ha concedit entrevistes al diari la Nación, de Buenos Aires, i Ahora, de Madrid. Amb l'assistència de Sa Altesa el príncep, se celebrarà una missa pel descans de l'ànima d'Ermessenda de Castellbò, comtessa de Foix. Les honorables corporacions del país estaran representades en l'acte".
El pretendent al tron feu imprimir uns fulletons que deien:
"Sa Altesa reial el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin restituïts els béns i drets situats fora de França que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes de Foix i de Bearn, prínceps d'Andorra. Els andorrans se senten administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de la República francesa, que es fa dir copríncep i no és l'hereu de la corona de França."
Es redactà una innovadora Constitució andorrana que, al llarg de 17 artícles, modificava substancialment el sistema polític andorrà tradicional. Transforma el Consell General en parlament i crea un Govern format per tres ministres. El príncep serà el representant permanent a la Societat de Nacions. El text també garantia la llibertat religiosa, de premsa, i la lliure circulació. Es reorganitzava el sistema jurídic i es prohibia l'expulsió d'andorrans i es garantia també els drets dels estrangers en cas de ser expulsats.
Borís I imprimí deu mil exemplars de la seva Constitució i els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Un d'aquests, que va anar a parar a les mans del bisbe d'Urgell, monsenyor Justí Guitart, desencadenà les hostilitats per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent en unes declaracions a la premsa lleidatana, en què deia que els únics coprínceps d'Andorra eren ell i el senyor president de la República francesa.
Regnat de Borís I miniatura|Bandera utilitzada durant el regnat de Borís I El dissabte 7 de juliol del 1934, el síndic general de les valls d'Andorra convocà el Consell General de les Valls. El síndic obrí la sessió i passà a exposar l'assumpte. Borís Skóssirev, un rus exiliat que visitava amb freqüència el país andorrà i es proclamava "comte d'Orange" (per concessió personal de la reina dels Països Baixos, segons assegurava), s'havia entrevistat amb ell per proposar-li un revolucionari canvi de les estructures econòmiques del principat. A semblança del que havia passat a Mònaco, Liechtenstein o Luxemburg -els restants principats europeus-, paradisos fiscals on els impostos eren quasi inexistents o sensiblement reduïts, el foraster es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món on bancs, entitats financeres i companyies internacionals no trigarien a instal·lar-hi el seu domicili social aprofitant-se del règim fiscal.
Segons la novel·la d'Antoni Morell què s'ha donat per bona i només és fruit de la imaginació del mateix, no hi ha res de verídic ni històric en el següent:
"A canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà, Skóssirev demanà una recompensa: que el Consell General el proclamés príncep d'Andorra. La proposta de Borís va tenir la quasi total adhesió de la cambra excepte un representant, el batlle d'Encamp, Cinto, que vertaderament oposà un ferm vet. Amb només un conseller en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia quedà instituïda.
Acompanyat d'un fidel grup de col·laboradors addictes: la seva jove amant anglesa, la milionària nord-americana Florence Mazmon i el conseller Pere Torras Ribas, el candidat al tron andorrà s'establí primer a la fonda Calons de Sant Julià de Lòria.
Tanmateix, si gran part del seu pla no va funcionar va ser per un home decisiu que si no hagués actuat potser la història seria diferent: el batlle Cinto, conseller opositor, que va marxar cap a la Seu d'Urgell el dia 8 de juliol de 1934 i comunicà al bisbe tota la trama amb detall.
Paral·lelament, aquell mateix dia, França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra; deixaria totes les decisions al Consell General i consideraria com a vàlida la monarquia de Borís I, si s'aprovava. El poc interès de França en l'assumpte i el panorama d'aquells dies, segurament, haurien permès a Borís instaurar la monarquia a Andorra. Fins i tot, el Consell de Ministres d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot aquell assumpte andorrà".
Així, el dia 9 de juliol s'anuncià el govern provisional i la nova Constitució, alhora que es decretà absoluta llibertat política, religiosa, i d'impremta. El dia 10 de juliol, en una nova votació al Consell, l'adhesió monàrquica es repetí amb igual resultat (23 a 1). En una altra trobada amb periodistes, Skóssirev afirmava que ja tenia preparada la llista del seu govern provisional, i també el pla que havia d'impulsar en el seu nou regne: "protecció al necessitat, ensenyament per a tothom i esport, molt d'esport. Però res de jocs prohibits".
Detenció i exili definitiu El regnat del rei Borís només durà uns dies, ja que el bisbe d'Urgell no va trigar a actuar per força: el 20 de juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent, acompanyaren el monarca fins a la frontera del seu regne. Els seus súbdits no feren res per impedir-ho, veient-lo marxar cap a la Seu detingut i emmanillat. L'endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de vagos y maleantes. Fou ell qui comprovà efectivament que el subjecte en qüestió era el mateix que havia estat expulsat el 1932 de Mallorca quan vivia amb una milionària anglesa.
El dia 23 fou traslladat amb tren cap a Madrid, acompanyat de dos agents que el vigilaven en un cotxe de tercera. La seva arribada a la capital espanyola va despertar una gran expectació entre els periodistes, que volien aconseguir una entrevista a qualsevol preu.