Els shuars (també coneguts com a jívaros) són un poble amerindi que viu a la selva amazònica del Perú i l'Equador. Els shuar de l'Equador estan assentats a les províncies de Morona Santiago, Zamora Chinchipe i en menor nombre a les províncies de Napo, Orellana, Sucumbíos i Guayas. miniatura|100px|Bandera del Poble Shuar La denominació jívaro té una connotació fortament despectiva en el seu ús perquè és un sinònim de “salvatge” o “bàrbar”. Aquest terme és rebutjat pels shuar. miniatura|Dansa Shuar La paraula “shuar” no vol dir només jívaro, com s'ha dit a vegades, sinó “home”, “homes” o “gent” i és usada per tots els grups shuar -exceptuats els aguarunas- per a indicar qualsevol indígena o grup indígena sense considerar la seva afiliació cultural o lingüística. miniatura|Shuars a Huamboya Llengua i família lingüística La llengua dels shuar és el shuar-chicham i actualment, també parlen el castellà. Formen part de la família lingüística chicham, la qual també pertanyen els grups ètnics achuar, shiwiar, wampis i awajun. Chicham és la denominació que els és pròpia, però al llarg de la història el món de la ciència, de manera errònia, els ha denominat família lingüística jívara.
L'any 2001, segons el "Instituto Nacional de Estadísticas y Censos" equatorià, la segona llengua més important era el shuar-chicham representat en el 8,8% del total de llengües indígenes.
Història Abans de la conquesta castellana, els shuar conviuen a l'Oest de l'Equador amb l'Imperi Inca, el qual havia conquerit tots els grups equatorians de la Serra. L'emperador inca Huayna-Cápac va dirigir aleshores un exèrcit per conquerir als shuar. La invasió, que possiblement va tenir lloc a les conques dels rius Zamora superior i Chinchipe, rep tanta resistència que Huayna-Cápac finalment ha d'escapar, declarant que aquells habitants eren indignes de ser súbdits.
La primera incursió d'europeus al territori shuar es produeix l'any 1549, en virtut d'una expedició castellana conduïda per Hernando Benavente. Benavente va entrar, segurament, pels contraforts orientals dels Andes des de les fonts del riu Upano, continuant pel sud d'aquests fins a arribar a la unió amb el riu Paute. Un cop arribat a territori shuar, i contràriament a la intenció inicial de fundar allà una ciutat, es retira perquè es troba amb una societat molt hostil, amb asentaments molt separats els uns dels altres i un ambient massa desagradable com per establir-hi una colònia. Més endavant, però, el virrei del Perú envia una nova expedició de colons i soldats al territori shuar. Aquests nouvinguts estableixen acords de pau amb els shuar, i comencen a explotar jaciments d'or molt rics als rius Paute, Zamora i Upano. En tenir tant d'èxit amb aquestes explotacions, el 1552 es funden dues comunitats principals, descrites com a "ciutats": Logroño (possiblement a la unió del riu Paute amb el riu Zamora) i Sevilla de Oro (probablement cap a la meitat del curs de l'Upano).
Tot i haver aconseguit la cooperació d'alguns shuar a les explotacions aurífiques, d'altres s'hi van oposar, arribant revoltar-se i a matar a un gran nombre de castellans, però sense arribar no obstant a anorrear-los. L'èxit obtingut pels castellans en la mineria de l'or d'aquelles terres fa despertar en molts colons actituds cobdícioses i també despòtiques envers els shuar, fins que l''any 1599 es produeix la seva coneguda revolta. El detonant va ser l'exagerada cobdícia mostrada per l'últim governador de Macas, i les festes celebrades amb motiu de la coronació de Felip III de Castella. La revolta té greus conseqüències pels colons castellans; els pocs que sobreviuen han de marxar cap al nord, a la part superior de la vall d'Upano, on es funda la colònia dels refugiats de Macas.
Des del 1599 fins quasi la meitat del segle XX els shuar mantenen contactes intermitents amb les nacions colonials. Hi ha diversos intents d'expedicions missioneres i militars per entrar a la zona shuar, però totes acaben en desastre. Ja al voltant del 1941, les relacions entre els shuar i els hispanoamericans esdevenen de nou tenses a causa de la guerra entre el Perú i l'Equador. Quan tropes equatorianes ataquen una casa shuar pensant-se que s'hi allotjaven peruans, els shuar comencen a témer que els hispanoamericans els vulguin exterminar per quedar-se amb les seves terres, i decideixen organitzar-se per combatre'ls. Aquesta confrontació no arriba a produir-se, perquè la temuda ofensiva mai es du a terme. No obstant, més endavant s'envien noves missions per tal d'evangelitzar els shuar, obrint-se així la via que acabarà permetent finalment als equatorians ocupar gairebé totes les terres shuar cultivables de la vall de l'Upano, amb els shuar reduits a la condició de mà d'obra. És així com l'any 1950 els shuar de l'occident de la serralada andina queden definitivament exposats al contacte continu amb la població hispanoamericana de l'Equador. A les zones frontereres, soldats i policies equatorians contribueixen a imposar als shuar les lleis nacionals. D'altra banda els missioners, amb el suport d'estaments político-legals, duen nens shuar a internats on els aculturen per tal d'oferir-los una nova vida.
Sistema econòmic tradicional i actual El sistema econòmic tradicional i actual es basa en tres activitats vitals per la continuïtat d'aquesta població: agricultura, caça i pesca.
La subsistència dels shuar depèn de l'agricultura del bosc tropical. El sistema econòmic tradicional en la Regió Amazònica, es basa en la producció de camps desgastats i cremats en economia mixta; l'aportació de l'hort es complementa amb la caça, la pesca, la recol·lecció i la criança d'animals. En els cultius mixtos existeixen a prop de 50 plantes diferents, de les quals un 67% serveixen per a l'alimentació, el 20% per remeis i verins, i el 13% per la fabricació de béns de consum duradors. Els camps es troben en el bosc primari o secundari i el seu temps d'utilitat és de mitjana de tres a quatre anys, mentre que el temps necessari per a la regeneració del sòl entre deu i quinze anys. Un cop el camp és malgastat s'incinera pel posterior cultiu. Abans que la producció del sòl disminueixi dràsticament, es prepara un nou hort. La planta més coneguda i amb més facilitat de plantar és la Yuca.
En segon lloc, hi ha la caça la qual serveix per a l'alimentació proporcionant una dieta rica en proteïnes i pel subministrament de matèria primera destinada a la producció d'adornaments i instruments musicals (ocasionalment es venen pells i cuirs als comerciants). Els animals de caça més importants són dues espècies de pècaris (mamífers) perquè la carn d'aquests està molt ben considerada. Les partides de caça estan formades per un o dos homes, o bé, un home i la seva esposa.
En tercer lloc, la pesca també proporciona aliments rics en proteïnes. Els mètodes i les tècniques de pesca depenen del nivell de l'aigua dels rierols, en tant que, quan el nivell és alt es pesca amb canya i quan és baix amb barbasco.
Tanmateix, per l'obtenció d'aliment, la recol·lecció és un complement amb menys importància que les tres activitats anteriors. Tot i això, constitueix una font principal d'on s'obtenen materials per la fabricació de béns de consum duradors. Es recol·lecten aproximadament 79 productes naturals diferents, els quals la majoria serveixen de materials per la fabricació de béns de consum. La resta, amb menys quantitat, serveixen per a la dieta alimentària, per remeis i estimulants i per fabricar tints i perfums. La criança d'animals –gallines, ànecs i porcs- serveixen bàsicament per a la venta; només els gossos de caça i de guàrdia serveixen per satisfer necessitats pròpies.
Per acabar, cal destacar que tots els homes i dones posseeixen coneixements per la fabricació d'objectes d'ús quotidià. La majoria d'aquests objectes de consum són de duració limitada per les condicions climàtiques extremes; perquè puguin ser útils, aquests objectes són heretats de pare a fill i de mare a filla. L'acumulació de béns no representa prestigi per l'individu. Aquestes activitats econòmiques es caracteritzen per una clara diferenciació sexual del treball que s'explica gràcies a la mitologia i la pràctica ritual. L'activitat econòmica està estretament lligada amb l'activitat ritual, en tant que, per exemple els cants propiciatoris constitueix un requisit essencial per l'èxit de les diferents activitats econòmiques.
Organització social i política L'organització social dels shuar és dispersa. La població es divideix en un gran número d'unes poques famílies de sang estretament emparentades entre elles. Aquestes subtribus no formen comunitats assentades en poblats; cada família viu comunalment en grans cases (héa), les quals es troben escampades per la selva. Cada casa shuar forma una unitat social, política i econòmica independentment i separada, amb el seu conjunt de famílies, les seves plantacions conjuntes i el seu propi governant o cap.
Certament, l'ordre social dels shuar té components igualitaris i jeràrquics, encara que no és estratificat. L'organització sociopolítica està determinada en gran manera pels individus; l'acció d'aquests individus constitueix la part central de l'estructura social. És aquí quan entra en joc la concepció del poder com a atribut de la persona. L'estatus social no pot ser heretat i depèn bàsicament del sexe, de l'edat, del coneixement i els esforços personals. Les diferents capacitats de l'individu i la seva relació amb el poder espiritual estableix un patró de diferenciació social que depèn sobretot de les persones i no dels grups de persones com per exemple els grups de parentesc. En aquest sentit, en aquesta societat el criteri més important per a determinar la posició de l'individu en la seva xarxa social és el complex de capacitats/poder conjuntament amb edat i gènere.
La integració i acumulació d'aspectes d'identitat adquirits s'entenen com un creixement de poder. Expressa una ideologia en la qual es valora molt l'èxit, la superioritat i la força en diferents contextos, i està molt associada amb l'obtenció d'estatus social. Pels shuar el poder creix a partir d'una combinació i integració del saber, del coneixement, i de l'experiència. El poder està molt relacionat amb els mites, la cosmovisió de la societat i el concepte de persona. Per tant, els individus amb una posició social elevada seran aquells que tinguin bones capacitats i un alt coneixement i de rebot tindran poder.
El poder està vinculat amb el coneixement sobre els processos naturals. El poder és un procés dinàmic, i no és entès com una institució sinó com una propietat personal. El prestigi i la influència d'una persona depèn de la seva conducta i deuen ser conservats en el marc de les interaccions socials.
Matrimoni, vida sexual i la dona shuar El matrimoni shuar és endogàmic i generalment, es casen entre parents. Tot i això, hi ha graus de consanguinitat dins dels quals està prohibit el matrimoni. El costum estableix que un parent proper és preferit a un altre més llunyà.
Per una banda, els cosins de part masculina no es poden casar respecte ego. Aquests són vistos com un germà/germana i el matrimoni entre ells seria considerat incest. Per altra banda, no hi ha prohibició matrimonial entre els fills d'un germà i una germana o de dues germanes. Tot al contrari, tals matrimonis són entesos com una cosa perfectament natural. En la mateixa línia, encara que un tiet patern no es pugui casar amb la seva neboda, no té prohibit casar-se amb la filla d'una germana.
L'incest i tota relació sexual il·lícita és mirada amb horror i es castiga severament amb un tractament cruel, que a vegades suposa la mort de les dues persones. Això no vol dir que no es produïssin aquest tipus d'aparellament, però la parella s'escapava per no ser perseguits per la família. La raó per la qual estava prohibit era perquè els shuar creien que fruit de la unió de la parella, podia néixer una criatura monstruosa (pasúna).