miniatura|Retaule de la capella major La catedral de Santa María de Toledo, anomenada també catedral Primada de Toledo, seu de l'arxidiòcesi de Toledo, és un edifici considerat com el magnum opus, de l'estil gòtic a Espanya. Popularment es diu Dives Toletana (amb el sentit de la ‘rica toledana’).Al es va difondre un adagi exalçant les quatre catedrals espanyoles que es consideraven amb més grandesa, que diu: «Sancta Ovetensis, pulchra Leonina, dives Toledana, fortis Salmantina».
La primera consagració documentada va ser dedicada a santa Maria i va tenir lloc l'any 587 en època del rei visigòtic Recared. Aquest temple primitiu va ser convertit en mesquita i, posteriorment, després de la conquesta de Toledo (1085) per Alfons VI, va ser novament utilitzat com a edifici cristià i així va romandre fins a la reconstrucció de l'edifici que va començar el 1226 sota el regnat de Ferran III el Sant. La gran obra culmina amb les últimes aportacions gòtiques, que daten del i que es donen per finalitzades el 1493, quan es van tancar les voltes dels peus de la nau central, ja en temps dels Reis Catòlics. Està construïda amb pedra blanca d'Olihuelas, material que prové del terme d'Olías del Rey.
Es va construir, com era de costum, sota la direcció d'uns quants mestres d'obres, des del primer del qual es té coneixement anomenat mestre Martín, seguit per Petrus Petri fins a arribar als que van acabar l'obra gòtica,Enrique Egas i Juan Guas. Tots van rebre suport de grans mecenes com van ser els arquebisbes-cardenals de la catedral des del al . Entre d'altres, hi ha el cardenal Mendoza, el cardenal Cisneros, Juan Pardo de Tavera i Bernardo de Sandoval y Rojas.
Història Orígens Durant anys, la tradició oral contava que en aquest mateix lloc on hi ha l'actual catedral hi va haver un primer temple de l'època de l'arquebisbe Eugeni. Aquest temple va ser consagrat per segona vegada l'any 587, després d'haver sofert algunes alteracions, com ho testimonia la inscripció apareguda al que es conserva en el claustre:
La ciutat havia estat seu bisbal de la Hispània visigòtica. Els nombrosos concilis de Toledo donen fe del seu passat eclesiàstic important. També l'abjuració de l'arrianisme per part de Recared va tenir lloc a Toledo. La invasió musulmana no va eliminar del tot l'empremta cristiana i el bisbat es va traslladar a l'església de Santa María de Alfizén.
Es creu que l'edifici bisbal visigòtic va ser convertit en la mesquita major de Toledo. Alguns investigadors apunten que la sala d'oració de la mesquita es correspon amb el cos de les cinc naus de l'actual catedral; el «sahn» (o pati) coincidiria amb una part de l'actual claustre i de la capella de San Pedro, i el minaret amb la torre de les campanes. Les dades arqueològiques confirmen alguns vestigis de la construcció musulmana. Així, existeix una columna islàmica encastada dins de la capella de Santa Llúcia, i els fusts marmoris que guarneixen l'exterior del cor són un aprofitament d'una antiga construcció musulmana. També els arcs entrecreuats d'estil califal que hi ha al trifori de la capella major i al de la girola, coincideixen amb la tradició constructora musulmana de Còrdova, encara que evidentment l'estructura és ja de traçat cristià.
La catedral d'Alfons VI miniatura|Urbà II, mitjançant la butlla Cunctis Sanctorum, va reconèixer la condició de «primada» a la catedral i diòcesi de Toledo. La ciutat de Toledo va ser conquerida per Alfons VI de Lleó el 1085. Un dels punts pactats en les capitulacions que van fer possible que la ciutat fos lliurada sense vessament de sang va ser la promesa del rei Alfons de conservar i respectar els edificis de culte, els costums i la religió tant de musulmans com de la gran població mossàrab. Naturalment, la mesquita major va ser salvada per aquest compromís. Poc després, el rei va haver d'absentar-se per qüestions d'Estat, i al capdavant de la ciutat va quedar la seva esposa Constança de Borgonya i l'abat del monestir de Sahagún, Bernardo de Sedirac, que havia estat elevat al rang d'arquebisbe de Toledo. Aquests dos personatges, de mutu acord i aprofitant l'absència del rei, van protagonitzar un fet desafortunat que, segons narra Juan de Mariana a la seva Historia General de España, va estar a punt de provocar una revolta no desitjada i la ruïna de la ciutat acabada de conquerir. El dia 25 d'octubre de 1087 l'arquebisbe, d'acord amb la reina Constança, va enviar gent armada perquè ocupés per la força el recinte de la mesquita. Després d'aquest fet, van instal·lar un altar provisional i van posar una campana al minaret. Juan de Mariana explica que quan se'n va assabentar el rei Alfons es va enfadar tant que ni l'arquebisbe ni la reina van poder apaivagar-lo; va dictar sentència de mort per a quasi tots els implicats.
La llegenda diu que van ser els musulmans els veritables intermediaris per aconseguir la pau, amb la figura del negociador, l'alfaquí Abu Walid, que va portar al rei un missatge de tolerància en què es deia que acceptaven com a llegítima la usurpació. En record i gratitud d'aquest gest, el capítol catedralici del li va dedicar un homenatge i va encarregar la seva efígie per col·locar-la en un dels pilars de la capella major, perpetuant així el seu record. Aquest fet no està documentat i molts especialistes d'art veuen en l'efígie un sacerdot d'aspecte musulmà. Com a conseqüència d'aquell esdeveniment, la mesquita toledana va quedar consagrada i convertida en catedral cristiana, sense fer canvis en la seva estructura.
No es conserven els plans del que va ser la mesquita ni se sap com era aquesta construcció, però tenint en compte els vestigis conservats en altres ciutats —Sevilla, Jaén, Granada, Màlaga i la pròpia mesquita de Còrdova— es pot suposar que va ser un edifici columnari, amb una arcuació de ferradura sobre columnes potser aprofitades d'altres construccions romanes i visigòtiques. És possible que s'assemblés força a l'església del Salvador de Toledo, una antiga mesquita.
El rei Alfons VI va fer importants donacions al nou temple. El 18 de desembre de 1086 la catedral va quedar sota l'advocació de santa Maria i se li van concedir viles, molins i un terç dels ingressos de totes les altres esglésies de la ciutat. El primer privilegi reial que es conserva, en llatí, comença així: Es van fer les obres necessàries per establir el culte cristià romà, entre altres el canvi d'orientació del presbiteri i de la capella major. El 1088 Urbà II va reconèixer la seva condició de catedral primada sobre les altres del regne. La mesquita-catedral es va mantenir quasi intacta fins a l'any 1222, data en què una butlla papal va autoritzar les obres del nou edifici que es van iniciar el 1224 o 1225. La cerimònia de la posada de la primera pedra va tenir lloc el 1227, amb la presència del rei Ferran III el Sant. Al llarg del es van augmentar les rendes catedralícies quan Alcalá de Henares es va integra al seu patrimoni .
La catedral de Jiménez de Rada miniatura|Interior de la catedral de Toledo L'edifici de la catedral tal com avui es contempla és obra del , a l'època de l'arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada i del rei Ferran III el Sant, que aleshores era molt jove. La primera pedra es va celebrar el 14 d'agost de 1227, molt després del començament de les obres, ja que es va esperar que el rei pogués fer acte de presència. Jiménez de Rada havia estat elegit arquebisbe de Toledo el 1209 i des del començament del seu mandat va defensar davant el papa la primacia de la seu toledana. Somiava construir una gran catedral digna de la ciutat que governava. En aquell temps, la mesquita-catedral es mostrava força vella i ruïnosa, i fins i tot l'anterior arquebisbe havia fet demolir algunes seccions de l'edifici. La mesquita-catedral disposava d'un ampli espai, però era de poca alçada i li faltava l'esveltesa d'altres temples de la mateixa importància.
Jiménez de Rada va ser un promotor entusiasta de la nova catedral que s'edificaria seguint el gust de l'època, l'estil gòtic. Es va entusiasmar tant amb el projecte i s'hi va implicar amb una intensitat que es va arribar a dir que era l'autor-arquitecte dels traçats de la nova catedral; una afirmació completament fora de lloc segons els historiadors i arquitectes. L'arquebisbe va passar uns anys mantenint i reforçant l'antic temple a l'espera que el seu somni fos realitzat.
Edifici actual miniatura|Plànol actual de la catedral L'estructura de l'edifici actual té una gran influència del millor gòtic francès del adaptat, però, al gust espanyol. Fa 120 metres de longitud per 59 metres d'amplada i consta de cinc naus, amb un creuer i una doble girola. Les naus externes presenten una anomalia curiosa, ja que són una mica més amples que les dues laterals. La part més antiga del temple és la capçalera, que en la seva estructura manté els triforis originals que s'estenien al llarg de les naus. Molts triforis van ser suprimits en una de tantes reformes i transformacions que va patir la catedral; durant el gòtic, van ser substituïts per grans vitralls.
Els triforis que es conserven de la capçalera són d'influència mudèjar. El més baix està compost d'arquets lobulats que descansen en columnes aparellades i el més alt presenta uns arcs entrecreuats típics del mudèjar. No se sap si aquests temes mudèjars existien ja en l'anterior mesquita i van ser copiats com a record, o bé es van afegir en una de les obres de millora, cercant algun element original i de bon gust.
A la capçalera hi ha la doble girola com correspon a una planta de cinc naus. Aquesta doble girola és de proporcions grandioses i està enriquida per elements arquitectònics, amb un cobriment de volta original. Els trams de la girola corresponents a les diferents capelles es resolen amb plantes alternatives de rectangles i triangles, cosa que fa que cada capella tingui una mida diferent; les més grans són rectangulars i les més petites, triangulars. Aquesta manera de distribuir la capçalera és característica de les catedrals franceses, com la de Notre-Dame de París, la de Bourges i la de Le Mans. La de Le Mans és la que més s'assembla a la de Toledo, tot i que les tres franceses són més esveltes que l'espanyola.
Les successives reformes van alterar la disposició d'algunes de les capelles; en algun cas es va reconstruir una sola capella on abans n'hi havia tres. És el cas de les actuals capelles de San Ildefonso i de Santiago. Les voltes de les naus són de creueria quadripartida, excepte el creuer i la capella major, que es reforcen amb tercelets.
Els mestres constructors i els seus mecenes miniatura|Girola de la catedral Durant segles s'havia considerat que el primer mestre d'obra de la catedral de Toledo va ser Petrus Petri. Aquesta certesa es basava en l'únic testimoni existent sobre l'autoria, un testimoni gravat sobre una làpida en una capella de la capçalera de la catedral. S'hi pot llegir la llegenda següent:Està escrita en un llatí no gaire culte.
A mitjan , el bisbe de Ciudad Real va investigar a fons aquesta qüestió i va fer públics una sèrie de documents que demostraven l'existència d'un primer mestre anomenat mestre Martín que era anterior a Petrus Petri. Martín estava casat amb María Gómez, i segurament era d'origen francès; hauria estat cridat per Jiménez de Rada. Un dels documents està datat el 1227 i anomena «un mestre Martín de l'obra de Santa María de Toledo». A un altre document on apareix la llista de rendes percebudes per la catedral el 1234 figura novament el nom de «Mestre Martín de l'obra», de qui es diu que és, a més a més, llogater d'una casa que pertany a la catedral. En escriptures de dates posteriors apareixen els noms de Martín (obrer de vila) i Juan Martín (mestre d'obra de vila), que es creu que deurien ser parents seus. Al costat d'aquests arguments cal afegir el fet que la data del començament de la construcció no quadrava amb l'edat de Petrus Petri, que per aquella època havia de ser massa jove per ser ja mestre d'obra.