Francisco Largo Caballero (Madrid, 15 d'octubre de 1869 - París, 23 de març de 1946) va ser un sindicalista i polític marxista espanyol, històric dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors. Durant la Segona República Espanyola va ser ministre de Treball (1931–1933) durant el seu primer bienni, i president del Govern (1936–1937) ja durant la Guerra Civil.
Els primers anys: l'«obrer conscient» (1869-1893) miniatura|esquerra|Placa commemorativa en el lloc on es trobava la casa natal madrilenya de Largo Caballero.
Va néixer el 15 d'octubre de 1869 en una golfa del número 9 de la Plaça Vella del barri madrileny de Chamberí. El seu pare, Ciriaco Largo, era un fuster natural de Toledo que havia emigrat a Madrid l'any anterior a la recerca de treball. Allí va conèixer i es va casar amb Antonia Caballero, una criada domèstica nascuda a Brihuega (província de Guadalajara). El matrimoni va durar molt poc temps perquè l'esposa va denunciar al seu marit davant el jutge per maltractaments i va aconseguir el divorci a principis de 1871 aprofitant la legislació recentment aprovada sobre la matèria després del triomf de la Revolució de 1868. Antonia Caballero va tornar al seu antic ofici de minyona i mare i fill van viure grans penúries. Quan li van oferir un treball una mica més ben pagat en una fonda o hotel de Granada s'hi va traslladar amb el seu fill. Francisco, d'uns cinc anys, va ingressar llavors al Col·legi dels Escolapis de Granada. A l'any següent van tornar a Madrid i van tornar a viure a casa d'un familiar de la mare, a la mateixa Plaça Vieja de Chamberí, i el nen va ser a l'Escola Pia de San Antón de Madrid. Però un any després, «els mateixos frares escolapis van manifestar a la seva mare que en tenir ja set anys havia de començar a treballar». A partir d'aquest moment Francisco, amb poc més de tres anys d'instrucció escolar, va començar a buscar treball com a aprenent «per guanyar el pa que menjava», com va recordar molt de temps després.
Després de treballar en una fàbrica de cartrons, en un taller d'enquadernació i en una cordilleria –on un ruc li va colpejar quan el conduïa l'abeurador, causant-li «una ferida en la cella de la qual li va quedar petjada tota la vida»–, amb nou anys va començar d'aprenent d'estucador, que era un ofici molt especialitzat, ja que es tractava d'aplicar una capa d'escaiola fina, l'estucat, a les parets interiors de pisos i cases de qualitat –«cases confortables»– i que estava en auge a causa del creixement que estava experimentant Madrid en aquells anys. Va començar guanyant 3 pessetes al dia i aviat va guanyar 4, «que per a aquell temps no era certament un jornal baix» –un paleta guanyava llavors 2 pessetes per unes 11 hores de treball al dia, que era la jornada mitjana; i no existia el descans dominical–. L'ofici d'estucador seria el que exerciria durant els trenta-dos anys següents de la seva vida, ja que els primers càrrecs que va exercir en la UGT i en el PSOE no estaven remunerats. I durant la meitat d'aquest temps va viure amb la seva mare fins que va morir en 1896, quan Largo Caballero tenia vint-i-cinc anys. En aquell moment ja era un consumat oficial estucador i des dels disset anys treballava amb dos ajudants. Però era un treball estacional pel que quan no rebia encàrrecs, va haver d'exercir altres oficis com a venedor de verdures o com a obrer de la construcció, guanyant molt menys –al voltant d'1,50 pessetes al dia–.
El seu primer contacte amb el moviment obrer organitzat va tenir lloc en 1890 quan amb tot just vint anys va tenir coneixement que s'havia celebrat a Madrid la Festa del Primer de Maig organitzada per la Unió General de Treballadors i el Partit Socialista Obrer Espanyol i durant la qual havia pronunciat un discurs el president d'ambdues organitzacions, Pablo Iglesias. Això va ser el que el va impulsar a afiliar-se a la UGT —passa que va donar en aquest mateix any 1890, amb 21 anys— ingressant en la societat de paletes «El Trabajo», ja que llavors no existia cap societat d'estuquistes, encara que poc després gràcies a una intensa labor de captació entre els seus companys d'ofici va aconseguir fundar la Societat d'Estuquistes integrada en la Unió. Va ser en l'acte de fundació d'aquesta societat quan va sentir parlar Pablo Iglesias per primera vegada, les paraules de la qual «exposant els avantatges de l'organització obrera», segons va afirmar el mateix Largo Caballero, «van produir en la meva intel·ligència el mateix efecte que la llum en les tenebres». Cap a 1890 la UGT, fundada en 1888 i que estav a punt de celebrar el seu II Congrés, era un sindicat molt petit, amb tot just 4.000 afiliats arreu d'Espanya. Tres anys després, el 9 de març de 1893, ingressava també en el Partit Socialista Obrer Espanyol. Com ha assenyalat el seu més recent biògraf, Julio Aróstegui, «quan quedaven pocs anys per a l'entrada al nou segle, Caballero s'havia convertit ja, definitivament, en un obrer conscient. […] La classe, l'acció de classe com a absoluta i exclusiva, seria ja en la vida i en el pensament de Caballero el motor primordial, base de totes les seves decisions, creences i... quimeres. […] Ell mateix ho ha deixat escrit:».
Però Largo Caballero mai va ser un obrer «il·lustrat» –només havia anat a escola dels quatre als set anys–. Va aprendre de forma autodidacta alguns conceptes bàsics del marxisme de fullets i dels articles que apareixien a El Socialista. Del mateix Marx només citava el Manifest Comunista i la Crítica del programa de Gotha, i de Karl Kautsky, el principal ideòleg marxista de la Segona Internacional, El programa d'Erfurt. Mai va citar Lenin. Per això, segons el seu biògraf Julio Aróstegui, el qualificatiu que millor defineix la ideologia socialista de Largo Caballero és el de «pablista», perquè els escrits del cap i fundador de la UGT i del PSOE, Pablo Iglesias, de qui es considerava un deixeble avantatjat, foren sempre la referència determinant en el pensament de Largo Caballero.
L'ascens del dirigent obrer (1893-1918) miniatura|esquerra|Fotografia de Largo Caballero publicada el 1911 Des de la fundació de la Societat d'Estuquistes, que es va denominar «La Solidaridad», Largo Caballero va ser el seu president. El seu primer càrrec en la Unió General el va obtenir en 1899 quan va ser nomenat vicetresorer, encara que va seguir exercint l'ofici d'estucador. Aquest mateix any va aconseguir el seu primer càrrec polític en el Partit Socialista Obrer quan arran del seu V Congrés va passar a formar part com a vocal del Comitè Nacional presidit per Pablo Iglesias, encara que aquest lloc deixaria d'exercir-lo després de la celebració del VI Congrés el 1902 i no el tornaria a ocupar fins a 1915 al X Congrés.
El 1904 va passar a formar part com a vocal obrer en representació de la UGT del recentment creat Institut de Reformes Socials, organisme del que serà membre fins a la seva desaparició i al que dedicarà molt temps i esforç doncs la participació en formava part de la «tàctica intervencionista» que propugnaven Pablo Iglesias i Largo Caballero –que els socialistes havien d'estar presents en tots els organismes oficials relacionats amb la «qüestió social» para des d'allí lluitar per la millora de les condicions de vida i treball dels obrers a través de la intervenció de l'Estat–. A l'any següent va formar part de la candidatura socialista a l'Ajuntament de Madrid, i fou escollit regidor pel districte de Chamberí, juntament amb Pablo Iglesias i Rafael García Ormaechea, i poc després, el 27 de gener de 1907, era elegit president de l'Agrupació Socialista Madrilenya, càrrec que ostentaria fins a 1919. Així mateix va ocupar la presidència de la Casa del Pueblo de Madrid, on va estar el seu despatx sindical durant anys i va impulsar les activitats societàries lligades al sindicat, la Cooperativa Socialista de Consum i, sobretot, la Mutualitat Obrera Madrilenya –que oferia serveis mèdico-farmacèutics i funeraris– de la qual fou president i gerent.
A la fi de 1905, amb 37 anys, va deixar definitivament el seu ofici d'estucador per poder-se dedicar enterament a la regidoria de l'Ajuntament de Madrid i per consell de l'Agrupació Socialista Madrilenya que li va pagar a partir de llavors un «subsidi» de 50 pessetes setmanals, que va ser la primera vegada que va cobrar alguns diners de les organitzacions socialistes a les quals pertanyia. Així mateix va poder dedicar-se també plenament a l'activitat sindical, perquè no li tornés a ocórrer el que més d'una vegada li havia passat, i que Largo Caballero li agradava explicar: que el governador civil de Madrid el va treure amb urgència de l'obra on treballava, sense donar-li temps a canviar-se, perquè mitjancés en una vaga de forners. Vivia llavors en un cinquè pis d'un edifici del barri de Chamberí, juntament amb altres dues famílies, amb la seva esposa Isabel Álvarez Fernández, amb qui probablement s'havia casat cap a 1890 i amb la qual va tenir un fill a l'any següent, Ricardo Largo Álvarez, però dels quals se sap molt poc perquè Largo Caballero mai va parlar d'aquests. El 1909 Largo Caballero va contreure un nou matrimoni amb Concepción Calvo, amb qui va tenir tres filles i un fill, nascuts entre 1912 i 1919. El 1914, quan feia cinc anys que no era regidor, va aconseguir la llicència per construir una molt modesta casa unifamiliar en la Dehesa de la Villa on es va traslladar a viure amb la seva segona família.
Després de l'elecció com a regidor el 1905 – el que repetiria en quatre ocasions més, en una de les quals també va ser diputat provincial – el següent salt qualitatiu en la seva trajectòria de dirigent obrer es va produir el 1908 quan al IX Congrés de la UGT va ser escollitt vicepresident, al costat de Pablo Iglesias com a president. A l'any següent va ser condemnat a sis anys i un dia de presó per un consell de guerra per haver presidit un míting en contra de la Guerra del Marroc –protestes que desencadenarien els successos de la Setmana Tràgica a Barcelona– i per haver posat a casa seva cartells «revolucionaris». No obstant això el Consell Superior de Guerra i Marina va anul·lar la condemna. El 1910 va resultar elegit diputat pel districte de Chamberí de Madrid, el líder de la UGT i del PSOE Pablo Iglesias gràcies a la candidatura conjunta que havia presentat amb els republicans, coalició a la qual fins llavors Iglesias s'hi havia oposat.