333px|miniatura|El dreadnought més antic que es conserva és el cuirassat USS Texas, que data del 1912 i actualment és un museu flotant. El dreadnought és el vaixell de guerra cuirassat que predominà durant el . La denominació prové del primer vaixell d'aquest tipus, el HMS Dreadnought, botat per la Royal Navy l'any 1906. Aquest nou disseny disposava de dues característiques revolucionàries: un armament homogeni basat en canons de gran calibre que cona més potència de foc i un sistema de propulsió basat en turbines de vapor que n'augmenta la velocitat.
La batalla de Tsushima a la Guerra russo-japonesa va demostrar que la velocitat dels cuirassats i els grans projectils amb gran abast eren més avantatjosos en una batalla naval que les bateries mixtes de diferents mides. Tal fou la diferència que marcà que els cuirassats anteriors passaren a denominar-se tipus pre-dreadnought i els posteriors cuirassats tipus dreadnought. El desenvolupament d'aquests vaixells capitals va accelerar la cursa armamentista entre el Regne Unit i l'Imperi Alemany a qui tingui més i millors vaixells de guerra, la Royal Navy o la Kaiserliche Marine. A més a més diversos països començaren a construir cuirassats dreadnought per a augmentar llur poder naval.
L'armament principal amb tan sols canons de gran calibre ja es trobava en dissenys tant de la Marina Imperial Japonesa com de la Marina dels Estats Units d'Amèrica però l'HMS Dreadnought va sortir més aviat. El desenvolupament tècnic va continuar ràpidament. Es va augmentar l'eslora i desplaçament, així com millorar l'armament, el blindatge i l'equip propulsor. La tecnologia va evolucionar tant ràpid en temps de guerra que deu anys després el mateix HMS Dreadnought ja era obsolet en comparació amb les naus de combat més modernes i pesants de la categoria superdreadnought. La majoria dels dreadnoughts van ser desballestats al final de la Primera Guerra Mundial, pels acords del tractat naval de Washington, tot i això alguns dels superdreadnoughts encara van servir a la Segona Guerra Mundial.
Tot i que la fabricació de les flotes de dreadnoughts va consumir una quantitat immensa de recursos al començament del només hi va haver una batalla notable en la qual van participar: la batalla de Jutlàndia, durant la Primera Guerra Mundial, que va enfrontar britànics i alemanys amb un resultat incert. El mot dreadnought va caure en desús després de la Primera Guerra Mundial, sobretot després del tractat naval de Washington, car tots els cuirassats que quedaven i els nous models tenien les mateixes característiques. Es continua a utilitzar aquesta denominació per a creuers de batalla que tot i no tractar-se de cuirassats van heretar els mateixos aspectes clau de disseny (armament i propulsió) que els mateixos dreadnoughts.
Orígens miniatura|Plànol del , posat en servei en 1906, publicat en el Jane's Fighting Ships. El característic armament pesat monocalibre dels dreadnought va ser desenvolupat en els primers anys del , quan cada armada important cercava incrementar la potència de foc i abast dels seus cuirassats. La majoria dels pre-dreadnought tenien un armament principal de quatre peces de 305 mm, amb una armament secundari d'entre sis i divuit canons de foc ràpid amb calibres compresos entre els 120 i els 190 mm, complementats amb peces menors. Alguns dissenys tenien una bateria intermèdia de 203 mm. Devers 1903, a diversos països circulaven propostes formals sobre l'armament monocalibre.
Els dissenys monocalibre van començar gairebé simultàniament en tres països. L'Armada Imperial Japonesa va autoritzar el 1904 la construcció del Satsuma, amb dotze canons de 305 mm, construït a partir de 1905. L'Armada Real Britànica va dissenyar l'HMS Dreadnought des del gener de 1905 i va començar la construcció a l'octubre. L'Armada dels Estats Units va autoritzar l', armat amb vuit peces de 305 mm, al març de 1905 que es va construir a partir del desembre de 1906.
La transició a l'armament monocalibre va ser adoptada a causa dels avantatges que l'armament pesat oferia tant en potència com en control de foc. Els nous canons de 305 mm eren capaços de provocar més danys i tenien un abast més ampli que els calibres de 254 o 234 mm. També tindrien avantatges en el control de tir. A llargues distàncies, s'observava les columnes d'aigua que aixecaven els projectils quan impacten contra el mar per a apuntar els canons. En el cas d'obrir foc amb canons de diversos calibres, no es podia discriminar l'origen del tret. La importància d'aquest punt encara na fa unanimitat.
Artilleria de gran calibre En les batalles navals de la dècada de 1890, l'arma decisiva va ser el canó de calibre mitjà, usualment de 152 mm, capaç de foc ràpid a curta distància, car l'artilleria naval era massa imprecisa a llargues distàncies.A distàncies curtes, un projectil segueix una trajectòria plana, i es poden apuntar els canons directament a l'objectiu. En els bucs, el balanceig inherent al desplaçament sobre l'aigua dificulta apuntar. A distàncies més grans, l'artiller s'enfronta a nous problemes, atès que el canó ha de ser elevat perquè el projectil segueixi una trajectòria balística apropiada. Això requereix una estimació molt precisa de la distància de l'objectiu, la qual cosa és un dels principals problemes en la direcció de tir. Friedman (1978), pàg. 99 A curta distància, els canons lleugers són molt precisos, i per l'alta cadència de foc permet copejar l'objectiu repetidament. A la batalla del riu Yalu de 1894, els japonesos, que la van guanyars, no van obrir foc fins que els objectius xinesos eren a 3,9 km i la major part dels atacs es van fer a tan sols 2.000 m de distància.
En els primers anys de la dècada de 1900, els almiralls britànics i nord-americans preveien que els futurs cuirassats entressin en combat a distàncies més llargues, a mesura que l'abast dels torpedes s'incrementava. El 1903, l'Armada dels Estats Units va ordenar el disseny d'un torpede efectiu a 4.000 iardes (3.658 m). Els almiralls van concloure que era menester entrar en combat a una distància superior. El 1900, l'almirall John «Jackie» Fisher, al comandament de la Flota del Mediterrani de la Marina Real Britànica, va ordenar uns exercicis de tir amb peces de 152 mm a una distància de 5500 m. El 1904, l'Escola de Guerra Naval (Naval War College) nord-americana va estudiar com podien afectar les tàctiques dels cuirassats quan es feia servir torpedes amb un abast d'entre 6.400 i 7.300 m.
L'abast dels canons de petit i mig calibre era limitat, i llur precisió baixava molta a mesura que la distància de l'objectiu augmentava.Els projectils lleugers tenen una relació massa/superfície frontal més petita, per la qual cosa ràpidament perden velocitat per la resistència de l'aire. A igualtat d'altres factors, més velocitat equival a més precisió. A llargues distàncies, una cadència de tir elevada no tenia gaire advantatges. Un tret precís depenia de l'observació de l'impacte a l'aigua de la salva prèvia, la qual cosa limitava la quantitat de trets a realitzar, és a dir, no es podia disparar novament fins a comprovar on havia impactat el projectil anterior.
Als primers anys del , l'abast efectiu de l'artilleria pesada es va incrementar. Això va ser demostrat durant exercicis de tir el 1904, i confirmat en combat durant la batalla de Tsushima el 1905.«Cap al 1904, les armes d'artilleria pesada havien millorat fins al punt que podien encertar impactes decisius a gran distància. Això es va confirmar per l'experiència en combat de la Guerra russo-japonesa, però hi havia hagut discussions serioses sobre els bucs monocalibre en les principals Armades abans d'aquest conflicte, basades en l'experiència obtinguda per exercicis de tir en temps de pau». Friedman (1978), pàg. 52
Bucs amb artilleria pesada de calibre mixt miniatura|El HMS Agamemnon, cuirassat amb artilleria pesada de calibre mixt de la Classe Lord Nelson. El seu armament estava format per quatre peces de 305 mm i deu de 234 mm.
Es podia fer cuirassats més potents quan es reemplaçava l'armament secundari per armes suplementàries d'artilleria pesada, usualment de 234 o 254 mm. Aquests bucs van ser descrits originalment com a bucs amb artilleria pesada de calibre mixt, i posteriorment denominats semi-dreadnoughts. Comprenia les classes britàniques Lord Nelson i King Edward VII, la francesa classe Danton i el primer membre de la japonesa Classe Satsuma. Durant el procés de disseny d'aquests bucs ja es va discutir una alternativa monocalibre.Breyer, Battleships and Battlecruisers of the World, p. 113 per al disseny Lord Nelson, pàg. 331-332 pel Satsuma i p. 418 pel Danton; també Friedman, U.S. Battleships, p. 51 sobre la discussió de propostes alternatives per a la nord-americana Classe Mississippi.
A la revista Proceedings of the US Naval Institute de juny de 1902 hi havia un comentari del professor P.R. Alger, expert en artilleria de l'Armada nord-americana, que proposava una bateria principal de vuit canons de 305 mm en torretes dobles. El maig de 1902, l'Oficina de Construcció i Reparació (Bureau of Construction and Repair) va proposar un disseny de cuirassat amb dotze canons de 254 mm en torretes dobles, dues a cada extrem i quatre a cada banda. El capità de corbeta H.C. Poundstone va enviar un document al president Theodore Roosevelt al desembre de 1902 al qual sol·licitava cuirassats més grossos. En un apèndix, Poundstone suggeria que més canons de 280 mm i 229 mm era preferible a una combinació méssage petita de canons de 305 mm i 229 mm. El Naval War College i el Bureau of Construction and Repair va estudiar aquestes idees entre 1903 i 1905. Simulacions militars iniciades al juliol de 1903 van mostrar que un cuirassat armat amb dotze canons de 305 mm o de 280 mm en una disposició sisavada seria equivalent a tres o més cuirassats convencionals.
A la Marina Real Britànica passava el mateix. El 1902-1903 ja havia circulat un disseny amb un potent armament pesat de dos calibres, compost de quatre peces de 305 mm i dotze de 234 mm.Parkes, British Battleships, p. 426, citant un document de la I.N.A. del 9 d'abril de 1919, signat per Philip Watts. No obstant això, l'Almirallat va decidir construir tres nous Classe King Edward VII, equipats amb una combinació de canons de 305, 234 i 152 mm, durant el programa de construcció naval del bienni 1903-1904. El concepte va tornar quan es preparava el programa de 1904-1905, amb la Classe Lord Nelson. Les restriccions en envergadura i màniga van comportar la reducció de les armes centrals de 234 mm. S'hi van instal·lar torretes amb una única peça en lloc de dobles. L'armament consistia aleshores en quatre peces de 305 mm, deu de 234 i cap de 152 mm. El constructor d'aquest disseny, J.H. Narbeth, va oferir una alternativa amb un armament de dotze peces de 305 mm, encara que l'Almirallat el va acceptar. Es va optar per a calibres mixts, parcialment per la urgència de construir bucs ràpidament per mor de la tibant situació provocada per la guerra russo-japonesa.
Canvi a dissenys monocalibre La substitució dels canons de 6 polzades (152,4 mm) i 8 polzades (203,2 mm) per uns altres de 9,2 polzades (233,7 mm) i 10 polzades (254 mm) va incrementar la potència de foc dels cuirassats, especialment a llargues distàncies. Un armament pesat uniforme oferia altres avantatges, com ara una logística simplificada. Quan els Estats Units consideraven fer servir calibres mixts per la classe South Carolina, William Sims i Homer Poundstone van inisisir que un armament homogeni era més pràctic, tant per la logística, com per reemplaçar artillers ferits o reparar equipament danyat.