El te és una infusió aromàtica que es prepara abocant aigua calenta o bullent sobre fulles de la planta del te (Camellia sinensis), un matoll perennifoli originari de l'Àsia oriental. Es tracta de la beguda més consumida del món després de l'aigua. Hi ha una gran varietat de tipus de te. Alguns, com el Darjeeling i els tes verds xinesos, tenen un gust refrescant, lleugerament amarg i astringent, mentre que d'altres tenen perfils molt diferents que inclouen notes dolces, de núcules, florals o herbals. El te produeix un efecte estimulant en els éssers humans, principalment a causa de la cafeïna que conté.
Els orígens del te es remunten al sud-oest de la Xina durant la dinastia Shang (anys c. 1.600aC fins c. 1046aC), quan s'utilitzava com a beguda medicinal. Una de les primeres referències creïbles al consum de te data del , en un text mèdic escrit per Hua Tuo. Esdevingué una beguda recreativa popular durant la dinastia Tang i el seu consum s'estengué a altres països de l'Àsia Oriental. Al , missioners jesuïtes i comerciants portuguesos l'introduïren a Europa. Durant el , el te es posà de moda entre els britànics, que n'impulsaren la producció i comercialització a gran escala a l'Índia. El 2016, la Xina i l'Índia produïen un 62% del te del món.
Etimologia miniatura|Mapa dels noms per al te. Els derivats de cha són en vermell, els de te en blau. El caràcter xinès per a te és , que té moltes pronunciacions segons les llengües i dialectes. La pronunciació en mandarí estàndard modern és , pronunciació similar a altres llengües del nord i del sud-oest de la Xina, com el cantonès. En canvi, a les llengües del grup min meridional, o min nan, parlades a Fujian, la paraula es pronuncia . A gairebé totes les llengües del món, la paraula que designa el te deriva d'una o l'altra d'aquestes pronunciacions.
La pronunciació es pot trobar, amb més o menys alteracions, en el japonès (, , cha), el bengalí (châ), el tailandès (cha), el tibetà (ja), o el portuguès (chá). Aquestes llengües són parlades a regions en contacte amb el Japó i el Tibet, o amb els venedors portuguesos que atracaven als ports de la regió de Canton. D'aquesta pronunciació deriva el terme chai, molt corrent en Euràsia: persa (چای /tʃaj/), rus ( /tʃaj/), txec i eslovac (čaj), àrab (شاي /ʃaj/), urdu (چای), hindi (चाय), turc (çay), albanès (çaj), etc. Aquest terme s'ha difós a través de l'Àsia central, començant potser pel persa, que servia de llengua vehicular a l'època medieval al llarg de la ruta de la seda.
Entre les llengües en les quals la paraula deriva de es troben aquelles en les quals els venedors es proveïen de te a inicis del , principalment als ports del sud del Fujian, al voltant d'Amoy (Xiamen). En primer terme van ser els comerciants holandesos, seguits d'altres: neerlandès thee, francès thé, anglès , alemany Tee, malai the, etc. El polonès herbata i el lituà arbata deriven del neerlandès herba thee. Certes llengües combinen dos termes provinent d'aquests dos orígens: coreà (ta, cha), vietnamita (trà, chà).
Algunes plantes s'utilitzen com a substituts del te, com per exemple el roibos i el mate. Moltes infusions de flors i de fruites també reben el nom de "te", encara que de manera impròpia. Finalment, la tisana és una infusió amb valor medicinal, sense te.
Composició química La fulla sense fermentar té: el 15-20% de proteïnes; el 5% de glúcids; aminoàcids (3% de teïna), àcid ascòrbic, vitamines del grup B i bases puríniques, principalment: cafeïna (2-4%) i heteròsids de grups hidroxil terpènics, alifàtics i aromàtics, el 20% de compostos fenòlics, segons l'edat i l'època de recol·lecció de la fulla. Àcids fenòlics: clorogènic i cafeic. Alcaloides: cafeïna (1-5%) –és l'alcaloide principal del te, combinada amb àcids orgànics i tanins–, teobromina (0,05%), teofil·lina i àcids gàlic, oxàlic i boheic. Flavonoides: O i C-heteròsids de flavonols, ECG i EGCG, catecol, epicatecol, gal·locatecol; Proantocianidols: procianidols. (En una tassa de te verd hi ha 300-400 mg de polifenols.) Després de la fermentació: el color de la infusió passa del groc pàl·lid al marró vermellós (per l'oxidació de polifenols), es crea una olor clarament aromàtica per la formació de productes volàtils: Derivats cetònics per la degradació de carotens. Hexenal per l'oxidació d'àcids grassos insaturats. Heterocicles per l'oxidació i el reagrupament de monoterpens. Formació de benzotropolones: teaflavina i els seus èsters (1-2%), teaflagalina i epiteaflagalina i derivats de l'oxidació i la polimerització de teaflavines (10-20%). A més el te conté sals minerals de sodi, potassi i níquel. Encara que també en conté de coure i ferro, silici, alumini, magnesi, fòsfor i calci, algunes perden la seva solubilitat amb l'envelliment de les fulles.
Accions farmacològiques Les fulles han estat utilitzades per la medicina tradicional xinesa per a tractar l'asma (funciona com a broncodilatador), angines de pit, malalties vasculars i arterials. És un estimulant suau del sistema nerviós central: augmenta la concentració i l'agilitat mental, perllonga l'estat de vigília i provoca insomni. És astringent i en infusions poc concentrades pot ser útil per a processos d'irritació d'estómac, mal de cap i processos febrils (actua com a refrescant). Té una activitat antioxidant, antimutagènica i anticancerosa. Probablement té ús en la prevenció de l'arterioesclerosi (en estudi).
En el sistema cardiovascular sembla disminuir els nivells elevats de colesterol, per això és útil en els processos de prevenció de l'arterioesclerosi. Els extractes de te semblen tenir una activitat antibacteriana i s'han convertit en un camp d'estudi interessant.
Efectes secundaris A dosis altes, estimula excessivament els centres respiratoris, vasomotors i el nervi vague i produeix vasodilatació coronària (cronotropa +). A més, és diürètic, hipotensor lleu, relaxa el múscul llis i augmenta el metabolisme basal i la lipòlisi.
Toxicitat La seva toxicitat, quan se'n prenen dosis molt altes, és per excitació del sistema nerviós central: extrasístoles, convulsions, deliri, cefalea, restrenyiment, insuficiència hepàtica i intestinal, insomni i excitació nerviosa. Segons Tyler, hi ha proves que indiquen que els tanins condensats catequina de te estan vinculats amb les altes taxes de càncer d'esòfag, sobretot en àmbits on es consumeix molt de te. També s'indica que aquests efectes es poden evitar afegint-hi llet, que lliga els tanins i n'impedeix els efectes nociusGRAS (sección 182,20). Tyler (1982) En els éssers humans, la cafeïna, la 1,3,7-trimetilxantina, és desmetilada en tres metabòlits principals: la teofil·lina, la teobromina, i la paraxantina; cadascuna amb diferents utilitats farmacològiques ja indicades, però amb l'inconvenient que, a 100 mg, la teobromina és fetotòxica,Collins, la FDA Las línies N º 2, abril 1981 Segons informes, una dosi de 10.000 mg pot ser mortal en les persones, i a partir de 1000 mg, causa mal de cap, nàusees, insomni, inquietud, excitació, deliri lleu, tremolor muscular, taquicàrdia i extrasístoles.
Contraindicacions Les persones amb al·lèrgia demostrada a la cafeïna han d'evitar el consum de te, sobretot negre. Les persones amb alguna malaltia greu del fetge han d'usar la cafeïna amb precaució, ja que els nivells de cafeïna en la sang es poden acumular i perdurar més temps. Les dones embarassades han de tenir precaució pel que fa al consum de te verd, ja que la cafeïna travessa la placenta i s'associa amb l'avortament espontani, retards en el creixement intrauterí i pes baix en el naixement.
Usos L'ús principal i més conegut arreu del món d'aquesta planta és la preparació d'infusions amb les fulles, però també de les llavors d'aquesta planta i d'altres del mateix gènere Camellia se'n fa l'oli de te.
Els principals tipus de te es distingeixen segons el seu processament. Les fulles de la Camellia sinensis, si no són assecades de seguida que s'han recol·lectat, comencen a oxidar-se. Per prevenir aquest procés d'oxidació, s'escalfen les fulles amb l'objectiu de treure'n la humitat. Es denomina tradicionalment "fermentació" el procés (no relacionat amb la fermentació microbiana) que consisteix en una oxidació enzimàtica parcial (polifenol-oxidases), la qual en modifica la composició, sabor, aroma i aspecte del te, però el contingut en cafeïna no varia.
Actualment es distingeixen sis tipus principals de te, cadascun amb moltíssims subtipus:
Te blanc: fulles joves (brots nous de l'arbust) marcides i sense oxidar. Te groc: fulles sense marcir i sense oxidar, però engroguides. Te verd: fulles sense marcir i sense oxidar. Kukitxa o te d'hivern: branquillons torrats sobre foc. Popular com a aliment macrobiòtic al Japó. Guenmaitxa o te d'arròs integral: te verd barrejat amb arròs integral torrat. Matxa o te en pols: fulles de te verd polvoritzades. Tradicionalment usat a la cerimònia del te japonesa. Te oolong o te blau: fulles marcides, maganyades i parcialment oxidades. Te negre: fulles marcides, a vegades aixafades i completament oxidades. Chong Cha: literalment "te cuc", es prepara amb el gra en comptes de les fulles. Es fa servir com a producte medicinal a la Xina. Te fosc, te vermell o te fermentat: te verd sotmés a un procés de fermentació. Tradicionalment es comprimeixen les fulles en "pastissos" per fermentar-les. Pu-erh: el te fosc per antonomàsia, de mode que, a vegades, s'anomena impròpiament "pu-erh" tots els tes foscos. El te pu-erh és originari de la regió xinesa de Yunnan, on es trobava l'antic poble de Pu-erh. És considerat un producte medicinal a la Xina.
Usos: Tònic, digestiu i estimulant. S'utilitza com a coadjuvant en règims d'aprimament.
Fabricació de fluor de te, per a prevenir l'aparició de càries a la dentadura. A més de la presentació en bosses per a infusió, el te es pot trobar en preparats comprimits o càpsules. Per a teràpies de naturopatia i bellesa, es preparen mascaretes i banys de te per a combatre pells seques, dermatitis i processos de l'envelliment.
Història El te s'ha utilitzat des de l'antiguitat en l'Extrem Orient, i és una de les 50 plantes més utilitzades en la medicina tradicional xinesa. Aquesta llarga tradició oriental amb aquesta planta, fa que s'hagin desenvolupat moltes cerimònies i rituals propis, com ara la cerimònia del te. El consum de te es va estendre per Europa a partir del . Actualment és la beguda més consumida en el món, per davant fins i tot del cafè i depenent del territori, es pot trobar diferents maneres de preparar el te, variant així les seves propietats segons la manera de preparar-lo.
Cultura del te
miniatura|Masala chai d'Índia amb acompanyaments miniatura|Servei de te anglès miniatura|Te turc servit en un got típic i el plat corresponent miniatura|Te amb gel amb una rodanxa de llimona Les cerimònies del te sorgeixen en diferents cultures, com les tradicions xinesa i japonesa, on cadascuna empra certes tècniques i un protocol ritualitzat de servir el te, en una recerca de fruïció i refinament. Un forma de cerimònia xinesa del te és la cerimònia del te Gongfu, que acostuma a utilitzar petites teteres d'argila de Yixing i te oolong te.
En el Regne Unit, un 63% de la població beu te a diari i es considera que és una de les begudes culturals britàniques. És un costum habitual que l'amfitrió ofereixi te als seus convidats poc després de la seva arribada. El te es consumeix tant a dins com a fora de casa, sovint a cafeteries o salons de te. El te de la tarda amb pastissos sobre porcellana fina és una manifestació d'un estereotip cultural. Al sud-oest d'Anglaterra, moltes cafeteries serveixen un te amb crema, que consisteix en scones, nata cuallada i melmelada, al costat d'una gerra amb te. En algunes parts de Gran Bretanya i de l'Índia, 'te' també es pot referir a l'àpat del vespre.