La història dels kurds com a grup etnolingüístic comença a les regions muntanyoses del sud del Caucas (Zagros i Taure), zona geogràfica coneguda com a Kurdistan. Hi ha diverses hipòtesis sobre la identitat dels avantpassats dels kurds, inclòs el Kardouques o Carduchoi de l'antiguitat clàssica. Les dinasties kurdes més antigues conegudes sota el domini musulmà (del al XII) són la hasanwàyhida, la marwànida i la xaddàdides, seguida per la dinastia aiúbida fundada per Saladí. La batalla de Chaldiran el 1514 és una data important en la història kurda: marca l'aliança kurda amb els turcs. El Sharafnameh, de 1597, és el primer relat de la història kurda.
A partir del , la història kurda està marcada per un augment en la consciència d'una identitat nacional; se centra en l'objectiu d'un Kurdistan independent del que disposa el tractat de Sèvres de 1920. Una autonomia parcial es va dur a terme al Kurdistan uyezd -Ouyezd- (1923-1926) i el Kurdistan del Sud (des de 1991). Al Kurdistan sota administració turca, un conflicte armat enfronta el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a les forces turques entre 1984 i 1999. No obstant això, la regió segueix tenint brots d'inestabilitat i de violència que van tenir lloc a la dècada de 2000; el tractament dels kurds (com els armenis i assiris) per l'estat turc és especialment dur,Amnesty Belgique Francophone, CRR-Centre d'information géopolitique, fins a incloure en la llei turca el registre nacional i l'Ordenança sobre els cognoms, la prohibició de l'ús d'un nom kurd.Thomas Jézéquel, Sabri Cigerli,
Prehistòria Paleolític Hi ha restes d'habitació humana al Kurdistan des del Paleolític. S'hi han trobat diverses restes, a l'alt Tigris, a la vall al nord de Mossul, amb restes de pedra considerades de l'acheulià superior (vers 500000 a 110000 aC); hi ha troballes també als Zagros centrals aparegudes a meitat dels anys 1970.Sunderland, E., “Early Man in Iran,” Cambridge History of Iran, vol. I, ed. W. B. Fisher, Cambridge, 1968, p. 398-399.
Llocs i coves El lloc de Shiwatoo, a la regió de Mahabad, proveeix la millor evidència de l'acheulià. El descobriment principal d'aquest lloc va ser un escarpat típic realitzat en un lateral d'un volcà de roca fosca, figura clàssica de l'acheulià tant al Llevant com a l'Índia, però que per primera vegada apareixia entre aquests dos punts.
Kagia, prop de Kirmashān: allí s'han trobar artefactes que podrien ser parcialment acheulians.
A la regió entre Tabriz i Miyaneh s'han fet diverses troballes similars, però que no s'han datat perquè les troballes es van fer en superfície i no en excavacions.
Bardabalka (entre Sulaymaniyah i Kirkuk), prop de Chamchamāl: allí es van trobar eines de còdols datades dels períodes acheulià-taiacià-mosterià (vers 80000 aC). Són eines, fetes de flocs i bifacials centrals similars a destrals manuals que són una prova de la fabricació d'eines en aquell lloc. Altres troballes inclouen restes d'animals (elefants de l'Índia, rinoceronts; gran bestiar, potser el Bos primigenius i probablement equins (Equus hemionus).
24 llocs a la zona de la vall del Tigris, al nord de Mossul, identificats en les prospeccions fetes davant la presa de Mossul. Els llocs principals en són: Cham Bazar i Eski Kelek.
Coves de Behestūn, Ghār-i-Khar, Maraftāw, Mardudar, totes properes a Kirmashān; en aquests llocs s'han trobat eines mosterianes millor treballades que les anteriors.
A l'abric de roca de Warwasi també es van trobar eines mosterianes ben treballades.
Tamtameh, prop d'Urmia; igualment hi van aparèixer eines mosterianes molt treballades, però les restes d'ossos són molt escasses.
Cova de Do-Ashkaft a la mateixa regió de Kirmashān: es van trobar uns 4.000 artefactes mosterians a finals del segle passat (1996-2000), consistents en flocs, escates de flocs, trencaments i nuclis. La majoria de les eines eren úniques o grups de raspadors, però també incloïen altres tipus de raspalls, peces retocades, osques, burines i altres artefactes diversos.
La cova d'Hazarmērd, a l'altre costat de la moderna Sulaymaniyah, fou excavada per Dorothy Garrod el 1928 i hi va trobar dipòsits d'una barreja de cultura lítica Levallois i mosteriana (50000 aC); les restes d'ossos van permetre conèixer la seva dieta, consistent en cabra salvatge, os bru, gaseles, taus, ratolins, llebre, ratapinyada, cargols i altres aliments procedents d'un entorn mixt de pastures, boscos i matolls, que no seria massa diferent a l'entorn actual.
La cova de Zarzi, al nord-oest de Sulaimaniya, té restes d'ocupació del Paleolític superior i del Mesolític.
La cova de Shanidār a la província d'Erbil, al sud de les muntanyes Bradōst, prop de la conca superior del Zab: aquesta cova gaudia de la màxima il·luminació solar i era molt gran (uns 1.000 metres quadrats), la qual cosa la feia ideal en la prehistòria; allí l'excavació de R. Solecki va trobar 14 metres de dipòsits en diversos nivells, el més antic dels quals és el nivell D, on van aparèixer una barreja d'ossos, cendres i elements de pedra del Paleolític mitjà (mosterià), que podrien ser la prova de la més antiga habitació humana d'aquesta cova, que es remunta almenys 100.000 anys i va durar contínuament durant prop de 3.000 generacions.
El més interessant en són nou esquelets humans. Es podrien identificar esquelets de diversos nivells de la cova com a neandertals, els quals formen una de les col·leccions més àmplies i informatives de les restes hominoides del Paleolític mitjà del Pròxim Orient. Hi ha set adults i dos nens, que es poden datar, per radiocarboni i comparacions estratigràfiques, en períodes que van entre el 70000 i el 46000 aC. Un d'ells sembla que era discapacitat, però estava ben cuidat; un altre cadàver fou honorat en el seu funeral amb una garlanda de flors posada al cos: aquesta és la primera prova d'un ritual per la mort d'una persona al món.
Els nivells inferiors de la cova aporten evidencia de l'aurinyacià (nivell C) dins del qual es va desenvolupar una típica industria aurinyaciana local que R. Solecki anomena “bradostiana” (per les properes muntanyes Bradōst). Hole i Flannery divideixen aquesta cultura bradostiana en bradostià antic (38000 - 30000 aC) i nou bradostià (30000 - 20.000 aC).
Cova de Mar Tarik al peu de la muntanya del mont Behistūn: s'hi ha trobat eines leval·loisianes.
Coves de Yafteh i Pa Sangar a la vall de Khurramabād: mostren evidència d'ocupació mosteriana i bradostiana, i a Pa Sangar també d'ocupació zarziana. D'aquestes restes es dedueix que la cultura mosteriana fou la primera que va habitar extensament l'àrea de les muntanyes Zagros i que la seva indústria lítica fou diferent de la del Llevant. A la cova de Yafteh s'han trobat pedres gruixudes que foren utilitzades per a moldre ocre. Aquesta és la primera prova d'una indústria de la pedra de la terra, un requisit previ per a l'agricultura primitiva.
Alguns estudiosos han assenyalat una tendència definitiva cap a l'especialització tecnològica regional als Zagros després de les ocupacions mosterianes. Probablement això indica que els caçadors d'aquest període es movien menys que els seus predecessors.
Nord de la regió d'Urfa: s'han trobat eines que van de l'acheulià (destrals de mà de pedra) al leval·loisià-mosterià (raspadors de pedra).
Regió d'Ergani: les prospeccions de camp van aportar evidència d'ocupació al Paleolític mitjà i tardà.
Abans de l'Islam Vers el 2000 aC, apareix en una inscripció el país de Kar-da-ka, prop de la «gent de Su». Aquest Su, es creu que estava situat al sud del llac Van. Mil anys després, Teglatfalassar I (1115-1076 aC) va fer la guerra al poble kur-ti a les muntanyes Azu (que podrien ser Sassun).
Heròdot no esmenta cap poble amb nom similar a kurd. En lAnàbasi de Xenofont es fan notables els karducs a l'est del riu Bohtan (grec: Kenitres), que no reconeixien ni l'autoritat d'Armènia ni la del rei aquemènida. S'ha volgut veure en els karducs els descendents dels khaldi o urartians expulsats al del llac Van pels armenis; d'altres veuen en els khaldi els kartli o georgians. S'ha proposat també identificar els kurds amb els cyrtii que vivien a Mèdia i Pèrsia, esmentats per Estrabó i altres autors clàssics, que haurien emigrat a l'oest i s'haurien barrejat amb els pobles de la Corduena. En la geografia armènia, Corduena (Korcekh o kordjaiq) era el territori del país dels kurds.Però uns segles després la Corduena va passar a ser un cantó de la Corduena, proper a Salmas, i aquest cantó s'havia estès abraçant 10 districtes.
En època clàssica, el nom amb la forma Corduena apareix repetidament per a designar el territori a l'esquerra del Tigris, prop de la muntanya Djudi. En aquest moment té tres cantons, la Corduena pròpia (Korduq), el Cordic (Kordiq o Kordriq) i el Tmoriq. Els arameus anomenen la regió Beth-Kardu i els armenis Korduk; els àrabs l'anomenen com a Bakarda o Karda. Sembla que aleshores el seu territori era limitat. Les úniques tres viles de la Corduena eren Sareisa, Satalka i Pinaka (moderna Finik), prop del Tigris.
Tigranes II d'Armènia va conquerir la Corduena vers el 85 aC i el seu rei Zarbienus fou executat, però la dinastia local va subsistir. El 115, n'era rei Manisarus. L'armenització de la província no fou gaire profunda.
Període àrab musulmà A l'època àrab, només apareix la forma ètnica kurd (plural akrad), que designa una barreja de tribus iranianes o iranitzades, i en aquestes últimes els autòctons són els kardu (carducs), els tmoriq (tamuraye) amb centre a Alqi (Elk), els al-khuwaythiya amb centre a Khoit, prop de Sassun, els ortaye (al-artan) a la corba de l'Eufrates, i alguns semites i armenis.Hi ha una tribu kurda anomenada Mamakan, que suposadament descendeix dels Mamiconis. D'aquesta iranització, s'han trobat algunes proves en estructures socials i en presència física.El grup guran-zaza, iranià no kurd, barrejat entre els kurds.
El primer contacte dels àrabs amb els kurds es va donar després que Abd-Al·lah ibn al-Mutamm conquerís Takrit i Hulwan (Pèrsia) el 637. Sad ibn Abi Wakkas es va dirigir a Mossul, on els districtes habitats per kurds foren ocupats (al-Mardj, Ba-Nuhadhra, Ba-Adhra, Hibtun, Dasin, etc.). Iyab ibn Ghanum i Utba van completar la conquesta de la regió. El 639, els àrabs van combatre a Susiana contra els kurds, que donaven suport al governador sassànida d'Al-Ahwaz. El batrik local de Zawzan fou confirmat el 640 contra pagament del kharadj. El 642, van donar suport també als perses en la defensa de Fasa i Darabjird. El 643, els àrabs van ocupar Xahrizur, Darabadh i Samghan. El 645, els kurds es van revoltar a Berudh i Balasjan; els kurds islamitzats feien apostasia en massa. El 685, després de la conquesta d'Armènia i l'Azerbaidjan, es va nomenar governador Hulwan. El 702, el rebel Ibn al-Àixath es va aliar amb els kurds de Sabur al Fars. El 708, els kurds van devastar el Fars i foren reprimits. El 746, els kurds de Sabur es van oposar a Sulayman, revoltat contra el califa Marwan II i aliat amb els kharigites; Marwan era fill d'una esclava kurda, de la qual va heretar els ulls blaus i el color de cara.