La Generació del 27 és un conjunt d'autors homes. Les dones artistes d'aquesta generació són conegudes com Las Sinsombrero. El grup va sorgir en el panorama cultural espanyol al voltant de l'any 1927, http://www.materialesdelengua.org/LITERATURA/HISTORIA_LITERATURA/GENERACION27/generacion27_1.htm l'any en què es celebrava el tercer centenari de la mort del poeta barroc Luis de Góngora. Aquests autors van aprofitar aquest esdeveniment per a reivindicar la poesia que Góngora va compondre en l'última època de la seva vida (culteranisme), desprestigiada per la crítica decimonònica. Van organitzar una sèrie d'actes en homenatge seu a l'Ateneu de Sevilla.
Denominació La denominació de generació no fa l'unanimitat. Hi ha per part dels experts, una certa polèmica sobre si s'ha de considerar o no generació aquest grup d'autors, ja que es pot comprovar que els seus integrants no compleixen els criteris que Julius Petersen assigna al concepte de generació:
Naixement en anys poc distants. Formació intel·lectual semblant. Relacions personals entre ells. Participació en actes col·lectius propis. Existència d'un "esdeveniment generacional" que aglutini les seves voluntats. Presència d'un "guia". Trets comuns d'estil ("llenguatge generacional"). Anquilosament de la generació anterior.
Realment és difícil veure un patró tan clar en l'heterogeni grup d'autors que podrien enquadrar-se en l'anomenada Generació del 27. És cert que el naixement de pràcticament tots se situa en un segment temporal que no ultrapassa els 15 anys, però no tots els autors nascuts en aquest període s'han considerat membres del grup.
També és cert que un considerable nombre d'ells comparteix una sòlida formació intel·lectual, però novament no es dona en tots els seus participants.
En cap moment es pot veure l'existència d'un guia, o d'un llenguatge generacional.
Malgrat això, hi ha relacions personals entre ells, almenys entre els que viuen a la mateixa zona, la qual cosa els fa tenir una consciència de comunitat per experiències comunes i pròpies.
És per això que hi ha experts que consideren es tracta més aviat d'un "grup generacional", d'una "constel·lació" o d'una "promoció" d'autors. Malgrat tot, ha acabat admetent-se la designació de Generació del 27, tot i haver-hi altres propostes: Generació Guillén- Lorca; Generació de 1925 (mitjana aritmètica de la data de publicació del primer llibre de cada autor); Generació de les Avantguardes; Generació de l'amistat; Generació de la Dictadura; Generació de la República, etc.
Revistes El seu document d'entrada a la tradició literària va ser sense dubte la primera edició de l'Antología a cura de Gerardo Diego el 1932. D'altra banda, es van fer notar publicant en revistes com La Gaceta Literaria dirigida per Ernesto Giménez Caballero, Cruz y Raya (1933), dirigida per José Bergamín, Litoral, impresa per Manuel Altolaguirre i Emilio Prados a Màlaga des de 1926; Carmen, creada a Santander (1927) per Gerardo Diego i amb un suplement festiu, Lola; Verso y prosa (1927), de Murcia; Mediodía (Sevilla); Meseta, de Valladolid; Revista de Occidente, l'editorial de la qual imprimeix diversos llibres del grup; Caballo verde para la poesía (1935), dirigida per Pablo Neruda, i Octubre, dirigida per Rafael Alberti.
Estètica i evolució Al grup literari que va succeir als modernistes i a la Generació del 98, que es caracteritzava per la seva clara orientació europeista i la seva concepció de l'art com una àrea separada del social i el polític, se'l va denominar Noucentisme o Generació del 14. Aquests grups coincideixen temporalment amb els moviments artístics anomenats Avantguardisme que es desenvolupen a Europa a principis del , i que trenquen tant amb la temàtica, com en les tècniques expressives del Romanticisme i el Realisme. Els avantguardistes se senten atrets pels avenços tecnològics i les seves possibilitats, donant lloc al corrent del futurisme; d'altres exploren la realitat, portant-la a la seva descomposició, com els cubistes; d'altres substitueixen la realitat pel món oníric, com els surrealistes… Aquesta coincidència temporal, i les característiques del moviment avantguardista, fa que els integrants del grup noucentista, vegin en ells l'aposta per un art producte d'un acte lúdic i lliure, fruit de la capacitat intel·lectual i expressiva de l'artista, que tant els atrau.Lengua Castellana y Literatura. J. Fortuny, C. Picó, R. Alsina y S. Martí. Pàg 178 y 179. 2008. Editorial Teide. Estilo. Literatura española. Juan Alcina y Joaquin Saura. Pàg. 392-396. 1980. Vicens Vives
Els trets fonamentals d'aquest moviment literari són dos: l'expressió del subjectiu, que es caracteritza per l'ús de la metàfora, i la precisió conceptual, que posa de manifest la sòlida formació intel·lectual dels integrants d'aquest grup. Atesos els seus trets fonamentals, no pot estranyar que els gèneres literaris més representatius d'aquests literats siguin la lírica i l'assaig, que es divulga fonamentalment a través de periòdics i revistes especialitzades (un exemple el constitueix la castellana Grécia- fundada per Isaac del Vando-Villar i Adriano del Valle, que va funcionar entre 1918- 20, que en 1919 rep les col·laboracions dels poetes ultraistes.). Malgrat això, hi ha algun representant de la novel·la dins del noucentisme que opta pel subjectivisme i la renovació iniciada per la Generació del 98, manipulant les situacions per poder expressar la seva opinió sobre els més diversos temes.
Així, la seva estètica va intentar trobar els elements comuns entre tradició literària culta i popular espanyola i les avantguardes estètiques europees i espanyoles i va evolucionar des de la poesia pura, les avantguardes deshumanitzades (Futurisme, Cubisme, Ultraisme, Creacionisme) i la gèlida metàfora característica de Góngora al compromís humà que va suposar la revelació del Surrealisme i fins i tot el compromís polític (com el cas de Rafael Alberti). Després, la majoria, va haver de dispersar-se a l'exili exterior i interior per la Guerra Civil espanyola. Pel que fa a la mètrica, aquesta redueix el cabal estròfic modernista, s'enriqueixen les fórmules expressives, fonamentalment, mitjançant procediments com la imatge visionària, el cultiu del vers lliure, el versicle i l'anomenada poesia impura cultivada per Pablo Neruda.
Història En aquesta situació de contínua renovació i canvis socials i polítics, comencen a aparèixer joves poetes, assagistes, novel·listes i fins i tot escriptors de teatre, que tenen característiques pròpies difícils d'enquadrar en els grups existents. Malgrat això, hi ha relacions personals entre ells, que en el cas dels residents a la mateixa zona, els fa tenir una consciència de comunitat unitat per experiències comunes i pròpies.
Tots aquests joves literats, poetes majoritàriament, comptaran, com la generació anterior, d'una banda amb una revista excepcional, que permetrà obrir-se al món i rebre alhora les novetats de l'exterior, la Revista de Occidente de José Ortega y Gasset, i per un altre amb un punt de trobada i convivència: la Residencia de Estudiantes.
D'aquesta manera, aquest grup de literats novells publicaren en les revistes més importants del moment, com l'esmentada anteriorment Revista de Occidente, o la Gaceta literaria (dirigida per Ernesto Giménez Caballero), però també en altres més com: Litoral (Màlaga, 1926, impresa per Manuel Altolaguirre i Emilio Prados); Verso y Prosa (que ve del Suplement Literari del diari Murcià La Verdad -1923 a 1925-, que mantenien el redactor Josep Ballester Nicolás i Juan Guerrero Ruiz. Múrcia, 1927. Dirigida per Juan Guerrero Ruiz i Jorge Guillén); Mediodía (Sevilla); Meseta (de Valladolid); Cruz y Raya (dirigida per José Bergamín, Madrid, 1933); Carmen (creada per Gerardo Diego a Santander l'any 1927, que tenia un suplement festiu anomenat Lola); Octubre (revista dirigida per Rafael Alberti) i Caballo verde para la poesía (Madrid, 1935. Dirigida per Pablo Neruda).
Malgrat tot aquest grup es caracteritza pel fet que cadascun dels seus membres té una personalitat tan acusada que és capaç de transformar les influències o lliçons de qualsevol model en pròpia substància personalitzada totalment diferent de la dels altres integrants. Per això no es pot parlar ni de comunitat d'estil ni d'escola entre ells. Per això hi ha molts autors que prefereixen referir-se a ells com a grup del 27.
Institucions La majoria d'aquests autors, principalment lírics, van entrar en contacte amb la tradició literària a través del Centro de Estudios Históricos dirigit pel pare de la filologia espanyola, Ramón Menéndez Pidal, i amb les vanguàrdies a través dels viatges, la divulgació duta a terme per Ramón Gómez de la Serna i altres noucentistes i, sobretot, les activitats i conferències programades per la Residencia de Estudiantes, institució inspirada en el Krausisme de la Institución Libre de Enseñanza i dirigida per Alberto Jiménez Fraud.
Components del grup Dins d'aquest grup de literats podem destacar els poetes: Jorge Guillén, Pedro Salinas, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Manuel Altolaguirre i Emilio Prados; hi ha autors que també inclouen Miguel Hernández a la llista, però hi va haver també novel·listes, assagistes i dramaturgs, que pertanyen a la Generació del 27, entre ells Max Aub, també poeta, Fernando Villalón, José Moreno Villa o León Felipe. Però, a més, caldria tenir en compte tant els oblidats per la crítica, com passa amb la majoria de les dones d'aquest grup: Concha Méndez, poeta i escriptora de teatre; María Teresa León, escriptora; Ernestina de Champourcin, poeta; Rosa Chacel, poeta, novel·lista, assagista, traductora...; Josefina de la Torre, poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu; María Zambrano, filòsofa i assagista; Margarita Gil Roësset, escultora, il·lustradora, poeta. I també a altres artistes, com és el cas de Juan Larrea (poeta), Mauricio Bacarisse, Juan José Domenchina, José María Hinojosa, José Bergamín o Juan Gil-Albert.
També podem tenir present a l'anomenada, per part d'un dels seus integrants (José López Rubio), com Una altra generació del 27, que està formada pels humoristes deixebles de Ramón Gómez de la Serna, entre els quals podem destacar: Enrique Jardiel Poncela, Edgar Neville, Miguel Mihura i Antonio de Lara, Tono, que es van convertir després de la guerra nacional en integrants de la redacció de La Codorniz.
Però a més cal tenir en compte que no tota la producció literària del 27 està escrita en castellà; va haver-hi autors que, pertanyents en aquesta generació, van escriure en altres idiomes, com Salvador Dalí o Óscar Domínguez, que ho van fer en francès, o en anglès, com Felipe Alfau, i alguns escriptors i artistes estrangers van ser també força importants en aquest moviment, com Pablo Neruda, Vicente Huidobro, Jorge Luis Borges o Francis Picabia.
És per tot això pel que no té molta consistència la idea de considerar la Generació del 27 com un fenomen estrictament madrileny. De fet es pot veure l'existència d'altres nuclis creatius que es trobaven dispersos per tot el territori nacional, encara que amb una estreta relació entre ells. Així, els principals nuclis es van localitzar a Sevilla (al voltant de la revista Mediodía), Canàries (al voltant de la Gaceta de Arte) i a Màlaga (al voltant de la revista Litoral), sense que això suposi que no hi hagués també una important activitat a Cantàbria, Galícia, Catalunya i Valladolid.
La Generació del 27 en altres manifestacions artístiques