també conegut per diversos noms Joan V de Bretanya o VI l'Anglòfil, el Savi o el Prudent. Va ser duc de Bretanya i comte de Montfort des del 1399 fins a la seva mort. Fou el primer fill mascle i el tercer fill del duc Joan IV de Bretanya i de la seva tercera esposa Joana de Navarra. A la mort del seu pare, el 9 de novembre de 1399, va esdevenir duc de Bretanya. Va cridar al valencià Sant Vicent Ferrer perquè prediqués en el ducat i en el seu govern es van editar alguns escrits en llengua bretona.

El seu govern va coincidir amb l'apogeu de la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França. Els revessos de Joan en aquest conflicte, així com en altres lluites internes a França, van servir per enfortir el seu ducat i mantenir la seva independència.

El seu nom de regnat alternatiu, Joan VI, com es coneix tradicionalment a les fonts angleses antigues, prové de la comptabilitat partidista anglesa sobre qui era el legítim duc de Bretanya durant la Guerra de Successió Bretona (1341–1365), que havia precedit el govern del seu pare. Tot i que es va enfrontar a problemes que havien persistit des d'aquesta, el seu govern com a duc va ser majoritàriament incontestable. Sense amenaces internes i estrangeres significatives, Joan V va reforçar l'autoritat ducal, va reformar l'exèrcit, va construir un mètode coherent d'impostos i va establir contactes diplomàtics i comercials amb la major part de l'Europa occidental.

Biografia Va néixer el 24 de desembre de 1389 al castell de l'Ermini a Vannes i va morir el 29 d'agost de 1442, al Casal de la Touche prop de Nantes.

Va esdevenir duc a l'edat de deu anys sota la tutela del duc de Borgonya, Felip II l'Intrèpid, que va assolar Jersey i Guernesey. Es va reconciliar amb el rei de França Carles VI de França del qual s'havia casat amb una filla. Es va reconciliar igualment amb Olivier de Clisson, l'enemic del seu pare. El 1404, va derrotar els anglesos prop de Brest. Es va barallar amb Clisson i era sobre el punt d'assetjar-lo, quan aquest últim va morir. Aliat dels francesos contra els anglesos al final de la guerra dels Cent Anys, va arribar a Azincourt després de la batalla, el que no obstant li va permetre amb poc desgast de recuperar la ciutat de Saint-Malo (llavors annexada al regne) com ho preveia la seva aliança amb el rei de França. Va portar llavors una política de bàscula entre els dos partits, anglès i francès: va signar el tractat de Troyes que desposseïa Carles VII de França, però autoritzava al seu germà Artur III de Bretanya, conestable de Richemont (Richmond) a combatre sota la seva bandera. Enric V d'Anglaterra va tancar Artur de Richemont durant set anys a la presó: el seu nom mític sempre fou temut dels reis d'Anglaterra.

Va fer la pau amb els comtes de Penthièvre, però aquests no havien renunciat a regnar sobre Bretanya. Convidat a una festa que donaven a Champtoceaux el 1420, hi va anar, va ser parat sota ordre de Margarida de Clisson (comtessa vídua de Penthièvre), detingut i amenaçat de mort.

Aquest segrest sense precedents llavors, va emocionar els prínceps europeus, però no va provocar cap intervenció del tribunal de França. Però l'acció de la seva dona la duquessa Joana de França (1391-1433) (o Joana de Valois) duquessa de Bretanya i dels barons bretons li va permetre recobrar la seva llibertat. Fou arran d'aquest alliberament que la ciutadella de Champtoceaux fou totalment destruïda; Joan V va voler que es destruïssin tots els murs de la seva presó fins als fonaments. Va combatre llavors contra Joan II d'Alençon i va posar setge davant Puancé el 1432. Artur de Richemont, el seu germà, que l'acompanyava, el va convèncer de fer la pau. Se'l descriu com el príncep més bell del seu temps i magnífic en la seva vestimenta, els seus mobles i la seva cuina. Una estàtua seva de fusta policromada es troba a la capella de Saint-Fiacre a Faouët.

Després de la derrota anglesa en la batalla de Baugé, Joan V va abandonar els seus aliats signant un tractat amb el delfí Carles a Sablé el maig de 1421. Algunes de les seves disposicions eren que Joan abandonaria els seus compromisos amb els anglesos, mentre que Carles acomiadaria els seus consellers que li havien aconsellat que donés suport a la revolta de Penthièvre. El suport militar bretó inicial a Carles va resultar significatiu: a la campanya del delfí a la vall del Loira a l'estiu de 1421, el ducat va proporcionar més d'un terç del seu exèrcit, aproximadament el mateix que els escocesos. Tanmateix, l'acord aviat es va veure minat, ja que cap de les dues parts va complir completament les seves promeses. A més, l'alliberament del germà de Joan, Artur, del captiveri anglès, juntament amb els posteriors èxits militars anglesos (especialment al setge de Meaux), van convèncer Joan de tornar a revertir la seva lleialtat, signant el Tractat d'Amiens (1423) amb Anglaterra i Borgonya.

Matrimoni i descendència Es va casar a París el 19 de setembre de 1396 amb Joana de França (1391 † 1433), filla de Carles VI de França, de la qual va tenir: Anna (1409 † després de 1415) Isabel (1411 † 1442), casada l'1 d'octubre de 1430 amb Guiu XIV de Laval Margarida (1412 † 1421) Francesc I de Bretanya (1414 †1450), duc de Bretanya Caterina (1417 † després de 1444) casada amb Esteve Jamin, conseller i secretari del rei, regidor i membre del consell dels cent del Poitou. Pere II de Bretanya (1418 † 1457), duc de Bretanya Gil de Bretanya (1420 † 1450), senyor de Champtocé Galeria d'imatges

Notes

Referències

Bibliografia

Categoria:Reis i ducs de Bretanya Categoria:Comtes de Montfort Categoria:Persones de Gwened Categoria:Cavallers del Toisó d'Or Categoria:Morts a Nantes Categoria:Polítics bretons