El Mont Tambora és un volcà actiu,"Volcano General Information" situat a l'illa de Sumbawa, una de les Illes Petites de la Sonda (Indonèsia). És de tipus estratovolcà, mesura 60 quilòmetres de diàmetre, assoleix una altitud de 2.722 metres i el seu cràter caldera fa 8 quilòmetres de diàmetre i 1 quilòmetre de profunditat.
El Tambora el formà la zona de subducció activa que es troba davall l'illa de Sumbawa, flanquejada a banda i banda (nord i sud) per l'escorça oceànica. Al llarg del temps, el volcà es va arribar a enlairar fins als 4.300 metres, cosa que el feu un dels cims més alts de l'arxipèlag indonesi. En el transcurs de les dècades, la gran cambra magmàtica de l'interior de la muntanya es va omplir i l'activitat volcànica va arribar al seu màxim històric en l'erupció colossal de l'abril de 1815. L'explosió, que es va arribar a sentir a l'illa de Sumatra (a més de 2.000 quilòmetres de distància), va causar la rebaixada de l'alçada fins als actuals 2.722 metres. L'erupció va provocar que a l'any següent, el 1816, se l'anomenés l'"Any sense estiu", a causa de l'efecte que el núvol de cendra tingué en el clima d'Amèrica del Nord i d'Europa.
Durant una excavació el 2004, un equip d'arqueòlegs va descobrir restes culturals enterrades per l'erupció, que van romandre intactes a 3 metres de profunditat, soterrades per dipòsits piroclàstics. El lloc, conegut com la Pompeia de l'Est, conserva els objectes en les posicions que tenien l'any 1815.
Ubicació miniatura|Topografia de Sumbawa. La caldera del Tambora se situa al nord de la península. El Mont Tambora està situat a l'illa de Sumbawa, que forma part de les Illes Petites de la Sonda. Es tracta d'un segment de l'arc de la Sonda, una renglera d'illes volcàniques que formen la cadena meridional de l'arxipèlag d'Indonèsia. Tambora forma part d'una península pròpia a Sumbawa, coneguda com la península de Sanggar. Al nord de la península hi ha el mar de Flores, i al sud la badia de Saleh, de 86 quilòmetres de llarg i 36 quilòmetres d'ample. A la desembocadura de la Badia de Saleh hi ha un illot anomenat Moyo (en indonesi: Pulau Moyo)
A més del seu interès per a sismòlegs i vulcanòlegs, que estan a l'aguait de l'activitat de la muntanya, el Mont Tambora és una àrea d'estudis científics per a arqueòlegs i biòlegs. A més, la muntanya també presenta un atractiu turístic per practicar el senderisme i, en general, per desenvolupar activitats a l'aire lliure. Les ciutats més properes són Dompu i Bima. Hi ha tres concentracions de pobles al voltant del vessant de la muntanya: Sanggar (est), Doro Peti i Pesanggrahan (nord-oest), i Calabai (oest).
Hi ha dues rutes d'ascens per arribar a la caldera. La primera ruta s'inicia des del poble de Doro Mboha, situat al sud-est de la muntanya. Aquesta ruta transcorre per un camí pavimentat a través d'una plantació d'anacards i s'enfila fins a arribar als 1.150 metres sobre el nivell del mar. Al final d'aquesta ruta es troba la caldera a 1.950 metres, accessible per una pista de senderisme. Aquest lloc se sol utilitzar com a campament base per a monitorar l'activitat volcànica, ja que només es necessita una hora per arribar a la caldera. La segona ruta comença al poble Pancasila, al nord-oest de la muntanya, i en aquest cas només es pot accedir a peu fins a la caldera.
Història geològica Formació Tambora es troba a 340 quilòmetres al nord de la Fossa de Java i a entre 180 i 190 quilòmetres per sobre de la superfície superior de la zona de subducció. L'illa de Sumbawa està flanquejada pel nord i pel sud per l'escorça oceànica. La taxa de convergència és de 7,8 centímetres per any. S'estima que Tambora es van formar fa uns 57.000 anys. El dipòsit dels seus estrats ha drenat una gran cambra magmàtica a l'interior de la muntanya. L'illot Mojo es va formar com a part d'aquest procés geològic en el qual, durant el col·lapse de la caldera de la cambra ara fa uns 25.000anys, va aparèixer per primera vegada la Badia de Saleh, i ho feu com una conca de la mar.
D'acord amb un estudi geològic, abans de l'erupció de 1815 el Tambora tenia la forma d'un estratovolcà típic, amb un con volcànic altament simètric i una sola cambra magmàtica central. El diàmetre de la base era de 60 quilòmetres. L'obertura central emetia lava de forma freqüent, que queia en cascada per un pendent pronunciat.
A partir de l'erupció de 1815, la part més baixa conté dipòsits de seqüències intercalades de lava i material piroclàstic. Aproximadament el 40% del gruix dels vessants està constituït per entre 1 a 4 metres de lava espessa. A causa de la fragmentació dels fluxos de lava es produïren llits d'escòria gruixuda. Dins de la secció superior, la lava s'intercala amb escòria, toba i fluxos piroclàstics. Hi ha almenys vint filials o cons satèl·lit. Alguns d'ells tenen nom: Tahe (877 metres), Molo (602 metres), Kadiendinae, Kubah (1648 metres) i Doro Api Toi. La majoria d'aquests cons paràsits s'han produït amb laves basàltiques.
Història eruptiva L'ús de la tècnica de datació per carboni 14 ha establert les dates de tres de les erupcions del Mont Tambora abans de l'erupció de 1815. Les magnituds d'aquestes erupcions són desconegudes. Les dates estimades de l'erupció són cap al 3910 aC (± 200 anys), el 3050 aC i el 740 dC (± 150 anys). Totes foren erupcions explosives centrals amb característiques similars, excepte en l'última erupció que no va emetre fluxos piroclàstics.
El 1812 el Mont Tambora va entrar en una fase de gran activitat, assolint el clímax eruptiu en l'explosiu i catastròfic esdeveniment d'abril de 1815. La magnitud va ser de 7 a l'Índex d'explosibilitat volcànica (IEV), amb un volum total de tefra expulsat de 160 quilòmetres cúbics. Va ser una erupció explosiva central amb fluxos piroclàstics i un col·lapse de la caldera, que va provocar tsunamis i danys en grans extensions de terra. Va crear un efecte a llarg termini en el clima mundial. L'activitat volcànica va cessar el 15 de juliol de 1815. Posteriorment, a l'agost de 1819 es va enregistrar una activitat de seguiment consistent en una petita erupció (IEV 2) amb flames i rèpliques sorolloses, activitats que s'han considerat com una part de l'erupció de 1815. Al voltant de 1880 (± 30 anys), el Tambora va entrar en erupció de nou, però només dins la caldera. Es crearen petits cabals i extrusions del dom de lava. Aquesta erupció (IEV 2) va crear dins la caldera els cons satèl·lit o paràsits del Doro Api i el Toi.
El Mont Tambora segueix actiu. Durant els segles i s'han extrudit de la caldera doms i fluxos de lava menors. L'última erupció, petita i no explosiva (IEV 0) es va registrar l'any 1967.
L'erupció de 1815 L'erupció de 1815, en l'Índex d'explosibilitat volcànica s'ha qualificat de nivell 7, l'única d'aquesta mena des de l'erupció del llac Taupo al voltant de l'any 180 aC. Amb un volum expulsat estimat de 160 quilòmetres cúbics, l'explosió del Tambora de 1815 és l'erupció volcànica registrada més gran de la història. L'explosió es va sentir a més de 2.000 quilòmetres de distància, a l'illa de Sumatra. S'ha constatat que caigué cendra volcànica en llocs tan llunyans del centre de l'erupció com Borneo, Cèlebes, Java i les illes Moluques. La majoria de les morts per l'erupció van ser de fam i malalties puix les conseqüències de l'erupció van arruïnar la productivitat agrícola de la regió local. El nombre de morts fou d'almenys 71.000 persones que la situa com l'erupció més mortífera de la història, de les quals entre 11.000 i 12.000 persones van morir directament a causa de l'erupció; Es creu que la xifra de 92.000 víctimes mortals, que es dona sovint, parteix de dades sobrevalorades. L'erupció va crear anomalies climàtiques a escala global, inclòs el fenomen conegut com a "hivern volcànic"; l'any 1816 va arribar a ser conegut com l'"Any sense estiu" a causa de l'efecte que el núvol de cendra tingué en el clima d'Amèrica del Nord i Europa. Es van fer malbé els cultius agrícoles i els cap de bestiar varen morir en una gran part de l'hemisferi nord, donant lloc a la pitjor fam del .
Cronologia de l'erupció De resultes del refredament gradual del magma tancat dins la cambra magmàtica, el Mont Tambora havia experimentat segles d'una inactivitat letàrgica abans de 1815. Dins la cambra, a profunditats d'entre 1,5 a 4,5 kilòmetres, es produïa l'exsolucióL'exsolució és la descomposició d'un cristall mixt en dues fases sòlides de composicions més extremes, generalment per un descens de temperatura. Vegeu l'entrada exsolució a l'Enciclopèdia Catalana de magma fluid d'alta pressió format durant el refredament i posterior cristal·lització d'aquest. A la cambra s'hi generà una sobrepressió de 4-5 kbar i la temperatura va rondar els 700–850 °C. miniatura|Les regions on s'estima que caigué cendra volcànica durant l'erupció de 1815. Les àrees vermelles mostres el gruix de cendra que va caure. La regió més llunyana (1 cm de gruix) va arribar a Borneo i les illes Cèlebes. Les primeres explosions a l'illa es van escoltar la vesprada del 5 d'abril; se sentien cada quart d'hora, i van continuar a intervals fins l'endemà. El soroll era, en una primera instància, universalment atribuït a canons distants; tant és així, que un destacament de tropes va marxar de Yogyakarta, amb la idea que algun lloc veí estava essent atacat, i al llarg de la costa s'hi veieren en dues ocasions embarcacions que esperaven a suposats vaixells en perill. <p style="text-align: right;">—memòria de Sir Stamford Raffles'.
El 1812 la caldera va començar retrunyir i a emetre un núvol fosc. El 5 d'abril de 1815 hi hagué una erupció moderada, seguida de sorolls de trons de les detonacions, que se sentiren a Makassar, a Sulawesi (a 380 quilòmetres de distància), a Batavia (actual Jakarta) a Java (1.260 quilòmetres), i a Ternate a les illes Moluques (1.400 quilòmetres). La matinada del 6 d'abril va començar a caure cendra a l'Est de Java amb febles detonacions fins al 10 d'abril. A l'Illa de Sumatra (a més de 2.600 quilòmetres de distància) es cregué que el que sentien era el so de disparar d'armes de foc.Raffles, S. 1830: Memoir of the life and public services of Sir Thomas Stamford Raffles, F.R.S. &c., particularly in the government of Java 1811–1816, and of Bencoolen and its dependencies 1817–1824: with details of the commerce and resources of the eastern archipelago, and selections from his correspondence. London: John Murray, citat per Oppenheimer (2003).
Al voltant de les 7 del vespre del 10 d'abril les erupcions es van intensificar i es van aixecar tres columnes de foc. La muntanya sencera s'havia tornat una massa fluent de "foc líquid". Aproximadament cap a les 8 de la tarda van començar a ploure pedres tosques de fins a 20 centímetres de diàmetre, seguides de cendra entre les 9 i les 10 de la nit. A qualsevulla banda de la península queien cascades de foc piroclàstic que baixava per la muntanya cap al mar, anihilant el poble de Tambora. La tarda de l'11 d'abril se sentiren fortes explosions. El vel de cendres s'havia estès fins a l'est de Java i el sud de Sulawesi. A Batavia fou notable la pudor nítrica i hi va caure una pluja de tefra grossa i tenyida, disminuint finalment l'activitat entre l'11 i el 17 d'abril.
S'estima que l'explosió fou de nivell 7 a l'índex d'explosibilitat volcànica. Tenia aproximadament 4 vegades l'energia de l'erupció del Krakatoa (1883), és a dir, que seria una explosió equivalent a 800 megatones. També s'estima que es van ejectar uns 160 quilòmetres cúbics de traquiandesita piroclàstica, d'un pes aproximat d'1,4×10¹⁴ kg, deixant una caldera d'una àrea de 6-7 quilòmetres i de 600-700 metres de profunditat. La densitat de cendra que va caure a Makassar va ser de 636 kg/m². Abans de l'explosió, el Mont Tambora feia aproximadament 4.300 metres d'alt, un dels pics més alts de l'arxipèlag Indonesi; després de l'explosió, passà a tenir només 2.851 metres, la seva mida actual.