Lalfàbrega, alfabeguera o alfàbega, (Ocimum basilicum), de la família de les lamiàcies, olorosa, de flors blanques o rosades agrupades a la part alta de la tija, en forma de pisos. És una herba aromàtica anual, tot i que n'hi ha algunes espècies que són perennes, com l'alfàbrega africana blava i la santa tailandesa. És de creixement baix (entre 40–60 cm), amb fulles herbàcies de color verd llustrós a l'anvers i una mica més clar al revers, on podem trobar unes glàndules, cadascuna de les quals conté una goteta d'essència i que són les causants de l'aromaticitat. Són fulles amples de 3 a 5 cm de longitud, lleugerament peciolades i oposades, dentades i de textura sedosa. En algunes varietats agafen un color morat porpra. Són simples, de forma ovalada o oblonga, lanceolades, atenuades a la base, nervadura pennada, lleument dentades, tot i que hi ha varietats de jardí que són senceres i de textura sedosa.
És de tija erecta i ramificada des de la base, arrodonida per sota i quadrangular a la part superior. Tendeix a tornar-se llenyosa i espessa. Té un borrissol recobrint tota la superfície. Emet flors agrupades en espigues florals poc denses i tubulars de color blanc, rosa o violeta en verticils de 6 flors cadascú. Es disposen en un cim de 8 radis. Les flors són de mida variable i amb peduncle. La corol·la té de 8 a 10 mm de llarg i és de color blanc, rosa o violeta. Són flors bilabiades. El llavi superior està dividit en quatre lòbuls i l'inferior és sencer. Té un calze que es divideix en cinc lòbuls ciliats: els dos anteriors més estrets i aguts i el superior arrodonit i més gran que els altres, i queda superposat, aixecat i desbordat. Té 4 estams amb els filaments i les anteres de color blanc. Els estams no estan dirigits cap al llavi superior com les altres lamiàcies, sinó sobre el llavi inferior.
miniatura|Flor de l'alfàbrega
Aquesta planta és molt sensible a les gelades. És rara en estat silvestre. Es troba de 0 a 1000 m d'altitud, però està millor en altituds inferiors, ja que en augmentar l'altitud, disminueix el rendiment en olis essencials. Es conrea únicament per llavors, que es poden sembrar en planters o tests en un hivernacle a principis o a mitjans de primavera. Requereix una posició assolellada, tot i que en climes d'estius molt calorosos agraeix un poc d'ombra i sòls fèrtils, permeables i humits.
Taxonomia Ocimum basilicum va ser descrita per Carl von Linné i publicada el 1753 a Species Plantarum (2: 597).
Etimologia Ocimum: nom genèric que deriva del grec antic okimo utilitzat per Teofrast i Dioscòrides per referir-se a l'herba aromàtica.
basilicum: epítet llatí de basilicum, amb origen en el grec antic basilikon (python) ("planta reial, majestuosa"), a partir de basileus "rei".
Varietats miniatura|Detall de les flors. Ocimum basilicum var. album Benth. Ocimum basilicum var. anisatum Benth. Ocimum basilicum var. densiflorum Benth. Ocimum basilicum var. difforme Benth. Ocimum basilicum var. glabratum Benth. Ocimum basilicum var. majus Benth. Ocimum basilicum var. pilosum (Willd.) Benth. Ocimum basilicum var. purpurascens Benth. Ocimum basilicum var. thyrsiflorum (L.) Benth.
Sinonimia Ocimum majus Garsault, Fig. Pl. Méd.: t. 418a (1764), opus utique oppr. Ocimum minus Garsault, Fig. Pl. Méd.: t. 418b (1764), opus utique oppr. Ocimum album L., Mant. Pl. 1: 85 (1767). Ocimum thyrsiflorum L., Mant. Pl. 1: 84 (1767). Ocimum medium Mill., Gard. Dict. ed. 8: 3 (1768). Ocimum bullatum Lam., Encycl. 1: 384 (1785). Ocimum hispidum Lam., Encycl. 1: 384 (1785). Ocimum dentatum Moench, Methodus: 413 (1794). Ocimum odorum Salisb., Prodr. Stirp. Chap. Allerton: 87 (1796). Ocimum integerrimum Willd., Sp. Pl. 3: 162 (1800). Ocimum cochleatum Desf., Tabl. École Bot.: 220 (1804). Ocimum ciliatum Hornem., Hort. Bot. Hafn.: 565 (1815). Ocimum barrelieri Roth, Nov. Pl. Sp.: 278 (1821). Plectranthus barrelieri (Roth) Spreng., Syst. Veg. 2: 691 (1825). Ocimum lanceolatum Schumach. & Thonn. in C.F.Schumacher, Beskr. Guin. Pl.: 268 (1827). Ocimum anisatum Benth., Labiat. Gen. Spec.: 4 (1832). Ocimum caryophyllatum Roxb., Fl. Ind. ed. 1832, 3: 16 (1832). Ocimum laxum Vahl ex Benth., Labiat. Gen. Spec.: 5 (1832). Ocimum nigrum Thouars ex Benth., Labiat. Gen. Spec.: 5 (1832). Ocimum urticifolium Benth., Labiat. Gen. Spec.: 5 (1832), nom. inval. Ocimum citrodorum Blanco, Fl. Filip., ed. 2: 591 (1845). Ocimum ciliare B.Heyne ex Hook.f., Fl. Brit. India 4: 608 (1885). Ocimum scabrum Wight ex Hook.f., Fl. Brit. India 4: 608 (1885). Ocimum simile N.E.Br. in W.H.Harvey & auct. suc. (eds.), Fl. Cap. 5(1): 234 (1910). Ocimum chevalieri Briq., Bull. Soc. Bot. France 61(8): 279 (1914 publ. 1917).
Distribució i hàbitat L'alfàbrega és nativa de l'Índia i de totes les regions tropicals que van des d'Àfrica fins al sud-est asiàtic, però actualment s'ha globalitzat a causa del conreu humà.
Conreu Condicions de creixement L'alfàbrega és sensible al fred i presenta un millor creixement en condicions càlides i seques. Prefereix condicions d'alta lluminositat i creix millor a ple sol. Augmentar la intensitat de la llum, particularment la densitat de flux de fotons fotosintètics, pot millorar significativament el pes fresc de la planta, el contingut de matèria seca i l'alçada.
Tanmateix, a causa del seu ús comú, l'alfàbrega es conrea a molts països de tot el món. Les àrees de producció inclouen països de la zona mediterrània, de la zona temperada i d'altres amb climes subtropicals.
A Europa del Nord, el Canadà, els estats del nord dels EUA i l'Illa del Sud de Nova Zelanda, l'alfàbrega creix millor si es sembra sota sostre en una test de torba i després es planta a l'exterior a finals de primavera o principis d'estiu (quan hi ha poques possibilitats de gelada); tanmateix, també pot prosperar quan es planta a l'exterior en aquests climes. A més, es pot sembrar directament a terra una vegada que hagi passat el risc de gelades. Es desenvolupa millor en sòls ben drenats i amb exposició directa al sol.
Encara que l'alfàbrega creix millor a l'exterior, es pot conrear a l'interior en un test i, com la majoria de les herbes aromàtiques, ho farà millor en un ampit de la finestra orientat al sol, allunyada dels corrents d'aire fred. Un hivernacle o un cobertor de cultius és ideal si n'hi ha de disponible. No obstant això, fins i tot es pot conrear en un soterrani sota llums fluorescents. La il·luminació suplementària produeix una major biomassa i producció de fenol, i la llum vermella i blava augmenta específicament el creixement i la producció de botons florals. La radiació augmenta els compostos orgànics volàtils en l'oli essencial d'O. basilicum, un fenomen que no s'ha pogut reproduir en altres plantes, per la qual cosa podria ser únic del gènere o fins i tot d'aquesta espècie.
L'alfàbrega prefereix sòls orgànics ben drenats, ja que una disponibilitat adequada d'oxigen a la zona radicular és essencial per a un creixement òptim de la planta. Un drenatge deficient del sòl pot provocar hipòxia a les arrels, la qual cosa afecta negativament el desenvolupament general de la planta i el rendiment de l'oli essencial.
Poda, floració i formació de llavors miniatura|upright=0.9|Femella de abella fusteres farratjant miniatura|Flors d'alfàbrega italiana Quan una tija produeix flors, la producció de fulles s'atura en aquesta tija, la tija es torna llenyosa i la producció d'oli essencial disminueix. Per evitar-ho, el cultivador d'alfàbrega pot pinçar o tallar les tiges florals abans que hagin madurat completament. Atès que només la tija florides es veu afectada, es poden pinçar algunes tiges per a la producció de fulles, mentre que d'altres es deixen florir per a decoració o per obtenir llavors. Cullir les fulles de la planta ajuda a promoure el seu creixement, en gran part perquè la planta respon convertint parells de fulletes al costat de les fulles més altes en noves tiges.
Una vegada que es deixa florir la planta, pot produir beines de llavors que contenen petites llavors negres, les quals es poden guardar i plantar l'any següent. Si es deixa produir llavors, la planta d'alfàbrega tornarà a créixer l'any següent.
Mètodes de propagació Llavors La temperatura òptima de germinació per a les llavors d'alfàbrega oscil·la entre 34,5 i 39,0 °C, mentre que la temperatura base de germinació es situa entre 9,8 i 13,2 °C. No s'ha observat cap variació significativa en la temperatura òptima de germinació entre els diferents conreus d'alfàbrega. Abans de la sembra, les llavors d'alfàbrega (Ocimum basilicum) es poden sotmetre a un tractament d'hidroacondicionament (hydropriming) en remull en aigua durant 12 hores, cosa que millora eficaçment les taxes de germinació i la vigorositat de les plàntules.
Esqueixos L'alfàbrega (Ocimum basilicum L.) es propaga habitualment mitjançant esqueixos. En comparació amb la propagació per llavors, els esqueixos d'alfàbrega solen produir una collita més primerenca i un rendiment més elevat. El mètode de propagació habitual consisteix a seleccionar fragments de tija sans i no lignificats d'uns 5 a 10 cm de llargada, preferiblement brots apicals que conservin de 2 a 5 fulles, els quals s'insereixen en sòl humit fins que es desenvolupen les arrels. Després de l'arrelament, les plantes es trasplanten al camp. Exposar els esqueixos d'alfàbrega a la llum blava accelera significativament la formació d'arrels, reduint així el període de creixement.
Malalties L'alfàbrega pateix diversos patògens vegetals que poden arruïnar la collita i reduir el rendiment de la collita. La fusariosi és una malaltia fúngica d'origen edàfic que pot matar ràpidament les plantes d'alfàbrega més joves. Les plàntules poden morir a causa de la marginació fúngica causada per Pythium. Una malaltia foliar comuna de l'alfàbrega és la malura causada per Botrytis cinerea; pot causar infeccions postcollita i és capaç de matar la planta sencera. La taca negra es pot veure al foliatge de l'alfàbrega i és causada per fongs del gènere Colletotrichum. El míldiu causat per Peronospora belbahrii és una malaltia important, notificada per primer cop a Itàlia el 2003. Es va notificar a Florida el 2007 i cap al 2008 s'havia estès per l'est dels Estats Units fins a arribar al Canadà. S'han desenvolupat varietats de conreu d'alfàbrega resistents a P. belbahrii.
Entre els bacteris no patògens que es troben a l'alfàbrega s'inclouen espècies de Novosphingobium.
Utilitats L'alfàbrega en la gastronomia miniatura|Pastelera, un plat de blat de moro de la cuina xilena, s'utilitza alfàbrega en l'elaboració, i és la versió vegetariana de "pastel de choclo" La majoria de les diferents varietats d'alfàbrega cultivades en moltes regions d'Àsia tenen un sabor semblant al clau (Eugenia caryophyllata), que és generalment més fort que el de les varietats europees.
miniatura|esquerra|Fulles fresques d'alfàbrega
L'espècie O. tenuiflorum, estretament relacionada, és una herba sagrada a l'Índia, tot i que no gaire utilitzada culinàriament, les seues fulles s'usen per a preparar una infusió com a remei de refredats. Coneguda com a "tulasi", a aquesta planta se li rendeix culte, en ser considerada molt apreciada per Vixnu en algunes sectes vaishnavas. És un ingredient molt comú en la cuina tailandesa, vietnamita i xinesa, pel seu fort sabor semblant a l'anís (Pimpinella anisum), s'usa per a condimentar el curri i les verdures saltades.
És sovint emprada en la cuina mediterrània i llatinoamericana; es pot consumir fresca o seca en amanides, sopes de verdures, salses per a acompanyar plats de pasta -la famosa salsa pesto italiana la porta com a ingredient principal- i també en guisats de qualsevol mena de carns.