La democràcia cristiana és una ideologia inspirada en la doctrina social cristiana per respondre als reptes de la societat i la política contemporànies.
La ideologia democristiana compta amb diverses fonts, tot i que es considera a Jacques Maritain com a principal ideòleg. Altres pensadors claus en la formació de la ideologia democristiana el trobem en: el papa Lleó XIII, el papa Pius XI, Emmanuel Mounier,[ Heinrich Pesch, Abraham Kuyper, i Luigi Sturzo.
Descripció La democràcia cristiana s'ha inspirat principalment en la doctrina social catòlica i el neoescolasticisme, així com en la tradició neocalvinista dins del cristianisme Més tard va guanyar terreny amb luterans i pentecostals, entre altres tradicions confessionals del cristianisme en diverses parts del món. Durant el segle XIX, les seves principals preocupacions van ser reconciliar el catolicisme amb la democràcia, respondre a la " qüestió social " que envoltava el capitalisme i la classe treballadora, i resoldre les tensions entre l'església i l'estat. Al segle XX, els democristians van liderar l'Europa occidental i meridional de la postguerra en la construcció dels estats del benestar modern i la construcció de la Unió Europea. A més, a finals del segle XX i principis del , la democràcia cristiana va guanyar suport a l'Europa de l'Est entre els antics estats comunistes que patien corrupció i estancament.
En l'espectre polític europeu d'esquerra i dreta, la democràcia cristiana ha estat difícil d'ubicar, ja que sovint va rebutjar l'economia liberal i l'individualisme, i va defensar la intervenció estatal, alhora que defensava els drets de propietat privada contra l'excessiva intervenció estatal. Això va significar que els democristians s'han considerat històricament de centreesquerra en economia, i de centredreta en moltes qüestions socials i morals. Més recentment, els democristians s'han posicionat com a centredreta, com passa tant amb el Partit Popular Europeu, o amb el Moviment Polític Cristià Europeu, amb els quals estan afiliats molts partits demòcrata cristians a Europa. Els democristians donen suport a una " economia de mercat lleugerament regulada", amb un sistema de seguretat social eficaç, i per tant, una economia social de mercat.
Internacionalment, molts partits democristians són membres de la Internacional Demòcrata de Centre . Exemples dels principals partits demòcrates cristians són la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, la Crida Demòcrata Cristiana neerlandesa, El Centre a suís, el Partit Popular espanyol, el Partit d'Acció Nacional mexicà, el Partit Popular Austríac i el Partit Demòcrata Cristià de Xile . Molts partits demòcrates cristians americans estan afiliats a l'Organització Demòcrata Cristiana d'Amèrica.La democràcia cristiana continua tenint influència a Europa i Amèrica Llatina, tot i que també és present en altres parts del món.
Punts de vista polítics En general, els partits democristians a Europa tendeixen a ser moderadament conservadors i, en diversos casos, formen el principal partit conservador als seus respectius països. En canvi, els partits democristians a l'Amèrica Llatina tendeixen a variar en la seva posició en l'espectre polític, segons el país on es troben, sent més d'esquerres, com en el cas del Partit Demòcrata Cristià de Xile, o de dretes, com en el cas del Partit d'Acció Nacional de Mèxic. Geoffrey K. Roberts i Patricia Hogwood han assenyalat que "la democràcia cristiana ha incorporat molts dels punts de vista dels liberals, conservadors i socialistes dins d'un marc més ampli de principis morals i cristians".
Els democristians solen ser socialment conservadors i generalment tenen una postura relativament escèptica envers l'avortament i el matrimoni homosexual, tot i que alguns partits d'aquesta ideologia han acceptat la legalització limitada d'ambdós. Defensen una ètica de vida coherent pel que fa a la seva oposició a la pena de mort i l'eutanàsia. Els democristians també han donat suport a la prohibició de les drogues. Aquests partits sovint tendeixen a afirmar el llegat cristià del seu país, i a afirmar explícitament l'ètica cristiana en lloc d'adoptar una postura més liberal o secular; alhora que consagren la llibertat de culte. La democràcia cristiana fomentà una "unitat ecumènica aconseguida a nivell religiós contra l'ateisme del govern als països comunistes".
Les opinions dels democristians inclouen valors morals tradicionals, oposant-se a la secularització, l'ateisme d'Estat, i una visió del desenvolupament evolutiu de la societat, emfatitzant la llei i l'ordre i un rebuig del comunisme. Els seus principis estan oberts al canvi en l'estructura de la societat, i no necessàriament donen suport a l'statu quo social, posant èmfasi en els drets humans i la iniciativa individual. Rebutgen el secularisme i emfatitzen en el fet que l'individu forma part d'una comunitat i té deures envers ella. Els democristians sostenen que els diversos sectors de la societat com l'educació, la família, l'economia i l'estat, tenen autonomia i responsabilitat sobre la seva esfera, un concepte conegut com a sobirania esfèrica Un sector no hauria de dictar les obligacions d'un altra entitat social; per exemple, l'àmbit de l'estat no pot interferir en la cura dels infants, un paper que pertany a l'esfera de la família. Dins l'esfera del govern, la democràcia cristiana sosté que les qüestions civils s'han d'abordar primer al nivell més baix de govern, abans de ser examinades a un nivell superior, doctrina coneguda com a subsidiarietat Els conceptes de sobirania esfèrica i subsidiarietat es consideren pilars fonamentals de la ideologia política democristiana.
Els democristians emfatitzen la comunitat, la justícia social i la solidaritat, a més de donar suport a un estat del benestar, als sindicats i a la regulació de les forces del mercat. La majoria dels seus membres europeus rebutgen el concepte de lluita de classes i, en canvi, prefereixen la co-determinació. Per altre costat, democristians estatunidencs donen suport a un sistema econòmic distribuista, que defensa una distribució generalitzada de la propietat productiva, en particular una major propietat dels treballadors i l'autogestió dels treballadors de la seva producció.
L'estat del benestar democristià té com a objectiu donar suport a les famílies, i sovint depèn d'institucions intermediàries per oferir serveis socials i seguretat social, amb el suport de l'estat.Els democristians donen suport al principi de gestió responsable, que defensa la idea que els humans han de salvaguardar el planeta per a les futures generacions i tendeixen a tenir una visió conciliadora pel que fa a la immigració.
Història Segle XIX miniatura|308x308px|Felicité De La Mennais, va ser un filòsof, polític i teòleg catòlic francès, condemnat a les encícliques Mirari vos, de 1832, i a Singulari Nos, de 1834, pel seu pensamaent catòlic liberal. Els orígens de la democràcia cristiana es remunten a la Revolució Francesa, on inicialment, el republicanisme francès i l'Església Catòlica eren profundament hostils entre si, ja que els governs revolucionaris havien atacat les bases de la religió catòlica, confiscant les terres de l'església, perseguit els seus sacerdots i intentat establir noves religions: primer el Culte de la Raó i després el Culte de la Raó i de l'Ésser Suprem. Passades algunes dècades als fets revolucionaris, l'Església Catòlica va considerar la puixança del liberalisme com una amenaça als valors catòlics. Es considerava que l'afavoriment de la industrialització i urbanització resultants de la societat, estaven destruint la vida comunitària i familiar tradicional. Segons l'Església Catòlica, el liberalisme econòmic promovia l'egoisme i el materialisme, emfatitzant l'individualisme, la tolerància i la lliure expressió, les quals permetien que prosperessin tot tipus d'autoindulgència i permissivitat. En conseqüència, durant gran part del segle XIX, l'Església catòlica va ser hostil a la democràcia i al liberalisme.
Aquesta hostilitat envers la democràcia i el liberalisme seria contrastada pels catòlics liberals, grup desitjava reconciliar els catòlics amb l'estat de la política moderna, involucrant els catòlics en organitzacions, l'acció pública i parlamentarisme. No obstant i això, no era un aval de la democràcia, i els catòlics liberals sostenien que no s'adherien al liberalisme. Les figures principals del moviment, com ara Félicité de La Mennais, esdevindrien més tolerants amb la democràcia. Aquest grup es va relacionar amb el desig de llibertat de premsa, llibertat d'associació i llibertat de culte, i educació gratuïta.
Durant aquest període, es va desenvolupar el pensament social catòlic també conegut com la Docrtina Social de l'Església, amb teòlegs i activistes catòlics socials que defensaven els interessos de la classe treballadora. Alguns activistes, com ara Frédéric Ozanam, fundador de la Societat de Sant Vicenç de Paül, eren més receptius a la democràcia liberal. Ozanam va criticar el liberalisme econòmic i la mercantilització del treball, i va argumentar que la caritat era insuficient per afrontar aquests problemes, apostant per les associacions obreres i intervenció estatal. El líder del Partit Popular italià, Luigi Sturzo, atribueix a Ozanam ser el primer demòcrata cristià. Un dels teòlegs més influents d'Alemanya va ser Wilhelm von Ketteler, que va animar els catòlics a acceptar l'estat modern. Ketteler defensaria les associacions productives amb repartiment de beneficis, sindicats cristians i drets dels treballadors. esquerra|miniatura|289x289px|Frédéric Ozanam, acadèmic francès, fundador de la Societat de Sant Vicenç de Paul, formaria part dels primers democristians europeus. A la dècada del 1870, van sorgir moviments polítics catòlics, independentment de l'Església Catòlica, per defensar el pensament del catolicisme dins els estats liberals. A Europa, en general, els estats liberals desitjaven controlar el sistema educatiu catòlic. Tanmateix, a Alemanya i Itàlia, aquest fet es va considerar un atac directe contra l'església. Els moviments polítics catòlics es van oposar específicament al laïcisme liberal i al control estatal de l'educació; sorgint partits com el Partit del Centre alemany, el Partit Catòlic belga, diversos partits catòlics als Països Baixos i el Partit Socialcristià austríac. Inicialment, la majoria d'aquests partits van acceptar les creences antiliberals de l'Església Catòlica de l'època, i molts catòlics darrere d'aquests moviments, creien que totes les esferes de la vida havien d'estar regulades per la religió. Aquests moviments van ser inicialment creats per seguidors de l'ultramontanisme, que s'oposaven a la visió liberal de separació de l'església i l'estat, i utilitzaven el terme "democràcia cristiana" en oposició a la democràcia liberal. El Partit de Centre a Alemanya seria una excepció a aquesta tendència, ja que va defensar l'Església Catòlica mitjançant una apel·lació a les llibertats liberals i la democràcia. A més, aquest partit, inspirat per Ketteler, va donar suport a la legislació social. miniatura|289x289px|Wilhelm Emanuel von Ketteler, bisbe i teòleg alemany, influí en les bases de l'encíclica Rerum Novarum, destacant per la seva obra Die Arbeiterfrage und das Christenthum, Mainz, Franz Kirchheim, 1864 (cat : La qüestió obrera i el cristianisme)