La catedral de Santiago de Compostel·la, coneguda també històricament com a catedral de Sant Jaume de Galícia, (en gallec catedral de Santiago de Compostela) està situada a la Praza do Obradoiro de la ciutat de Santiago de Compostel·la, al centre de la província de la Corunya, a Galícia. Acull el que, segons la tradició, és el sepulcre de l'apòstol sant Jaume, i això va convertir el temple en un dels principals destins de pelegrinatge d'Europa durant l'edat mitjana mitjançant l'anomenat Camí de Sant Jaume, una ruta iniciàtica en què se seguien les petjades de la Via Làctia que comunica la península Ibèrica amb la resta del continent. Això va ser determinant perquè els regnes hispànics medievals participessin en els moviments culturals de l'època. Actualment continua sent un important destí de pelegrinatge. Un privilegi concedit el 1122 pel papa Calixt II va declarar que serien «any sant jubilar» a Compostel·la, tots els anys en què el dia 25 de juliol, dia de Sant Jaume, coincidís amb diumenge. El papa Alexandre III el va confirmar en la butlla Regis aeterni del 1179.

El nucli antic de Santiago de Compostel·la és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1985. Segons la pàgina web d'aquesta organització:

Història miniatura|Còdex calixtí, foli 4t, apòstol sant Jaume. Segons la llegenda, l'apòstol sant Jaume el Major va dur el cristianisme als celtes de la península Ibèrica. L'any 44 va ser decapitat a Jerusalem. Les seves restes van ser portades posteriorment a Galícia en una barca de pedra. Arran de les persecucions romanes dels cristians d'Hispània, la seva tomba va ser abandonada al segle tercer. Sempre segons la llegenda, aquesta tomba va ser descoberta l'any 814 per l'ermità Pelai (Pelagius), després de veure llums estranyes al cel nocturn. El bisbe Teodemir d'Iria va reconèixer aquest fet com un miracle i n'informà el rei Alfons II d'Astúries i Galícia (791-842). El rei va ordenar la construcció d'una capella al lloc. Diu la llegenda que el rei en va esdevenir el primer pelegrí. Això va ser seguit per una primera església l'any 829 i una altra el 899, església preromànica, per ordre del rei Alfons III d'Astúries, fent-ne gradualment un important lloc de peregrinació. L'any 997 aquesta església primitiva va ser reduïda a cendres per Almansor (938-1002), comandant de l'exèrcit del califa de Còrdova. Les portes i les campanes, portades per captius cristians a Còrdova, es van afegir a la mesquita aljama. Quan Còrdova va ser presa pel rei Ferran III de Castella el 1236, aquestes mateixes portes i campanes van ser transportades per presoners musulmans a Toledo, i s'inclogueren a la catedral de Santa Maria de Toledo.

La construcció de la catedral actual va començar el 1075 sota el regnat d'Alfons VI de Lleó (1040-1109) i el patrocini del bisbe Diego Peláez. Va ser construïda segons el mateix plànol que l'església de maons monàstica de Sant Serni de Tolosa, probablement l'edifici romànic més gran de França. El temple va ser construït sobretot en granit. La construcció es va aturar diverses vegades i, segons el Liber Sancti Iacobi, l'última pedra fou col·locada el 1122 i la catedral va ser consagrada el 1128. Segons el Còdex calixtí, els arquitectes eren «Bernard el Vell, un mestre meravellós», el seu ajudant Galperinus Robertus i, més tard, possiblement, «Esteban, mestre de les obres de catedrals». En l'última etapa «Bernard, el jove» que possiblement era fill d'Esteban, va acabar l'edifici, mentre que Galperinus era a càrrec de la coordinació. També va construir una font monumental al davant de la portada septentrional el 1122.

L'última etapa de construcció comença quan el 1168 el capítol encarrega al Mestre Mateo la cripta i el pòrtic de la Glòria i la catedral és definitivament consagrada el 3 d'abril de 1211 per l'arquebisbe Pedro Muñiz i en presència del rei Alfons IX de Lleó.

L'església va esdevenir seu episcopal el 1075. Va continuar creixent en importància com a lloc de peregrinació i aviat es va consolidar com a seu arquebisbal pel papa Calixt II el 1120. L'any 1495 s'hi va afegir una universitat.

La catedral fou embellida i ampliada entre el i el .

Descobriment del sepulcre miniatura|Alfons II d'Astúries, primer rei que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la i hi va fer construir la primera basílica Els orígens del culte a sant Jaume a Gal·lècia romanen en l'obscuritat dels temps. A la fi del es difon al nord-oest de la península Ibèrica la llegenda que sant Jaume el Major havia estat enterrat en aquestes terres, després d'evangelitzar-les. Aquesta idea és recollida a la península pel tractat De ortu et obitu Patrum, d'Isidor de Sevilla i a Anglaterra pel bisbe Aldhelm de Malmesbury.

Així, vuit segles després de la mort de l'apòstol sant Jaume, l'any 813, un ermità anomenat Pelai o Pelagius va veure unes llums en les proximitats de la població de la parròquia de San Félix de Lovio, així com ho van veure d'altres fidels. L'hi va comunicar el fet al bisbe Teodemir, bisbe d'Iria Flavia (a prop de Padrón). Després d'uns dies de dejuni, el bisbe i acompanyants van anar al lloc i van descobrir entre les bardisses, un monument fet de lloses de marbres; no van tenir cap dubte que es tractava del sepulcre de l'apòstol i de dos dels seus deixebles, Atanasi i Teodor. El bisbe va comunicar la troballa al rei Alfons II d'Astúries, el qual va viatjar amb la seva cort al lloc, va donar terres prop del sepulcre al bisbe i va manar edificar una petita església.

Església primitiva miniatura|esquerra|Fotografies de la catedral de Sant Jaume de Compostel·la Després d'unes excavacions fetes l'any 1878 sota l'absis de la catedral dirigides per l'historiador Antonio López Ferreiro i sent arquebisbe de Compostel·la Miquel Payà i Rico, es van descobrir els fonaments del primitiu sepulcre, anomenat «Arca Marmàrica de Santiago», amb restes d'un altar que constava d'una llosa llisa sobre un fust de pedra també llis. Presentava una planta d'uns vuit metres de costat, amb un altre cos central, més petit rectangular, construït per grans carreus de pedra i els murs exteriors estaven fets en maçoneria. Tenia un pòrtic amb columnes i paviment amb lloses de granit, també una orla de mosaic romà envoltava la tapa del sepulcre. L'església que va manar construir Alfons II d'Astúries va respectar l'antiga cel·la del sepulcre, es van derrocar les columnes i es va construir un mur a prop de l'arca marmòria en forma de nau amb un petit absis i finalment es va cobrir tot amb una sostrada de fusta.

Església preromànica Durant el regnat d'Alfons III d'Astúries, arran del nombre creixent de pelegrins i de les petites dimensions de l'església, es va decidir la construcció d'una altra de preromànica més àmplia que l'anterior. Es va executar amb una planta de tres naus, quedant íntegrament, en el seu presbiteri, l'antiga església. No es van tocar les sepultures de sant Jaume i els seus deixebles, a la capçalera central es va col·locar l'altar dedicat al Salvador (Jesucrist) i a les absidioles laterals, a la dreta l'altar de Sant Pere i a l'esquerra el de Sant Joan. La consagració, amb gran ostentació, va tenir lloc el maig de 899 amb l'assistència de «la família reial, 17 bisbes, 14 nobles i més personatges». En un llibre de pergamí de la catedral es conserva l'escriptura de donació per part del rei Alfons III.

L'estiu del 997 va atacar Santiago de Compostel·la Almansor, el califa de Còrdova, després que, veient les seves intencions, el bisbe Pedro de Mezonzo evacués la ciutat. Almansor i les seves hosts musulmanes van cremar el temple preromànic dedicat a sant Jaume, respectant el sepulcre. Això va permetre la continuïtat del Camí de Sant Jaume. Cap a l'any 1000 el temple fou reconstruït pel dit bisbe.

Església romànica miniatura|Planta de la catedral, reconstrucció hipotètica de com seria al , posteriorment ha estat molt modificada El temple del també va resultar insuficient per a les nombroses peregrinacions que acudien a Sant Jaume de Compostel·la. Sota l'impuls del rei Alfons VI de Lleó i del bisbe Diego Peláez es va començar l'obra de la gran catedral romànica l'any 1075, a càrrec dels mestres d'obra Bernardo el Vell i el seu ajudant Galperinus Robertus amb mig centenar de picapedrers segons el Còdex calixtí. El bisbe Diego Peláez va ser destituït el 1088, parant-se les obres durant algun temps.

Cinc anys més tard, les obres estaven en marxa, impulsades per l'acabat d'anomenar administrador de la diòcesi, Diego Gelmírez, amb el suport del nou bisbe Dalmacio i Ramon de Borgonya. El 1101 abandonà la ciutat de Compostel·la el Maestro Esteban deixant completades les capelles del deambulatori i començades les obres de la porta de les Pratarías. Des d'aquest moment, es van continuar amb regularitat els treballs, durant les dues primeres dècades del es van rematar els treballs dels braços del creuer el 1111, fins a la col·locació de l'última pedra, que, si atenem les indicacions del Còdex calixtí, va haver de tenir lloc el 1122. Diego Gelmírez va ser nomenat bisbe el 1100 i primer arquebisbe de Compostel·la el 1120 fou la figura més important en la tasca d'impulsar l'activitat constructora a Santiago. Encara que la construcció es va aturar algunes vegades, la gran quantitat d'almoines va fer possible que tornés al culte i que fos consagrada el 1128. L'any 1140 ja s'havien cobert sis trams de les naus, i el Mestre Mateo es va fer càrrec de la direcció d'obres el 1168, quan va començar el pòrtic de la Glòria. Encara que les obres van continuar durant bona part del , la catedral es va consagrar definitivament el 1211.

Pelegrinatge

Aproximadament des de 813, la notícia de la troballa de les relíquies de l'apòstol s'estén per tota l'Europa cristiana i sota la protecció del rei Alfons II d'Astúries, molt aviat, els pelegrins comencen a arribar al lloc, el denominat Campus Stellae, que es transformarà en Compostel·la, i que es va convertir progressivament en un centre de pelegrinatge amb la fundació d'un convent i diversos hostals a la mateixa ciutat. L'any 950 Godescalc, bisbe francès de Lo Puèi de Velai, va pelegrinar al sepulcre i és considerat com el primer pelegrí estranger documentat.

Religiosos vinculats a Cluny van elaborar el Còdex calixtí i la Història Compostel·lana per a l'arquebisbe Diego Gelmírez i els reis peninsulars van afavorir en tot el possible la constitució i projecció d'una xarxa de monestirs cluniacencs al nord de la Península i singularment prop del Camí de Sant Jaume, aconseguint amb això grans edificacions en estil romànic. El privilegi concedit, i confirmat pel papa Alexandre III, consisteix en el fet que l'any que el 25 de juliol, festa de Sant Jaume el Major, cau en diumenge es podrien guanyar a l'església de Compostel·la les mateixes gràcies que es donaven a Roma els anys jubilars, que allà acostumen a coincidir cada 25 anys. Es tracta de la butlla de concessió més antiga que es conserva, la Regis aeterni, datada el 1179. En aquesta butlla es confirma un privilegi donat pel papa Calixt II (1118-1124).

miniatura|esquerra|Diverses indicacions del Camí de Sant Jaume miniatura|Certificat de la compostel·lana