El Monestir de Santa Maria de Pedralbes és un conjunt monumental que dona nom al barri de Pedralbes de Barcelona, declarat bé cultural d'interès nacional. El cenobi ha tingut presència monacal de l'orde de Santa Clara al llarg de 700 anys, entre 1327 —quan, impulsat per la reina Elisenda de Montcada, fou consagrada l'església de Santa Maria— i el 2025, quan les tres últimes monges van abandonar el monestir.
Història Edat antiga Entre 1989 i 1991, en intervencions arqueològiques que van fer-se al recinte del monestir i en àrees adjacents es van documentar un assentament de l'època romana i una ocupació de l'edat mitjana però anterior a la construcció del monestir. Al jardí de les Corts i al carrer de Montevideo es van descobrir estructures que s'ajusten a les característiques de les dependències d'una vil·la romana destinades a l'explotació agropecuària (la pars rustica) del període altimperial i se'n va documentar algun mur. Els sondeigs fets a l'interior de l'antic dormitori de les monges van revelar l'existència de diverses sitges. La interpretació de les restes suggereix que el conjunt hauria funcionat com una zona d'elaboració i emmagatzematge d'algun producte agrícola. La presència d'algunes cubetes i un lacus o bassa pavimentat amb opus signinum, que es va trobar en l'excavació, indica que hi devia haver una premsa d'oli o de raïm.
Edat mitjana El monestir va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa la reina Elisenda de Montcada el 1327, amb la intenció que servís de lloc de retir per a la reina en el moment d'enviudar, que es preveia proper per l'edat i la salut del rei.BESERAN, P.; CUBELLES, A.; JULIÀ, J.M. El convent de Santa Maria de Pedralbes dins de L'art gòtic a Catalunya. Vol. I. Barcelona, 2002. Ed. Enciclopèdia Catalana.
El gener del 1326, la reina Elisenda comprà a Elisenda, vídua d'Arnau de Sarrià, i al seu fill Bernat el mas Pedralbes, situat al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir i a l'oest de la ciutat. Al febrer obtingué del papa Joan XXII la facultat per fundar el monestir de clarisses que volia, amb la condició que arribés a dotze el nombre de religioses i que la sustentació fos segura, és a dir, d'acord amb la reforma de la regla de santa Clara aprovada per Urbà IV.
El monestir es va inaugurar amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. La reina va posar especial interès en aquest monestir, al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d'aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La mateixa Elisenda de Montcada va fer construir un palau annex al qual es va traslladar pels volts de febrer de 1328, després de la mort del seu marit, el mes de novembre del 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins al moment de la seva mort, el 1364. Malgrat que la mateixa reina va ordenar al seu testament que l'edifici fos derruït després de la seva defunció, l'any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d'altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l'exterior. Des del 1329 hi va haver una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el conventet.
Edat moderna El 1466, després de la mort del Príncep de Viana durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), les monges es van veure obligades a deixar el monestir, trencant així la clausura, i es van recollir al monestir de Sant Joan de Jerusalem i, ja el 1468, al Palau de la Vescomtessa i a unes cases del carrer Santa Anna de la seva propietat. Durant aquesta guerra el monestir es va convertir en el quarter general dels partidaris de Joan II i és on es va produir la capitulació de Pedralbes el 24 d'octubre de 1472.
Més endavant, durant la Guerra dels Segadors les monges van ser exclaustrades de nou i es van allotjar a la residència del marquès d'Aitona, on van haver de restar durant tres anys. En virtut de l'acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat. Després d'aquesta llarga estança el monestir va començar a acusar una lenta decadència al llarg del , en part per la mala gestió d'algunes abadesses, en part per les circumstàncies socioeconòmiques i polítiques del moment, que van agreujar fets com la pèrdua del municipi de Sarrià, l'obligatorietat de pagar impostos a l'Ajuntament, la Guerra de Successió, etc.
El 30 de juliol del 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van rebre l'ordre d'exclaustració i el 23 d'agost es va dissoldre la comunitat i es van tapiar les entrades de l'església i el monestir, restant les monges disperses durant tres anys. Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.
Edat contemporània El 1931, l'estat va declarar el monestir monument històricoartístic i, en esclatar la Guerra Civil, se'n feu càrrec la Generalitat i va ser cremat el retaule major. El 1938 s'hi instal·là el Dipòsit General d'Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment.DURAN, A. Els arxius documentals durant la guerra de 1936-39 dins de Barcelona i la seva Història. Vol.3. Barcelona, 1975. Ed. Curial. A partir del 1949, una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un edifici a l'antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del va passar a formar part del Museu d'Història de la Ciutat. En aquest museu s'exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col·lecció es va traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint, en clausura, a l'actual monestir. El 13 de juliol del 2011, el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, afirmà que treballaria perquè el seu districte recuperés el monestir en detriment del barri de les Corts. Des del 2012 s'hi celebren els Diàlegs de Pedralbes, un cicle de pensament contemporani sobre l'espiritualitat dirigit per Francesc Torralba.
El 2014 morí Pierrette Prat i Galindo, una religiosa que havia entrat al monestir el 1957, on visqué fins al final de la seva vida. Entre el 1957 i el 1987 fou presidenta federal dels monestirs de clarisses de Catalunya. Des del 1987 i fins al 2007 en fou l'abadessa.
Arquitectura El perímetre del monestir de Pedralbes va estar en un origen voltat per una muralla. D'aquesta muralla únicament es conserven dues torres de vigilància i dues de les portes que donaven accés al recinte.
Església L'església de Pedralbes consta d'una única nau, amb set trams de voltes quatripartites i un absis heptagonal. Entre els contraforts de les tres primeres voltes (o sigui, entre la porta i l'absis) s'hi disposen capelles; el quart tram correspon a la porta, que s'obre a la plaça del Monestir, i els tres darrers al cor, que en el cinquè tram té dos pisos (el cor baix i el cor alt), però que en el sisè i el setè només té el pis alt, ja que el pendent natural del terreny fa que aquests dos trams del cor alt estiguin construïts directament sobre la roca granítica. Fins al , el cor havia estat separat de la resta de l'església per una paret que pujava gairebé fins a les voltes, i que tenia al mig una finestra enreixada amb una espessa gelosia a través de la qual les monges podien seguir l'ofici, però el 1894 es va enderrocar la paret, del cor alt i es va doblar la del cor baix, per tal de suportar el pes de l'orgue, que es va instal·lar aproximadament al lloc on hi havia hagut la finestra.
A més del cor alt i el cor baix, també hi ha el cor dels frares, situat al mig de l'església i fora de l'àmbit de la clausura, i que en ser de poca alçada (1,3 m) no trenca la unitat espacial de la nau, a diferència del que passa en altres esglésies que tenen cors amb parets o cadirats més alts, com la catedral de Barcelona.
La simplicitat de les línies de l'església, especialment el campanar octogonal, acabat en aresta viva, infon una acusada modernitat a l'edifici i va provocar l'admiració de Le Corbusier en la seva visita de 1928; en un discurs fet llavors al Saló de Cent de l'Ajuntament, digué: El Monestir de Pedralbes, quina simplicitat més moderna! És el millor que he vist a la vostra terra durant molts anys.
Claustre És l'element més important del monestir després de l'església, és l'espai al voltant del qual s'ordena el monestir, té tres pisos d'altura i una longitud de 40 metres. Donen a l'esmentat claustre el sepulcre de la reina Elisenda, el dormitori, l'abadia, la infermeria, el menjador (refetor) i la sala capitular.
Els dos pisos inferiors són del s. XIV amb arcs espaiosos apuntats, sobre columnes amb capitells molt estilitzats, amb escuts dels reis d'Aragó i de la casa de Montcada. El pis superior és sense arcades i amb sostre en vessant.
Hi destaca les pintures de la cel·la de Sant Miquel, obra de Ferrer Bassa que decoren totalment la cel·la de pregària de l'abadessa. Realitzades el 1346, mostren la influència que va rebre aquest artista del pintor italià Giotto i són la millor mostra d'aquest gòtic italianitzant fora d'Itàlia.
El jardí medieval de plantes medicinals
D'acord amb les tradicions monàstiques, en el claustre dels monestirs es cultivaven diverses plantes medicinals i així ho degueren fer les monges del Monestir. Com a complement a l'exposició Plantes, remeis i apotecaris, organitzada l'any 2007 pel Museu-Monestir de Pedralbes, es va impulsar la recreació d'un jardí medicinal medieval amb una cinquantena de plantes amb propietats remeieres segons el coneixement medieval.Plantes, remeis i apotecaris. El jardí Medieval del Monestir de Pedralbes. Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona. Recentment, i en el marc d'un conveni de col·laboració impulsat per aquest Museu Monestir i la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, s'ha possibilitat fer un passeig virtual"passeig virtual" per aquest jardí medieval a partir del treball d'un grup d'estudiants assessorats per professors de botànicaprofessors de Botànica de la Facultat.
Aquest jardí està relacionat amb la teoria dels humors.Monestir de Pedralbes, Plantes, remeis i apotecaris, 2007. Catàleg de l'exposició. p.2-3
Tomba d'Elisenda de Montcada