fou un poeta i lingüista occità. Ha estat un dels principals especialistes en lingüística romànica i occitana del .
Biografia Nascut a París, passà la infantesa a Comenge, on hi va aprendre l'occità. Fou deportat a Alemanya del 1943 al 1945 i en tornar estudià a París, on es doctorà el 1959. També hi fou un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Occitans, del qual en va ser president des del 1961.
Va ser professor titular de la universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d'Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers. Se'l considera un dels principals especialistes en dialectologia de la llengua d'oc i literatura occitana medieval, activitat compartida per l'acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària. Com a romanista era també especialista en estudis literaris medievals, tasques que va desenvolupar des de la Universitat de Poitiers, on va exercir de professor fins a la jubilació el 1989. Va compaginar l'activitat científica i literària amb l'acció occitanista. El 1945 va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO), organisme que va presidir del 1962 al 1980, i va col·laborar amb nombroses publicacions com Cahiers de Civilisation Médiévale, Revue de Linguistique Romane, Estudis Romànics, Òc, etc.
Va ser autor de nombroses obres, entre les quals destaquen el seu Manual pràctic de filologia romànica (1973) o La llengua occitana (1963), encara avui obres de referència bàsica. Com a occitanista també va ser un dels primers lingüistes que va impulsar als anys 70 l'establiment de l'occità estàndard o referencial, sobre bases científiques i filològiques, com la grafia clàssica establerta per Loïs Alibert (1935), al costat d'autors com Robèrt Lafont o Jacme Taupiac.
El 1982 formà part de la Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, amb Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, els quals establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983 i que seguien les indicacions donades per l'IEO respecte al gascó.
El 25 d'octubre de 2010, Pèire Bèc fou designat com a guanyador del Prèmi Robèrt Lafont, instituït aquell mateix any, per "la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana".
Obres Literatura Petite anthologie de la lyrique occitane du Moyen Âge (1954) Les saluts d'amour du troubadour Arnaud de Mareuil (1961) La langue occitane (1963; en català, La llengua occitana, 1977, traducció de Jem Cabanes, Ed. 62) Manuel pratique de Philologie romane (1969) Burlesque et obscénité chez les troubadours (1984) Chants d'amour des femmes troubadours (1995) Au briu de l'estona (1955) poesia Sonets barròcs entà Iseut (1979) poesia Lo hiu tibat (1978) novel·la Sebastian (1980) novel·la Raconte d'una mort tranquilla (1993) narració Contes de l'unic (1977) narració
Lingüística Manuel pratique d'occitan moderne (Picard, 1973; 2a edició, 1983)
Manuel pratique de philologie romane (Picard, 1970 (vol. 1), 1971 (vol. 2) - reedició, 2000)
Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans (PUF, 1968): Essai d'aréologie systématique.
Premis i reconeixements 2010 - Prèmi Robèrt Lafont
Referències
Categoria:Escriptors francesos en occità Categoria:Escriptors parisencs Categoria:Lingüistes occitans Categoria:Morts a Poitiers Categoria:Oficials de les Palmes Acadèmiques Categoria:Occitanistes Categoria:Occitanistes (filòlegs) Categoria:Dialectòlegs Categoria:Presidents de l'Institut d'Estudis Occitans Categoria:Romanistes francesos Categoria:Professors de la Universitat de Poitiers Categoria:Lingüistes parisencs Categoria:Escriptors occitans Categoria:Polítics parisencs Categoria:Escriptors francesos morts al segle XXI Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XX Categoria:Polítics francesos morts al segle XXI Categoria:Polítics francesos nascuts al segle XX