La Selva és una comarca de la vegueria Gironina situada entre la Serralada Transversal i la Costa Brava que limita amb les comarques del Maresme, el Vallès Oriental, Osona, la Garrotxa, el Gironès, el Baix Empordà i la mar Mediterrània. Comprèn part de la depressió de la Selva i de les comarques naturals de les Guilleries i del Baix Montseny.
La Selva és una comarca amb forts contrastos a causa de la seva gran diversitat de paisatges. S'estén des del sector meridional de la Costa Brava amb Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, fins a les muntanyes enlairades i abruptes de les Guilleries, passant per una extensa plana interior amb Sils, Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners. Al contrast del relleu s'afegeix la gran varietat de paisatges vegetals (alzinars, suredes, pinedes, rouredes, fagedes) i d'aprofitaments i usos de terra per part de l'home. La capital comarcal és Santa Coloma de Farners, situada al bell mig de la comarca. Hi ha dues poblacions que tenen més població que la capital. Blanes i Lloret de Mar, que han experimentat un fort creixement demogràfic principalment a causa del turisme.
Etimologia i límits històrics miniatura|Límits de la comarca històrica de la Selva. El nom de la comarca prové del llatí silva, terme encunyat per designar un bosc, ja que la major part de la regió està coberta d'una extensa superfície forestal. La comarca natural de la Selva, emperò, no es correspon amb els seus límits administratius actuals. Diverses enquestes a la població dutes a terme durant les primeres dècades del van concloure que la Selva és una comarca més extensa que l'actual. De fet, comprèn els municipis ja inclosos en la comarca oficial (a excepció de Riells i Viabrea i Breda, d'influència vallesana), 12 municipis del Maresme, 17 municipis del Gironès, 3 municipis del Baix Empordà i 1 municipi del Pla de l'Estany. La Selva, doncs, inclou la important ciutat de Girona dins els seus límits naturals, la qual n'és, per raons demogràfiques, culturals i econòmiques, la capital històrica. Aquesta comarca natural troba diverses justificacions per ser considerada com a tal. Primerament, les raons són lingüístiques i culturals, que n'uneixen els habitants; però també en el relleu continu i suau que comparteix i unifica la zona. A més, aquest fet troba suport en la toponímia local, per la qual cosa Cassà de la Selva o Fornells de la Selva, tot i formar part del Gironès, duen l'afegitó de la Selva al seu topònim. Finalment, Pau Vila i Dinarès, importantíssim geògraf català, va donar suport també a aquesta proposta, cosa que es reflecteix en la seva proposta de comarcalització de Catalunya.
El relleu La comarca de la Selva talla les diverses unitats de relleu que componen les Serralades Costaneres Catalanes: serralada Litoral, depressió Prelitoral i Serralada Prelitoral. L'extrem nord de la comarca pertany a aquella franja mal definida de contacte entre els Pirineus, Les Serralades Costaneres i la Depressió Central, anomenada Serralada Transversal. A la Selva s'inclou la meitat de la plana litoral del delta de la Tordera. La Tordera fa de partió en el seu darrer tram entre la Selva i el Maresme.
El sector selvatà de la serralada Litoral comprèn la Serra de Marina i la serra de l'Ardenya,Geologia de la Selva - Unitats de relleu un conjunt de turons poc enlairats, però que constitueixen una autèntica barrera entre la costa i la plana interior del fons de la depressió de la Selva. La plana litoral i al·luvial de la Tordera hi separa dos conjunts. Al nord de la Tordera destaca el Puig de les Cadiretes (512,1 m), puig Ventós (419 m), ambdós al límit del Gironès, Montbarbat (311 m) i turó Rosell (341 m). Al sud hi ha l'extrem septentrional de la serra del Montnegre amb el Montgrós (442 m), al límit amb el Maresme i Vallès Oriental. Aquestes serres acaben al mar formant penya-segats, que en general són abruptes, encara que hi ha bells espadats al nord de Blanes, amb cales com la de Sant Francesc. En totes aquestes muntanyes dominen les roques granítiques. miniatura|esquerra|El castell de Montsoriu al terme d'Arbúcies, està situat en un dels relleus més vistosos de la Selva, i es divisa des de molts punts geogràfics tant de la Selva com del Vallès Oriental
El sector de la depressió Prelitoral és força ample, molt diferent de la que s'ha format en el Vallès i Penedès. La plana és travessada per la Tordera i per alguns dels seus afluents, com la riera d'Arbúcies i la riera de Santa Coloma. Aquest sector és conegut com la depressió de la Selva, que s'endinsa fins a Santa Coloma de Farners. Hi ha sectors molt plans on les aigües s'escolen espontàniament amb dificultats, el que ha provocat que es formessin estanys, com els de Sils. Al fons de la depressió, com també en algunes muntanyes del seu entorn, hi ha sectors amb materials volcànics corresponents a la Zona Volcànica de la Selva, i algunes fonts termals, com les de Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners.
El sector de la serralada Prelitoral correspon a la part septentrional i a la més enlairada d'aquesta serralada. Comprèn part del Montseny (les Agudes, 1.706 m) i de les Guilleries (Sant Miquel de Solterra, 1.204 m; Sant Benet, 1.147 m; Sant Gregori, 1.088 m). En general són relleus amb vessants suaus. En un d'aquests altiplans es troba Sant Hilari Sacalm. El mateix nom de Sacalm expressa l'existència d'una calma o plana. En tot aquest sector de la serralada Prelitoral dominen els granits, excepte al cim de les Agudes.
A l'extrem septentrional hi ha unes serres incloses en l'anomenada serralada Transversal on dominen les roques calcàries. En el relleu destaquen llargs cingles que s'alcen sobre la vall del Ter; la cinglera del Far (1.123 m) és la més espectacular. Més enllà ja és Osona o la Garrotxa.
Els rius La Selva pertany a dues grans conques hidrogràfiques, a la del Ter i a la de la Tordera. Algunes rieres, com la de Tossa i la de Lloret, desguassen directament al mar. miniatura|esquerra|El Pantà de Sau omplert pel riu Ter i d'altres rierols
El curs del Ter travessa la comarca per l'extrem septentrional i confereix un caràcter propi a aquest racó de la Selva, tant pel relleu que hi ha modelat amb valls pregones, com per l'aprofitament i regulació de les seves aigües. El Ter travessa les Guilleries, un conjunt muntanyós compacte, enlairat i constituït per roques dures. Tot plegat ha fet que s'hi hagi engorjat, el que alhora ha permès la construcció de grans rescloses o preses, com la de Sau, dins la comarca d'Osona, la de Susqueda i la del Pasteral. Aquests embassaments permeten regular l'aigua, retenir-la en moments de cabals abundosos. Així s'eviten inundacions en el curs mitjà i baix i es disposa d'una cabal regular, fins en els moments de sequera, suficient per abastar les poblacions, les indústries i els regadius.
La presa de Susqueda es va construir entre 1958 i 1966 i l'aigua embassada negà el poble de Susqueda. Té 135 metres d'alçària i 150 metres de coronació, i pot embassar uns 233 milions de metres cúbics d'aigua. L'aigua és conduïda per un túnel de gairebé quatre quilòmetres de longitud cap a una central hidroelèctrica subterrània.
Després de la presa de Susqueda, el Ter continua engorjat entre Sant Gregori i el Far, fins a obrir-se pas cap a relleus més planers. Just abans d'acabar-se el sector engorjat es construí la resclosa del Pasteral, iniciada a finals del . Malgrat les seves dimensions reduïdes (20 metres d'alçària i 154 metres de llargada), durant tota la primera meitat del fou l'obra més important feta en el curs del Ter. Inicialment es construí per satisfer les necessitats de la factoria tèxtil Burés d'Anglès i més tard s'hi instal·là una central elèctrica. Durant la dècada de 1960 s'augmentà l'alçària de la presa en sis metres, per tal de produir més energia hidroelèctrica. Les funcions principals de l'embassament del Pasteral en l'actualitat són de regulador del cabal del Ter i la de ser el punt de desviació de les aigües cap a Barcelona (8 metres cúbics per segon) i d'altres poblacions com Girona, i sectors de la Costa Brava.
Poc abans de deixar la comarca de la Selva, s'uneix al Ter la riera d'Osor, la qual recull les aigües d'un ampli sector de les Guilleries, fins Sant Hilari Sacalm. El sector oriental de la Selva és recorregut per l'Onyar, afluent del Ter, que se li uneix per la dreta just passat Girona. L'Onyar recull les aigües d'una part de la depressió de la Selva.
La conca de la Tordera és la que comprèn més superfície de la Selva. El llit de la Tordera té un recorregut curt per la comarca. En canvi, alguns afluents s'hi endinsen de ple. La riera de Santa Coloma s'estén per tota la part central de la comarca per la depressió de la Selva i l'extrem oriental de les Guilleries; dins la seva conca hi ha l'àrea de l'antic estanys de Sils. La riera d'Arbúcies recull les aigües de l'ampla i profunda vall que separa el Montseny de les Guilleries. La Tordera forma un ample delta, la meitat del qual és inclòs a la Selva, i l'altra al Maresme.
L'estany de Sils A la zona central de la comarca, al bell mig de la depressió de la Selva, hi ha un sector molt pla i una mica ensotat, que en temps de pluges queda inundat per l'aigua. Afecta una extensa àrea, situada entre els municipis de Sils, Caldes de Malavella, Vidreres i Maçanet de la Selva. En aquesta zona d'inundació antigament hi hagué un estany, anomenat estany de Sils; tenia unes dimensions d'uns cinc quilòmetres de llargària per un i mig d'amplada, més que l'estany de Banyoles.
En relació amb l'estany de Sils, se sap que hi hagué intents de dessecar-lo durant l'edat mitjana, però que això no s'aconseguí de manera definitiva fins a mitjan . El nivell de l'aigua de l'estany era força irregular: en èpoques plujoses el nivell era més alt i, per tant, l'àrea d'inundació més extensa; en canvi, en períodes de poques pluges el nivell era baix i l'àrea inundada menor.
Com que les aigües i circulaven poc, eren molt quietes, l'estany era un focus de problemes per a la salut dels habitants de l'entorn, sobretot en èpoques de calor. De la tardor a la primavera tampoc no era bo viure-hi, a causa de la humitat permanent elevada. La boira o una boirina cobria molt sovint el fons de la depressió, en especial l'àrea propera a l'estany.
La dessecació d'un estany tan extens no podia resoldre's de manera fàcil i sense grans esforços. D'intents n'hi hagué molts. Potser un dels més importants fou entre 1767 i 1763. Amb el suport del duc de Medinaceli es realitzaren obres que permeteren que les aigües s'escolessin espontàniament i amb rapidesa cap a la riera de Santa Coloma. Aleshores s'aconseguí buidar gairebé la totalitat de l'estany i convertir aquestes terres planes i molt fèrtils en pastures, arbredes i conreus.
Però en moments de pluges intenses, l'aigua es tornava a embassar. Com a conseqüència dels desastres provocats per l'aiguat del desembre de 1840, els veïns dels pobles de l'entorn de l'estany de Sils efectuaren nombroses protestes i gestions per aconseguir que s'efectués una dessecació definitiva, i que la zona no es tornés a inundar més. Per això calia obrir noves séquies, millorar-ne d'altres i garantir que els seus fons es mantinguessin sempre nets per tal de no dificultar el desguàs de l'aigua en moments de pluja. Les obres s'efectuaren de seguida.
Actualment, l'àrea de l'antic estany de Sils és ocupada en part per plantacions de pollancres i plàtans. La resta són conreus, dedicats sobretot a farratges. Ara costa una mica resseguir els límits de l'antic estany causa dels talussos aixecats, primer per a la instal·lació de la via del tren de Barcelona a Girona, a mitjan , i després per a l'autopista i recentment per la nova línia del tren d'Alta Velocitat, que travessen de ple la zona abans inundada.
Malgrat tots els esforços, sovint l'aigua es torna a entollar quan plou intensament, i durant dies pot contemplar-se una àrea extensa coberta d'aigua.
Clima miniatura|Mapa climatològic de Catalunya