miniatura|Inscripció sobre la construcció de l'estàtua criselefantina d'Atena Pàrtenos al Partenó) La declinació del grec antic és el conjunt de formes en què es declinen els substantius, adjectius, pronoms i altres categories de paraules en la llengua grega antiga. En grec antic, la declinació d'una paraula serveix per indicar-ne la funció i el nombre gramatical. Hi ha tres declinacions, que estan numerades i agrupades segons la terminació dels mots i el seu gènere gramatical. Els diferents casos s'expressen mitjançant un sufix (o morfema gramatical) afegit a l'arrel de la paraula. La flexió de les paraules dins una mateixa declinació varia segons el seu gènere gramatical: masculí, femení o neutre.
Cadascun dels cinc casos té una funció principal i (tret del vocatiu) una sèrie de funcions secundàries, que poden tenir una semblança gramatical amb la funció principal o no. Aquest sistema de casos del grec antic ha influït en la gramàtica del grec modern, que conserva una gramàtica força arcaica en comparació amb altres llengües indoeuropees d'Europa tot i haver perdut el cas datiu respecte al grec antic.
Casos El grec de l'època clàssica tenia cinc dels vuit casos gramaticals originals del protoindoeuropeu: el nominatiu, el vocatiu, l'acusatiu, el genitiu i el datiu. Alguns textos primerencs, incloent-hi les obres d'Homer, contenen vestigis del cas locatiu en forma d'adverbis com ara ἠῶθεν ('a l'albada'). Les funcions d'aquest cas foren absorbides pel datiu.
nominatiu: subjecte, atribut vocatiu: cas de l'apòstrof acusatiu: complement directe (CD), atribut del CD, complements circumstancials genitiu: complement del nom (CN), complements circumstancials datiu: complement indirecte (CI), complements circumstancials
Nominatiu Subjecte: ὁ παῖς παίζει → el nen juga Predicat (atribut): Κῦρος βασιλεὺς ἐγένετο → Cirus fou rei Exclamatiu: Νήπιος → babau! En lloc del vocatiu: ὁ παῖς ἀκολούθει → noi, segueix-me Ζεῦ πάτερ, ᾿Ηέλιός τε → oh, pare Zeus i Heli! ὦ φίλ' Αἴας, φίλος ὦ Μενέλαε → oh, estimat Aiant, oh estimat Menelau!
Vocatiu Persona a qui es dirigeix la paraula: ὦ ἄνδρες ᾿Αθηναῖοι → oh, atenesos!
Acusatiu Subjecte d'una oració d'infinitiu: λέγει σε ἐλθεῖν → diu que tu has vingut
Complement directe (objecte extern): τύπτω τὸν δοῦλον → colpejo l'esclau
S'empra amb verbs que en català són intransitius: beneficiar o perjudicar: ὁ Σωκράτης οὐδένα ἠδίκησεν → Sòcrates no fou injust amb ningú fugir, escapar, amagar-se: φεύγειν τὸν πατέρα → fugir del seu pare tenir un sentiment (temor, vergonya): εὐλαβοῦ ψόγον → tingues cura dels retrets
Complement directe (objecte intern): etimològic: μάχην ἐμάχοντο → lluitaven en una batalla amb significat relatiu al verb: πόλεμον ἐστράτευσαν → prengueren part en una guerra determinació d'un acusatiu intern sobreentès: γάμους ἑστιᾶν → organitzar un banquet de bodes amb determinació adverbial: μέγα ψεύδεται → diu grans mentides efecte de l'acció del verb: ἕλκος οὐτάσαι → inferir una ferida
Complement directe (amb dos acusatius): διδάσκω τοὺς παῖδας τὴν γραμματικήν → ensenyo als nois gramàtica
Complement directe (amb predicat): ἔλαβε τοῦτο δῶρον → va rebre això com a regal
De relació: κεφαλὴν ἴκελος Διί → semblant en el cap a Zeus
D'extensió: en l'espai: πλεῖν θάλασσαν → navegar per mar en el temps: ἔμεινεν ἡμέρας πέντε → es quedà cinc dies
Adverbial: τὴν ταχίστην → pel camí més curt τέλος → per fi
De direcció: ἧλθες ῎Αργος → vas venir a Argos
Absolut: προσταχθὲν ἀναχωρῆσαι → havent estat ordenada la retirada
Genitiu Amb substantius: de parentesc: Σωκράτης ὁ Σωφρονίσκου → Sòcrates, el fill de Sofronisc de propietat: ἡ οἰκία τοῦ πατρός → la casa del pare de matèria: τεῖχος λίθου → una paret de pedra de contingut: δέπας οἴνου → una copa de vi de preu: δοῦλος πέντε μνῶν → un esclau que val cinc mines d'autor: Δημοσθένους λόγος → un discurs de Demòstenes de causa: γραφὴ κλοπῆς → acusació per furt de qualitat: πολίτου ἀρετή → valor d'un ciutadà de denominació: ᾿Ιλίου πτολίεθρον → la ciutat de Troia
Partitiu: πότερος τῶν ἀδελφῶν; → quin dels germans?
Subjectiu: ὁ φόβος τῶν πολεμίων → la por que tenen els enemics Objectiu: ὁ φόβος τῶν πολεμίων → la por que es té als enemics
Amb adjectius: de pertanença: νεὼς τοῦ ᾿Απόλλωνος ἱερός → temple consagrat a Apol·lo de participació: μέτοχος τοῦ πόνου → partícip del treball de potència: ἐγκρατὴς ἑαυτοῦ → amo d'un mateix de plenitud: πλέος εὐφροσύνης → ple d'alegria de coneixement o memòria: ῎εμπειρος τῶν ὁδῶν → coneixedor dels camins de preu o valor: πλείστου ἄξιος → de gran valor
Amb adverbis: πέραν τοῦ ποταμοῦ → a l'altra banda del riu πῶς ἔχεις δόξης; → què opines?
Amb verbs: de participació: μετεῖχον τῆς ἑορτῆς → participaven de la festa πίνειν τοῦ οἴνου → beure vi de profit: ἀπολαύειν τοῦ βίου → gaudir de la vida de record o cura: ἐπιλανθάνεσθαι τῶν φίλων → oblidar-se dels amics κήδεται ἑαυτοῦ → té cura de si mateix de tacte o començament: λαμβάνειν τῆς χειρός → agafar de la mà ἄρχεσθαι τῆς παιδείας → començar l'ensenyament de desig o obtenció: ἐραν τῶν ἀδυνάτων → voler coses impossibles τυγχάνειν τοῦ σκοποῦ → atènyer l'objectiu de govern o poder: ἐβασίλευε τῶν Περσῶν → era rei dels perses d'abundància: εὐπορεῖν χρημάτων → tenir molts diners de judici o acusació: ἀσεβείας κρίνειν → acusar d'impietat de compra o venda: πρίασθαι ταλάντου → comprar per un talent de percepció: ἀκούω τῶν λόγων → escolto les paraules compostos amb κατά: καταγελᾶν τινος → riure's d'algú compostos amb una altra preposició: ὑπεραλγῶ τῆς πατρίδος → sento pena per la pàtria
de separació: παύεσθαι μάχης → cessar en la lluita
de mancança: πόλις κενὴ ἀνδρῶν → ciutat sense homes
de comparació: νεώτερος σοῦ → més jove que tu
de causa: θαυμάζω σε τῆς σωφροσύνης → t'admiro per la teva moderació
exclamatiu: φεῦ τοῦ ἀνδρός → ai de l'home!
de temps: ἑκάστου ἔτους → tots els anys
d'espai: θέουσαι πεδίοιο → corrent per la plana
agent: πρ`ος πάντων ἐπονομαζόμενος → cridat per tothom
absolut: οὐδεν`ος κωλύοντος → sense que ningú ho impedeixi
Datiu Complement indirecte: δώσω σοι τὰς πόλεις → et donaré les ciutats
S'empra amb verbs de: proximitat: πλησιάζειν αὐτῷ → apropar-se a ell ira, irritació, hostilitat: πολεμεῖν τοῖς ᾿Αθηναίοις → lluitar contra els atenesos acompanyament, persecució: ἀκολουθεῖν τῷ βασιλεῖ → seguir el rei ajut, auxili: βοηθεῖν τοῖς φίλοις → ajudar els amics unió, mescla, relació: ὁμιλεῖν μοι → tractar amb mi amb terciopersonals: πρέπει μοι οὐκ εἴκειν → em convé no cedir
Amb adjectius: d'igualtat: τὰ αὐτὰ Κύρῳ ὅπλα → les mateixes armes que en Ciro de benvolença o hostilitat: ἐναντίος τῇ γνώμῃ → contrari a l'opinió de parentesc o comunitat: πράξεις κοιναὶ πᾶσιν → fets comuns a tots
Amb adverbis: ὁμοίως ἐκείνῳ → igual que aquell
Amb compostos de preposició: ἐπιβουλεύειν τῷ δήμῳ → conspirar contra el poble
Amb substantius: ἡ τοῖς φίλοις βοήθεια → l'ajuda als amics
D'interés: πᾶς ἀνὴρ αὑτῷ πονεῖ → tots treballen per a si mateixos
Possessiu: πολλοί μοι φίλοι εἰσίν → tinc molts amics Ètic: βέβηκεν ἡμῖν ὁ ξένος → se'ns ha anat l'hoste Agent: πάνθ'ἡμῖν πεποίηται → tot està fet per nosaltres De relació: τέθνηχ'ἡμῖν πάλαι → per a nosaltres fa temps que està mort D'instrument: ὁρῶμεν τοῖς ὀφθαλμοῖς → veiem amb els ulls De causa: τελευτᾶν νόσῳ → morir de malaltia De motiu: ἁμαρτάνομεν ἀγνοίᾳ → ens equivoquem per ignorància De mode: σιγῇ → en silenci De punt de vista: ὕστερος τῇ τάξει → l'últim per la seva col·locació De mesura: πολλῷ ὕστερον → molt després En un lloc (estàtic): Μαραθῶνι → a Marató A un lloc (direcció): πεδίῳ ἔπεσε → va caure a terra De temps: τῇδε τῇ νυχτί → aquesta nit Articles +Article definit Cas Singular Plural DualMasculí Femení NeutreMasculí Femení Neutre ComúNominatiu ὁ ἡ τό οἱ αἱ τά τωAcusatiu τόν τὴν τό τοὺϛ τάϛ τά τῶ Genitiu τοῦ τῆϛ τοῦ τῶν τῶν τῶν τοῖν Datiu τῷ τῇ τῷ τοῖϛ ταῖϛ τοῖϛ τοῖν
Adjectius La declinació dels adjectius és, en realitat, la mateixa que la dels substantius corresponents a la forma emprada per a cadascun dels gèneres. S'enumeren a continuació les diferents classes d'adjectius amb referència al substantiu que en cada gènere serveix de model.
Adjectius de tres terminacions Masculí: δίκαι-ος → es declina com βίος (vegeu substantius, segona declinació)
Femení: δικαί-α → es declina com λύρα (vegeu substantius, primera declinació, I tipus) Al jònic: δικαί-η → es declina com τιμή (vegeu substantius, primera declinació, III tipus)
Neutre: δίκαι-ον → es declina com μέτρον (vegeu substantius, segona declinació)
Com als anteriors, els comparatius en -τερος i els adjectius verbals en -τέος:
Masculí: δῆλ-ος → es declina com βίος
Femení: δήλ-η → es declina com τιμή
Neutre: δῆλ-ον → es declina com μέτρον
Adjectius irregulars Són irregulars μέγας i πολύς, que es declinen del següent mode:
Nombre Cas Masculí Femení Neutre Nombre Cas Masculí Femení NeutreSingularN.μέγαςμεγάλημέγα SingularN.πολύςπολλήπολύA.μέγανμεγάληνμέγα A.πολύνπολλήνπολύG.μεγάλουμεγάληςμεγάλου G.πολλοῦπολλῆςπολλοῦD.μεγάλῴμεγάλῃμεγάλῳ D.πολλῷπολλῇπολλῷPluralN.μεγάλοιμεγάλαιμεγάλα PluralN.πολλοίπολλαίπολλάA.μεγάλουςμεγάλαςμεγάλα A.πολλούςπολλάςπολλάG.μεγάλωνμεγάλωνμεγάλων G.πολλῶνπολλῶνπολλῶνD.μεγάλοιςμεγάλαιςμεγάλοις D.πολλοίςπολλαίςπολλοίς
El plural és regular: μεγάλοι, μεγάλαι, μεγάλα, etc. i πολλοί, πολλαί, πολλά, etc. (com βίος, τιμή i μέτρον)
Substantius Primera declinació Cas fem. I tipus fem. II tipus fem. III tipus masc. IV tipus masc. V tipusSingularN.λύραγλῶσσατιμήνεανίαςπολίτηςV.λύραγλῶσσατιμήνεανίαπολῖταA.λύρανγλῶσσαντιμήννεανίανπολίτηνG.λύραςγλώσσηςτιμῆςνεανίουπολίτουD.λύρᾳγλώσσῃτιμῇνεανίᾳπολίτῃPluralN.λύραιγλῶσσαιτιμαίνεανίαιπολῖταιV.λύραιγλῶσσαιτιμαίνεανίαιπολῖταιA.λύραςγλώσσαςτιμάςνεανίαςπολίταςG.λυρῶνγλωσσῶντιμῶννεανιῶνπολιτῶνD.λύραιςγλώσσαιςτιμαῖςνεανίαιςπολίταις
Observacions: El I tipus comprèn aquells substantius femenins a la -α del tema dels quals precedeix ρ, ι, ε (p.ex: λύρα). El II tipus són tots aquells substantius femenins precedits de σ, σσ, ττ, λλ, ξ, ψ, αιν, ειν, οιν (p.ex: γλῶσσα). El III tipus són tota la resta de mots femenins (p.ex: τιμή). El IV tipus són els masculins el tema dels quals acaba com el I tipus (p.ex: νεανίας). El V tipus, la resta de noms masculins (p.ex: πολίτης). Els IV i V tipus tenen -ς al nominatiu, i genitiu -ου com a la segona declinació. El plural és idèntic a tots els tipus d'aquesta flexió. Tots els casos porten l'accent a la mateixa síl·laba que el nominatiu, tret del genitiu plural, que té circumflex a l'última. En això es diferencia aquest cas del genitiu plural de molts noms de la segona declinació (com λόγος, genitiu plural: λόγων). L'accent circumflex a la penúltima es converteix en agut als casos en què l'última vocal sigui llarga. A l'inrevés, l'agut a la penúltima si és llarga passa a ser circumflex quan l'última vocal és breu. En Homer i en el jònic trobem -η al singular del I i IV tipus (σοφίη); al genitiu plural les desinències -άων, -έων; al datiu plural -ῃσι, -ῃς. Al V tipus, nominatius en -α (ἱππότα), i al IV i V, genitiu singular en -αο, εω, -ω Es presten a confusions el genitiu singular i acusatiu plural del I tipus, que solen distingir-se'n pel cas de l'article, si aquest hi és, i el genitiu singular del IV i V, idèntic al de la segona declinació. Al V tipus es troba de vegades el vocatiu -η (ἀτρείδης). Alguns substantius, no obstant la primera observació, mantenen α a tota la flexió (p.ex: μνᾶ -ᾶς, χρόα -ας); i d'altres conserven la η a tot el singular (p.ex: χόρη -ης, δέρη -ης, ἔρση -ης). Τόλμα, ἔρευνα i δίαιτα segueixen el II tipus. Aquesta declinació correspon a la primera i cinquena llatines.
Segona declinació