L'illa de Flores és una illa d'Indonèsia que forma part de les Illes Petites de la Sonda i de la província de Nusa Tenggara Oriental. Està situada entre la mar de Flores, al nord, i la mar de Savu, al sud; a l'oest es troben les illes de Komodo, Rinca i Sumbawa, i a l'est, les d'Adonara, Solor i Lembata.
Flores és una illa muntanyosa i volcànica. Una part important dels seus sòls s'ha desenvolupat sobre materials volcànics andesítics, especialment cendres i tufs, sota condicions climàtiques tropicals humides. Entre els elements volcànics més coneguts de l'illa hi ha el Kelimutu i els seus llacs de cràter.
L'illa forma part de la Wallacea, una regió biogeogràfica situada entre les plataformes continentals asiàtica i australiana. Durant el Plistocè, Flores va romandre separada dels continents per braços de mar, fet que va limitar l'arribada natural de moltes espècies animals i va condicionar les primeres ocupacions humanes conegudes de l'illa. A la cova de Liang Bua es van descobrir l'any 2003 les restes que van permetre descriure l'espècie humana extinta Homo floresiensis; els ossos coneguts d'aquesta espècie daten aproximadament d'entre 100.000 i 60.000 anys enrere.
L'est de Flores va mantenir contactes polítics, comercials i religiosos amb els portuguesos des del segle XVI. Aquesta presència va deixar una empremta especialment visible als antics regnes de Larantuka i Sikka i en la implantació del catolicisme. L'any 1859, Flores Oriental i una part de les illes de Solor van passar formalment de l'àmbit portuguès a l'administració colonial dels Països Baixos.
Geografia miniatura|300px|Mapa topogràfic de l'illa de Flores.
Flores s'estén d'oest a est entre la mar de Flores i la mar de Savu. El seu extrem occidental és pròxim a les illes de Komodo i Rinca, mentre que a l'est l'illa queda separada d'Adonara, Solor i Lembata per diversos estrets. Al sud-oest, més enllà de la mar de Savu, es troba l'illa de Sumba.
El relleu és predominantment muntanyós i està format per una successió de massissos i conques d'origen volcànic.
Geologia i vulcanisme miniatura|300px|Els llacs de cràter Tiwu Nuwa Muri Koo Fai i Tiwu Ata Polo, al Kelimutu, a primera hora del matí.
Flores està situada a la zona de transició entre l'arc de la Sonda i l'arc de Banda, on el règim tectònic passa de la subducció de l'escorça oceànica, a l'oest, a la col·lisió amb l'escorça continental australiana, a l'est. L'activitat volcànica ha participat en la formació de la major part de l'illa des del Miocè.
A la meitat occidental, el vulcanisme de l'Oligocè superior i el Miocè es va desenvolupar en un règim extensiu relacionat amb l'obertura de les conques de Flores i de Savu. Des del Pliocè, la col·lisió de l'escorça continental indoaustraliana ha afavorit un règim compressiu. A la part oriental, els volcans formen diverses alineacions esglaonades, associades a estructures geològiques orientades principalment de nord-nord-est a sud-sud-oest.
El Ministeri d'Energia i Recursos Minerals d'Indonèsia ha identificat catorze àrees amb potencial geotèrmic a Flores. Aquestes àrees estan associades principalment als centres volcànics de l'illa.
Sòls Els sòls desenvolupats sobre materials volcànics varien segons la roca mare i les condicions climàtiques locals. L'estudi de cinc perfils formats sobre materials volcànics andesítics va identificar diferències entre els sòls derivats de cendres i els originats sobre tuf volcànic. Tots els perfils analitzats presentaven propietats àndiques i es classificaven com a andisols; els de la part occidental mostraven una proporció d'argila superior i un grau de desenvolupament més gran que els de la part oriental.
Clima Flores forma part d'una de les regions relativament seques d'Indonèsia. Un estudi de les precipitacions diàries, mensuals i anuals de l'illa, efectuat amb períodes de deu i vint anys, va detectar en general una tendència a l'augment de la precipitació mensual durant l'estació plujosa, entre l'octubre i l'abril. L'augment registrat al març durant el període 1989–2008 era estadísticament significatiu i va contribuir a l'augment de la precipitació anual observat en aquell interval.
A Liang Luar, prop de Liang Bua, la precipitació mitjana anual estimada per al període 1998–2019 era d'uns 1.400 mm. Aproximadament 870 mm, el 62% del total, corresponien als mesos de desembre a març, mentre que els 530 mm restants es distribuïen entre abril i novembre.
Medi natural L'aïllament prolongat de Flores dins la Wallacea va limitar l'arribada natural de mamífers i rèptils procedents de les masses continentals asiàtica i australiana. Durant el Plistocè, la fauna terrestre incloïa dragons de Komodo, altres varans, cocodrils, tortugues gegants, diverses espècies de Stegodon i rosegadors de dimensions molt diverses.
Vegetació miniatura|300px|Bosc protegit de Wair Terang, al kabupaten de Sikka.
La vegetació natural varia segons la precipitació, l'altitud i la durada de l'estació seca. Els boscos estudiats a Flores comprenen boscos pluvials semiperennifolis i boscos monsònics caducifolis.
Els boscos semiperennifolis tenen una importància especial per a diverses espècies d'ocells amb una distribució restringida. L'estudi de camp efectuat el 1993 va constatar que aquests boscos estaven fortament degradats a les terres baixes i a les altituds mitjanes i que moltes espècies forestals depenien d'aquest tipus d'hàbitat.
Fauna miniatura|300px|Exemplar de Papagomys armandvillei, rosegador propi de Flores.
Flores conserva diverses espècies i llinatges endèmics o de distribució molt reduïda. Entre els mamífers hi ha Papagomys armandvillei, un rosegador propi de Flores classificat com a espècie gairebé amenaçada.
El dragó de Komodo (Varanus komodoensis) també viu a Flores, fora dels límits del Parc Nacional de Komodo. A l'illa, només una part reduïda de la seva àrea de distribució està protegida legalment, mentre que la resta es troba en terrenys sotmesos a diferents usos humans.
L'avifauna forestal presenta un grau elevat d'endemisme. Entre les espècies restringides a Flores hi ha el monarca de Flores (Symposiachrus sacerdotum) i el corb de Flores (Corvus florensis). L'estudi ornitològic de 1993 va registrar a Flores i Sumbawa vint-i-quatre espècies d'ocells amb una àrea de distribució reduïda, deu de les quals es consideraven especialment rellevants per a la conservació a causa de factors com la dependència dels boscos semiperennifolis, la intolerància als hàbitats degradats, la restricció a les terres baixes o la baixa densitat de població.
Conservació La transformació i la degradació dels boscos constitueixen una de les principals amenaces per a l'avifauna pròpia de Flores. Els boscos semiperennifolis de baixa i mitjana altitud són especialment importants perquè diverses espècies forestals de distribució restringida depenen d'aquest hàbitat o toleren malament la seva degradació.
En el cas del dragó de Komodo, la fragmentació de l'hàbitat, la baixa connectivitat entre les àrees adequades i el consegüent risc d'aïllament de les poblacions són problemes especialment importants a les zones no protegides de Flores.
Divisió administrativa Administrativament, Flores forma part de la província de Nusa Tenggara Oriental i el seu territori es reparteix entre vuit kabupaten: Manggarai Occidental, Manggarai, Manggarai Oriental, Ngada, Nagekeo, Ende, Sikka i Flores Oriental.
Història Prehistòria miniatura|Interior de la cova de Liang Bua, on es descobriren les restes d’Homo floresiensis.
Les troballes arqueològiques de la conca de Soa, al centre de Flores, demostren la presència d'homínids a l'illa durant el Plistocè. Les eines de pedra localitzades en aquesta zona van ser datades en uns 700.000 anys d'antiguitat, fet que indica que algun grup humà havia travessat la línia de Wallace molt abans de l'arribada d'humans moderns a la regió.
L'any 2003, unes excavacions efectuades a la cova de Liang Bua van descobrir, a uns sis metres de profunditat, un esquelet parcial d'un homínid adult de petites dimensions. L'exemplar, conegut com a LB1, es va convertir en l'holotip d'una nova espècie, Homo floresiensis, descrita científicament el 2004. Les restes indiquen que els adults d'aquesta espècie feien aproximadament 106 centímetres d'alçada i tenien un cervell d'uns 400 centímetres cúbics.
Les datacions revisades situen els ossos d’Homo floresiensis trobats a Liang Bua entre fa aproximadament 100.000 i 60.000 anys, mentre que les eines de pedra associades a la seva presència daten d'entre fa 190.000 i 50.000 anys. L'espècie hauria desaparegut fa uns 50.000 anys, poc abans o coincidint amb l'arribada d’Homo sapiens a aquesta part del sud-est asiàtic.
Regnes i xarxes comercials Abans de la consolidació del domini colonial, Flores no constituïa una unitat política centralitzada. Les societats de l'illa s'organitzaven en comunitats i territoris governats per llinatges, caps locals i autoritats rituals. A l'est de Flores, la terra era considerada una propietat col·lectiva dels clans, i els caps coneguts com a tuan tanah intervenien en l'assignació dels recursos territorials i podien exercir funcions rituals i polítiques.
Les tradicions recollides posteriorment pels missioners i funcionaris neerlandesos descriuen la formació de diversos poders locals, entre els quals destacaren els regnes de Larantuka i Sikka a la part oriental de l'illa. Aquests relats combinen genealogies, mites d'origen i records històrics, de manera que no sempre permeten reconstruir amb precisió la cronologia anterior al contacte europeu.
Les comunitats costaneres de Flores participaven en xarxes comercials que les relacionaven amb altres territoris de les Illes Petites de la Sonda. Navegants de Sikka van intervenir en el comerç del sàndal procedent de Sumba, mentre que Larantuka es va convertir en un centre vinculat al comerç del sàndal timorès.
Presència portuguesa i neerlandesa L'interès portuguès pel comerç del sàndal de Timor va impulsar l'establiment de comerciants i missioners a la regió. Els portuguesos van fundar assentaments a Solor a partir del 1562 i, després del 1613, a Larantuka, des d'on els vaixells podien arribar als ports timoresos. Els comerciants portuguesos establerts a Larantuka també col·laboraven amb mercaders de Macau, que transportaven el sàndal cap als mercats del sud de la Xina.
El contacte va donar lloc a una població híbrida coneguda com els portuguesos negres o larantuqueiros. Aquesta comunitat es va integrar mitjançant matrimonis amb la població local i va mantenir relacions amb els governants de Larantuka i Sikka. Les fonts jesuïtes i dominiques situen cap al 1559 el baptisme d'un governant de Lewonama, localitat adjacent al posterior assentament portuguès de Larantuka, juntament amb diversos dignataris i súbdits.
La competència entre portuguesos i neerlandesos va dividir progressivament les seves àrees d'influència. Després del 1613, diversos territoris musulmans de les illes de Solor van quedar dins l'esfera neerlandesa, mentre que els regnes catòlics de Larantuka i Sikka van mantenir els seus vincles amb Portugal. El poder dels larantuqueiros es basava principalment en el control del comerç del sàndal timorès i en les relacions amb els governants locals.
L'any 1859, després d'una dècada de negociacions, Portugal i els Països Baixos van acordar una redistribució de les seves possessions a la regió. Flores Oriental i una part de les illes de Solor van passar formalment de l'esfera portuguesa a l'administració colonial neerlandesa. Els regnes de Larantuka i Sikka van conservar inicialment una autonomia interna considerable sota la sobirania neerlandesa.
Època colonial i independència miniatura|300px|Cases tradicionals del poblat de Bena.