La font de la donzellaTítol en català a ésAdir.cat (títol original en suec: Jungfrukällan, literalment en català: «La font de la verge») és una pel·lícula de violació i venjança sueca dirigida per Ingmar Bergman, estrenada el 1960. La pel·lícula s'inspira en una llegenda sueca del sobre la història d'una família de pagesos grans i de la seva filla adolescent. Ha estat doblada al català.
Argument Karin és la filla única d'un ric camperol. És bonica i aviciada pels seus pares. S'encarrega de portar ciris a l'església que es troba lluny de la granja. Decideix fer camí amb Ingeri. Aquesta última maltractada, plena d'amargor, està embarassada d'un pare desconegut. Al límit d'un bosc, se separen. Karin continua el camí sola. Troba tres pastors en una clariana on decideix fer un àpat. El més gran convida Karin a compartir-lo amb ell i els seus dos germans. La noia, benèvola, accepta. Però l'ambient de l'àpat es fa cada vegada més violent. Els dos germans grans es llancen sobre ella. És violada i després assassinada sota la mirada d'Ingeri que contempla impotent l'escena.
Els tres germans recullen precipitadament les pertinences de la morta i fugen de l'escena del crim. Al vespre, demanen asil en una granja sense saber que es tracta de la dels pares de la seva víctima, molt inquiets de no veure-la tornar. Després de l'àpat, el gran proposa a la mestressa vendre-li el vestit de Karin. Reconeix de seguida la roba de la seva filla però fingeix acceptar l'intercanvi. Informa immediatament el seu marit, que decideix venjar-se. De camí, es creua amb Ingeri, que li explica tot. A trenc d'alba, armat amb el seu punyal, el granger mata els tres pastors.
Un cop consumada la venjança, tots els habitants de la granja parteixen a la recerca del cos. La troben jacent a la vora de l'aigua. El pare, boig de tristesa, interpel·la déu perquè el perdoni per haver fet la seva pròpia justícia i jura elevar una capella a l'indret on la seva noia jau morta. Quan el pare i la mare prenen el cos de la seva filla, una font sorgeix de l'indret on descansava el seu cap.
Repartiment Birgitta Pettersson: Karin Gunnel Lindblom: Ingeri Max von Sydow: Töre Birgitta Valberg: Märeta Axel Düberg: pastor prim Tor Isedal: pastor mut Ove Porath: nen Allan Edwall: mendicant Oscar Ljung: Simon Gudrun Brost: Frieda Axel Slangus: guardià del pont Tor Borong: criat de la granja Leif Forstenberg: criat de la granja
Comentaris La pel·lícula es basa en un guió escrit per la novel·lista sueca Ulla Isaksson,Jacques Siclier Ingmar Bergman, Edicions universitàries, col. Clàssics del cinema, pàg. 132-136. que ja havia col·laborat com a guionista a Nära livet. Amb La font, fa l'adaptació d'un conte medieval conegut de la tradició sueca, titulat originalment «La noia de Töre a Vänge». L'angle que privilegia en el tractament d'aquesta balada i, per afermar-lo en la seva època, és la transició entre dues religions: el paganisme preexistent, d'una part, al qual substitueix progressivament el cristianisme, d'altra banda. Aquesta situació transitòria en efecte s'observa tot al llarg de la pel·lícula, en la qual els personatges oscil·len entre una i l'altre. Mentre la granja viu al ritme del ritual cristià (matines, benediccions...), el personatge d'Ingeri recorre a encantaments i sortilegis pagans. Igualment, Töre, el pare de la noia, es purifica abans de consumar la seva venjança.Ibidem. pàg. 135-137.
Quan surt La font, Ingmar Bergman es troba al punt àlgid de la seva carrera. Els èxits dEl setè segell i de Maduixes silvestres han alimentat moltes expectatives malgrat que la seva pel·lícula precedent, Ansiktet, ha decebut força. L'acollida de La font és ambigua, ja que malgrat guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, la pel·lícula ha estat sovint considerada com una obra menor en la carrera del cineasta.Ibidem., pàg. 132-133. Es retreu essencialment al cineasta haver assegurat una actuació d'ordre tècnicIbidem., pàg. 139. i de ser confús el seu propòsit.Louis Marcorelles Al peu del mur, Cahiers du cinéma, n°116, febrer de 1961, pàg. 51. S'afegeix una polèmica al voltant de l'escena de la violació. Un diari suec formula públicament la pregunta de si aquesta escena era necessària, a la qual els lectors responen majoritàriament «no».Denis Marion Ingmar Bergman, edició Gallimard, col. Idees, 1979, pàg. 70. Quant a la mateixa posició del cineasta, evoluciona amb el pas del temps. Declara en principi que aquesta pel·lícula és una de les seves preferidesJacques Siclier Ingmar Bergman, op. cit., pàg. 137: el llibre cita com a font la revista Cinema 59 d'octubre de 1959 i l'article de Jean Béranger titulat Carta d'Estocolm . per finalment considerar-la com una pàl·lida còpia del director japonès Akira Kurosawa.Denis Marion Ingmar Bergman, op. Cit., pàg. 51.
Referències
Categoria:Pel·lícules de Suècia de la dècada del 1960 Categoria:Pel·lícules dramàtiques de Suècia Categoria:Pel·lícules de violació i venjança Categoria:Pel·lícules sobre religió Categoria:Pel·lícules dirigides per Ingmar Bergman Categoria:Pel·lícules guanyadores de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa Categoria:Pel·lícules en suec Categoria:Pel·lícules en alemany Categoria:Pel·lícules del 1960 doblades al català