Chess és un musical amb llibret de Richard Nelson, lletres de Tim Rice i Björn Ulvaeus i música de Björn Ulvaeus i Benny Andersson, antics membres d'ABBA. La trama gira al voltant d'un triangle amorós entre dos jugadors d'escacs, un d'estatunidenc i un altre de soviètic, enmig d'un campionat del món d'escacs, i la dona que exerceix de mànager d'un i que s'enamora de l'altre; tot enmig del context de la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica, durant la qual ambdós països volien guanyar els títols mundials d'escacs per motius propagandístics. Tot i que cap dels personatges no prova de representar ningú en concret, el caràcter de l'americà va basar-se lleugerament en el del Gran Mestre Bobby Fischer, "Bernie Jacobs, the grand Rhadamanthus of the Shubert Organization, one of the presenters of the musical, says that Bobby originally was the model for the American player but that in the course of events his image got a little diluted." i alguns elements de la història podrien estar inspirats en les carreres dels Grans Mestres soviètics Víktor Kortxnoi i Anatoli Kàrpov."Keene on Chess: Viktor Korchnoi" , Ray Keene, Chessvile
Seguint l'esquema de Jesus Christ Superstar i Evita, es publicà un àlbum conceptual de gran èxit el 1984. La primera producció teatral de Chess s'estrenà al West End londinenc el 1986, representant-se durant 3 anys. El 1988 s'estrenà una versió molt alterada a Broadway, que només va estar dos mesos en cartell. Chess és sovint revisada per a noves produccions, moltes de les quals intenten unir elements de les versions de Londres i de Nova York; tot i això, mai no s'ha realitzat encara cap gran revival ni al West End ni a Broadway.
En una enquesta entre l'audiència de la BBC Radio 2 sobre els Musicals Essencials britànics, Chess va situar-se en la setena posició.
Història Des de feia molt de temps, Tim Rice volia crear un musical sobre la Guerra Freda; ja a la dècada dels 70 havia pensat a escriure un musical sobre la Crisi dels míssils de Cuba amb el seu col·laborador habitual, Andrew Lloyd Webber. El 1979, Rice va pensar a narrar la història mitjançant el prisma de la rivalitat entre americans i soviètics als escacs: havia quedat fascinat per les maquinacions polítiques a la Partida del Segle entre Bobby Fischer i Borís Spasski.CHESS seeks to shed its checkered past , Stephen Holden, The New York Times, 24 abril 1988 En aquells moments, però, Lloyd Webber estava enfeinat amb el musical Cats, i el productor americà Richard Vos li proposà treballar amb Andersson i Ulvaeus, sabedor que els músics suecs estaven buscant projectes fora d'ABBA. Ricce, que era un fan d'ABBA, es mostrà d'acord (posteriorment declararia que va fer-ho sense reserves car hi havia un cert sentit teatral a l'estil d'ABBA)How to spend £4 million in one night , Tim Rice, The Sunday Times, 11 maig 1986 Rice es trobà amb ells per primera vegada a Estocolm al desembre de 1981 per parlar sobre l'argument (Vos també hi era present), i ràpidament acordaren tirar endavant el projecte (un any després, ABBA deixà d'actuar, i Rice faria broma dient potser va ser culpa meva'Chess' took a complicated road to the stage , Ellen Gray, Philadelphia Daily News, juny 17, 2009)
Durant 1983, Rice, Andersson i Ulvaeus van treballar en el projecte. Rice va descriure com volia que fossin certes cançons, llavors Andersson i Ulvaeus les escrivien i enviaven les amb els enregistraments a Rice, qui escrivia les lletres. Algunes de les cançons contenien elements de música que Andersson i Ulvaeus havien escrit anteriorment per a ABBA: el cor de "I Know Him So Well", per exemple, estava basat en el cor de "I Am An A", una cançó de la gira de 1977 d'ABBA;"Bright Lights Dark Shadows: The Real Story of ABBA", Carl Magnus Palm, p. 471 mentre que el cor de "Anthem" usava els acords del solo guitarra de "Our Last Summer". Ulvaeus també li donà algunes lletres per emfatitzar els esquemes rítmics de la música, i algunes d'elles van acabar sent incloses a la versió final, car Rice les trobà molt bones ("One night in Bangkok makes a hard man humble" és potser l'exemple més conegut).William Hartston (with Tim Rice), Chess The Making of The Musical, Pavillion Books, 1986 Una cançó, que acabà sent "Heaven Help My Heart", va ser enregistrada per Agnetha Fältskog amb el títol "Every Good Man"; però cap de les lletres originals d'aquesta cançó s'usà per la versió definitiva.
Es decidí llançar la banda sonora com un àlbum conceptual abans que es realitzés cap producció teatral, una estratègia que havia estat de gran èxit amb els dos musicals previs de Rice, Jesus Christ Superstar i Evita. L'enregistrament de Chess començà al novembre de 1983, principalment als Polar Studios d'Estocolm, amb les parts orquestrals i corals fetes a Londres per la London Symphony Orchestra. El mateix Andersson tocà els teclats. Els protagonistes, simplement anomenats "l'Americà" i "el Rus" a l'àlbum, van ser cantats per Murray Head i Tommy Körberg, respectivament; Florence, l'amant primer de l'Americà i després del Rus, va ser cantada per Elaine Paige, mentre que el personatge de Svetlana, l'esposa russa, va ser cantat per Barbara Dickson. L'àlbum va ser mesclat per Michael B. Tretow, que anteriorment ja havia treballat en tots els enregistraments d'ABBA.
El doble LP resultant va ser publicat a la tardor de 1984. La música de l'àlbum va ser descrita per The New York Times com un enregistrament sumptuós... un pastitx grandiós que té mitja dotzena de bases, des de Gilbert i Sullivan als darrers Rodgers i Hammerstein; de l'òpera italiana al pop de moda de sintetitzadors, arranjat meravellosament per la London Symphony Orchestra amb ostentosos adorns electrònics.May 9, 1985 Un dels singles de l'àlbum, "One Night in Bangkok," cantat per Murray Head, arribaria al número 3 del US Billboard; i el duet de Elaine Paige i Barbara Dickson "I Know Him So Well" arribaria al número 1 de la llista de singles britànica, guanyant el Premi Ivor Novello com el millor single.
El 27 d'octubre de 1984, la versió en concert de Chess s'estrenà amb el repartiment original al Barbican Centre de Londres, interpretant-se després a Hamburg, Amsterdam i París, fins a la presentació final l'1 de novembre al Berwaldhallen d'Estocolm.
El 1985, es realitzaren video-clips de les cançons "One Night in Bangkok", "Nobody's Side", "The Arbiter", "I Know Him So Well" i "Pity the Child", realitzats pels intèrprets de l'àlbum i dirigits per David G. Hillier. Van ser publicats junts en un vídeo VHS titulat Chess Moves.
West End Chess s'estrenà al de Londres el 14 de maig de 1986, tancant el 8 d'abril de 1989. En un inici havia de ser dirigit per Michael Bennett, però marxà a causa de problemes de salut, després de fer el repartiment i d'aprovar els dissenys de vestuari i escenografia. La direcció passà a mans del director Trevor Nunn, que aconseguí estrenar l'espectacle en la data prevista, tot i la dificultat tècnica. Els 3 cantants principals de l'àlbum, Elaine Paige, Tommy Körberg i Murray Head, van reprendre els seus papers a l'escenari; mentre que Barbara Dickson declinava fer-ho, i el seu paper va passar a mans de Siobhán McCarthy.
D'acord amb les declaracions de l'escenògraf Robin Wagner, la versió original de Bennet era un show multimèdia, amb elaborats pisos basculants, fileres de monitors de televisió i d'altres tocs tecnològics. Nunn, conscient que no podria fructificar la visió de Bennet, aplicà el seu estil realista a l'espectacle, tot i que les bases de la gegantina escenografia encara estaven presents a l'espectacle de Nunn. S'incloïen 3 grans pantalles de vídeo, i en la principal apareixien comentaris del mestre William Hartston, així amb aparicions de comentaristes de la BBC.
Va ser una gran producció, amb un cost estimat de $12 milions. Expandia la línia argumental de l'àlbum conceptual, afegint diversos recitatius nous i atraient a diverses estrelles del West End, com Anthony Head, Grania Renihan, David Burt i Peter Karrie, durant els 3 anys en què es representà.
La producció guanyà el Premi Critics' Circle Theatre de 1986 a Millor Musical, i rebé 3 nominacions als Premis Laurence Olivier: Millor Musical, Millor Actor de Musical (Tommy Körberg) i Millor Actriu de Musical (Elaine Paige). Curiosament, en dues d'aquestes categories (Millor Musical i Millor Actor), Chess va perdre davant The Phantom of the Opera, d'Andrew Lloyd Webber, l'antic col·laborador de Rice.
Rebuda de la crítica L'estrena del musical provocà una opinió variada dels crítics, tendint cap a una crítica favorable: d'acord amb Variety Magazine, una de les majors escenes de masses al West End de la memòria recent. En canvi, The Sunday Times deia que era una història improbable disfressada de musical seriós, o The Guardian, que deia que un musical és només tan bo com ho sigui el seu llibret, i aquí n'hi ha un que s'enfronta a un desastre incipient.
The Daily Telegraph deia que l'espectacle, embolicat en un bonic paper de regal... obligava a l'admiració; The Times afirmava que sembla una bona peça d'artesania que mostra un mega-musical envolcallant una forma de vida intel·ligent; i el International Herald Tribune deia que calia felicitar un espectacle que posava en escena de forma notablement dramàtica... posant en escena una considerable intel·ligència i invenció.
Broadway Després de l'estrena a Londres, l'equip creatiu decidí que s'havia de replantejar l'espectacle de dalt a baix. Trevor Nunn treballà amb l'escriptor Richard Nelson per recrear el musical com un llibre a l'ús. Nunn portà protagonistes nous i més joves, després que desqualifiqués a Paige pel paper de Florent insistint a Nelson de recrear el personatge com una americana. La història canvià dràsticament, amb nous personatges, escenaris i diversos elements diferents a la trama, tot i que l'argument bàsic seguia sent el mateix. Com Benny Anderson afirmà a Variety, "la diferència principal entre Londres i aquí rau en el fet que a Londres només hi havia dos o tres minuts de diàleg parlat. Aquí, per tal de fer alguns punt més clars, hi havia un terç de diàleg". Els canvis necessitaven l'enregistrament per ser reendreçats, i les comparacions entre l'enregistrament de Broadway i l'àlbum conceptual original mostraven la dramàtica extensió dels canvis. Robin Wagner redissenyà completament l'escenografia, amb unes torres que es movien contínuament durant l'espectacle, en una temptativa de donar una sensació de fluïdesa cinematogràfica.
La primera prèvia va ser l'11 d'abril de 1988 i durava 4 hores, amb un descans inesperat de 90 minuts (van haver problemes amb els decorats); i la funció de la nit d'estrena, el 28 d'abril, durà 3 hores i 15 minut. Però malgrat unes bones vendes anticipades, la producció de Broadway no aconseguí tenir un gran públic i tancà el 25 de juny, després de 17 prèvies i 68 funcions.
La producció de Broadway aconseguí diverses nominacions a grans premis. En va tenir 5 per als Premis Drama Desk: Actor Més Destacat en un Musical (David Carroll), Actiu Més Destacada en un Musical (Judy Kuhn), Actor de Repartiment Més Destacat en un Musical (Harry Goz), Música Més Destacada (Andersson i Ulvaeus) i Il·luminació Més Destacada. Carroll i Kuhn també van ser nominats per al Premi Tony a les categories de Millor Actor i Millor Actriu. Cap d'ells va acabar sent premiat; però Philip Casnoff rebé el Premi Theatre World de 1988 al Millor Debutant. L'enregistrament del repartiment original de Broadway va ser nominat al Premi Grammy de 1988 en la categoria de Millor Musical; però va perdre davant de Into the Woods de Stephen Sondheim.
Posteriorment, el musical es transformà en un objecte de culte basat principalment en l'enregistrament de l'àlbum conceptual original.