Els afroamericans estatunidencs, afrodescendents estatunidencs o negres estatunidencs són els estatunidencs negres o amb algun avantpassat negre africà, especialment si és físicament evident. N'hi ha casos excepcionals, com el líder de la NAACP, Walter Francis White, que tenia 5 rerebesavis negres i 27 de blancs, i era blanc, ros i d'ulls clars, però s'autoconsiderava afroamericà.
Els afroamericans estatunidencs es caracteritzen pel fet que la majoria dels seus avantpassats van ser portats pels europeus entre el i d'Àfrica subsahariana perquè treballessin com a esclaus en les plantacions, sobretot del sud dels Estats Units.
Cal distingir els afroamericans estatunidencs dels afrodescendents estatunidencs immigrants recents, que en aquest país no són considerats com a afroamericans sinó immigrants africans dels Estats Units, que són considerats africans estatunidencs, per exemple: senegalesos estatunidencs, nigerians estatunidencs, etc.
Població Els afroamericans es troben escampats per tot el territori dels EUA, i encara que són majoria en algunes zones de l'anomenat Black Belt ('Cinturó Negre'), només n'hi viu una quarta part de la totalitat. Segons el cens del 2000, hi havia censats 34.658.190 individus (12,3% de la població). miniatura|esquerra|Mapa de distribució de la població afroamericana segons el cens del 2000 En total, l'extensió dels EUA és de 9.529.063 km². D'aquest territori, un grapat d'intel·lectuals en els anys seixanta n'arribaren a proclamar la República de Nova Àfrica amb els estats d'Alabama, Mississipi, Louisiana, Geòrgia i Carolina del Sud, o sia, uns 614.534 km². Tanmateix, els més radicals han exigit tot el sud de l'antiga línia Mason-Dixon (la vella Dixieland dels sudistes), que comprèn els estats ja anomenats i els de Florida, Carolina del Nord, Virgínia, Tennessee, Arkansas i Texas, amb un total d'1.946.404 km². D'altres n'hi afegeixen els dels antics estats esclavistes que no secundaren la secessió, o sia, Maryland, Districte de Colúmbia, Delaware, Kentucky i Missouri, amb un total de 2.264.141 km².
Nogensmenys, en el territori de Nova Àfrica els afroamericans són el 29,95% de la població del territori, però només el 20,70% del total de població afroamericana, cosa que ha fet fracassar qualsevol classe de nacionalisme afroamericà de base territorial.
Història L'esclavitud als Estats Units
miniatura|Peter, un esclau de Mississipi, 1863. Les cicatrius són resultat dels assots del seu capatàs. Va estar dos mesos recuperant-se de la pallissa L'esclavitud als Estats Units es refereix a la institució legal que va existir als Estats Units d'Amèrica durant els segles . L'esclavitud va ser practicada a l'Amèrica britànica des del principi de l'era colonial, i va ser fermament establerta quan es va signar la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. Després d'això, va existir una expansió gradual de l'abolicionisme al nord, mentre la ràpida expansió de la indústria del cotó des de l'any 1800 va causar al sud aferrar-se fortament a l'esclavitud, i intentar expandir-la als nous territoris occidentals del país. Així, l'esclavitud va polaritzar la nació en estats esclavistes i estats lliures mitjançant la línia Mason-Dixon, que separava a Maryland (esclavista) i Pennsilvània (lliure).
De les 8.289.782 persones lliures que habitaven en els 15 estats esclavistes, 393.967 persones (4,8%) tenien esclaus, la qual cosa fa que l'amo mitjà tingués uns deu esclaus.American Civil War Census Data This source derived numbers for "% of Families Owning Slaves" by assuming only one slaveholder per family, a presumption with evidence only to the contrary. The summary numbers also include 17 slaves and 8 slaveowners counted by census-takers in Nebraska and Kansas, where slavery was illegal. La majoria dels esclaus era propietat dels amos de les plantacions, que són definits pels historiadors com aquells que tenien vint o més esclaus. El noranta-cinc per cent de les persones d'ètnia negra vivien al sud; representaven un terç de la població d'aquesta regió, per comparació a la zona del nord les persones negres solament representaven el 2% de la seva població. El treball dels esclaus va ser un factor important en l'acumulació de riquesa als Estats Units en la primera meitat del .
Però amb la victòria de la Unió en la Guerra Civil dels Estats Units, el sistema de treball esclau va ser abolit al sud.Introducció a la Guia de l'Enciclopèdia Britànica a la Història Negra Això va contribuir al declivi de l'economia meridional després de la guerra, tot i que va ser encara més afectada pel continu descens del preu del cotó a la fi del segle.Without Consent or Contract: The Rise and Fall of American Slavery, 1994, Robert William Fogel Això va complicar la recuperació de la regió després de la guerra, així com un comparativament menor nivell d'infraestructures, que va provocar la manca de productes als mercats. El sud va afrontar la competència de productors forans de cotó com l'Índia i Egipte. La indústria del nord, que s'havia expandit ràpidament abans i durant la guerra, va sorgir després d'ella amb més força que l'economia agrícola del sud. Les indústries dels estats del nord van acabar per dominar molts aspectes de la vida de la nació, entre ells aspectes socials i assumptes polítics. La classe social dels plantadors del sud va perdre temporalment molt de poder. El ràpid desenvolupament econòmic subsegüent a la guerra civil va accelerar el desenvolupament de la moderna economia industrial dels Estats Units.
Dotze milions d'africans van ser enviats a Amèrica entre el i el . En l'actualitat, s'estima que 11.863.000 esclaus van ser enviats a través de l'Atlàntic. S'accepta en general que qualsevol altra estimació que es faci sobre aquest tema estarà més a prop d'augmentar aquesta xifra que de disminuir-la. D'ells, s'estima que 645.000 van ser enviats al que avui es coneix com els Estats Units. La major quantitat va ser transportada al Brasil,Stephen D. Behrendt, David Richardson, and David Eltis, W. I. B. Du Bois Institute for African and African-American Research, Harvard University. basat en els registres de 27.233 viatges que es van realitzar per aconseguir esclaus per a Amèrica. La població esclava als Estats Units havia crescut fins als quatre milions segons el cens de 1860.
Esclaus fugitius als Estats Units
El fenomen dels esclaus que fugien i buscaven guanyar la llibertat és tan vella com la mateixa institució de l'esclavitud. En la història de l'esclavitud als Estats Units, els esclaus fugitius (fugitive slaves o runaway slaves) eren els esclaus que volien abandonar el seu propietari i viatjaven sense autorització; generalment intentaven arribar a altres estats o territoris on l'esclavitud estava prohibida, com el Canadà. Moltes lleis esclavistes intentaven controlar el moviment dels esclaus, que havien de portar passaports oficials si viatjaven sense el seu propietari.
En la llei Fugitive Slave Act de 1850 es van augmentar les penes contra els esclaus fugitius i la gent que els ajudava. Això va provocar que els esclaus fugitius intentessin abandonar els Estats Units en direcció a Mèxic o al Canadà. Els defensors de l'esclavitud afirmaven que la majoria dels esclaus preferien continuar amb aquest estatus; tot i això, es considera que un milió i mig de persones van escapar-se per obtenir la llibertat, cosa que representa un de cada cinc dels esclaus estatunidencs. Es creu que aquest nombre no fou superior perquè molts esclaus no sabien cap on anar o què havien de fer per sobreviure.
Ferrocarril Subterrani
El Ferrocarril Subterrani (Underground Railroad) fou una xarxa de rutes secretes i cases de seguretat que van utilitzar durant el molts esclaus afroamericans per escapar-se cap als estats lliures i el Canadà amb l'ajuda d'abolicionistes i altres persones que simpatitzaven amb la seva causa. Aquest terme també s'utilitza per a definir els abolicionistes, tant blancs com negres, lliures i esclaus que van ajudar els fugitius. També hi va haver rutes cap a Mèxic i més enllà del mar."Purpose and Background". Taking the Train to Freedom. National Park Service. Retrieved July 17, 2011 Hi havia un Ferrocarril Subterrani que anava cap al sud a través de Florida, que en aquells moments era una possessió de l'Imperi espanyol que va existir des de la fi del fins després de la Revolució americana. Tot i això, en l'actualitat es considera que el Ferrocarril Subterrani fou format a principis del i va assolir el punt culminant entre les dècades de 1850 i de 1860.Vox, Lisa, "How Did Slaves Resist Slavery?" , African-American History, About.com, Retrieved July 17, 2011. S'estima que a la dècada de 1850 s'havien escapat uns 100.000 esclaus utilitzant el Ferrocarril Subterrani.
L'esclavisme estava prohibit a l'Amèrica del Nord britànica (l'actual Canadà) i fou un destí molt popular per als esclaus fugitius, ja que la seva llarga frontera tenia molts punts d'accés. La majoria dels antics esclaus es va assentar a Ontario. S'afirma que durant les dues dècades de mitjans del hi va haver més de 30.000 negres que es van escapar amb aquesta xarxa, tot i que el cens dels Estats Units només en va comptabilitzar 6.000."From slavery to freedom" , The Grapevine, p. 3–5. El llibre de William Still de 1872, The Underground Railroad Records, ha documentat històries de molts fugitius.
Context polític Fins i tot en el moment del punt culminant del Ferrocarril Subterrani, hi va haver menys de 1.000 esclaus per any que van aconseguir escapar dels estats del sud (a la cort es van registrar poc més de 5.000 casos d'esclaus fugitius), nombre molt menor de l'augment natural de la població esclavitzada. Tot i que aquestes fugides tenien un impacte econòmic molt petit, l'existència d'una xarxa informal per a ajudar els esclaus a escapar-se tenia una gran influència psicològica en els propietaris d'esclaus. Els funcionaris dels estats on arribaven els esclaus tenien la responsabilitat d'intentar capturar-los, segons la Llei d'Esclaus Fugitius de 1793. Tot i això, molts ciutadans i governs dels estats lliures van ignorar aquesta llei i això va ajudar que el Ferrocarril Subterrani prosperés.