miniatura|Rèplica de la Nau Victoria. LExpedició de Magalhães-Elcano va ser una expedició marítima comandada per Fernão de Magalhães i, després de la seva mort, per Juan Sebastián Elcano. Fou finançada per la corona espanyola i és coneguda per haver estat la primera circumnavegació reeixida del planeta. L'expedició salpà de Sanlúcar de Barrameda el 10 d'agost de 1519 i hi tornà el 6 de setembre de 1522, dos dies abans de desembarcar finalment a Sevilla.

Capitulacions de Barcelona miniatura|Barcelona 1563 Davant el fracàs que va tenir en exposar els seus propòsits al rei de Portugal, Magalhães va decidir anar a Espanya per exposar al jove rei i futur Emperador Carles V (i primer d'Espanya) el seu audaç projecte. La trobada fou a Molins de Rei, on es trobava l'emperador per la reunió del capítol del Toisó d'Or. Un cop acceptat el seu projecte el 22 de març de 1519 es van signar unes capitulacions a Barcelona en les quals se li atorgava el títol de governador i "Adelantado" de totes les terres que descobrís.Pigafetta relazione El seu secretari Maximilianus Transilvanus certifica que el rei es trobava a Molins de Rei en aquelles dates.Foronda y Aguilera

LEGATIO MOLENDINO REGIO (1520): Legatio ad sacratissimum ac invictum Caesarem divum Carolum .... ab reverendissimis et illustrissimis principibus ... qua functus est ...Federicus comes palatinus in Molendino regio ..

DE MOLUCCIS INSULIS (1522): Maximiliani Transiluani Caesaris a secretis epistola, de admirabili & novissima hispanorum in orientem navigatione, que auriae, & nulli prius accessae regiones sunt, cum ipsis etia moluccis

ANTONIO DE PIGAFETTA"Prima relazzione del viaggio intorno al mondo" - (1525-1800) "Mi partii con molte lettere di favore da la città de Barsalonna dove allora resideva sua maestà"Pigafetta No publica part de "Prima relazzione del viaggio intorno al mondo" fins al 1525, però tota sencera fins a l'edició de Carlo Moretti (París - 1800)

Pigafetta relata:

El Viatge Inici del viatge miniatura|esquerra|440px|Vista de Sanlúcar el 1567, dibuixada per Antoni de les Vinyes. Nau Tonatge TripulacióTrinidad11055San Antonio12060Concepción9045Victoria8542Santiago7532Total: 234 La flota va sortir de Sevilla el 10 d'agost de 1519 però va haver d'esperar fins al 20 de setembre de 1519 per hissar les veles i deixar Sanlúcar de Barrameda, amb 234 homes en cinc vaixells: el Trinidad, vaixell insígnia comandat per Magalhães, el San Antonio comandat per Juan de Cartagena, on hi anava com a pilot Francesc Albó de Rodes del qual ha quedat el seu diari conegut com: Derrotero de Albo), el Concepción comandat per Gaspar de Quesada i en el que hi anava Juan Sebastián Elcano com a pilot, (però del que no ha transcendit ni una ratlla del seu diari), el Santiago dirigit per Juan Serrano i la Victoria capitanejada per Luis Mendoza. La tripulació es componia d'homes de diverses nacions. Paul Teyssier va escriure: "a més dels espanyols, hi havia també portuguesos, italians, grecs i fins i tot francesos. En certa forma podem parlar d'un equip europeu".

L'intenció era trobar un pas marítim cap a les Índies Orientals recorrent sempre mars castellans, segons el Tractat de Tordesillas, i buscar un camí que arribés a les illes de les Espècies. Aquesta ruta, anomenada ruta cap a l'oest, ja havia estat buscada sense èxit per Cristòfor Colom.

El 13 de desembre arribaren a la badia del que en l'actualitat és Rio de Janeiro. Després passaren pel riu de la Plata, el març de 1520 i la badia San Julián, que van explorar a la recerca d'un possible pas. Veient que allà no hi havia comunicació possible amb el Mar del Sud continuaren resseguint la costa de la Patagònia, fins que el 31 de març de 1520 la flota es va refugiar en un estuari protegit que anomenaren Port de San Julián.

Sublevació durant la hivernada miniatura|Estret de Magallanes (Mapa de Jodocus Hondius). Mentre hivernaven al Port de San Julián tingué lloc "el motí de Pasqua" del que Magalhães se'n va ensortir, però amb greus conseqüències. El motí va esclatar l'1 d'abril sota la direcció de Juan de Cartagena, Luis Mendoza i Gaspar de Quesada, per la preocupació que tenia tothom sobre com s'estava desenvolupant el viatge, ja que es posava en dubte l'existència d'un pas cap a l'oest i en especial de les seves possibilitats de supervivència en aquelles regions fredes i desèrtiques. Magalhães i els mariners que li varen ser fidels aconseguiren hàbilment desfer-se dels amotinats. Mendoza va ser assassinat per l'algutzir Gonzalo Gómez de Espinosa; Quesada va ser executat; Cartagena i el sacerdot Pere Sánchez de la Reina foren abandonats a la costa amb una espasa i una mica de pa. La pena de mort a la qual foren condemnats els altres quaranta amotinats, entre ells Juan Sebastián Elcano, fou finalment commutada. Alguns, com el cosmògraf Andrés San Martín, va ser sotmès la dolorosa tortura de la corriola. La clemència de Magalhães no és sorprenent, ja que li calien tots els homes possibles per continuar el seu viatge.

Descobriment de l'estret de Magallanes miniatura|Mapa que mostra la ruta dels vaixells a l'estret Durant l'estiu (hivern a l'hemisferi nord), Magalhães va decidir enviar un dels seus vaixells en reconeixement de trobar el pas que conduís cap a la costa oest americana, a l'oceà Pacífic. En aquest procés el Santiago va naufragar el 3 de maig de 1520. Tres mesos més tard, Magalhães va decidir anar cap al sud amb els quatre vaixells restants. El 21 d'octubre de 1520 Magalhães va veure un cap que va anomenar cap Vírgenes, el punt que marcava l'entrada de l'estret. En aquest instant va començar l'exploració per descobrir un pas cap a occident i en la qual van dedicar més d'un mes en localitzar. No serà fins un mes després quan finalment aconsegueix travessar l'estret, inicialment anomenat "Canal de Tots els Sants", però ràpidament rebatejat com a Estret de Magallanes en honor de l'explorador. En el laberint de fiords, envoltat de penya-segats "amenaçant" les aigües "perdudes", les històries indiquen que els mariners varen observar moltes fumeres a l'interior: la Tierra del Humo que varen reflectir els mapes posteriors del viatge com a Terra del Foc.

Al centre de l'estret, Esteban Gómez pilot del San Antonio, es va rebel·lar amb els seus homes i empresonà el capità Álvaro de Mesquita, cosí de Magalhães, va desertar va donar la volta dirigint-se cap a la península amb la seva càrrega d'aliments i béns per a bescanviar. Després de creuar l'Atlàntic, el vaixell arribà a Sevilla el 6 de maig de 1521 amb 55 homes a bord.

Illes dels Lladres El 21 novembre 1520 solcava l'expedició, per primera vegada, aquell Mar del Sud que, per seré i tranquil va rebre el nom de Pacífic. Amb només tres naus es va aventurar l'esquadra per aquell immens oceà. La mala sort de Magalhães va voler que en el llarg camí de tres mesos entre l'estret de Magallanes i les illes Moluques no descobrís cap punt de terra ferma, de manera que la fam i l'escorbut van assotar la tripulació, fins al punt que es pagaven quantioses monedes per una simple rata per menjar. L'aigua es va podrir i els homes menjaven fins i tot cuir reblanit i serradures.

Ja a les illes Moluques, el 6 de març de 1521, quan la tripulació estava delmada per la fam, van abordar l'illa de Guaján, pertanyent a les actuals Illes Marianes i que ells van anomenar Illes dels Lladres.

Illes Filipines miniatura|Tot i que Fernão de Magalhães no va intentar circunavegar el món i morí a meitat de camí és, sovint, més recordat que Elcano. El 16 de març van arribar a Samar, cosa que va significar el descobriment de les illes Filipines, que Magalhães anomenà San Lázaro. Lapu-Lapu, rei de la petita illa de Mactan davant de Cebú, es negà a sotmetre's als invasors. Magalhães va encapçalar una expedició contra ell comptant que amb seixanta homes amb armadura i fusells es podia conquerir als indígenes nus i trenta vegades més nombrosos. Magalhães va caure, junt amb sis dels seus companys, el 27 d'abril de 1521.Stefan Zweig va escriure: "el més gran navegant de tots els temps va morir en una baralla estúpida amb una horda de salvatges." La crònica d'Antonio Pigafetta proporciona informació essencial sobre aquest episodi: els guerrers de Lapu-Lapu havien fet ells mateixos uns escuts de fusta molt dura resistents als mosquets, armats amb fletxes enverinades amb un verí d'un efecte gairebé immediat.

Quatre dies més tard, l'1 de maig, el rei de Cebú va tendir una emboscada als nouvinguts en un sopar durant el qual volia donar als oficials de la flota "joies i presents que havia promès enviar al Rei d'Espanya", en paraules de Pigafetta. En aquesta emboscada moriren el successor de Magalhães, Duarte Barbosa i 30 dels seus homes. Segons Pedro Mártir de Anglería l'origen d'aquesta venjança estaria relacionada amb la violació de dones. Els que es van quedar a bord dels vaixells fondejats varen fugir. Segons el testimoni ocular d'Antonio Pigafetta va ser Enric, el criat de Magalhães, un natiu de les illes que parlava portuguès el que va trair els seus companys i es va unir al rei de Cebú, Humabon. De fet, en el seu testament, Magalhães havia estipulat que a la seva mort, el seu fidel servidor hauria de ser alliberat, però el gendre de Magalhães, Duarte Barbosa, va impedir-ho.

La resta de l'expedició va carregar d'espècies les naus Victoria i Trinitat i cremaren la Concepció per manca de tripulació per pilotar-la.

Juan Sebastián Elcano miniatura|Estàtua de Juan Sebastián Elcano a Getaria. Al capdavant de la nau Victoria es va posar de capità Juan Sebastián Elcano, que després d'arribar a les illes Moluques, objecte del viatge, va emprendre el retorn a Espanya. La Trinitat navegava malament i es va quedar al port de Tidore per ser reparada i emprengué el viatge de tornada travessant el Pacífic fins a Panamà.

Elcano, al comandament de la Victoria, sense mitjans i amb una sola nau, va tornar per mars portuguesos, el camí més conegut, amb terres on aprovisionar-se, i intentant esquivar ports i flotes portuguesos. Arribà a Sanlúcar de Barrameda el 6 de setembre de 1522 i a Sevilla el 8 de setembre. La càrrega d'espècies que va portar a la nau Victoria va cobrir amb escreix les despeses de tota l'expedició. Claude Appell i Rafael Ballester. Grandes aventureros. Plaza&Janés, Barcelona, 1968

Pèrdues humanes Dels 234 homes que van partir el 1519 sota el comandament de Fernão de Magalhães sols 18 van tornar a casa a les ordres d'Elcano, després d'haver superat temporals, fam i privacions. Quatre homes més, pertanyents a la Trinitat, que havia fet una ruta de tornada diferent des de les Filipines, van arribar a Espanya el 1525.

Supervivents de l'expedició miniatura|Detall mapa d'Ortelius, any 1590. miniatura|Placa commemorativa dels homes que tornaren a Sanlúcar de Barrameda després de la primera circumnavegació. Aquests divuit homes van tornar a Sanlúcar en la Victoria , el 1522, i figuren en el rètol de la façana de l'Ajuntament de Sanlúcar de Barrameda.

Nom CàrrecJuan Sebastián de Elcano, de GetariaCapitàFrancesc Albó, d'Axio. Veí de Rodes (Roses)PilotMiguel de Rodas, de RosesPilotJuan de Acurio , de BermeoPilotAntonio Lombardo (Pigafetta), de VicenzaCronista i geògrafMartín de Yudícibus, de SavonaMarinerHernando de Bustamante, de Mèrida Mariner i barberNicolás el Grec, de NàupliaMarinerMiguel Sánchez de Rodas, de RosesMarinerAntonio Hernández Colmenero, de HuelvaMarinerFrancisco Rodríguez, portuguès de SevillaMarinerJuan Rodríguez de HuelvaMariner, natural de MallorcaDiego Carmena , de BaionaMarinerHans, d'AquisgràcanonerJuan de Arratia, de BilbaoGrumetVasco Gómez Gallego el Portuguès, de BaionaGrumetJuan de Santandrés, o de Santander, de CuetoGrumetJuan de Zubileta, de BarakaldoPatge Els dotze homes retinguts com a presoners a Cap Verd que tornaren algunes setmanes més tard a Sevilla, via Lisboa: Martín Méndez, secretari de la flota; Pedro de Tolosa, dispenser; Richard de Normandia, fuster; Roldán de Argote, artiller;