miniatura|Setge de Viena (1683) Les guerres otomanes a Europa són les guerres de l'Imperi Otomà a Europa també conegudes com a guerres turques, particularment en textos antics europeus.
Eclosió (1299-1453) miniatura|L'Imperi Otomà (1683) Sorgiment de l'Imperi Otomà (1299-1453) es refereix al període que es va iniciar el debilitament Sultanat Seldzhukskiot al i que va acabar, després de batalles com les de Gal·lípoli, Maritsa, Plocnik, Kosovo Polje, Argeş, Nicòpolis, Varna, Ankara i Kosovo, amb el desmembrament de l'Imperi Romà d'Orient després de la caiguda de Constantinoble el 1453.
Guerres romano-otomanes
Després de la caiguda de Constantinoble el 1204 a mans dels croats durant la Quarta Croada, l'Imperi Romà d'Orient restà dividit i en el caos; aprofitant la situació, el Soldanat de Rum començà a ocupar els territoris romans de l'Àsia Menor. L'Imperi de Nicea, els més poderós dels estats grecs successors de l'Imperi, pogué aturar la invasió turca i finalment, el 1261, reconquerir Constantinoble i restablint l'Imperi Romà d'Orient. Tanmateix, la posició de l'Imperi al continent europeu romania incerta a causa de la presència dels altres estats grecs que es resistien a reintegrar-se a l'Imperi, destacant per sobre de tots el Despotat de l'Epir, i també hagué de fer front als emergents Regne de Sèrbia i al Segon Imperi Búlgar, centrant la seua atenció a Europa i traslladés gran nombre de tropes des de l'Àsia Menor.
El Soldanat de Rum es debilità progressivament i el 1243, els exèrcits seljúcides foren derrotats pels mongols a la batalla de Köse Dağ Claude Cahen, “Köse Dagh” Encyclopaedia of Islam, ed. by P. Bearman, et al. (Brill 2007) i el poder de l'imperi es desintegrà lentament. El 1281 el cabdillatge de la tribu recaigué en Osman I,Shaw, Stanford Jay. "History of the Ottoman Empire and Modern Turkey". Cambridge University Press, 1976. pàg. 306 que el 1290 s'independitzà del domini mongol i el 1299 es proclamà soldà i convertí Söğüt en capital de l'Imperi Otomà i començà a assetjar les fronteres orientals romanes.
miniatura|L'Imperi Otomà en 1359 Gallipoli es va convertir en cap de pont a Europa el 1354, i després del final de la guerra civil entre Joan VI Cantacuzè i Joan V Paleòleg va arribar una petita pausa en els combats entre otomans i romans, però el 1361 Demòtica va caure en mans turques. Murad I estava preocupat per Anatòlia i va deixar la presa del territori romà als seus vassalls, i Filipòpolis va caure després d'una important campanya entre 1363-4 i Adrianòpolis el 1369.
L'Imperi Romà d'Orient no estava en posició per llançar un contraatac o defensar-se i els otomans havien tornat summament poderosos. Murad va aixafar als serbis en 1371 a la batalla del riu Maritsa i els otomans es disposaren a conquerir Constantinoble. En un intent per evitar la derrota, Joan V Paleòleg va demanar suport militar al papa però no va rebre cap ajuda i es va arribar a un acord pel qual Constantinoble proporcionaria als otomans tribut regular en tropes i diners a canvi de seguretat. Filadelfia era l'últim assentament independent cristià grec de l'oest de l'Àsia Menor i el 1378 Manuel II Paleòleg va prometre lliurar-la als turcs a canvi de l'ajuda del sultà otomà en una nova guerra civil romana però, els ciutadans de Filadelfia es van negar a rendir-se i en 1390 Baiazet I va convocar els líders de la guerra civil Manuel II Paleòleg i Joan VII Paleòleg ordenant que s'incorporessin a les forces assetjadores, fins que va ser presa la ciutat per part dels turcs. Els otomans havien guanyat la guerra i l'Imperi Romà d'Orient va ser reduït a Constantinoble i uns pocs assentaments, i es va veure obligat a reconèixer la seva condició de vassall del sultà otomà, que va continuar fins al 1394.
La derrota dels croats a Nicòpolis va consolidar les posicions otomanes als Balcans i Valàquia se'ls va sotmetre, i això va convèncer Manuel d'anar a Europa occidental per demanar ajuda mentre Joan, amb qui s'havia reconciliat, liderava la defensa de la ciutat contra els otomans. Quan Tamerlà del Kanat de Txagatai es va dirigir a Anatòlia, Bayezid I va aixecar el setge per enfrontar-se a la batalla d'Ankara, en la qual les forces de Tamerlà van derrotar a les forces de Bayezid, que fou capturat. Tamerlà va morir el 1405 i tres dels fills de Baiazet que van quedar vius després de la batalla es repartien, cap al 1410, les regions romanents de l'imperi i van començar a lluitar entre ells. El major, Süleyman Çelebi, governava el nord de Grècia, Bulgària i Tràcia. El seu germà Isa Çelebi governava Grècia i la part més occidental d'Anatòlia, però, aquest últim va ser enderrocat pel seu mig-germà petit Mehmet Çelebi i expulsat de la seva capital a Bursa el 1404. Süleyman aprofitar l'ocasió per apoderar també del sud de Grècia, mentre Mehmet regia Anatòlia. Mehmet va enviar al seu germà petit Musa a travessar el mar Negre amb un gran exèrcit per expulsar Suleiman. Musa va vèncer a Suleiman a Bulgària el 1410, i aquest últim es va veure forçat a retirar-se al sud de Grècia. Musa es va proclamar llavors sultà. Mehmed va enfurir, i va enviar un petit exèrcit a Gal·lípoli, on va ser derrotat. Davant aquesta circumstància, Mehmet es va aliar amb Manuel II Paleòleg, que pel tractat de Gal·lípoli signat amb Süleyman van poder recuperar Tessalònica i bona part del Peloponès,Miquel Ducas, Història XXII, 11 i tres anys més tard va enviar un exèrcit que va derrotar completament a Musa a Kamerlu, Sèrbia. Després d'aquesta victòria, va ser fàcil per Mehmed enderrocar al seu últim germà que estava a Grècia, i convertir-se en Sultà.
Les guerres entre turcs i grecs van continuar amb el setge de Tessalònica als venecians i els otomans van acabar conquerint la ciutat el març de 1430 assegurant el seu domini sobre Macedònia i van avançar lliurement sobre el centre i el sud de l'actual Grècia, saquejant-ho tot al seu pas. Al seu torn també van avançar cap a l'oest, on Murat va xocar a les muntanyes d'Albània amb la resistència del guerriller Skanderbeg. L'Imperi Romà d'Orient acabà amb la caiguda de Constantinoble el 1453.
El 1428 va liderar una nova campanya contra l'Imperi Otomà. Malgrat el revés a Golubac, Segimon es va reagrupar a Temesvár, on va prioritzar el reforç de les fortificacions de Belgrad i va negociar un alto el foc de tres anys amb Murat II, que estava preocupat pels disturbis a Àsia.
Guerres búlgaro-otomanes Les guerres búlgaro-otomanes es van lliurar entre el Segon Imperi Búlgar i l'Imperi Otomà, a la segona meitat del . Les guerres van acabar amb la conquesta otomana de Sofia en 1382 i de Veliko Tàrnovo el juliol de 1393 marcant el final del Segon Imperi Búlgar i l'Església Ortodoxa Búlgara. encara que altres estats búlgars van aguantar una mica més, com el tsarat de Vidin d'Ivan Sratsimir va resistir fins al 1396 caient després de la batalla de Nicòpolis i el Despotat de Dobrudja fins al 1411. Com a resultat de les guerres, l'Imperi Otomà va expandir molt el seu territori a la península balcànica, que s'estenia des del Danubi fins al mar Egeu.
Guerres otomanosèrbies
Tot i que l'any 1389, l'any de la Batalla de Kosovo enfront dels geníssers, es considera com la fi de l'Imperi Serbi, els serbis es van organitzar en el Despotat de Sèrbia, que es considera el naixement de la nació sèrbia. El Despotat de Sèrbia de Lazar Hrebeljanović i el Principat de Zeta, va sobreviure durant 70 anys més, experimentant un renaixement cultural i polític a la primera meitat del
Guerra amb Moldàvia El principat fou atacat per primer cop pels otomans el 1420 amb el setge de Akkerman que no va reeixir. El 1428 a proposta del Khan Ulug Muhammad de l'Horda d'Or, els tàrtars i els otomans van atacar conjuntament el principat.
Croada de Varna
El papa Eugeni IV l'1 de gener del 1443 va fer una crida a contrarestar l'expansió de l'Imperi Otomà als Balcans i 1444 diversos monarques europeus van organitzar una croada comandada per Ladislau de Polònia, János Hunyadi, Voivode de Transsilvània i Felip III de Borgonya. Entre el 18 i el 22 de setembre un exèrcit croat travessava el Danubi provocant que els vassalls dels Balcans miressin de recuperar la independència i el gran visir va cridar a Murad II a dirigir l'exèrcit duent a confusió, ja que no estava clar si Murad II havia abdicat realment o continuava sent el sultà, però oficialment Mehmet II restava al tron. La croada culminà en una decisiva victòria otomana sobre els aliats croats en la batalla de Varna el 10 de novembre del 1444, en la qual Ladislau i el legat papal Julian Cesarini moriren.
La victòria otomana a Varna, seguida per la segona batalla de Kosovo el 1448, impedí que els estats europeus poguessin enviar un ajut militar significatiu als romans d'Orient durant la conquesta otomana de Constantinoble el 1453. Tot i que Pius II declarà oficialment tres anys de croada en el concili de Màntua per recuperar Constantinoble, els líders que primer prometeren portar 80.000 soldats, després se'n desdiren. L'Imperi Otomà estigué lliure durant dècades d'intents per part dels europeus de fer-los fora.
Expansió territorial (1453-1683) L'expansió territorial de l'Imperi Otomà (1453-1683) és el període de la història de l'Imperi Otomà que va seguir la creació i el sorgiment de l'imperi (1299-1453).
Conquesta del despotat de Sèrbia
Després de la caiguda de Constantinoble el 1453, Mehmet II va preparar una ofensiva per sotmetre el Regne d'Hongria. El seu objectiu immediat va ser la fortificació fronterera de la ciutat de Belgrad. János Hunyadi, un noble guerrer hongarès de llinatge valac, i que ja havia actuat en moltes batalles contra els otomans en les dues dècades anteriors, esperava que es produís aquest atac. El setge de Belgrad. finalment es va convertir en una gran batalla, durant la qual Hunyadi va dirigir un sobtat contraatac que va arrasar el campament turc i va obligar el sultà Mehmet II, ferit en l'atac, a aixecar el setge i retirar-se. La victòria va aturar l'avanç de l'Imperi Otomà cap a l'Europa catòlica durant uns 70 anys, tot i conquerir el despotat de Sèrbia l'any 1459, tot i alguna petita incursió, com la presa d'Òtranto de 1480 a 1481 i les ràtzies a Croàcia i Estíria el 1493.
Guerra amb Moldàvia El 1456, Pere III Aaron va acceptar pagar als otomans un tribut anual de 2.000 ducats d'or per assegurar les seves fronteres del sud i els comerciants del principats van rebre la llibertat de comerç a tot l'Imperi Otomà, convertint-se així en el primer governant moldau a acceptar les demandes turques. El seu successor Esteve III de Moldàvia va rebutjar la sobirania otomana i va tornar a ser vassall de Polònia, i es va produir una sèrie de guerres ferotges i va rebutjar un atac de Crimea el 1469. Esteve va intentar posar Valàquia sota la seva esfera d'influència i va donar suport a la seva pròpia elecció per al tron de Valàquia donant lloc a una lluita duradora entre diferents governants valacs recolzats per hongaresos, otomans i Esteve. Un exèrcit otomà comandat pel governador de Rumèlia el Hadim Pasha va ser enviat el 1475 per castigar Esteve per la seva intromissió a Valàquia però els otomans van patir una gran derrota a la batalla de Vaslui. Mehmet II va reunir un gran exèrcit i va entrar a Moldàvia el juny de 1476. Mentrestant, grups de tàrtars del khanat de Crimea, aliats dels otomans, van ser enviats per atacar Moldàvia. Llavors Mehmet II va envair el país i va destruir la capital Suceava (juliol de 1476). El 1484 en una acció conjunta amb el kan de Crimea, els otomans van ocupar Akkerman i Kili (els crimeans van ocupar Kawshan i Tombasar). Finalment Esteve va haver de reconèixer la sobirania otomana (1492) i pagar tribut a la Porta.
Primera guerra turco-veneciana (1463-1479)