miniatura|Osiris, Anubis i Horus, de la pintura d'una tomba La religió de l'antic Egipte engloba les diferents creences religioses i rituals practicats pels pobladors de l'antic Egipte, durant més de tres mil anys, abans de l'arribada del cristianisme. Les seves pràctiques van ser prohibides en temps de Justinià I, l'any 535 dC.
El seu desenvolupament i influència va perdurar més de tres mil anys, variant aquestes creences a través del temps, per tant, un article o fins i tot un llibre, no pot fer més de resumir la multitud d'entitats i temes d'aquest sistema complex de creences. La iconografia egípcia és molt diferent de la grega o romana: en la mitologia egípcia moltes deïtats es representen amb cos humà i el cap d'un animal.
Les idees religioses dels antics egipcis van tenir dues fases: Durant l'època predinàstica, van divinitzar aquells fenòmens naturals que els desconcertaven, o els infonien por, dels que no coneixien la raó del seu procedir, van associar aquestes divinitats amb les característiques de certs animals, i els van representar amb forma humana encara que conservant trets zoomorfs: el falcó en el déu Horus, "l'elevat", déu del cel. El gos egipci, o xacal del desert, "el guardià de les necròpolis", es converteix en un déu protector, Anubis. El cocodril del Nil, un perill constant, en un déu temut, venerat a la regió d'El Faium, etc. A més els van atribuir conceptes humans, com la relació familiar, de manera que es van formar tríades compostes per un déu, la seva dona i el seu fill, i també passions humanes per la qual cosa se'ls rendia culte fent ofrenes als temples a canvi de favors demanats, o rebuts. Tot i l'agrupació dels pobles egipcis en les "Dues Terres": l'Alt i el Baix Egipte, cada un dels nomós (províncies) va mantenir les seves deïtats protectores, el que significava la veneració a desenes de déus, que adquirien major o menor rellevància segons la importància que tingués cada ciutat: a Heliòpolis s'adorava Ra, a Tebes a Ammon, a Memphis a Ptah i Hator, etc.
Els sacerdots dels temples principals van començar a organitzar aquesta multitud de déus i explicar les seves relacions, la creació del món, les crescudes del Nil, etc., Ideant i sistematitzant les creences en les denominades teologia heliopolitana, teologia tebana, etc., Reflectides en els Textos de les Piràmides, o el Llibre dels Morts, als que va seguir la redacció d'altres similars.
miniatura|Geb, a la zona inferior, amb Shu i Nut.
La seva visió estava basada en el seu propi país, terra fèrtil al costat d'un riu i amb un desert al voltant. Per tant, el món per a ells es dividia en tres regions: El Cel, Nu, domicili dels déus, la deessa celeste Nut, "La gran que va parir als déus", era representada com una dona amb el cos arquejat cobrint tota la Terra. La Terra, morada dels homes, la Casa de Geb, el déu creador, representat com un home estirat sota Nut. L'inframón, o Duat, el regne dels morts, on va governar Horus, i posteriorment Osiris, espai recorregut en la seva barca solar per Ra durant la nit, i per on transitaven els esperits dels difunts esquivant els perills del Més Enllà.
Déus Les principals divinitats estaven organitzades en cinc grups diferents: L'Ennèada d'Heliòpolis "Les ànimes de Thot": Atum, Shu, Tefnut, Nut, Geb, Isis, Osiris, Neftis i Seth; el déu principal és Atum. L'Ogdoad d'Hermòpolis: Num, Nunet, Heh, Hehet, Kek, Keket, Amon i Amonet; d'on va sorgir el déu Ra. La tríada d'Elefantina: Jnum - Satis - Anuket (on Jnum és el déu primordial). La tríada de Tebes: Amon-Mut-Khonsu (on el déu principal és Amon). La tríada de Memphis: Ptah - Sekhmet - Nefertum (on Ptah era el déu principal, és inusual el fet que els déus no estaven relacionats abans que aquesta fos formalitzada).
miniatura|Imatge d'Amon, a Karnak. Mentre els líders dels diversos grups guanyaven i perdien influència, les creences dominants es transformaven, combinaven i se sincretitzaven. Ra i Atum es van convertir en Atum-Ra, amb les característiques de Ra com dominants, i posteriorment Ra va ser assimilat al seu torn per Horus, com Ra-Horajti. Després que Ptah es convertís en Ptah-Seker, va ser assimilat per Osiris, convertint-se en Ptah-Seker-Osiris.
Amb les deesses va passar el mateix: Hathor va assimilar inicialment les característiques d'altres deesses, però en última instància va ser assimilada amb Isis. Els déus malèfics van ser amalgamats de la mateixa forma, com Seth, que originalment era un heroi, va assimilar totes les característiques dels déus malvats, al qual van condemnar posteriorment per haver estat elegit com déu protector dels governants Hicsos.
Durant l'època d'influència hel·lènica sobre Egipte, el que va perdurar amb més vigor va ser la tríada: Osiris, Isis, i Horus, i el seu enemic Seth, tal com s'exemplifica a la "Llegenda d'Osiris i Isis". La tríada havia assimilat molts dels cultes i deïtats anteriors, i cada déu era adorat en el seu lloc preferent de veneració: Osiris a Abidos, Isis a Denderah, i Horus a Edfú. Fins i tot en aquesta etapa, continuava la fusió, amb Osiris com un aspecte d'Horus (i viceversa), dirigint-se a poc a poc cap al monoteisme. No obstant això, el monoteisme, o més aviat henoteisme, havia sorgit amb anterioritat, fugaçment, al segle XIV aC, quan Akhenaton havia intentat prioritzar el culte d'Aton, en la forma de disc solar, encara que va ser violentament rebutjat posteriorment pel clergat i el poble egipci.
Segons el Papir de Torí, diversos déus van governar Egipte: Ptah, Ra, Shu, Geb, Osiris, Seth, Thot, Maat i Horus; cadascun durant immensos períodes. Després van regnar els Shemsu Hor durant 13.420 anys, abans de sorgir la primera dinastia de faraons. Així, els predecessors de Narmer van ocupar el tron egipci durant 36.620 anys.
Principals divinitats egípcies
Llista de noms jeroglífics dels déus egipcis
Vida després de la mort La creença inicial en la immortalitat de déus i faraons, posteriorment estesa a la resta dels egipcis, va significar que es practiqués l'embalsamament i la momificació, per poder preservar la integritat de l'individu en la vida futura, segons els textos de la mitologia egípcia.
Esperit humà Els antics egipcis consideraven que l'esperit humà estava format pel Ba, el Ka i l'Akh. Els egipcis creien que l'esperit dels difunts era conduït per Anubis cap al lloc del judici, a la "sala de les dues veritats", i el cor del mort, que era el símbol de la moralitat del difunt, es pesava, en una balança, contra una ploma que representava el Maat, el concepte de veritat, harmonia i ordre universal. Si el resultat era favorable, el difunt és portat davant Osiris a Aaru, però, Ammut, "el devorador de cors", que es representava com un ésser barreja de cocodril, lleó i hipopòtam, destruïa aquells cors si la sentència era negativa, i n'impedia la seva immortalitat.
Les paraules justes El Llibre dels Morts era una sèrie de 190 fórmules màgiques, adaptades a les circumstàncies particulars de cada individu, les quals eren dipositades al costat del difunt, o gravades en els murs de la tomba per facilitar el seu viatge per la Duat, també contenia les paraules adequades a utilitzar en el seu judici: les paraules justes. Un dels millors exemples del Llibre dels Morts és el Papir d'Ani, creat al voltant de 1240 aC, que a més de textos conté moltes imatges d'Ani i la seva esposa en el seu viatge a través del món dels morts. Isis era la germana d'Osiris i la mare d'Horus.
Període monoteista miniatura|Akhenaton i la seva família venerant a Aton, a Tell al-Amarna (Amarna). Un interval curt del monoteisme (atonisme) va passar sota el regnat de Akhenaton, enfocat a la deïtat egípcia del sol, Aton. Akhenaton va proscriure la veneració d'altres déus i va construir una nova capital, Aketatón (Amarna), al voltant del temple per Aton.
El canvi religiós va perdurar només fins a l'època de Tutankamon, el fill d'Akhenaton i d'una dona secundària. Per ser aquest canvi molt impopular va ser ràpidament proscrit. De fet, l'esborrat dels noms d'Akhenaton i Tutankamon dels murs i de les llistes reals es relaciona amb aquest radical canvi religiós.
Després de la caiguda del faraó d'Amarna, el panteó egipci original va perdurar com fe dominant, fins a la imposició del cristianisme copte i, posteriorment, de l'islam, encara que els egipcis van continuar tenint relacions amb altres cultures monoteistes, com els hebreus. Sorprenentment, el poble egipci amb prou feines va oposar resistència a la difusió del cristianisme, explicat de vegades afirmant que Jesús, originalment, era un sincretisme vinculat principalment a Horus, amb Isis representant a la Mare de Déu.
Henoteisme i altres teories Alguns egiptòlegs consideren aquest culte més pròxim a l'henoteisme; diversos erudits, sobretot aquells amb tendències religioses judeocristianes, opinen que és incorrecte veure aquest període com monoteista, i indiquen que els egipcis no adoraven Aton, sinó a la família reial com a part del panteó dels déus, que rebrien la seva energia divina d'Aton. Altres estimen que Moisès i Akhenaton eren el mateix personatge.Una controvertida teoria alternativa, proposada per Ahmed Osman, com a resultat de la interpretació d'elements referents a història bíblica i egípcia, proposa que Moisès i Akhenaton eren la mateixa persona.
Concepció de l'Univers Des del principi, Egipte va estar aïllat i en bona part fou autosuficient. Els seus habitants es consideraven "les" persones per autonomàsia, condició que negaven als estrangers, i el seu país era "la terra". El Nil permetia, amb la seva crescuda anual, una agricultura pròspera que no exigia grans esforços. el clima era sec i uniforme. L'economia del país no requeria mà d'obra esclava, i la vall del Nil només podia ser envaïda des del Sinaí per la qual cosa es desconeixien les intrusions que amb tanta freqüència sofrien els habitants de la Baixa Mesopotàmia. En definitiva, tot induïa a l'equilibri (fins i tot el Nil era com una línia que dividia simètricament Egipte) i que l'existència transcorregués sense alts i baixos.
Animals sagrats En un medi així, els mites no necessiten explicar fenòmens naturals terrorífics, i els únics que escapen a aquest aparent ordre són els animals: el falcó, el xacal, el cocodril. Aquests animals no s'ajusten a les regles, i els mou alguna força misteriosa (pel seu prolongat vol de planatge, es creia que el Sol movia el falcó; és per això que se li atorgà aquest símbol). Sembla, que el fet de "sortir-se de la norma" els convertí en atributs divins i formaren part de l'anatomia híbrida (home i animal) de molts déus; o bé reberen culte directament, com a símbols vius d'influències superiors (l'escarabat piloter, que en empènyer la bola a què dona forma imita el curs del Sol).
Influències externes Egipte va mantenir relacions amb els habitants de Núbia, Líbia i Palestina, els pobles fronterers, comercials o bèl·liques en diversos períodes. També va ser influït pels governants grecs ptolemaics, que van regnar a Egipte durant 300 anys. Egipte finalment va ser incorporat a l'Imperi Romà, governat inicialment per Roma i posteriorment des de Constantinoble, fins a la conquesta àrab.
Període Hikse: dinastia XV i dinastia XVI Després de l'enfonsament de l'Imperi Mitjà comença l'anomenat segon període intermedi d'Egipte. Durant aquesta època, en el delta del Nil sorgeixen els governants Hicsos (immigrants asiàtics), que dominen Egipte personalment, o mitjançant mandataris vassalls (dinastia XV i dinastia XVI). És l'auge del déu Seth, posteriorment criticat després de l'expulsió dels Hicsos.
Període libi: dinastia XXII a dinastia XXV